AulaMèdia
AulaMèdia
Kant i l'Educació en Comunicació


AulaMèdia
- Editorials
- Entrevistes
- Intro
- Premsa
- Ràdio
- Televisió
- Publicitat
- Cinema
CinEscola
EduCom
Formació
DVDifusió
TVaula
CDcine
"recerca"
Índex
 

  
Des del professorat seriosament preocupat per l’Educació en Comunicació sovint ens preguntem, com és que després de més de cent anys d’imatges audiovisuals, les nostres societats no han pogut normalitzar l’alfabetització en aquestes imatges. Per què en plena societat de la informació no hem pogut articular l’Educació en Comunicació a l’escola obligatòria? Per què no hem pogut formar encara ni una sola generació de nens i nenes lliures i il·lustrats en la comunicació? Per què després de tants anys de peticions de la UNESCO als governs del món perquè articulin polítiques educatives universals per educar en els mitjans de comunicació aquests contesten amb el més absolut silenci? ¿Per què les nostres institucions miren cap a una altre cantó davant la Llei de l’Audiovisual que disposa que els mitjans han d’alfabetitzar en comunicació o davant la declaració del Parlament Europeu quan proposa una assignatura sobre educació mediàtica a l’escola obligatòria?

En ocasions, aquestes institucions ens diuen que ens preguem les coses amb més filosofia. Potser sí que les respostes les hem d’anar a trobar en la filosofia. AulaMèdia ho hem fet i hem girat la mirada cap a un filòsof del Segle de les Llums. (Ens calen moltes llums per aquesta qüestió, pensem).

En aquest sentit, hem començat a trobar respostes en l’obra d’Immanuel Kant, concretament en el seu opuscle publicat el 1784 Resposta a la pregunta ¿què és la Il·lustració? on ens deia que la minoria d’edat no respon al fet de tenir més o menys anys, sinó a la incapacitat d’usar la raó per un mateix, doblegant-se a allò que diu un altre, acceptant voluntàriament aquesta dependència. En canvi, un il·lustrat és aquell que pensa per un mateix.

Dos són els enemics principals de la Il·lustració: les esglésies i els estats. Avui d’esglésies n’hi han de moltes classes i segurament Kant ens parlaria de les esglésies mediàtiques que són les cadenes de televisió dominants que prediquen el no raoneu, perquè per aquest camí no arribareu enlloc, heu de creure en la paraula nostra tal i com us la comuniquem perquè només això us proporcionarà un plaer immediat.

Més complexa és la relació entre l’estat i la Il·lustració. Sense llibertat de pensar, sense llibertat d’actuar no es poden desenvolupar les ciències, la indústria o el comerç, factors que afavoreixen la potència del mateix estat. El fet que cada cop més ciutadans pensin per si mateixos, tinguin iniciativa, afavoreix el benestar general, però també afavoreix una crítica de l’ordre social establert i l’aparició d’alternatives a aquest ordre social. Per a l’estat, la Il·lustració resulta tan indispensable com a la llarga perillosa per a les estructures de poder. En aquesta perillositat hem de començar a trobar les causes de l’absència d’aquest aprenentatge crític en comunicació; perquè els mitjans de comunicació –no descobrim res- són un element estratègic en el manteniment de les estructures de poder.

On hem d’acabar de trobar les causes de la manca d’aquesta educació comunicativa? Indubtablement, en la institució educativa. L’escola no està adaptada, com institució, al segle XXI. Encara és una escola antiga, que no ha adaptat els temps, els espais, els objectius, els continguts, les formes d’ensenyar i aprendre a la nova situació. És una superestructura molt rígida, burocràtica i de gestió; que segueix la inèrcia de l’imperi del paper i del llapis, del guix i la pissarra; que per exemple és incapaç de liderar dinàmiques de transformació educativa o de debat. Com per exemple el debat de pensar quina ha de ser la renda cultural bàsica d’un ciutadà del 2020 o del 2025. Creiem que el milió llarg d’alumnes de l’escola obligatòria de Catalunya tenen el dret a ser educats en la cultura del seu temps des d’una perspectiva crítica que els permeti pensar per si mateixos.

El veritable canvi substancial de la televisió i dels seus continguts arribarà en el moment en què els telespectadors, la ciutadania pugui pensar per si mateixa, disposi d’un aprenentatge en els llenguatges de la comunicació i gaudeixi d’experiència en l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació. Una Educació en Comunicació que ens doni eines per explicar per què passa allò que passa, i per què se’ns presenta d’aquesta forma. 

Quan parlem d’anàlisi crítica, volem precisar, no només ens referim a ser conscients de la toxicitat de determinades cadenes, no només ens referim a descobrir els engranatges embrutidors i alienants de la telescombraries. També consisteix en poder conèixer i gaudir de la narrativa audiovisual i en alfabetitzar-nos en el llenguatge de les imatges audiovisuals en moviment, el llenguatge més universal, més poderós, però a la vegada més apassionant, suggeridor i expressiu del nostre temps.

Ens cal un corpus teòric i una metodologia per aquesta anàlisi crítica, però no partim de zero. Hi ha tota una feina feta des de fa temps i renovada constantment per diversos professionals i entitats educatives.

¿Com saltar d’una societat on es pensa segons models imposats a una societat il·lustrada on s’ensenya a pensar per un mateix? Kant deia que aquest procés és molt lent, però un cop consolidat l’hàbit de reflexionar des de la llibertat i del coneixement, aquest procés és imparable. L’Educació en Comunicació s’inscriu de ple en aquest procés. 
 

Ramon Breu


AulaMèdiaespecialarticle