Fou a partir d'aquesta curiosa constatació que fa uns anys vaig començar a preguntar-me per què els curtmetratges tenien tan poca rellevància en les propostes d'estudi de la narrativa cinematogràfica a l'aula, més enllà, clar, del rastre innegable d'aquell temps en què tot el cinema eren curtmetratges: Lumière, Méliès, Gelabert, Porter, el propi Griffith, Chaplin... Però, ¿i els curts actuals? Quina presència tenen en les nostres classes? Diria que escassa. Diria, inclús, que el curt es considerat, al meu parer erròniament, un gènere de segona categoria. Un curtmetragista és vist sempre com un aprenent de director, algú que voldria haver fet un llargmetratge i no ha pogut.

1.- Com a reivindicació necessària d'un gènere de gran riquesa expressiva i d'una enorme potencialitat didàctica.

2.- Com a model per a les produccions dels nostres alumnes. 
A hores d'ara, és molt fàcil aconseguir curtmetratges: molts festivals n'editen, hi ha col.leccions magnífiques i youtube n'és una font inesgotable. A manera d'exemple, vull proposar una tria personal (perfectament transferible) que jo he treballat amb alumnes de 4t d'ESO i de 1r de batxillerat i que ens permetrà unir tres jóvens curtmetratgistes d'indiscutible projecció internacional, amb dos extraordinaris directors de curts que, sorprenentment, han aconseguit convéncer-nos a tots que fan llargmetratges.

- Revolución (2002), Martín Rosete.
Basat en el conte homònim de l'escriptor polonés Slawomir Mrozek, ens permetrà treballar les adaptacions a partir d'un text previ, en aquest cas un conte. Allò més interessant potser siga la inesperada pirueta final, que no havia previst ni el propi Mrozek, i que converteix el revolucionari protagonista en un prototípic teleespectador.

- Contracuerpo (2005), Eduardo Chapero-Jackson.
Un autèntic poema audiovisual, sense text, sense diàlegs. Insubstituïble lliçó per a qui està aprenent a mirar, i a contar històries amb imatges. El tema és una altra bona raó per incloure'l en la tria: l'anorexia, tractada amb una cruesa  colpidora, impactant. Puc dir que als alumnes se'ls fa difícil de veure, que convé preparar-los.

- Schneckentraum (El sueño del caracol, 2001), Iván Sáinz- Pardo.
Com en el cas anterior, un curt d'extraordinària riquesa visual. Molt útil per a vacunar els alumnes  contra els habituals prejudicis sobre el cinema en blanc i negre, que ells veuen com quelcom del passat. El tema de la (in)comunicació adopta l'inquietant envoltori d'una breu i tràgica història d'amor.

- Los Ángeles de Night on Earth (Noche en la tierra, 1991), Jim Jarmusch.
Una divertida conversa entre Victoria (Gena Rowlands!) i Corky, és a dir entre una directora de càsting i una taxista quasi adolescent. Permet treballar de manera eficaç la caracterítzació dels personatges: gestualitat, vestuari, objectes, manera de parlar.

I si, al plaer de veure i analitzar, volem afegir les inseguretats del "fer", podem seguir les pautes marcades per aquests cinc curts:

a) Trames senzilles i amb pocs personatges.

b) Esforç per dir amb imatges tot el que puguem dir amb imatges.

c) Economia narrativa: si una història pot ser més breu, fem-la més breu (10-15 minuts pot ser una duració òptima). Sobretot si volem arribar sense avorrir a aquells que no són ni amics, ni companys, ni familiars...

En quatre paraules: sumen curts (de qualitat) als llargs!