 Henry
A. Giroux1 afirma que l’escola tradicional
estava, i encara en podem trobar alguns exemples, orientada cap a una imitació
del coneixement de la cultura “superior” encara que les identitats dels
alumnes es creessin, en gran mesura, fora de les aules.
Guillero Orozco2
afirma que la pràctica de l’educació mediàtica gira
al voltant dues funcions principals que no són antagòniques,
sinó complementàries. D’una banda, trobem la funció
tecnològica: l’escola assumeix els nous canvis socials oferint un
ensenyament/aprenentatge instrumental. Com a conseqüència d’aquest
posicionament, trobem assignatures referents a l‘ús de les
càmeres de vídeo, petits muntatges audiovisuals, etc. Malgrat
el seu caràcter tradicional, l’escola ha de potenciar cert populisme
tecnològic si no vol perdre representativitat social per reforçar,
així, la seva identitat com a referent cultural, en aquest cas,
instrumental.
Però també trobem l’altra cara
de la moneda que es recolza en el tradicional l’elitisme cultural de la
institució i que té com a resultat un aparheid3
sobre la cultura de masses. La cultura televisiva, i per extensió
la de masses, és considera esquemàtica i vulgar. Parlem de
programes com Gran Hermano, Supervivientes, The Osbourne, Confianza
Ciega, Escuela de Actores, Operación Triunfo, Big Diet, El Bus,
Reality Run, El Bar, Me gustas tú, Cementerio TV, Proyecto 2.4,
Vivo Cantando, Supervivientes, Fear Factor, Popstars, Love Cruise, Un paso
adelante i tants d’altres. La televisió es converteix en el
referent de la no-cultura, de la diversió buida i font de manipulacions
constants.
Tenint en compte tot això, l’ensenyament
i l’aprenentatge de la televisió pateix una inevitable contradicció:
d’una banda, la matèria “televisió” s’introdueix en el currículum
amb la finalitat d’explotar la seva vessant tecnològica. Aquest
fet té com a objectiu primordial reforçar la identitat escolar
com a institució de referència formativa, òbviament
instrumental.
D’altra banda, i d’aquí la contradicció,
l’escola introdueix el contingut televisiu tan sols per negar les seves
implicacions culturals i destacar la necessitat de l’escola com la vertadera
transmissora de coneixement socialment acceptat i valuós. La cultura
popular, la de masses, no és més que l’enemic que dóna
sentit a l’existència de l’escola reforçant i potenciant
el seu elitisme cultural.
Tal com afirma Jesús Martín Barbero4,
aquest doble joc és el mateix concepte il·lustrat que considera
al poble com el poder en positiu i en el nom del qual la democràcia
troba tot el seu sentit i legitimitat, però que també té
el seu valor en negatiu, on la seva cultura, la popular, és
qualificada d’ignorant, esquemàtica o vulgar. El pensament il·lustrat
està en contra de la tirania en nom de la voluntat popular, però
també es troba en contra de la cultura popular en nom de la raó.
El document elaborat pel Servei de Mitjans
audiovisuals de la Generalitat de Catalunya, La competència bàsica
en educació audiovisual, considera necessari i imprescindible
que els alumnes estiguin preparats per desxifrar els missatges audiovisuals,
conèixer el seu llenguatge, poder produir els seus propis missatges
i d’aquesta manera, ser capaços de fer un ús racional dels
mitjans.
No neguem la “possible“ importància d’aquest
enfocament, però existeixen certes preguntes que no podem respondre
si continuem entenent la comunicació sense atendre la seva principal
raó de ser: la recepció.
El marc teòric que proposem té
en compte la televisió com a objecte social: “la televisión
como objeto social construido por los sujetos, a partir de sus percepciones.
En televisión, como máquina social, lo que interesa no es
tanto el emisor, el propietario del medio e incluso el mensaje, sino como
usan la televisión los diversos sectores sociales, desde la comprensión
del sentido de uso”5.
L’objectiu és apropar-se a l’estudi de
la comunicació des de la cultura: els processos i pràctiques
comunicatives no són únicament el resultat i el producte
dels mitjans de comunicació social, de les polítiques de
la representació, de la ideologia. L’experiència quotidiana,
les seves pràctiques socials (la relació familiar, la comunicació
entre els joves, la música, etc.) són els llocs des d’on
mirem la televisió. La cultura de masses no és únicament
el resultat de les inversions i les aplicacions tecnològiques, sinó
també la interrelació entre tot això i l’experiència
quotidiana de la gent. L’estudi de la comunicació entra de ple en
l’estudi de la cultura popular entesa com una manera particular de veure,
d’entendre, i el més representatiu, d’utilitzar el món, la
seva representació. D’aquesta manera, la comunicació, i en
concret la televisió, no és únicament reproducció
ideològica, sinó que també és un espai de processos
i pràctiques de producció simbòlica.
L’escola no pot refusar la necessitat d’una educació
en mitjans negant o donant l’esquena als usos de formats televisius com
Gran
Hermano o Un paso adelante per potenciar concepcions vacunadores
o tecnicistes en matèria d’educació en mitjans.
És important introduir els mitjans audiovisuals,
en concret la televisió com una eina il·lustrativa, com a
suport de la tasca pedagògica. També resulta interessant
treballar la opció tècnica i situar, d’aquesta manera, els
alumnes com escriptors/productors. Però creiem també necessari
destacar la importància d’entendre la televisió des de la
seva comprensió d’ús, com objecte social.
L’estudi dels estereotips o els suposats valors
o contravalors d’un text no ens expliquen -o ho fan atenent a prejudicis
basats en el perillós ús del sentit comú- ni el com
ni el per què del consum de Operación Triunfo o Un
paso adelante.
Necessitem relacionar els nous enfocaments que
actualment es realitzen en les universitats de comunicació, com
els Cultural Studies i estudis de recepció, amb els plantejaments
i concepcions bàsiques de la educació audiovisual. La formació
del professorat no pot reduir-se a la comprensió de les eines tecnològiques
o a les propostes interpretatives de textos, ja que deixa fora qüestions
tan importats com l’ús i la resignificació dels productes
de la comunicació social, la raó de ser de tot acte comunicatiu,
la recepció.
Que els alumnes estiguin preparats per desxifrar
els mitjans audiovisuals, conèixer el seu llenguatge, poder produir
productes de propis i, d’aquesta manera, ser capaços de fer un ús
racional dels mitjans, significa, un cop més, negar i ocultar el
significat i l’ús del plaer associat als productes de la cultura
popular.
Necessitem entendre com aquests productes de
la cultura popular influeixen en el procés de socialització
dels nostres alumnes a partir de la investigació del seu ús
i resignificació. Creiem necessari que els alumnes s’enfrontin amb
una part important dels mecanismes de construcció de les seves identitats
col·lectives e individuals.
NOTES
1.-
GIROUX, H. (1996): Placeres inquietantes. Aprendiendo de la cultura popular.
Barcelona, Paidós Educador.
2.-
OROZCO, G.; CHARLES, M. (1996): El proceso de recepción y la educación
para los medios. En: APARICI, R. (1996): La revolución de los medios
audiovisuales. Madrid, Ediciones de La Torre
3.-
LEWIS, C. S. (2000): La experiencia de leer. Barcelona, Alba
4.-
BARBERO, J. M. (1987): De los medios a las mediaciones. Barcelona, Gustavo
Gili.
5.-
AGUADED, I. (1999): Convivir con la televisión. Familia, educaión
y recepción. Paidós, Barcelona. |
|
Daniel
Aranda Facultat de Ciències
de la Comunicació Blanquerna. URL
Meritxell Esquirol
Drac Màgic
|
