La
filosofia i la televisió, com l’oli i l’aigua, semblen ser dos líquids
de textures i densitat ben diferents, tant que és difícil,
si no impossible, fer-los emulsionar. Un dens i espés, l’altra fluida
i lleugera. De la mateixa manera, la filosofia –i l’educació en
general- representa un treball dens, desagradable i difícil, que
sabem que té propietats saludables i positives, però que
costen d’aconseguir. En canvi la televisió és de consum habitual,
de visió fluida i exigeix poc esforç i exigència.
Però,
si ho pensem bé, ambdues disciplines són tan necessàries
com insubstituïbles, tan complementàries com oposades. I aleshores,
per què no aprofitar les qualitats d’ambdós disciplines?
Per què rebutjar el plaer i la facilitat que comporta la televisió?
Per què renunciar al rigor i la profunditat de la filosofia? I no
podem anar més enllà? No podem fer de la filosofia una activitat
divertida i interessant? I de la televisió un espai d’aprenentatge
i enriquiment? Per què hem de fer de l’escola un reducte de patiment
i no de goig? Per què hem de satanitzar la televisió a l’escola?
Potser perquè ens fa la competència? O tal vegada perquè
agrada massa?
La
situació és absurda. Sembla que no vulguem que l’aprenentatge
tinga una component lúdica. Sembla que només allò
que s’aconsegueix amb patiment siga vàlid. I no ens adonem que en
el procés d’aprenentatge passem per diferents fases, i la primera
sol ser el gaudi, la fruïció motivadora que ens enganxa i ens
arrabassa, ens capfica i ens atrau. Com la televisió! Sí,
com la televisió. Aleshores per què no utilitzar-la? Per
què no fer-la servir com un element d’atracció? Per què
no aprofitar el seu poder de seducció i guanyar-lo per a la nostra
causa?
Aquestes
són les reflexions que m’he plantejat al llibre que presente (Senabre
Carbonell, Enric. Televisió i filosofia. Ed. Denes. València.
2010) i que és el fruit de més de tres anys de treball teòric
i a l’aula. El punt de partida és considerar la filosofia com una
disciplina crítica que reflexiona sobre el món que ens envolta,
i aplicar aquesta crítica a la televisió, que ens sedueix
amb la seua presència omnímoda. Amb aquest propòsit
s’analitzen diferents programes de televisió que utilitzen conceptes
filosòfics o que donen per sabuts temes epistemològics, antropològics,
sociològics o morals. El recorregut és ample, i s’inicia
amb “Gran hermano”, que ens permet obrir la reflexió sobre la identitat
personal i la diferència entre imatge pública i privada.
Continua amb els dibuixos animats infantils, de l’estil de “Bola de drac”
o “Shin-shan”, que obren el debat sobre les influències de la violència
televisiva sobre l’educació dels menuts. Els diferents programes
concurs, com “Pasapalabra”, “Saber y ganar” o “Quién quiere ser
millonario”, ens mostren una visió del coneixement antiquada i desfassada,
però molt influient en l’inconscient col·lectiu de la població,
que venera un model de savi inexistent i inútil en la societat de
la informació. Els programes com “Ana Rosa” i “Minuto y resultado”
ens mostren la visió d’homes i dones que es transmet des de la televisió,
i “Supernanny” o els “Coach” com “Hermano mayor”, el paper de l’educació
en la formació de les persones. Els documentals culturals ens ajuden
a reflexionar sobre el relativisme i els costums adquirits socialment.
La nova fornada de documentals, com “Callejeros”, i els informatius, ens
permeten reflexionar sobre la visió de la realitat que rebem de
manera inconscient. Les “sit-com” de moda proporcionen una visió
de la família, la parella, l’adolescència i el món
sentimental que conforma una manera de conviure i sentir. El treball a
l’aula consisteix en fer visibles els elements invisibles que apareixien
a la televisió, i ajudar-nos de l’anàlisi audiovisual i de
textos clàssics i moderns que faciliten la reflexió sobre
aquestos temes.
Els
objectius que busquem amb aquest projecte coincideixen amb els de la filosofia
i l’educació en general, ja que consisteixen en estimular el paper
d’anàlisi crític de la realitat i del món que ens
envolta i la formació d’un pensament crític i personal, objectius
que s’aconsegueixen sense oblidar l’anàlisi audiovisual.
Aquesta
doble perspectiva, d’anàlisi audiovisual i filosòfic, dona
sentit al treball; utilitzar la televisió com a recurs educatiu,
introduint-la a l’aula amb diferents finalitats (motivadora, de contingut,
de síntesi, etc.), i educar en la comprensió i producció
del llenguatge audiovisual i en la seua lectura crítica.
No ho
podem oblidar, l’alfabetització audiovisual ha de ser una de les
prioritats de l’escola, si volem que aquesta esdevinga un model de comunicació
aplicat a la realitat del nostre alumnat. I per partir dels seus interessos,
la televisió es converteix en un aparador privilegiat. Privilegiat
però necessitat d’ensinistrament, perquè si volem col·laborar
en el procés de comprensió i d'anàlisi de la informació
que es rep a través d’ella, hem de formar l’alumnat en les habilitats
de lectura i anàlisi crítica. En la societat de la comunicació
i la imatge, la formació d’una ciutadania crítica passa per
fomentar una ciutadania audiovisual. |
