A voltes
amb la teleporqueria
En les darreres
setmanes el "culebrot" de la teleporqueria ha entrat en un segon capítol.
En un intent per frenar aquest tipus de programes el Govern central ha
proposat a les televisions un codi de "corregulació" ja que "l'autoregulació"
no ha funcionat. El Govern s'ha compromès a dissenyar una sèrie
de mesures per frenar la teleporqueria i per assegurar la protecció
de la infància i la joventut que passa davant de la televisió
més de tres hores diàries. No sabem si en alguna d'aquestes
mesures inclourà la formació dels telespectadors més
petits com a primer pas cap un consum més selectiu i racional de
la televisió, d'acord amb el que proposen diferents estudis1.
Una formació
que pertoca als educadors (formals i no formals), a la família,
lògicament, i també als periodistes i comunicadors en general.
Però una vegada feta la relació dels agents socials que haurien
de estar implicats en aquesta formació, hem de ser conscients que
des de les aules de Primària i Secundària el professorat
ha d'entomar una part molt important d'aquesta responsabilitat. La pregunta,
però, és:
Quina formació
té el professorat?
Fins ara el
Departament d'Ensenyament (ara d'Educació), ha prioritzat
els continguts tècnics per davant dels continguts analítics
i fins i tot per sobre dels continguts didàctics, oferint d'aquesta
manera una formació "tecnologista" [de la qual ja parlàvem
en l'editorial d'AulaMèdia de setembre de 2004: Formació
del professorat].
Una formació "tecnologista" que ha generat
una fascinació -o gadgetització-
per
les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).
Una fascinació que es dóna en moltes experiències
d'Educació en Comunicació (EC), tant per part de l'alumnat
com del professorat. En la implementació de l'EC a les aules, es
detecta un tractament de la tecnologia molt per sobre dels continguts.
D'altra banda
a l'Educació Secundària Obligatòria o Postobligatòria
no podem pretendre que l'alumnat segueixi omplint fitxes per classificar
els mitjans en locals, nacionals, internacionals... o entre públics
i privats, com fa l'alumnat d'Educació Primària. No ens podem
quedar en la pura descripció del mitjà de comunicació;
cal entrar a analitzar els continguts dels mitjans i la seva funció
en la societat del segle XXI.
Per tant, necessitem
una formació tècnica i expressiva, sí, però
sobretot, una formació que doti d'eines suficientment potents al
professorat per poder fer una anàlisi global dels missatges mediàtics.
Utilitzant un concepte cinematogràfic, cal aplicar al missatge una
anàlisi del "fora de camp", és a dir, una anàlisi
que vagi més enllà d'allò que enfoquen les càmeres
(tipus de plànol, angulació o moviments de la càmera,
etc.), més enllà del suport o de la tecnologia emprada (premsa,
ràdio, televisió o Internet). Un símil que ens ha
de portar a l'anàlisi de tot allò que queda "fora de quadre"
com són:
-
Els aspectes de l'ecosistema comunicatiu del mitjà.
- Les estructures
econòmiques i polítiques del mitjà.
- La construcció
dels models socials (individuals i col·lectius) que el mitjà
transmet.
|
|
José
Couso
|
Si bé
és cert que aquest tipus d'anàlisi pot ser qualificat d'ideològic,
no és menys cert que davant dels missatges (publicitaris, informatius,
dramàtics, etc.), que proposen uns valors i un estil de vida i imposen
un tipus de societat; l'anàlisi que hem d'aplicar s'ha d'abordar
indefugiblement des d'una perspectiva ideològica.
Segurament
aquesta ha estat una de les raons per la qual l'anàlisi crítica
dels continguts mediàtics no ha entrat a les aules de Secundària
i amb prou feines en els plans de formació del professorat, perquè
per alguns, aquest tipus d'anàlisi és "massa ideològic".
La comunicació per pantalles
A l'espera que les línies mestres del
Departament d'Educació sobre la formació del professorat
canviïn, ens trobem avui, ja, amb un alumnat que ha nascut a l'era
de les pantalles. Una joventut que s'erigeix com a nou subjecte social
de la comunicació per tanpalles. No només pel consum que
en fa d'elles i el control tecnològic que té de qualsevol
mitjà, sinó sobretot pels nous continguts i les noves utilitzacions
que
fan d'aquests eines.
Recordem la importància d'Internet en les
mobilitzacions contra la guerra d'Iraq o l'enfonsament del Prestige.
Sobretot, però, cal destacar la utilització dels mòbils
en les convocatòries davant les seus del PP el 13 de març
de 2004, on els SMS i el conegut "passa-ho"
convertiren el mòbil amb un nou mitjà de comunicació:
potent, però descentralitzat. Un fet sense precedents fins a les
hores: els telèfons mòbils van esdevenir allò que
alguns periodistes qualificaren -i altres desqualificaren- com els "no-media".
Una vegada
més, la realitat social desborda el sistema educatiu, immòbil
a l'hora de donar respostes crítiques a la societat de les pantalles.
Sense ànim de ser catastrofistes, caldria preguntar-nos, si no estem
perdent el tren, pitjor encara, si no l'hem perdut ja. |
|
Francesc-Josep
Deó
Coordinador
d'AulaMèdia
|
