AulaMèdia

Desenes d’experiències audiovisuals realitzades en l’educació primària i secundària han mostrat les possibilitats didàctiques del vídeo i de la televisió en el camp de l’ensenyament/aprenentatge en les aules d’aquests nivells educatius. A causa de les característiques tècniques de la televisió i del sistema vídeo i les seves prestacions, podem situar aquests mitjans en un lloc destacat en l’aplicació didàctica de la comunicació audiovisual.

Per una banda, la realització d’activitats de producció audiovisual per part dels alumnes en els centres desenvolupa un interès pel contingut curricular superior al que provoca la utilització d’altres eines i mètodes didàctics. Nombroses experiències posen en evidència la gran capacitat motivadora de l’ensenyament amb la imatge com un recurs més per treballar qualsevol matèria del currículum, així com el propi llenguatge audiovisual (ensenyar imatge amb la imatge). Per altra banda, les activitats audiovisuals també impulsen el treball en equip, ja que la realització i la producció audiovisuals són complexes. Al mateix temps, desmitifiquen el mitjà, perquè faciliten les claus per a la seva interpretació i descodificació.

L’anàlisi crítica dels missatges audiovisuals conjuntament amb la producció
audiovisual per part de l’alumnat és una forma d’aproximar, desmitificar la televisió i conèixer l’ecosistema comunicatiu que l’envolta. El coneixement de les rutines i del procés de producció, de l’edició, dels petits trucatges és una forma de potenciar la democratització de la comunicació en l’alumnat, que accedeix directament al mitjà, ja sigui en una televisió escolar o en una de local. És aquesta, una forma efectiva de trencar la verticalitat de la producció del mitjà televisiu.

Pel que fa referència a la multidisciplinarietat de la comunicació audiovisual, val a dir que un treball audiovisual elaborat en les aules tendeix, per les seves característiques, a ser interdisciplinar i de caire global. La potencialitat de globalització de la comunicació audiovisual es demostra quan aquestes activitats prenen forma de crèdit de síntesi. La utilització dels mitjans de comunicació amb finalitats didàctiques ha demostrat que potencien diferents habilitats cognitives.

A l’hora d’utilitzar els mitjans audiovisuals a l’aula cal desenvolupar una metodologia comunicativa multidireccional i fer participar activament l’alumnat en el seu aprenentatge. En aquesta línia, les teories comunicatives del “llenguatge total” d’Antoine Vallet (El lenguaje total, 1970) i de “l’emirec” -subjecte comunicatiu que és alhora emissor i receptor- de Jean Cloutier (L’ére d’emerec, 1975) ens aporten elements de reflexió en el debat de la comunicació activa a l’aula.

“… els recents desenvolupaments tecnològics no han de ser concebuts només com a mitjans nous d’emissió, instruments que permeten multiplicar els documents o els productes culturals, sinó també com a nous mitjans d’expressió. Els self-media serveixen tant per emetre com per rebre missatges.” (Jean Cloutier. L’ére d’emerec. Montréal, 1975, pàg. 225)

La participació directa de l’alumnat en la producció televisiva -sigui a través de grups d’ENG (periodisme electrònic) o de realitzacions en el plató de la televisió local- facilita el coneixement del currículum i al mateix temps l’educa audiovisualment en el mitjà i en les possibilitats d’expressió de la comunicació audiovisual. Però l’aproximació al llenguatge i a la producció audiovisual ha de comportar també un coneixement crític i desmitificador del mitjà, fugint de la fascinació tecnològica i mostrant la capacitat que té la televisió i els mitjans de comunicació en la producció de sentit.

Segons com apliquem la tecnologia audiovisual amb finalitats didàctiques podrem aconseguir una pedagogia més o menys participativa. Perquè l’aplicació de les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’aula estan sotmeses al coneixement, a la capacitat de qui les aplica i a les potencialitats del mitjà. Si hom creu que les tecnologies tenen efectes, conscients o inconscients, sobre els receptors, es pot afirmar que només la comprensió global d’aquestes tecnologies permetrà conèixer aquests efectes per evitar-los o utilitzar-los. Cal reflexionar, doncs, sobre la posició del professorat respecte als mitjans i sobre la necessitat d’una formació global (tècnica, expressiva, didàctica i crítica) en el camp de la comunicació audiovisual. (Francesc-Josep Deó (2000) “De la Galàxia Gutenberg a l’Era Marconi. Ecosistema comunicatiu, tecnologia i educació audiovisual” a Temps d’Educació, número 23. Barcelona.)

Francesc-Josep Deó
Fragment (1) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000