Monet Ideal

Era un cinema de barri, un cinema popular d’aquells que feien sessió doble. Juntament amb el cine Monumental, del carrer Sant Pau, era un cinema dels més grans de Barcelona. A l’Ideal projectaven pel·lícules –o films que deien els avis– de reestrena i de sèrie B. Era d’aquells cines que quan tenies gana treies l’entrepà –o el llonguet i la presa de xocolata– que havies portat de casa. Quan hi havia overbooking els espectadors es quedaven de peu dret als passadissos laterals, recolzats a la paret, mirant la pantalla. Carrers de llambordes.

Plovia. Feia temps que no baixava al Poblenou… això que ara en diuen el districte del 22@. Un vell barri on proliferen nous hotels, noves facultats de noves universitats, noves empreses tecnològiques i nous pisos dissenyats sobre el paper. On hi ha una rambla encantadora i on queda alguna empresa de transport, algun restaurant amb encant i algunes xemeneies industrials.

Entrem al nou Ideal – Centre d’Arts Digitals, ens trobem amb un hall amb maó vist i rajoles antigues a la paret, potser per recordar el que va ser i ja no és. Penso: si us plau, que els dissenyadors no ho toquin! Només entrar a la sala gran de projecció, amb més de 1.000 metres quadrats de pantalles, t’endinses en l’obra de Monet. Inconscientment giro sobre mi mateix; sí, crec que l’expressió una “experiència immersiva” és una bona definició.

Tinc una sensació semblant a la primera vegada que vaig entrar a les sales ovals de les Nymphéas al Museu de l’Orangerie a París, impossible copsar-ho tot amb només una mirada. Però a l’Ideal, per un efecte digital, quasi màgic, els quadres de Monet prenen vida: les aigües es mouen, els arbres fimbren per la brisa i els ocells volen sobre els paisatges. Increïble!

Els crítics diuen que les obres, ja siguin literàries, teatrals o cinematogràfiques, han d’estar dividides en tres actes. No sé si aquest audiovisual està pensat així, com un tríptic, però jo em quedo amb el tercer acte, amb l’època que Monet va viure a Giverny: el seu jardí, el pont japonès i les nimfes. Potser l’època més comercial, però sense dubte, la més espectacular i impressionista.

Al mateix temps que hem deixo endur per la música i els colors del pinzells de Claude Monet, intento trobar una definició. Potser… “espectacle”, simplement “espectacle” en podríem dir de tot això. Sí, aquesta podria ser una bona definició!

Impossible veure-ho tot assegut, potser millor de peu per poder assimilar tot el que ens mostren les quatre pantalles de la sala i també els detalls projectats sobre el terra. De sobte hem trobo palplantat en un costat de la sala com aquests espectadors de l’Ideal del segle passat que no tenien butaca.

Al sortir, ja havia parat de ploure.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia

Estres informatiu

internet

Matí de dissabte. S’ha aixecat un dia radiant, un d’aquests matins de març que a l’aire s’ensuma la primavera. Sona jazz, avui és dissabte i toca jazz, en Coleman Hawkins recrea el “Desafinado” de Antonio Carlos Jobim. Prems el power i, mentre l’ordinador s’engega, et fas tranquil·lament el cafè. Uns minuts desprès seus davant de la pantalla amb el teu got de cafè americà (de fet és italià), necessàriament molt calent i llarg de sucre. Abans de mirar la premsa digital del dia o el teu correu, vas directament a llegir els tuïts que t’han arribat.

Seixanta minuts més tard encara estàs enganxat  revisant, llegint els tuïts, rellegint els retuïts. Per fer-te una idea de com va el món, vas saltant d’enllaç en enllaç. Encara dura la ressaca del WMC i algú s’atreveix a assegurar, en un tuït, que l’ús de la tecnologia mòbil ens farà més lliures, se’t creuen els cables, et poses molt nerviós… però et contens i li contestes prudent. Beus un glop de cafè.

Per intentar desconnectar del tema i per saciar la teva fal·lera diària d’informació passes a llegir els teus diaris digitals de referència, encara és pitjor!. Declaracions del polític de torn que vol el seu minut de glòria a la tele o intenta colar un titular a la portada de qualsevol diari. Mires, però ja no et queda més cafè. Algú deia que per estar ben informat es necessita temps per llegir les notícies, contrastar diferents capçaleres, mirar-te dues o tres opinions dels columnistes; opinions a favor i en contra, algunes de dubtosa intenció i interessos amagats. Quin estres!

internetforat

De sobte et dones compte de quina hora és, molt tard!. Cal donar-se pressa si vols arribar a l’hora que havies quedat. Deixes la premsa digital i els “columnistes de plantilla” a mig llegir i consultes el teu correu. Només pots contestar els missatges més urgents. Ja no tens temps de més!. Cent-vint-i-cinc minuts després d’haver-te acabat el cafè, cliques sobre la icona de “apagar”, agafes la jaqueta i surts volant de casa.

El que havia començat com un dia tranquil, un assolellat dissabte de primavera, s’havia convertit en una cursa per arribar a l’hora a dinar a Cal Pere. Pel carrer turistes amb el plànol a la mà busquen la Sagrada Família. Sents com arriben els WhatsApp al teu mòbil. Mires estressat el rellotge i enfiles ràpidament cap el restaurant pensant: Efectivament per estar ben informat es necessita molt de temps, paciència i cafè… molt de cafè!

FJD

El plaer de la conversa, el poder de la comunicació

boca2Feia temps que no us veieu, molt de temps! A certes edats ja no mesures el temps per setmanes, ni tant sols per mesos, els cabells blancs no et deixen calcular-ho. Ara, per referir-te als anys, simplement utilitzes un eufemisme: “fa temps” o “quant de temps fa!” Us havíeu retrobat casualment en la presentació del documental de l’Helena a la Bonnemeison, un documental musical sobre la cantant Bikimel.

Retrobada, abraçades i petons tendres. En altres moments a la Mireia l’havies considerat –potser equívocament- una persona tímida, discreta… ara però, estava radiant, comunicativa i plena d’energia!

– He estat quatre mesos a l’Índia… encara m’estic situant!

– Doncs a veure si quedem i ens ho expliques tot… i amb detall – Li dius.

Unes setmanes i 4 o 5 SMS més tard quedeu la Mireia, l’Arantxa i tu per fer un cocktail amb unes gotes de Blues al Milano. Us poseu al dia, o com a mínim ho intenteu… hi ha massa volum! Mengeu alguna cosa i marxeu a un lloc més tranquil on poder xerrar.

La Mireia us explica amb detall, com tu volies, el seu treball amb les dones d’Anantapur a l’estat d’Andhra Pradesh al sud de l’Índia. Parleu de la tasca de les ONG i dels recursos econòmics que necessiten; de les castes, de la funció familiar i social de les dones, de les nenes, dels casaments convinguts i de la situació de les vídues en aquest immens subcontinent. Recordes la pel·lícula Water de la cineasta Deepa Mehta: el tractament del color, la metàfora de l’aigua, el lirisme de la cinta i el seu misticisme.

bollywood

Però la realitat poètica de les dues dimensions, la que mostra la pantalla de cinema, és desbordada per la realitat que transmeten amb força els ulls de la Mireia, el que expliquen els seus llavis, la potència de les paraules d’una persona que ha estat allà… Malgrat la calor que fa en aquesta nit de juliol, se’t posa la pell de gallina i s’esquerda alguna cosa dins teu. Una de les economies més importants del món, un dels països emergents i encara així!

Potser per agafar una mica de perspectiva, per treure ferro i dramatisme a la conversa el tema deriva cap als diferents paràmetres socials i de gènere que tenim, de la distància que hi ha entre el món oriental i l’occidental. Parleu de la influència del cinema, de la realitat de la societat índia i de la representació de la dóna en les pel·lícules de Bollywood: un altre abisme!

Deixeu l’atalaia de 360 graus on heu estat conversant: la terrassa d’un hotel sobre la ciutat i baixeu a peu de carrer on us trobeu la realitat de la Rambla del Raval.

És tard i us acomiadeu.

Francesc-Josep Deó

Un tema espinós

Sortiu del local situat al mig del Raval. Tens la camisa enganxada a la pell. L’espectacle? Divertit… com deia algú: Polaroid és la vida mateixa!. Et preguntes per què en aquests locals underground sempre fa tanta calor… però t’adones que la resposta està implícita en la mateixa pregunta.

Malgrat que són tres quarts de dotze i amb les limitacions que t’ofereix el whatsapp, fas una crítica d’urgència al Pau i el felicites per l’espectacle.

En Pau et contesta:

– Gràcies per aguantar la calor.

– Això, al TNC no passa. – Li respons.

Al matí següent, pel carrer, et trobes en Ferran, un company de treball amb el qual vau coincidir en un institut de Sants, de “la perifèria de Barcelona” que diria el teu amic Aniol. Us poseu al dia i parlant, parlant et pregunta:

– Aquest any no feu Escola d’Estiu?

Tu cansat del tema, de tantes voltes com li has donat i del temps que has perdut, li contestes un breu…

– No, només farem un curs.

– Es veu que aquest any està fatal, no? Et pregunta retòricament el Ferran.

escolaestiu12– Sí. S’estan anul·lant molts cursos de les escoles d’estiu… no hi ha prou gent matriculada en les activitats.

– Es que ja està bé! – Es queixa el Ferran – Ens posen més hores, més alumnes per classe i a sobre ens retallen la paga!

– I les subvencions a les escoles d’estiu…! Exclames tu.

– Però, per sort, seguiu tossudament alçats. – Diu, mig rient i tancant el puny.

– Sí, ja veus… – Li deixes anar, no massa convençut.

Tu ets conscient que és un tema espinós, amb molts elements i alguns de contradictoris, però no tens ganes de parlar…

No per això et deixa de fer ràbia que la realitat sigui tossuda i que el professorat amb la paga de juny retallada, no vulgui pagar els 70, 90 o 120 € que val la matrícula d’un curs de formació permanent de qualsevol Escola d’Estiu. Un preu que en els darrers anys s’ha duplicat o triplicat per culpa de les retallades a la formació.

formacioÉs tard, malgrat l’hora la calor encara és present a casa. Ja has acabat l’article i per sobre de la teva espatlla apareixen uns ulls que encuriosits van rellegint la pantalla del teu ordinador… Tu, neguitós i sense girar-te, esperes algun comentari.

Finalment et diu. – Aquesta vegada t’ha sortit una mica pamfletari… no?

Tu et gires de cop i li engaltes un….

– Ja ho sé! Ja ho sé! Que vols que hi faci?

– Ui… com està el tema! Es nota que la calor et posa molt nerviós… realment estàs enjoliolat! – Et contesta girant cua i afegint – Me’n vaig a dormir… si puc!

Francesc-Josep Deó

De passatges i d’intimitats

passatge

Entres al Passatge de les Manufactures i baixes les escales, sempre has pensat que tots els passatges tenen un encant especial. Sens dubte, conèixer aquests indrets de la ciutat és una forma diferent d’assaborir-la, d’entrar en la seva intimitat. El de les Manufactures potser no és tant maco com el Passatge Sert –que hi ha a pocs metres d’allà- però et porta més records d’infantesa: la parada de còmics de segona mà que hi havia a peu d’escala, els llibres de text agafats amb una gruixuda goma elàstica i la colla de companys de la teva l’antiga escola.

Fas un tomb pel barri i finalment entres al bar de l’Antic Teatre, has quedat allà, seus a una taula a prendre alguna cosa mentre esperes a l’Aniol, després igual aneu a fer un mos. De la bossa treus el llibre La pantalla Infinita del Ramon que t’acabes de comprar a Abacus, entre glop i glop el fulleges. Com el teu amic arriba tard tens temps de donar-li un cop d’ull. Penses… Home està bé això! Hi ha una part que “està novel·lada”, com diria el Lluís. Recordes bé el seu comentari irònic quan va llegir l’esborrany del teu llibre Zàping.

En les primeres pàgines de Pantalla infinita, el Ramon ja no es mostra tant optimista com fa uns anys i formula preguntes com aquesta: “Per què no hem pogut formar encara ni una sola generació de nens i nenes lliures i il·lustrats en la comunicació?” A aquesta pregunta retòrica, que busca alguna resposta plausible, ell mateix es contesta –això sí- molt políticament correcte: “Les que a mi se’m poden acudir, em semblen tan alarmants i descoratjadores que l’inconscient me les fa rebutjar.” És interessant la reflexió.

Com encara estàs llegit el llibre Más allá de la tecnología del David Buckingham, que et va regalar l’Arantxa per Sant Jordi, el poses mentalment a la cua esperant algun moment lliure.

llibrescarta

Finalment arriba el teu amic Aniol.

– Vinc volant… i sempre faig tard! – Diu acostant una cadira a la teva taula.

– Tranquil estava llegit, aprofitant el temps! –Li dius tancant el llibre- Vols alguna cosa per beure?

– Sí, un cafè! Per cert… aniràs al Festival Protesta de Vic? –Et pregunta fent un cop d’ull als llibres que tens sobre la taula- Has vist els documentals que projectaran? Podríem treure el cap, no?

Heu quedat per parlar d’un nou projecte audiovisual, però com sempre, la conversa deriva cap a altres temes i sense voler l’Aniol et fa entrar en la seva intimitat. T’explica els seus problemes a l’institut i el mal rotllo laboral que hi ha, et parla de la seva companya, “la rateta” com ell li diu, i dels seus problemes econòmics per arribar a fi de mes.

Més tard, de camí cap a casa tornes a passar pel passatge, per les intimitats de la teva ciutat. T’encanta!

Francesc-Josep Deó

Divendres a la nit

cinema

El cineasta Peter Greenaway diu que “el cinema ha mort”. A aquesta defunció fins i tot li posa data: 1983, que és l’any que es va comercialitzar el comandament a distància dels televisors. Un altre problema, diu Greenaway, és que “la gran majoria de la població mundial, és analfabeta visual”. Com deia Joan Fuster: “Les veritats, cal exagerar-les perquè resultin creïbles.”

En el digital de cultura “Núvol” llegeixes la crònica –i diversos articles d’opinió- de la conferència que recentment va dictar el director de cine a Barcelona. De tot el que va dir et quedes amb una idea que, fa temps, ja li havies sentit a l’auditori de La Pedrera. El cinema actual té quatre dictadures que caldria erradicar: primer, la tirania del text. Segons Greenaway, “els mestres del text s’haurien de retirar i fer lloc als mestres de la imatge”. En segon lloc, la tirania del marc, ja que “el marc ens limita el camp de visió”. En tercer lloc, la tirania de l’actor. I en quart lloc, la tirania de la càmera i les seves limitacions. Interessant! Per pensar-hi…

Es divendres a la nit, aneu al cinema. Home!, és una mica car, sort que teniu un 2 x 1. Sí es clar, és que no aneu a una “sessió normal”. Els Cinemes Girona s’atreveixen a programar Sherlock Junior (1924) de Búster Keaton, una pel·lícula de cinema silent, amb música en directe de Jordi Sabatès, un luxe.

En el web es pot llegir “En un moment on les noves tecnologies digitals són, en molts casos, el principal reclam de les sales de cinema, els Cinemes Girona juntament amb el pianista i compositor Jordi Sabatés volem recuperar tot el potencial del setè art en el seu format més primigeni, el cinema en estat pur: el cineconcert.” Et ve al cap aquell disc del Jordi Sabatés amb el Tete Montoliu, amb una portada esquissida. Com es deia aquella peça que tancava el disc? Annesa? Amb el Tete segut al piano elèctric… realment una delícia.

sherlock1924

En la presentació del cineconcert, algú recorda que fa temps –bastant de temps diries tu!- el que avui són les sales del Cinema Girona era el cinema “Moderno”, que juntament amb el “Texas” i el “Delicias” eren els cinemes familiars d’aquest barri on tu vas viure la teva joventut. Un barri “salmaia”, entre la dreta de l’Eixample i el principi de Gràcia.

Sortiu de la sala. Comenteu com esteu de cansats els divendres a aquella hora i allò d’innovador que té la proposta que acabeu de veure en aquest segle digital que us ha tocat viure. Arribeu a casa, encara amb la caçadora a la mà, agafes el comandament a distància del televisor. Abans que acabi la setmana encara et donarà temps de veure si han destapat un nou cas de corrupció política o, “simplement”, si hi ha moviments de “sobres” en algun altre partit.

Francesc-Josep Deó

Mirant enrere

megafonoDesembre. Com cada final d’any, sense voler-ho ni pensar-ho, fas balanç. Sí, és gairebé obligat. Corren mals temps i en el futur que us espera no s’albiren dies millors. Aquest desembre ni paga doble, ni torrons… això sí, més alumnes per classe i més hores lectives. La vicepresidenta us prepara per les retallades de l’any 2013, mal any! La retirada de les subvencions de l’administració educativa a associacions com AulaMèdia, ja és un fet. Cansament i desmotivació.

Mires enrere buscant millors temps… “fulleges” les pàgines d’AulaMèdia i el ratolí et porta fins a una nota de premsa d’EuropaPress, publicada a VilaWeb. Llegeixes el titular: “Professors de tots els nivells educatius reclamen que l’ensenyament en comunicació sigui obligatori” Segueixes llegint… “Després de la Trobada d’Educació i Comunicació aquest cap de setmana a Barcelona uns 125 professors catalans, de tots els nivells educatius, especialitzats en ensenyament en la comunicació, van reclamar que aquesta especialitat sigui obligatòria, especialment en el currículum de Secundària (…). Entre els assistents hi havia professors d’educació Infantil, Primària i Secundària, així com de les facultats de Ciències de l’Educació i de Ciències de la Comunicació de les universitats Autònoma de Barcelona (UAB), de Barcelona (UB), de Girona (Udg) i Ramon Llull (URL).”

trobada2002

Ho recordes bastant bé, va ser un dissabte a la Casa Elizalde. Mires la data de la notícia: 28 de gener de 2002, la tornes a mirar, com per assegurar-te que ho has llegit bé. D’això ja fa onze anys, déu n’hi do! Una sensació de “Déjà vu” t’envaeix. Perquè no t’arrossegui el sentiment de desànim mires totes les produccions  audiovisuals d’AulaMèdia que ordenadament tens en una de les prestatgeries. Per ser positiu recordes les felicitacions del professorat que ha vist en el nou web  Educom.info, que recentment heu posat en marxa, una bona eina plena de recursos didàctics, reflexions i experiències per implementar l’Educació mediàtica a l’aula. Sí, l’esforç ha pagat la pena.

En el calaix hi ha algun projecte que encara no ha vist la llum: Dóna’m la teva mirada un DVD que explica els fonaments bàsics del llenguatge audiovisual, amb explicacions teòriques i exemples pràctics; un material didàctic realment potent en el qual porteu més d’un any treballant-hi. Un projecte que s’ha menjat els pocs recursos que quedaven a la caixa i us ha deixat la butxaca escurada.

mirades3

Encara més, sobre la taula el projecte d’entrevistes 1.000 Mirades, que vista la situació econòmica en que us trobeu, el voleu portar endavant amb la col·laboració desinteressada de realitzadors i realitzadores com l’Agnès, la Cristina, el Dídac, el Martí o en Benet. Aquest serà un projecte audiovisual col·lectiu. Una vegada més el voluntarisme. Insistentment el voluntarisme!

Es la nit de Nadal, abans de sortir a sopar amb l’Arantxa, mires el correu i et  trobes un missatge de la Maria –una alumna d’un curs de l’Escola d’Estiu d’AulaMèdia- les seves paraules et donen les suficients energies per acabar l’any i encarar el 2013 amb les piles ben recarregades: “Gràcies pels teus ànims, per la tossuderia amb la que mantens les teves idees.” Apagues l’ordinador i penses: aquest sí que és un bon regal!

Sortiu de casa, al carrer fa fred.

Francesc-Josep Deó