Arribar a educar individus amb la facultat d’emetre judicis propis, motivats per l’exercici de la imaginació i de la racionalització, és el que ens ha de preocupar, però que ho aconsegueixin mitjançant la lectura de llibres no és el més important, ja que no ens hem de deixat atrapar per la mera preocupació del suport llibre, és a dir, no és important que els nois i les noies no llegeixen llibres, sinó que el drama resideix en la no lectura. Repeteixo, el problema no resideix en el suport-llibre, sinó en el desinterès pels continguts que aquest pot donar i, més encara, en la incapacitat manifesta per analitzar-los, de tal manera que la transmissió del Coneixement es fa impossible.

En ple segle XXI, què és el que ens ha de preocupar com a docents? Primer, saber que eduquem una generació consumidora, principalment, d’imatge i que aquesta els arriba contínuament sense que sàpiguen analitzar-la formalment. Segon, i més greu, sense capacitat d’anàlisi a l’hora de rebre els continguts morals que es desprenen de cada imatge. Per què? És evident que, davant la aclaparadora i sofisticada capacitat manipuladora del llenguatge àudiovisual, quin nen o nena sap què és un travelling? Què és una panoràmica o un primer pla? Li arriba, això sí, però sense intel·lectualitzar la recepció icònica, per tant, sense consciència què, com esdevé al llenguatge escrit, està davant d’una morfosintaxi.

També s’ignora el valor moral i la càrrega ideològica que conté cada porció d’enquadrament o de pla. Per això, és necessari desenvolupar una estratègia d’alfabetització àudiovisual i, de la mateixa manera que ningú es qüestiona l’obligatorietat de la música, de les arts plàstiques o de la literatura a l’aula, com és que no es reivindica amb rotunditat la presència d’aquest llenguatge a les escoles?

Si els estudis cinematogràfics ja han entrat plenament dins l’àmbit universitari i matèries cinematogràfiques figuren, de ple dret, als plans d’estudi de les Facultats de Filosofia i Lletres o de Geografia i Història que ho han cregut convenient i, amb els nous plans d’estudis, fins i tot, s’ha aconseguit convertir-les en matèries troncals, és fa necessari i irreversible parar atenció, primer, als nivells d’estudis secundaris, però, segon, i molt important, a l’ensenyament primari. Des de les experiències d’un “Drac Màgic” o la formació de COLDI, s’han celebrat congressos, xerrades, cursets, etc. Però poca cosa s’ha aconseguit que vagi més enllà de la voluntareitat del professorat que, quasi sempre, ha hagut d’actuar individualment a través de la difícil introducció, dins l’atapeït horari escolar, de crèdits relacionats més o menys amb el món de la imatge.

Des de l’última ordenació dels ensenyaments de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), s’ha introduït per primera vegada i oficialment, uns ensenyaments precisos en l’Àrea d’Educació Visual i Plàstica. Estudiats i analitzats els continguts d’aquests ensenyaments, s’arriba a la conclusió que són del tot insuficients perquè estan dirigits, fonamentalment, al Batxillerat Artístic o a aquells alumnes que imparteixen la matèria de Història de l’Art, en aquest cas, l’àudiovisual es tracta en un sol tema i impartit a final de curs, exactament “un tema” és el que es considera suficient per a dotar l’alumnat dels suficients elements per a entendre una morfosintaxi específica i tota una història que avui té cent anys de vida.

Quan els agents instrumentals de difusió són cada vegada més els àudiovisuals, es fa, per a aquesta societat del consum i de la manipulació de masses, necessari l’aprenentatge de la lectura iconogràfica com a estratègia defensiva en front a la capacitat manipuladora d’un mitjà tan eficaç com el que estem parlant. Educar amb la imatge i per a la imatge, significa abandonar els principis educadors de "l’evident narratiu“ i substituir-los pel propòsit del coneixement més enllà de la inmediatesa. Què hi ha més enllà del que veiem? Precisament, la intenció icònica. És a dir, ensenyar a contemplar, no ha mirar.