Categoria: Opinió

La funció de vigilància que la premsa ha d’exercir sobre els poders polític, econòmic i judicial és més necessària que mai, i potser, a més, està més compromesa i amenaçada que mai.

La premsa travessa un desert pel que fa al seu model de negoci. ¿És possible acomplir aquesta funció de responsabilitat social, practicar un periodisme de qualitat que defensi els valors de la democràcia i la justícia, i a més pretendre guanyar-se la vida com a periodista? Aquestes línies volen respondre un sí optimista a aquesta pregunta, basant-se en les dades d’uns pocs que se’n surten i en els molts que ho intenten.

Efectivament, si bé és cert que vora 12.000 periodistes han perdut el seu lloc de treball des del 2008 i més de 80 mitjans han tancat a tot l’Estat, segons dades de la FAPE (Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya), també ho és que des del 2011 han nascut 150 nous mitjans. Es tracta majoritàriament de petits col·lectius auto-organitzats, o directament cooperatives, que s’adrecen a una sòlida comunitat d’usuaris que els senten pròxims i confiables com a productors d’informació, i que fins i tot sovint participen de la pròpia cooperativa.

La premsa ja no es mou només entre els públics massius, aquests encara són propietat dels grans grups de comunicació intervinguts per la banca, és per això que les noves empreses de comunicació han trobat en l’especialització i la distància curta una vàlvula d’escapament. La subscripció suposa una forma d’intervenir per al ciutadà, que passa a formar part de l’arquitectura del mitjà –en molts casos– a l’alçada dels periodistes: colze a colze en la presa de decisions editorials. Sembla que el binomi ciutadà-periodista està més a prop que mai abans: tots en una mateixa base empresarial, tots com a socis d’un sistema cooperatiu.

Estar ben informat és essencial en una democràcia participativa avançada: no es poden prendre decisions col·lectives justes sense disposar d’una bona informació que les orienti de forma plural i ben debatuda. La ciutadania ha de fer una passa endavant i assumir les seves responsabilitats: no és només un afer dels periodistes la crisi de la professió, ja que aquesta és una crisi que afecta, indefectiblement, a la salut de la democràcia. Per tant, el ciutadà ha de ser consicent que estar ben informat costa diners, a més d’uns esforços que cal assumir.

David Vidal Castell i Yeray S. Iborra

SomAtents

Tots som, pensem i actuem en funció de la nostra percepció del món i aquesta percepció depèn d’una banda de la nostra experiència directa personal, i de l’altra del que rebem per mitjà de tercers (sigui per contacte directe o sigui a través d’algun mitjà de comunicació).

La comunicació mediada no és ni de bon tros nova. Fa ja molts segles que el llenguatge escrit (l’anomenada primera gran revolució de la comunicació) ha permès de rebre els testimonis de persones d’altres llocs i d’altres èpoques. I d’aquesta manera un podia saber què pensava algú que vivia al mateix lloc que ell però cinc segles abans o algú que havia viscut a l’altra punta del món.

Però arribats al s. XXI, l’evolució dels mitjans de comunicació ha multiplicat exponencialment la informació que rebem. Es diu sovint que el nostre món s’ha “ampliat”: ara rebem notícies detallades de tants i tants llocs que fa un segle pràcticament desconeixíem. Això ha fet que en el tot de la nostra percepció, la proporció de la part de món que rebem a través d’intermediaris sigui cada cop més gran. Però no només pels llocs llunyans: la majoria de coses que sabem de la nostra mateixa població o país no les sabem per experiència directa.

Agafem per exemple la política i la nostra relació amb el poder que ens governa. Pensem en com devia ser fa un segle (ja no dic a l’Edat Mitjana on la majoria de la gent viuria tota la vida sense ni haver vist mai la cara del rei que els governava), en què si una persona vivia en un lloc on arribés regularment la premsa escrita, amb sort potser havia vist tres o quatre fotos del candidat a qui votaria en unes eleccions i n’havia llegit tres o quatre articles. Si ho comparem amb la nostra situació actual, podríem extreure la conclusió que avui dia coneixem molt millor els nostres candidats: tenim informació diària d’on són, què fan, com ho fan, què diuen… tenim fotos, vídeos, titulars, frases, textos… Tenim la sensació de tenir-ne una percepció completa, clara i directa. Però en realitat… quants de nosaltres hem anat a un míting i hem escoltat directament el candidat a qui votarem? Quants n’hem llegit un llibre? O ni tan sols un discurs complet?

La realitat és que la grandíssima majoria de nosaltres ens formem les idees i traiem les nostres conclusions a partir de paraules, frases, imatges, titulars, etc., que altres persones han triat per nosaltres. Seleccions que, per definició –més enllà de la qualitat i la intenció del periodista-, són incompletes i simplificadores, quan no tendencioses. I no perquè les rebem puntualment cada dia o cada hora, a cadascun dels dispositius que tenim, amb alta definició o amb milers de píxels… no per això deixen de ser-ho. Però és així i difícilment pot ser d’una altra manera. Volem saber-ho tot, volem sentir-nos informats sobre aquell conflicte d’aquell país de no sé on… per poder tenir opinió i explicar-nos el món. No hi fa res que la nostra vida diària ens demostri que tenim dificultats a entendre coses que vivim directament dia rere dia; en tres frases llegides o escoltades volem entendre què està passant a no sé on per poder-ho incorporar a la nostra explicació del món i fer-nos explicacions claríssimes dels motius d’allò que ha passat no sé on, i atrevir-nos a dir qui en són els bons i qui els dolents i fins i tot suposar que en sabem la solució. L’aprofundiment costa esforç i temps i els dediquem a altres coses. Preferim l’explicació distorsionada que la incertesa ¿Imagineu un periodista que sortís a les notícies i digués que ho sent molt però prefereix no dir res perquè en 60 segons no pot explicar la complexitat d’una situació que ni els que porten tota la vida vivint allí no poden acabar de copsar?

Quan un científic experimental vol extreure conclusions d’un experiment, el primer que fa abans de posar-se a teoritzar és preguntar-se en quines condicions s’ha fet l’experiment i s’han extret aquelles dades per tal d’estar segur que no són fruit d’errors de percepció i no construir una teoria a partir de dades falses. De la mateixa manera, no sembla rigorós formar-nos idees del món a partir del que ens han explicat sense fer abans una anàlisi seriosa sobre qui ens ho ha explicat, com i per què.

És per això que qualsevol sistema educatiu que pretengui formar ciutadans que actuïn amb un mínim de lucidesa i sentit comú ha d’incorporar aquesta pràctica al seu currículum. No sembla que hi hagi excuses creïbles per a no fer-ho.

Xavier Breil