Inauguració de la II Escola d'Estiu d'Educació en Comunicació

Al llarg d’aquests dies, càmeres, ordinadors, micròfons, taules de so, etc. han estat les pantalles que han captivat l’atenció d’uns espectadors que, sens dubte, han esdevingut més crítics, més compromesos i més productius. En aquest sentit, són lloables les produccions de ràdio, de televisió i les propostes didàctiques de cinema que s’han realitzat sobre algunes pel·lícules. Tanmateix, cal dir que la suma de les valoracions positives que s’han generat entorn la formació rebuda es deu a l’excel·lent tasca dels disset formadors especialitzats que han impartit els diferents cursos.

A aquesta panoràmica introductòria cal afegir la inauguració de la segona EEEC, que tingué lloc a la pantalla principal de l’Auditori del Pati Manning, en la qual es presentà el llibre Cinema i educació. L’acte, presidit pel coordinador d’AulaMèdia, Francesc Deó, comptà amb la presència del director general d’Innovació Educativa, Joan Badia, la directora d’edicions Graó, Cinta Vidal,  els autors del llibre i un públic molt nombrós. Amb diferents fragments de cinema i educació, Ramon Breu i la coautora explicàrem les preses més rellevants d’un llibre bàsic adreçat als docents de primària i secundària interessats en introduir el cinema a l’aula.

A l’hora de fer la valoració global d’aquesta segona edició, hem de dir que estem molt satisfets de veure com s’ha superat amb escreix la previsió inicial de cursos i l’índex de participació respecte el curs passat. Arribats a aquest punt, però,  no podem deixar de qüestionar-nos quina ha estat la clau de l’èxit de la II EEEC. ¿Per què 230 persones han decidit assistir als cursos d’AulaMèdia? ¿Quina és la diferència principal respecte la gran quantitat de cursos restants que es podien escollir?

La resposta que millor clou aquests interrogants rau en el fet de facilitar al professorat nous "mapes de navegació" en la seva tasca educativa, mapes que resulten ser altament motivadors per la seva actualitat i relació directa amb les necessitats socials i tecnològiques del segle XXI. En definitiva, una escola que segueix essent fidel al principi fonamental de “transformació efectiva de les aules”  que  per unanimitat sorgí en la Trobada del 2002. Ja fa cinc anys, que docents de tots els nivells educatius, després d’un treball  per grups i d’una posada en comú, acordàrem que per tal d’introduir l’Educació en Comunicació a les escoles calia una transformació radical en el sistema educatiu. El que urgia, doncs, era aconseguir uns currículums que incloguessin l’educació en mitjans de manera eficaç a tots els nivells educatius.

Ha plogut molt des del 2002 i sovint tenim la impressió que encara estem en el mateix punt de partida. AulaMèdia ha continuat amb la seva denúncia davant la ineficàcia  de les accions que s’han iniciat des de l’Administració.  Debats curriculars i programes d’innovació que, tímidament i sense un rumb clar, han circulat només per alguns centres privilegiats aquests dos darrers cursos.

¿Per què no es porta a terme la vertadera transformació que necessita l’educació del segle XXI? De forma succinta, podríem dir que són dues les causes principals. La primera d’elles es tracta àmpliament en l’editorial d’aquest mes quan Francesc Deó descriu la pedagogia líquida que caracteritza el sistema educatiu. La segona causa la trobem en el puntal de paller de tota formació: els futurs formadors, és a dir, els mestres. Al nostre entendre, no posar uns fonaments sòlids d’Educació en Comunicació en els programes que estudien els professionals de l’educació és deixar-la estèril. Per il·lustrar-ho millor, posarem tres exemples que darrerament ens han cridat l’atenció.

El curs 2006-2007, per segona vegada, el Departament d’Educació ha subvencionat uns cursos de formació obligatoris per al professorat interí novell que ha delegat als ICE. La seva finalitat consisteix a ajudar-los i donar-los més estratègies d’actuació a l’aula i al centre. El contingut dels cursos estava format per l’assistència a un seminari i a quatre tallers, els títols dels quals eren: Tutoria i relacions amb les famílies i serveis externs; Dinàmica d’aula i resolució de conflictes; Educació socioemocional i salut docent; i Diversitat, interculturalitat i avaluació. Sorprèn el fet que no hi hagi cap contingut dedicat a l’Educació en Comunicació, quan aquest temari tampoc es troba en els programes que han estudiat aquests docents en la seva formació inicial, de la mateixa manera que tampoc han tractat ni la resolució de conflictes ni el burn-out, per citar-ne algun exemple.

I ja per acabar, el darrer exemple. Del 4 al 12 del passat  mes de juny, la International Networking for Educational Transformation (iNET), va organitzar una congrés virtual sobre “El docent del segle XXI: Com preparem els docents per al nou rol que han de desenvolupar en el segle XXI?”. De les comunicacions presentades i debats virtuals realitzats, ens va cridar molt l’atenció l’article de Brian J. Caldwell, director gerent de Transformacions Educatives de la Universitat de Melbourne, que porta com a títol: És hora de transformar l’educació del professorat?.

La paraula que ens captivà fou “transformació” pel motiu que s’ha explicat anteriorment de la Trobada del 2002. No deixa de ser curiós que des de l’altra punta del món hagin escollit el mateix concepte que nosaltres per definir i concretar com s’ha de portar a terme aquesta transformació en el sistema educatiu universal. Sembla ser que la majoria dels professionals de l’educació compartim els mateixos neguits davant els currículums imposats, la formació inicial rebuda a les facultats i la realitat que ens envolta. Reflexionant sobre aquesta situació, ens ha semblat rellevant comentar un concepte clau de l’article: l’alineació de diferents agents responsables de l’educació. Levine (2006) la concreta a un doble nivell: alineació entre les facultats de formació del professorat i entre les escoles on hauran d’anar a treballar. En aquesta línia, Caldwell (2007) aporta quatre capitals bàsics per aconseguir una alineació que permeti la vertadera transformació de l’escola actual, el capital intel·lectual, el social, l’espiritual i el financer.

Ras i curt, la conclusió final a la que arribem és que la vertadera transformació del sistema educatiu ha de començar per la formació inicial (o permanent) que reben els docents que entren a l’aula cada dia. Formació que, malgrat els escassos intents que hem viscut en el nostre país, continua obviant la interrelació de la paraula, la imatge i el so en la societat del coneixement del segle XXI. Tanmateix, alguns col·lectius actuem davant d’aquesta paràlisi cercant l’alineació. Per aquesta raó definim l’EEC d’AulaMèdia com a escola transformadora permanent.

Levine, A (2006). Educating school teachers. Washington DC: The Eucation Schools Project.