Tot i que els estudis sobre audiències televisives anuncien una desbandada de la joventut cap a altres pantalles (mòbil, ordinador, dvd...), no deixa de ser cert que, mentre es produeix aquesta fugida, el present és de la televisió. Els adolescents que tenim a l’aula veuen la televisió, i veuen sobretot sèries de ficció (seguides d’esports, música, humor...) a les quals s’enganxen amb una fidelitat que ja voldríem els ensenyants per a les nostres classes (i els rectors per a les seus misses). Los Serrano, Aquí no hay quien viva, Ana y los siete, Mis adorables vecinos, Aida i... Pasión de gavilanes! Són les sèries més vistes per ells i a les quals dediquen, segons els estudis, unes 3 hores dels seus dies laborables.

Sabem, d’altra banda, que totes les societats regulen les relacions afectivosexuals dels seus membres i els adolescents, tot i que els agrada manifestar-se independents i lliures de les influències externes, aprenen aviat on, quan i com enamorar-se, quins són els trets desitjables en l’altre, els ritmes de seducció, les pràctiques adequades, etc. La realitat és, doncs, que no són massa transgressors en les seues preferències, més bé assumeixen en general les formes normatives, rebugen les desviades i esdevenen, en major o menor mesura, éssers socialitzats i socialitzadors dels altres, fonamentalment dels iguals.

De manera que, aquest procés de socialització que abans estava controlat per la família, l’església, els veïns, els iguals..., avui ha deixat pas a la televisió, que s’ha convertit en una més de les instàncies socialitzadores. La nostra proposta parteix d’aquesta constatació i del convenciment que abandonar aquesta font d’educació afectivosexual seria un desaprofitament de recursos imperdonable per a l’escola. Al mateix temps, el fet de trobar-nos davant d’una institució educativa informal, controlada per uns interessos bàsicament econòmics i polítics (les televisions d’avui en dia formen part de grans grups mediàtics que relacionen interès econòmic i influència política), converteix en una irresponsabilitat ignorar la televisió des de l’àmbit acadèmic. L’ocultació, el menyspreu i la negació a què sotmetem la televisió des de l’escola es tradueix, en la pràctica, en un augment d’influència de la mateixa televisió, que té el camp lliure per a desenvolupar totes les seues estratègies de persuasió sense cap mediació crítica efectiva.

Les sèries de televisió
Unes quantes consideracions que cal fer per tractar les sèries de televisió a l’aula:

1. La sèrie ha de ser molt coneguda entre l’alumnat per tal d’aprofitar l’efecte motivador i el coneixement més ampli que tenen de tota la sèrie i no sols del capítol que tractem. Trobarem que ells es converteixen en “experts” del tema i que fins i tot l’alumne menys participatiu es converteix en tutor dels que desconeixen aquesta sèrie.

2. Cal preparar prèviament l’alumnat per a veure el capítol, proporcionar un treball durant el visionat i tenir preparades unes qüestions per a la reflexió posterior, a més d’un material complementari que ajude en l’anàlisi de la sèrie. Hem de pensar que necessitem reelaborar uns preconceptes carregats d’estereotips, prejudicis i idees prefabricades, i per a aquesta feina haurem de posar en marxa totes les eines pedagògiques de què disposem: textos, role-playings, preguntes, escenificacions, discussions, etc.

3. Les qüestions s’han d’adaptar sempre al capítol i a la sèrie en qüestió i això implica una feina prèvia de visionat. No tots els capítols de la sèrie serveixen, i les qüestions s’han d’adaptar-hi si volem que el debat posterior fructifique. 

Interpretar els elements positius, per pobres que siguen, i aprofundir-hi, potenciar els aspectes alliberadors i de canvi de la concepció tradicional, utilitzar l’efecte encisador i de plaer que la joventut associa a aquestes sèries i establir una visió crítica d’aquells aspectes que considerem intolerables, però sempre des d’un respecte profund pels gustos i opinions de l’alumnat. Aquestos són els eixos sobre els quals hem basat el nostre treball educatiu perquè estem convençuts que l’escola ha d’evolucionar al mateix ritme que la societat i adequar-se als canvis, si no volem que el saber popular televisiu, creador de noves formes de comunicació i d’interpretació de la realitat, entre directament en la vena de les noves generacions, sense filtres, sense reflexió.