Quan som estudiants, generalment el significat de la majoria de paraules noves ens l’expliquen els mestres i/o els diccionaris. Però no sempre és així. Per exemple en el cas de l’alumne de 4t d’ESO que, mentre sortia al pati el dia després de la penúltima vaga general, va pronunciar la frase que encapçala aquest article. En aquest cas, el significat de la paraula vaga li van explicar els periodistes dels mitjans de masses quan van triar les fotos per il·lustrar el que segons ells va passar aquell dia.
Un altre fet viscut en primera persona en la vaga del passat dia 14 de novembre ve a complementar el primer. Una de les manifestacions convocades a Barcelona baixava pel carrer Bruc, des de la Diagonal fins al centre. Arribant ja als darrers carrers del recorregut, es van desmarcar de la marxa tres o quatre individus que van anar cap a les oficines d’una entitat bancària i van començar a pintar i donar cops als vidres tot cridant consignes contra el sistema bancari. De sobte van començar a sortir de tot arreu una munió de persones amb armilles taronges esprintant darrere aquells nois. Alguns dels qui érem allí vam quedar sorpresos de la rapidesa en actuar de la policia, però quan ens hi vam apropar vam comprovar que no era la policia: el que portaven escrit a les armilles taronges no era “policia” sinó “premsa”. L’escena següent va ser esperpèntica: mentre la manifestació continuava el seu pas normal carrer avall, una quinzena o vintena de periodistes (sic) dels que havien arribat al galop, col·locats en semicercle davant la sucursal bancària enfocaven amb les seves càmeres els nois que, envoltats de flashos com les estrelles de cinema a l’arribada a un festival, bastonejaven la porta de vidre. Un minut després els joves marxaven carrer avall i els periodistes recuperaven l’alè mentre alguns, contrariats, comentaven amb el company que no havien arribat a temps d’agafar el moment just del cop de pal que havia esquerdat el vidre.
Democràcia és una paraula tan maltractada que de vegades costa fer-la servir (en època d’eleccions, per exemple, se l’apropien als seus programes electorals partits polítics de tot tipus, fins i tot els d’extrema dreta) però és la més adequada per preguntar-se si, quan no sé quants milers de persones trien una opció per defensar les seves idees i quatre persones en trien una altra, és democràtic, és a dir, és realment representatiu de la voluntat de la majoria, que les càmeres es girin cap als quatre.
És així, convertint l’anècdota en categoria, que es provoca aquesta distorsió del significat. És un procés de transferència doble: de ‘vaga’ a ‘manifestació’ i de ‘manifestació’ a ‘violència’, de manera que en el diccionari del nostre imaginari col·lectiu la paraula vaga acaba volent dir ‘violència’. I en aquest diccionari potser el significat propi i vertader de la paraula acabarà com a tercera o quarta accepció, més marginal, potser fins i tot amb l’aclariment previ que es tracta d’un sentit figurat.
No sé si tots els periodistes que hi participen són conscients que en paral·lel al procés que ells provoquen, hi ha també un altre procés de transferència: en l’esfera pública, els dies següents tendeix a oblidar-se l’esperable debat sobre les raons de la vaga, sobre si l’èxit o fracàs obliga el govern a escoltar la gent i canviar coses o no, etc., per passar a discutir sobre si la violència utilitzada per la policia era adequada o no, si aquell mosso o aquell altre tindran un expedient o no, si aquell cop va ser fortuït, si el conseller de torn hauria de dimitir… Resultat: un debat inútil, perquè ja se sap que no arribarà enlloc, ha servit per evitar el debat important que s’hauria d’haver produït. I per aconseguir que molta gent en lloc d’enfocar el seu reprovament o ràbia cap als responsables de la situació que ha provocat la vaga l’acabi enfocant cap a la policia. És la manera més eficaç de guanyar un debat públic: evitar-lo.
Es fa per motius econòmics, ideològics…? Alguns responsables de mitjans per defensar-se argumentarien que el diari que aconsegueixi aquesta foto vendrà més exemplars que un altre. I a nosaltres ens correspon preguntar-nos: és cert això? Com a lectors o espectadors tenim també una part de culpa d’aquesta deriva sensacionalista i per tant falsejadora que s’ha apoderat de la majoria dels nostres mitjans?
En un altre context, Espriu deia que alguns ens robaven les paraules; el que ens passa avui en casos com aquests és que ens roben els significats.
Xavier Breil
