AulaMèdia
AulaMèdia
El cinema, la televisió
i les persones cegues


AulaMèdia
- Editorials
- Entrevistes
- Intro
- Premsa
- Ràdio
- Televisió
- Publicitat
- Cinema
CinEscola
EduCom
Formació
DVDifusió
TVaula
"recerca"
Índex
 

    
Molt sovint molta gent es sorprèn quan una persona cega diu que ha vist una pel·lícula o un programa de televisió. Dos elements poden explicar aquesta sorpresa: el mateix verb “veure” i el fet que es pugui gaudir d’uns productes que són essencialment –i que sovint es consideren exclusivament- visuals.

Pel que fa al primer aspecte, l’ús de les paraules, no cal que ens hi aturem massa. Simplement cal tenir present que la normalitat i la naturalitat demana no fer girs estranys amb les paraules. Si la convenció del nostre vocabulari ha establert que el verb “veure” o “mirar”  és el que fem servir per designar l’acció de seure davant d’una pantalla petita o gran i dedicar un temps a seguir un programa o una pel·lícula, no té cap sentit que intentem buscar altres verbs per designar aquesta acció quan la fa una persona que no veu la pantalla o que només la veu  parcialment o deficitàriament.

És evident que la televisió i el cinema són manifestacions essencialment visuals i, per tant, el fet de no poder veure la pantalla o de veure-la parcialment comporta una dificultat seriosa –i a voltes important- per a poder seguir i gaudir d’allò que s’hi veu. Però també és cert que la televisió i el cinema són una realitat molt present a la nostra societat i de la qual les persones cegues també en són espectadors, consumidors o com en vulguem dir. Tres aspectes poden ajudar a entendre perquè això passa i perquè, de fet, no té res de sorprenent.

1. La televisió i el cinema es consideren mitjans o productes audiovisuals. Massa sovint es menysvalora a la pràctica la dimensió àudio d’aquestes manifestacions i es redueix tot a la dimensió visual, com si aquesta fos  la dimensió quasi exclusiva. Es pot fer una prova molt senzilla: seiem davant la televisió i mirem un programa o una pel·lícula sense so. Seguirem un noticiari, una sèrie, un documental, la història de la pel·lícula amb normalitat? Evidentment no. Aquesta forta dimensió àudio és la que permet a les persones cegues poder seguir el programa de la televisió o la pel·lícula. Pel que fa a les sèries o pel·lícules, és necessari que la persona cega tingui una informació verbal  d’aquells aspectes narratius o de tècnica bàsics que poden ajudar a seguir millor la història i a comprendre la tècnica cinematogràfica. Aquest tipus d’informacions suplementàries és el que s’anomena audiodescripció. L’audiodescripció no és res més que una tècnica senzilla d’oferir informació oral d’elements que només es presenten de manera visual a la pantalla (paisatges, accions o gestos significatius dels personatges, moviments de càmera, lectura de crèdits o de qualsevol rètol subtitulat, etc.), sempre aprofitant moments en què no es sobreposi a la veu dels personatges o del narrador. Aquesta informació la pot proporcionar de manera directa  una persona propera –en l’àmbit educatiu el professor o un company de l’alumne cec- o, tal i com seria desitjable, però succeeix encara poques vegades, les pel·lícules ja haurien de portar incorporat aquest suport, accessible des d’algun canal, de la TDT o de les possibilitats de navegació del DVD, com a element integrador.

2. És molt important tenir en compte que quan parlem de persones cegues ens referim a una realitat molt àmplia i diversa. Sovint es relaciona mecànicament el concepte de “ceguesa” amb una persona que no percep cap mena d’estímul visual o que, a tot estirar, només percep la llum. Efectivament hi ha persones que estan en aquesta situació però cal tenir ben present que són una minoria. La majoria de persones que tenen greus problemes de visió, que podem anomenar persones amb deficiència visual, són persones que tenen una mica de visió i que poden utilitzar-la en diverses activitats de la seva vida quotidiana.

3. Cada persona cega o amb una deficiència visual greu és, abans de res, una persona individual i peculiar. Això ho hem de tenir ben present per entendre el seu grau de visió o de no visió i, més encara, per entendre que més enllà d’això hi ha un bagatge personal, uns interessos, uns coneixements adquirits, que marquen les coordenades sobre les quals hem de bastir la nostra acció educativa si volem que sigui ben aprofitada. 

Avui el sistema d’audiodescripció comença a ser una realitat a la televisió i al cinema. TV3 està incorporant aquest sistema a través dels canals de so de la TDT. 

Evidentment queda molt camí per recórrer perquè l’audiodescripció sigui una realitat normalitzada en la televisió i el cinema, però les experiències reals demostren que és un sistema viable i eficaç.

Algunes recomanacions:

Si a l’aula tenim una persona cega o amb una deficiència visual no hem de desestimar l’ús de material audiovisual si n’hem programat la seva utilització. Només cal tenir en compte algunes recomanacions:

1. Si la persona té una resta visual, cal saber bé com es pot aprofitar millor el seu ús per a visionar la pantalla (ubicació respecte d’aquesta, mida de la pantalla, intensitat de la llum de l’aula....) i saber donar les indicacions dels elements rellevants per tal d’ajudar a focalitzar la seva visió en allò més important o per complementar allò que no pot veure.

2. Utilitzar amb normalitat el verb veure la pantalla i no buscar sinònims estranys.

3. Si tenim un alumne cec total o amb una resta visual molt petita, es necessari que el professor o algun company li expliquin les imatges més rellevants, així com aspectes de la tècnica cinematogràfica.

4. Utilitzar, si és possible, els materials que ja existeixen amb el sistema d’ audiodescripció. Si volem treballar un tema concret i disposem de diverses pel·lícules per a fer-ho, podem escollir-ne  una que formi part del catàleg de la videoteca de l’ONCE o dels DVD comercialitzats amb el sistema d’audiodescripció.

5. Utilitzar el sistema d’audiodescripció amb el conjunt de l’alumnat per a treballar la tècnica de la descripció i per a conèixer una mica la tècnica cinematogràfica. Per al conjunt de l’alumnat vident, veure i treballar materials amb audiodescripció els pot ajudar a fixar l’atenció i a trobar recursos per a fer descripcions. També pot ser un bon exercici que els nois i les noies facin d’audiodescriptors pel seu company cec, de forma improvisada o elaborant un petit guió audiodescriptiu.

 
Joan Heras i Neus Salvat
(professors invidents)


AulaMèdianúmeroarticle