Dóna’m la teva mirada


Dóna’m la teva mirada és un documental pensat per explicar de manera didàctica els fonaments del llenguatge audiovisual. Un material innovador i en català, per ensenyar el llenguatge audiovisual des del punt de vista tècnic però també des del punt de vista de l’espectador.

La idea d’aquest projecte sorgeix de la constatació de la manca d’un material com aquest en català, tot i haver-hi un gran nombre d’estudiants de cinema al nostre país. Des d’AulaMèdia ja fa un parell d’anys que vam muntar el blog de llenguatge cinematogràfic per ajudar a cobrir aquesta mancança i ara volem fer un pas necessari més enllà amb aquest reportatge de referència que englobarà tots els aspectes del llenguatge audiovisual en un menú interactiu que el farà utilitzable per apartats solts o com un tot. D’aquesta manera, doncs, volem contribuir a fer possible estudiar cinema i televisió en català.

El títol parteix de la idea que quan ens asseiem davant una pantalla la nostra mirada deixa de ser nostra perquè passa a ser la mirada de la càmera: nosaltres només podem veure el que surt en pantalla i el que hi surt no ho hem decidit nosaltres, sinó la persona que dirigeix la càmera. Podem dir, doncs, que quan estem davant una pantalla, durant una estona li deixem la nostra mirada a la càmera i ella decideix què veiem.

El reportatge estarà dividit en set apartats que tracten els elements bàsics del llenguatge audiovisual: 1. Enquadrament, 2. Tipus de pla, 3. Moviments de càmera, 4. Punt de vista, 5. Muntatge, 6. Il·luminació i 7. So.

 

El cul del món

T’encanta aquella hora del dia en la que la llum, gairebé horitzontal, xoca amb les façanes i els balcons del l’Eixample. Aquest matí de setembre fa una temperatura ideal; llàstima que sigui dilluns, això trenca la perfecció de la jornada. A punt d’entrar per la porta de l’institut, un SMS del Xavier et recorda que la reunió de la tarda és a les sis. Quin dia t’espera!

A la sala del professorat et trobes en Miquel.

–M’han regalat un telèfon! –et diu tot content.

–Qui? La teva dona? –li preguntes, pensant que era un regal d’aniversari… o similar.

–No, home! La meva companyia telefònica.

–Un altre mòbil? Que vols destrossar tota l’Àfrica? –li engaltes amb un to apocalíptic, per cridar la seva atenció.

De sobte, es queda tot parat, amb el dit immòbil sobre la pantalla tàctil i mirant-te com dient: “Ja he fet alguna cosa malament”.

Li expliques que el coltan, format pel niobi i el tàntal, és un mineral que s’utilitza especialment en la fabricació de les bateries de la telefonia mòbil. Que el 80 per cent de les reserves mundials es troba a l’Àfrica, concretament a la República Democràtica del Congo. A més, amb el coltan també es fabriquen aparells electrònics, com microprocessadors o condensadors, i es construeixen armes intel·ligents –quina ironia, “armes intel·ligents”- com ara els míssils balístics. Per tant, està considerat un mineral estratègic per al desenvolupament de les noves tecnologies.

–Es que no ens podem escapar mai de les seves urpes! –exclama el Miquel, amb la consciència feta pols i guardant-se el mòbil ràpidament a la butxaca.

Recordes com l’Anna t’explicava, ara fa uns mesos, la relació del tràfic il·legal del coltan amb la guerra a l’Àfrica central, que implica –a més del Congo- altres països com Rwanda i Uganda. Una guerra que es finança amb la venda d’aquest mineral i en la que –segons “dades optimistes” de les Nacions Unides- des de 1997 han mort un milió de persones.

–La fam no és l’únic problema de l’Àfrica –et deia.

L’Anna et va relatar amb tot detall la situació a la República Democràtica del Congo. Com 10.000 miners –entre ells molts nens- treballen a la regió de Kivu, a l’Est del Congo, en règim de semi-esclavatge. Com les escoles de la zona estan buides perquè els nens estan treballant a les mines.

Se’t posa la pell de gallina en pensar el mal que està fent aquest mineral… bé, el mineral no, més aviat el qualificatiu de “estratègic”, que és el que el dota d’un poder brutal: militar i, sobretot, comercial.

–Però Anna… quina solució hi ha a tot això? Es pot fer alguna cosa? –li demanaves.

Com a resposta et va preguntar amb una ironia molt crua:

–No utilitzar telèfons mòbils, potser?

El teu silenci va fer evident les contradiccions que això implicaria, fins i tot entre les persones més conscienciades. En uns segons, la teva raó va saltar diverses vegades del pensament realista –de la impossibilitat de la proposta- a la mala consciència. Miraves el teu mòbil sobre la taula, però tu no gosaves badar boca.

Com intuint el que pensaves, l’Anna et va dir amb un to serè i terriblement sarcàstic:

–No et preocupis, Francesc, només és el cul del món.

 

Francesc-Josep Deó

Publicat al llibre “Zàping”

Una reflexió mediàtica

Convidar els nostres alumnes a tenir una actitud critica vers els mitjans de comunicació i que la seva anàlisi estigui present a les nostres aules i programacions són les dues idees principals que impulsen AulaMèdia des de fa més de 10 anys.

Aquest va ser l’esperit que va planar a les sales del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona durant les tres tardes de les Jornades EduCom 2012 que van aplegar una quantitat considerable de mestres per compartir experiències i dubtes al voltant de la complicada relació entre educació i mitjans de comunicació.

La primera jornada, presentada i moderada per Carme Canet, va comptar amb la presencia de Vicent Partal, director de Vilaweb, que va compartir amb nosaltres, de forma molt pedagògica, la situació dels mitjans de comunicació avui en dia.

Partal, que va definir la situació del diaris en format de paper com a agònica, ens va il·lustrar sobre la gran reconversió que hauran de patir els mitjans –comparable a la que van patir d’altres sectors com el tèxtil o la siderúrgia- així com a valorar positivament l’estímul imparable i impagable  que per a la premsa ha de representar les xarxes com Twitter o el fenomen blogger.

Vicent Partal va cloure amb la reflexió que els periodistes necessitaran una cura d’humilitat davant tantes fonts d’informació però reivindicant alhora el seu paper necessari a la nostra societat com a portaveus crítics de la ciutadania. L’acte és va cloure amb el lliurament dels “REConeixements 2012” als autors i autores de les peces audiovisuals seleccionades de l’activitat “Fes un vídeo!” de la campanya Una mirada crítica a la televisió.

La tarda del dijous 24 va ser la tarda de les experiències a l’aula. Introduïts  per en Paulí Castelló, es van presentar les propostes realitzades per diferents docents sobre el tractament dels mitjans audiovisuals.

Va començar la Yolanda Jolis del MACBA i la seva ZERO TV que va mostrar experiències audiovisuals de diferents instituts dintre de l’apartat que el museu barceloní dedica a tal efecte.

Jaume Martín, de l’Escola Sant Josep Oriol, va explicar la seva experiència a l’aula amb els seus alumnes de 6è de Primària debatent i reflexionant sobre “Sexisme i Mitjans de Comunicació” després de fer ús de la pàgina web Una ciutadania crítica , un excel·lent material per treballar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.

Seguidament  l’Andreu Montañés i el Francesc Ginel, de l’Institut Marta Mata de Montornès del Vallés, ens van mostrar com treballar els diferents mitjans de comunicació dintre de la programació d’una manera transversal i eficaç. Els avenços en aquest camp realitzats per aquest Institut van provocar una sana enveja entre l’auditori no només per la quantitat de temps que la comunicació ocupa sinó també per la qualitat i la col·laboració general del centre.

Finalment, l’Andreu Rabassa, de l’Institut Miquel Biada de Mataró, ens va parlar d’Audiovisuals i ciències, mostrant el seu concurs de vídeos de ciències a on es barrejava una gran participació dels alumnes i de l’institut en general amb la qualitat dels seus treballs.

El dia de cloenda, la tarda de divendres 25, i presentats també per en Paulí Castelló, es van aplegar a la taula del Col·legi de Periodistes de Catalunya els darrers especialistes en comunicació.

La Yolanda Jolis  va completar la presentació de les produccions audiovisuals escolars realitzades en el marc de ZERO TV dintre del marc del  Macba i on diversos instituts van mostrar pinzellades de les seves obres realitzades càmera en mà.

Com a cloenda de les jornades i sota el títol d’“Una reflexió mediàtica per a una ciutadania activa” en Rolando d’Alessandro, un activista mediàtic com ell mateix es va definir, va presentar la seva visió sobre el tractament que els mitjans han donat a fenòmens com el moviment del 15 M, així com del moviment ocupa. D’alessandro va criticar els interessos que mouen els mitjans de comunicació i va posar la visual en la manipulació que sovint exerceixen sobre les noticies. També va posar de relleu la importància que les xarxes socials tenen en la informació avui en dia.

En Xavier Breil ens va fer cinc cèntims de l’entorn ideològic de les sèries de televisió que, al marge de la seva funció d’entretenir, també traspuen idees i ajuden a crear models ideològics i socials entre els espectadors.

Finalment, amb la seva xerrada “Miren… però no veuen”, en Francesc-Josep Deó va convidar a una reflexió final sobre els mitjans de comunicació a l’aula i va reafirmar les seves idees de quin és el paper que l’educació ha de jugar en aquest terreny, quin hauria de ser el paper de les institucions i va animar a docents i d’altres àmbits educatius a crear una Ciutadania Critica i a no ignorar la realitat mediàtica i tecnològica on es desenvolupa la nostra educació en aquests moments.

AulaMèdia

DVD Una mirada crítica

Una mirada crítica. Un (des)enfoc crític sobre els mitjans de comunicació. Aquest DVD d’AulaMèdia vol reflexionar sobre el periodisme i la seva funció social. El reportatge recull cinc mirades d’especialistes (Elvira Altés, Xavier Giró, Roger Palà, Vicent Partal i Teun A. van Dijk) que ens ajuden a analitzar diferents aspectes que reflecteixen els mitjans de comunicació: el racisme, el masclisme, el classisme… El reportatge també vol mostrar la situació del periodisme a casa nostra.

unamirada

Si t’interessa el reportatge el pots descarregar aquí per 9.99 € [+]

Si vols el DVD “Una mirada crítica” emplena aquest formulari i per una aportació de 15 € te l’enviem a casa.

FORMULARI DE SOL·LICITUD

Emplena el formulari i clica “Enviar”.

    Nom: (obligatori)

    Cognoms: (obligatori)

    Adreça: (obligatori)

    Codi Postal: (obligatori)

    Població: (obligatori)

    Primer correu-e: (obligatori)

    Segon correu-e:


    Del garatge a Wall Street

    Recentment l’empresa Google ha anunciat que unificarà tots els seus serveis sota una mateixa política de privadesa, el que en la pràctica vol dir que combinaran les dades obtingudes en cadascun d’ells per separat: a partir d’ara tot el que un usuari digui i faci a qualsevol servei de Google quedarà registrat en una única base de dades i Google ho utilitzarà per oferir “una publicitat més personalitzada i útil” [1]

    Segons la nova política de privadesa, entre el que es recollirà i combinarà hi ha per exemple dades sobre els dispositius mòbils des d’on ens connectem com són el número del vostre telèfon o de qui us fa la trucada, informació sobre els missatges sms o la vostra ubicació física en cada moment. O d’altres que ja recollia: quines pàgines busqueu al cercador, què escriviu als vostres mails (sabíeu que si teniu Gmail vau acceptar que el contingut de tots els vostres mails sigui llegit per un algoritme buscant paraules clau per a elaborar un perfil vostre?), els noms i adreces de tots els vostres contactes, els vídeos que busqueu i mireu a Youtube, els llocs que busqueu a Google Maps, el contingut dels vostres Google Docs (sabíeu que si teniu GoogleDocs vau acceptar que Google pugui utilitzar, reproduir, modificar o publicar el vostre contingut?) o la identitat dels altres usuaris amb qui ho compartiu (i totes les seves dades).

    Si es mira amb perspectiva, l’evolució de Google no és nova i n’hem tingut altres exemples com Microsoft o Facebook. Comença amb una idea brillant, sovint envoltada d’un cert romanticisme (dos joves independents que comencen al seu garatge) i carregada de bones intencions,  i s’ofereix un producte potent de forma gratuïta (o en el cas de Microsoft deixant de forma més o menys implícita que la gent en fes còpies pirata). L’objectiu és aconseguir l’ús massiu del producte, intentant per exemple que l’ús per part d’un usuari impliqui també l’ús dels seus contactes (els formats de Microsoft, l’inscripció obligatòria a GoogleDocs o Facebook). Per fer-lo més atractiu s’hi intenten anar associant altres idees brillants (que si no poden ser pròpies es compren, com va fer Google amb Youtube després del fracàs del seu Google Video). I així, aconseguir la fita final: la posició dominant en el mercat per, un cop aconseguida, aprofitar-la per als negocis propis,  de vegades amb pràctiques comercials més o menys discutides. En definitiva, anar canviant la lògica de la petita empresa ètica per la de l’empresa que cotitza a borsa i ha d’oferir als seus accionistes beneficis constants. I en el cas de Google, del lema Don’t be evil amb el qual es presentava com a empresa que posava l’ètica per sobre de tot i es passa a coses com tenir judicis per pràctiques d’abús i monopoli o a cedir a les condicions del govern xinès a canvi que els deixin entrar al seu mercat.

    Tampoc ens hauria de sorprendre gaire aquest canvi de política si ja ho hem vist altres cops i d’altra banda seguim acollint sense recels i de forma massiva nous serveis que se’ns ofereixen de forma gratuïta (¿potser d’aquí un temps estarem llegint articles sobre Dropbox o Twitter –que recentment ja ha acceptat col•laborar en la censura d’alguns governs-?) i sense preguntar-nos per què algú s’està gastant el dineral que ha de valer mantenir un servei com Youtube o Dropbox per a oferir-nos-el gratis, ni què i com esperen guanyar-hi els inversors milionaris que hi ha al darrere. Si no és amb els nostres diners, amb quina altra cosa de nosaltres fan el negoci?

    En el cas de Google són les dades. Les dades personals, costums, hàbits de compra, ideologia… de cadascun de nosaltres. Això és el que val tants diners i fa tan desitjable fer negocis amb una empresa que fins ara ja tenia el sucós poder de decidir qui surt i qui no surt entre els deu primers resultats d’una cerca. Imagineu per exemple què suposa per a un establiment hoteler ser o no ser entre els primers resultats de la cerca Hotel+Barcelona a nivell mundial (deixant ara de banda els resultats patrocinats -els que surten primer, en un fons de color molt tènue-). Doncs ara s’hi afegeix, per exemple, saber com es diu, quin és el seu mail, la foto que ha posat al seu perfil, en quina ciutat viu, en quin barri de quin nivell econòmic, quin tipus d’activitat ha buscat sobre Barcelona, quin tipus d’hotel va reservar en el seu darrer viatge, quin comportament en línia té abans de comprar alguna cosa, de quins restaurants acostuma a buscar informació o fer reserves…

    I més enllà, dades com: si un usuari mira pàgines de tal grup polític o religiós, pàgines per canviar de feina, pàgines sobre tal malaltia crònica, pàgines de tal o qual inclinació sexual o si està buscant pis en tal població. O si li agrada mirar vídeos musicals i de quins grups, tràilers de cinema i de quin tipus o de tal tipus de cotxes o de tal esport. O quin tipus d’enllaç li envia sovint aquell amic que té tal adreça de mail o si sovint envia a tal persona correus que contenen tals paraules clau. O si pertany a un grup de feina en línia que treballa sobre tal tema o si s’ha registrat a tal pàgina on es fa tal activitat o a tal entitat financera o fins i tot on és tots els dimarts al vespre (i si coincideix o no amb la cita que té apuntada al Google Calendar). Tot això no són elucubracions conspiratives: són dades extraïbles dels múltiples serveis que ofereix Google i que la mateixa empresa diu que extreu i farà servir per “oferir anuncis més rellevants per a vostè” (dit d’altra manera, més beneficiosos per a ells).

    I més enllà? Poden aprofitar-se aquestes dades amb altres finalitats que les econòmiques? És l’arribada definitiva del Gran germà d’Orwell? Això ja entra dins el terreny de l’especulació, però per exemple el govern americà ja té el dret, a partir de la famosa llei patriòtica, d’obtenir de la base de dades de Google qualsevols dades sobre qualsevol persona i sense que aquesta ho sàpiga.

    Evidentment hi ha la lògica d’aquests casos: “ningú t’obliga a usar els serveis de Google”. I en el sentit literal de la frase és cert. Igual que ningú t’obliga a tenir telèfon mòbil si et molesta més del compte que es lliurin guerres a l’Àfrica per poder-ne fabricar. És clar que tenir segons quina feina sense mòbil al S.XXI és lliurar-se a una postura quixotesca; potser aquest tipus d’empresa no té la raó o l’ètica de part seva, però tenen la força de la ubiqüitat, la força que dóna a Google, per exemple, el fet que el 97% dels espanyols utilitzin el seu cercador per buscar a Internet.

    Xavier Breil

    [1] Veure la política de privadesa de Google. També hi trobareu frases com aquestes:
    I també detalls de la seva política com Proporcionem les vostres dades personals a les nostres filials o a organitzacions i a altres tercers de confiança perquè les tractin en nom de Google seguint les nostres instruccions o Només compartim les vostres dades personals amb empreses, organitzacions o persones físiques alienes a Google si considerem de bona fe que existeix un necessitat raonable d’accedir a aquestes dades o d’utilitzar-les, conservar-les o revelar-les.

    L’usuari no té dret a negar-se a aquesta nova política, l’únic que pot fer és donar-se de baixa, però tot el que hagi fet fins aleshores igualment queda gravat i pot ser utilitzat: protegim les vostres dades procurant que no es puguin eliminar de manera accidental o intencionada. Per aquest motiu, encara que elimineu les vostres dades dels nostres serveis, és possible que no destruïm immediatament les còpies residuals emmagatzemades als nostres servidors actius ni les dades emmagatzemades als nostres sistemes de seguretat.