Les lleis educatives passen però no entren en els aspectes fonamentals de la nostra realitat com és, per exemple, educar i instruir els escolars per saber orientar-se i formar-se un criteri propi davant l’enorme quantitat d’informació del nostre món. O, per exemple, saber expressar-se a través dels nous llenguatges i les noves eines tecnològiques (i dissipar, d’aquesta forma, l’ombra del nou analfabetisme); o posar les bases per formar ciutadans més autònoms i conscients davant els mitjans de comunicació dominants.

L’altre esdeveniment ha estat la mort del Papa de Roma, el cap de l’Església Catòlica. La mort de Wojtyla, les seves exèquies, el seu enterrament, el procés per escollir un nou Papa ha representat un inusitat espectacle mediàtic de dimensions faraòniques. La cúpula de poder vaticana entestada a no reconèixer la davallada social del catolicisme, superada per les noves necessitats ètiques, i ofegada la seva capacitat de reforma pels sectaris falcons conservadors, ha utilitzat la mort del seu màxim representant per bastir un espectacle imponent, un megaespot publicitari, retransmès per les cadenes televisives -algunes d’elles com TVE fent una cobertura delirant i acrítica- que han rivalitzat per fer pujar la seva audiència, naturalment sense aturar-se a pensar quina classe de missatges donaven a la societat. Tota una macrooperació de propaganda, probablement calculada mil·limètricament des de les oficines vaticanes, que ha cobert tot el món occidental; posant de relleu, un cop més, que el model dominant de televisió va per una banda, i que l’equilibri, la racionalitat, les autèntiques necessitats comunicatives de la societat, van per una altra.

En aquest context, ¿algú encara dubta de la urgent necessitat de dotar els ciutadans d’eines que els facin més autònoms, lliures i conscients davant el model comunicatiu dominant? Hem insistit moltes vegades des d’aquestes pàgines que les famílies, els poders públics tenen un gran paper en aquesta qüestió, però estem persuadits que només l’escola pot plantejar un aprenentatge sistemàtic, ordenat, coherent i ètic de la comunicació. I aquest aprenentatge ha de ser per a tothom, ha de tenir un temps-espai en l’educació obligatòria, ha de tenir un caràcter prescriptiu, ha d’estar contemplat com un coneixement específic en el currículum escolar obligatori.

Dir que és important i que fa molta falta l’Educació en Comunicació, però després no moure peça, o moure-la massa tímidament, i tancar l’assumpte apel·lant a la transversalitat –quan s’ha demostrat la seva absoluta ineficàcia– és perdre el temps un cop més, és fer un brindis al sol. I a la vista del panorama que tenim no ens podem permetre fer massa brindis al sol...