El cinema i la resta dels grans mitjans de comunicació conformen la nostra percepció del món i condicionen poderosament la nostra percepció interior. La seva incidència en el procés  de formació de l’individu, de la creació del seu imaginari i de la seva visió de les relacions humanes i socials és clau. Si l’organització educativa curricular segueix no contemplant les possibilitats del cinema i, per extensió, de tots els mitjans de comunicació, l’escola es seguirà veient superada àmpliament pels currículums subterranis –més eficaços- que transmeten tota la càrrega ideològica del model dominant dels mitjans de comunicació.

Incorporar el cinema i els mitjans de comunicació a l’aula ha de voler dir interpretar, valorar, analitzar críticament, diferenciar entre mirada pròpia i càmera, saber quin paper se li atribueix a l’espectador i quin paper hauria de tenir, descodificar els mitjans; i, simultàniament, saber expressar-se amb el seu instrumental i amb el seu llenguatge. Es tracta de desmitificar aquests mitjans i formar-se com a ciutadà actiu i competent en uns temps –no fàcils– que requereixen aquestes destreses i habilitats. Es tracta, també, de ser conscients de la utilització de les emocions per part dels mitjans que potencien, legitimen, justifiquen, interfereixen o esborren valors i contravalors de la nostra realitat.

Ja fa dos cursos que AulaMèdia va posar en marxa el projecte CinEscola. Cada mes es publiquen un seguit de propostes didàctiques viables per saber com fer servir i rendibilitzar el cinema amb una finalitat educativa. Una idea simple, però que ha estat ben acollida per no pocs professors i professores. L’èxit d’aquesta senzilla fórmula ha de fer pensar a qui correspongui que l’Educació en Comunicació interessa no només com a postura teòrica d’aquells que la utilitzen només per demostrar que són molts moderns, sinó com a pràctica d’aula. Una pràctica que trenca amb inèrcies, que fa possible la vinculació entre cultura acadèmica i la cultura comunicativa, que ens va suggerint que està arribant l’hora de col·locar el fet comunicatiu com a columna principal del nostre edifici educatiu. 

Estem convençuts que en el cinema, que és un fenomen cultural que es dirigeix directament a l’inconscient, veiem coses que ens serveixen per a sempre. El cinema ajuda a analitzar les decisions personals, ajuda a pensar en clau individual i col·lectiva.

Hem d’entendre que ja es fa necessari començar a resoldre la contradicció entre el caràcter democràtic, popular, de masses del cinema i dels mitjans de comunicació, que van néixer en el mateix moment històric que es reforçaven les democràcies; i, per altra banda, el caràcter elitista de la seva producció, el caràcter restrictiu de l’apropiació del seu benefici ideològic i econòmic. Però allò que crida més l’atenció és la negació al dret a l’educació en els mitjans de comunicació precisament de qui paga aquests mitjans, a través de l’import d’una entrada, dels impostos o de la compra d’uns productes que tenen incorporat en el seu preu el plus del cost publicitari. L’Educació en Comunicació ha de ser considerada avui com una normalització històrica, com una reparació de la democràcia social.

A principis del segle XX l’educació, declarada obligatòria poc temps abans, era el principal aliment de la memòria social. Avui això és absolutament impensable. Avui és la comunicació –especialment audiovisual– el principal agent constructor de la memòria històrica i de la consciència col·lectiva.