AulaMèdia
AulaMèdia
Afabetització mediàtica
i qualitat democràtica


AulaMèdia
- Editorials
- Entrevistes
- Intro
- Premsa
- Ràdio
- Televisió
- Publicitat
- Cinema
CinEscola
EduCom
Formació
DVDifusió
TVaula
CDcine
"recerca"
Índex
 
 
Diu la UNESCO que els mitjans de comunicació constitueixen un sistema educatiu universal i permanent, de manera que l’allau de comunicació mediàtica equival a una cosa semblant a un curs accelerat en valors, idees, hàbits, costums, coneixements i sensibilitats, que formen part del currículum ocult constituït per tot el conjunt d’ensenyament i aprenentatges que s’assimilen inconscientment o subliminalment. Constitueix, en paraules de José Antonio Marina que fem nostres, una gran part de l’aire ideològic que respirem: no el veiem, no l’olorem, no el toquem, però manté contínuament el nostre metabolisme vital. Ens domina d’una forma tan subtil que no ens adonem de la dominació. 

Després de més de cinquanta anys de presència de la televisió al nostre país, el model educatiu tant de la televisió com dels mitjans de comunicació en general no és discutit, ni filtrat, ni regulat per cap institució social, sinó que únicament està determinat per la lògica del mercat.

Com a conseqüència d’aquest criteri erroni, el model educatiu que transmet està farcit de contravalors que entren en competència -absolutament deslleial a causa del poder subliminal del seu llenguatge- amb el model educatiu de les escoles i de les famílies.

Mentre que en tots els temes que afecten, per exemple, la salut, és l’Estat qui actua a través de lleis i institucions (per exemple, ningú no permetria que les farmàcies dispensessin unes aspirines tòxiques), en el mitjans de comunicació ningú no té cura de prevenir ni d’educar per impedir els efectes tòxics i alienants de molts productes mediàtics.

Una Administració d’un país amb un projecte de democràcia social hauria de tenir una política educativa relativa als mitjans de comunicació. Els mitjans de masses, les pantalles, s’han constituït com un factor fals i negatiu d’igualació social, ètica i cultural, perquè fan servir la fascinació i apel·len a allò que és instintiu, al pensament ràpid i per tant dèbil; afectant a grans masses de població que no poden seleccionar, que estan cada cop més separades de les minories il·lustrades que sí que seleccionen i es defensen més bé de la dominació mediàtica.

Quan des d’AulaMèdia plantegem un i altre cop la implementació de l’Educació en Comunicació i algú ens inclou -entre el menyspreu i la condescendència- en el paquet del col·lectius d’ensenyants que reivindiquen més hores de matemàtiques, de plàstica o de física i química, responem, amb tot el respecte per aquests companys, que no és ben bé això el que diem. L’Educació en Comunicació no és només una assignatura; és, com diu la UNESCO, un sistema educatiu alternatiu, universal i permanent que necessita un tractament, un aprenentatge des de l’altre sistema educatiu, el nostre, els dels professionals de l’educació. En aquest sentit, no en tenim prou que des de fa un temps un bon nombre de professors i professores a títol particular, i també diversos centres, hagin fet avançar l’Educació en Comunicació a les nostres aules, tampoc no en tenim prou amb el fet que ho diguin les competències bàsiques. Calen unes accions més decidides des de les institucions, i les recents accions o inaccions van justament en sentit contrari. La desaparició del Servei de Mitjans Audiovisuals del Departament d’Educació i la paràlisi en el compliment de la Llei de l’Audiovisual que assenyala la necessitat de l’educació en els mitjans de comunicació en són unes mostres descoratjadores. 

En una democràcia tan desorientada com la nostra, tan mancada de pràctica, participació i aprenentatge, la manca de l’alfabetització mediàtica encara tira més pedres, justament, contra l’edifici democràtic, encara ens submergeix en el fang de la desigualtat, la manipulació i l’empobriment intel·lectual.
 
Ramon Breu
 


AulaMèdianúmeroarticle