AulaMèdia
AulaMèdia
Tecnologies i Educació:
disfuncions i perspectives de canvi


AulaMèdia
- Editorials
- Entrevistes
- Intro
- Premsa
- Ràdio
- Televisió
- Publicitat
- Cinema
Formació
DVDifusió
TVaula
Índex
   
Mentre que l'article “¿Què aporten les tecnologies a l'ensenyament i a l'aprenentatge?” parlava dels beneficis potencials de les Tecnologies de la Informació, la Comunicació i el Coneixement (TICC) en els processos formatius, el present se centra en com les tecnologies poden afectar negativament l'educació.
En primer lloc, la globalització dels processos d’e-learning i de les seves estructures dificulta el seu control i homogeneïtzació. Per això és necessària la introducció d’uns estàndards que permetin un marc teòric que avaluï la qualitat dels processos formatius basats en l'e-learning, ja que docents i altres persones vinculades a l’univers educatiu dubten sovint de la qualitat de l’ensenyament basat en l’ús de models virtuals. De fet, no hi ha uns estàndards que deixin clar si els continguts i la informació disponibles són fiables, i les institucions educatives no acostumen a compartir unes estructures comunes que minimitzin els costos i l'ús de recursos.

D'altra banda, qui no disposa d'habilitats i coneixements previs sobre l’ús de les TICC té moltes dificultats per accedir a modalitats d’ensenyament-aprenentatge (E-A) virtuals. Així doncs, les TICC impliquen un major esforç inicial de formació per part del professorat i de l'alumnat que sovint és deficient en tots dos casos, podent arribar a l’analfabetisme digital, que és una realitat en alguns indrets en els quals no es dediquen prou recursos per desenvolupar les TICC, fet que produeix una situació de fractura digital, sovint amb problemes d’accés a les TICC i de connectivitat. El que cal plantejar-se, doncs, és si la introducció de l’e-learning suposaria ampliar encara més aquesta fractura en alguns indrets o contextos.

Com dèiem, de vegades la manca d‘habilitats i competències del personal docent en el camp de les TICC perjudica els processos d’E-A basats en l'e-learning. Això és particularment rellevant, ja que el professorat és qui lidera els processos esmentats i qui assumeix sovint altres tasques com ara el disseny de materials o l'administració de plataformes d’aprenentatge. Per això cal una formació de qualitat en contextos virtuals i la possibilitat de recórrer a persones expertes en cas de problemes. Pel que fa a l'alumnat, una altra qüestió rellevant és que de vegades els serveis de suport que se li ofereixen no són els més adequats.

A més dels perjudicis descrits, la introducció de l'e-learning pot implicar uns riscos. Si es volen evitar, les institucions educatives han de tenir clars els objectius que pretenen assolir i han de dissenyar uns processos formatius que incloguin les TICC i que descansin sobre unes bases tecnopedagògiques i metodològiques clares, tenint en compte les característiques d’aquests processos i plantejant-se expectatives realistes, atès que en cas contrari podrien acabar utilitzant les mateixes metodologies que en els processos d’ensenyament presencial convencionals, desaprofitant les potencialitats i possibilitats de les TICC i continuant amb models centrats en el professorat com a transmissor dels coneixements. Si no s'actua així, l'alumnat pot tendir a l'abandonament o trobar-se perdut en el procés d’aprenentatge. En aquest cas, la introducció de l'e-learning suposaria un motiu de descrèdit en lloc d’aportar prestigi a les institucions educatives.

Un altre risc derivat de la introducció de l'e-learning és la possible manca d'accés als processos formatius basats en les TICC, que pot produir exclusió social i agreujament de la fractura digital, econòmica i relativa al desenvolupament de continguts entre els llocs on ja s'ha produït aquest canvi i aquells on encara no s'ha dut a terme, amb el que això pot significar per a les persones que hi habiten. A més, l’aïllament propi d'alguns processos educatius basats en l'e-learning pot comportar alienació i manca de socialització, o fins i tot desmotivació de les persones que no veuen les TICC com un element atractiu.

També podem córrer el perill de no aprofitar totes les potencialitats tecnològiques i pedagògiques que ofereixen les TICC, atès que sovint trobem models que exploten només les possibilitats informatives (per proporcionar, organitzar i compartir informació) i no les comunicatives i col·laboratives que ofereix l’e-learning. Un altre risc possible és el de deixar-se portar per les inèrcies històriques de les institucions educatives, que sovint veuen les TICC com una amenaça per llurs models d’ensenyament tradicional.

Finalment, es pot donar el cas que es desenvolupin models i entorns educatius on prevalguin els interessos econòmics i comercials per sobre dels pedagògics. Si les empreses editorials s'encarreguen de desenvolupar models i processos formatius basats en les TICC, és probable que es repeteixin les mateixes estructures pròpies de l’ensenyament presencial i els llibres de text. Algunes empreses que desenvolupen mètodes d’ensenyament destinats a l’e-learning consideren l’educació virtual com una operació de negocis basada en la llei de l’oferta i la demanda que es veu reflectida, per exemple, en l'elecció i l’ús de determinats programes, oblidant els interessos i les necessitats socials, que són fonamentals en la construcció del coneixement i en el procés d’aprenentatge.

Després d'haver observat alguns dels riscos derivats de la introducció de l'e-learning en l'educació, podem preguntar-nos quins reptes se'ns plantegen. En primer lloc, les institucions haurien de promoure polítiques que permetessin l’accés de tota la població als processos formatius basats en les TICC. A més, caldria aprofitar tot el potencial que ofereixen les tecnologies per construir un nou model d’aprenentatge que no se centri únicament en la transmissió de coneixements i en els continguts, sinó en l'alumnat. Això comportaria modificar els models pedagògics per adaptar-los a la incorporació de les TICC i fomentar un canvi de rol en el personal docent, formant-lo i donant-li suport en aspectes didàctics i tecnològics perquè incorporés les TICC en la seva pràctica docent.  Aquesta seria una manera d’equiparar els processos formatius a distància amb els presencials.

En aquest sentit, és fonamental establir mecanismes i estàndards que permetin avaluar i acreditar la qualitat de l'e-learning. Això suposaria definir uns paràmetres que possibilitessin l’avaluació d'aquests processos formatius i dels seus àmbits: institucional, dels programes o cursos i dels elements que s’integren (materials, docència, serveis, biblioteca...), fent que els sistemes de monitorització desenvolupats no aportessin només dades quantitatives, sinó també qualitatives.

Tot això es duria a terme amb l'objectiu de millorar la qualitat tant de les experiències d’aprenentatge (continguts i pedagogia) com de l’eficàcia institucional, reduint els costos i incrementant la compartició de coneixement. L’avaluació i la recerca sobre els efectes de l’educació virtual en la millora de l’accés, qualitat i increment de l’eficàcia han d'esdevenir una part essencial de la planificació per a la implementació d’estratègies en l’educació virtual.
 
Patrícia Agüera Pàmies
Cristina Ceide Ramírez
Lorena Herrero González


AulaMèdiasetembre 2010article