Els mòbils a l’aula. Una reflexió crítica.

Els mòbils a l’aula? Una reflexió crítica. Fa temps que el professorat debat si cal prohibir els mòbils a l’aula o si cal utilitzar-los com una eina pedagògica En aquest sentit la taula rodona vol aportar elements al debat, un debat que implica a tota la comunitat educativa sense excepció: famílies, professorat, alumnat… i també administració educativa.

Participen: Carme Altayó (SCKasando), Gerard Vilanova (TIC Activa) Francesc-Josep Deó (AulaMèdia). Modera: Irene Aguilar (periodista).

Volem que les aportacions dels ponents -des de diferents angles- donin una visió global al debat. Una reflexió crítica sobre la tecnologia i els usos socials i educatius dels mòbils.

Dimecres, 27 de novembre a les 18.00 hores
Espai Societat Oberta
C/ Sant Eusebi, 29-31. Barcelona

ATENCIÓ: A totes les persones assistents se’ls lliurarà el DVD Projecte Mòbil (el viatge)

INSCRIPCIÓ TANCADA

 

Un viatge per l’interior del nostre mòbil

“No estem en contra de la tecnologia, però sí del seu mal ús.” Si hi va haver una frase que resumís l’esperit que es respirava durant l’acte de presentació del reportatge Projecte Mòbil (el viatge), probablement seria aquesta.

I és que, a poc menys d’una setmana que el Mobile Social Congress enceti una nova edició, el passat dimecres dia 21 de febrer a la sala d’actes gairebé plena de la Casa Golferichs, no només es va visionar aquest nou reportatge dirigit per Francesc-Josep Deó dins el marc de la iniciativa educativa Projecte Mòbil d’AulaMèdia. També es van posar en comú les diferents opinions sobre el què, el com i el perquè de la deshumanització, i inhumanitat, que acompanya na indústria tan aparentment neta com la de la telefonia mòbil.

I tot sota el repte llençat per Deó -que va moderar l’acte- als assistents de passar prop de dues hores amb el mòbil silenciat i invisibilitzat per a poder donar veu i cos a aquells que pateixen les conseqüències de la seva fabricació. Així va començar aquesta xerrada a tres veus -les de les tres conductores de Projecte Mòbil (el viatge), l’Alba Trepat, de SETEM Catalunya, la Carme Altayó, de Solidaritat Castelldefels Kasando i l’Eva Vidal, professora de la UPC i membre del Centre de Cooperació per al Desenvolupament– que va prolongar allò que tancava, a mode d’epíleg, aquesta peça audiovisual dividida en quatre capítols. Un debat ric en el que no hi va faltar les preguntes d’un públic que va ser definit, i amb raó, com a “convençut” pel moderador, i que incloïa membres d’entitats que aposten per models de fabricació sostenibles de TIC, alumnes de la UPC, mestres, i nouvinguts a la causa.

Un viatge pel costat més fosc (per la seva immoralitat, però també per la seva escassíssima exposició a la llum pública) de la indústria de telefonia mòbil, que comença a la República Democràtica del Congo, on es troben el 80% de les reserves mundials de Coltan, el mineral de sang que serveix de base a la pràctica totalitat de dispositius TIC que consumim habitualment, continua per la brutal explotació laboral dels treballadors de fàbriques de telefonia mòbil de la Xina, on drets humans com el d’associació, el sindicalisme o la demanda col·lectiva son paper mullat, i que sembla morir a Ghana, on van a parar els altament contaminants materials d’aquests dispositius un cop han caigut en desús i son retornats al continent africà a causa de la seva perillosa toxicitat.

Un espectacle de brutalitat en tres dels seus quatre actes, moguts a cop de consumisme i rendibilitat a qualsevol preu, explicat per cada una de les tres ponents del debat que no es troben juntes fins al quart capítol, on parlen a tres veus sobre el consum responsable d’aquestes tecnologies fins a tancar el reportatge amb la paradoxa que, conseqüentment, va inaugurar la xerrada: “Han anat a Venus i a Mart, i no poden fabricar un mòbil que sigui respectuós amb el medi ambient?” Ni, com es va afegir després, amb els drets humans o la sostenibilitat econòmica?

A partir d’aquest punt de partida, les rèpliques i contrarèpliques es van succeir gairebé sense trepitjar-se, coincidint en la majoria de vegades en la necessitat d’una major transparència, conscienciació i una aposta decidida pel reciclatge de tecnologies que, ja sigui per modes creades artificialment per pura rendibilitat o per una fabricació a prova de reparacions, tenen una vida tan espúria com perniciosa per a gran part dels que participen en la seva creació. Però, també, en la impossibilitat de refiar-se de tot intent de traçabilitat absoluta dels minerals per part de les empreses responsables de la deshumanització vista en pantalla minuts abans, i de la necessitat, però, de demanar-ne més i més informació, de l’escletxa d’esperança de la ma d’empreses com FairPhone i la seva lluita per un comerç TIC (una mica) més just…

Un complement, en definitiva, que, lluny de tancar les ferides morals obertes per Projecte Mòbil (el viatge) pel que fa a l’ús aparentment neutral de les TIC, avança un debat que caldrà alimentar sota la màxima dita en pantalla i repetida a la Casa Golferichs: “tot és política”. Acabat el torn de preguntes on algun dels assistents va demanar la traducció d’aquest reportatge del català a altres llengües, per a una major difusió d’un missatge urgent per a la ciutadania (i consumidors) que pugui impulsar algú canvi des de baix, va començar l’habitual ritual de reconnexió amb el món en el que vivim a través del mòbil… amb una mica més de suspicàcia.

Eduardo Martínez Gómez

 

Presentació DVD Projecte Mòbil

Des d’AulaMèdia et convidem a l’acte de presentació del documental PROJECTE MÒBIL, una producció audiovisual d’AulaMèdia i Kineina. Aquest reportatge audiovisual vol mostrar alguns dels problemes mediambientals, socials i laborals que es generen en la fabricació dels mòbils.

Comptarem amb la presència i la participació de:

Carme Altayó (Solidaritat Castelldefels Kasando)
Alba Trepat (Setem Catalunya)
Eva Vidal (Professora de la UPC)

– Presenta i modera: Francesc-Josep Deó (AulaMèdia)


Dia: Dimecres, 21 de febrer de 2018

Hora: 18.00 h

Lloc: Casa Golferichs. Gran Via de les Corts Catalanes, 491. Barcelona
(Gran Via xamfrà amb Viladomat)


Gràcies a la xarxa de Protectors i Protectores d’AulaMèdia, a totes les persones assistents a la presentació se’ls hi lliurarà una còpia del DVD.

Entrada lliure, prèvia inscripció aquí: FORMULARI D’INSCRIPCIÓ

T’esperem!

 

AulaMèdia

“Alimentar la bèstia”

oct11-

Divendres, 13 de novembre. Cap a les 22 hores una alerta em sona al mòbil. És l’app d’un diari que reclama la meva atenció amb una notícia d’última hora: Matança terrorista a París. En menys de dos minuts, quatre alertes més d’altres mitjans. Impacient per saber-ne els detalls començo a obrir diaris digitals. Decepció: només hi ha titulars. M’aturo dos segons a pensar per caure en una obvietat: els fets s’estan produint en aquell mateix moment, no hi pot haver detalls, és impossible. Però aquest buit només dura uns minuts. De seguida s’amunteguen informacions oficials, balls de xifres, reaccions polítiques i testimonis telefònics… Tot això barrejat amb hipòtesis, suposicions i anàlisis d’urgència dels tertulians de capçalera… I el més increïble: corresponsals entrant en directe quan no han tingut temps material de recopilar cap informació. Però la immediatesa mana.

Només 48 hores abans, la implacable maquinària informativa va ser un dels temes centrals de la xerrada d’AulaMèdia, Per entendre els mitjans, cal saber com funcionen. Per parlar-ne, tres mirades des d’òptiques ben diferents. Des d’un gran mitjà com TV3, el periodista i presentador del TN migdia, Carles Prats. Des dels mitjans alternatius, si és que en podem dir així, Gemma Garcia, periodista de la Directa i membre de Contrast i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. I des de l’òptica acadèmica, David Vidal, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB i membre del col·lectiu SomAtents.

Sobre la voràgine informativa, Prats resumia la sensació que alguns dies tenen els periodistes a la redacció amb aquesta inquietant frase: «Hem d’alimentar permanentment la bèstia». I aclaria: «Treballem en una redacció gran que nodreix diversos mitjans de comunicació: televisions, ràdios, portal d’internet, etc. i durant 24 hores al dia. I aquesta necessitat d’alimentar la bèstia condiciona les rutines de treball. Es prioritza, potser, el rendiment fàcil en detriment d’aquell periodisme de documentar-se, investigar, fer recerca… que segurament té altres tempos». Els tres ponents van estar d’acord en la manca d’anàlisi com una de les carències d’una part important de la producció de notícies. «Hem acabat fent un periodisme molt vinculat al com i molt poc al perquè» apuntava David Vidal. Gemma Garcia s’afegia a aquest argument i ho exemplificava denunciant el desconeixement que tenim sobre la guerra de Síria. Ara se’n parla cada dia, però la majoria d’espectadors, i molts periodistes m’atreviria a dir, no en tenen ni idea de les causes.

Un matí a la redacció. Un reportatge d'AulaMèdia i Objectiu: Comunicació

Decisions: què es prioritza i què es deixa en un breu… I, sobretot, què queda fora. «Sempre ens hem de preguntar quins són els silencis mediàtics» reflexionava Gemma Garcia. «Existeixen pressions i hi ha temes que triguen molt a sortir. Per això són importants les esquerdes. Quan un mitjà trenca aquest bloqueig hi ha un efecte dominó i es perd la por a parlar d’aquests temes». Un exemple, la vaga dels treballadors d’una gran empresa de telefonia que no va ser notícia durant molt de temps a la majoria de grans mitjans que la tenien com a anunciant. La mateixa Garcia insistia amb la teoria de les esquerdes com a esperança per l’ofici: «Som molt crítics amb els mitjans però hi ha esquerdes i els periodistes som molt plurals i sovint trobem l’esquerda. I a partir de la discussió s’aconsegueixen col·locar temes que els caps primer són reticents a tractar».

El debat bullia de matisos. La sensació que m’anava quedant és que tenim bons periodistes, però que alguns mitjans no estan a l’altura. Quedava clar que una redacció no és un conjunt de gent monolítica conxorxada per vendre’ns una idea. Prats apuntava: «com tot col·lectiu humà, és plural i hi ha diferents criteris i afortunadament discutim i molt». Segons va explicar, un dels debats més intensos que havien viscut darrerament a la redacció de TV3 va ser el de com mostrar les imatges del nen mort a la platja de Lesbos, icona del drama del Mediterrani: «Els d’internacional deien que tal qual, que el món és com és i a veure si alguna vegada algú reacciona. Després, els que som pares vam pensar que no ens agradaria que es veiés,… però ho havíem d’ensenyar […] Al final es va arribar a la conclusió que s’havia de donar però posats a triar, no donar el plano curt, per preservar la seva identitat».

oct11b

El debat a les redaccions és saludable i imprescindible, però els que ens sentim propers al discurs d’AulaMèdia, també ens agradaria que aquest debat s’obrís a la ciutadania. Que els mitjans expliquessin més clarament els seus criteris. En aquest sentit, en David Vidal explicava que en altres àmbits, com en l’art, l’audiència és molt més partícip, es parla de públic cocreador i d’audiències emancipades. Però en el periodisme encara es creu en el «sacerdoci de la veritat». Carles Prats va valorar la importància que els mitjans públics «estiguem oberts a debats com aquest, malgrat saber que sovint se’ns critica, i moltes vegades amb raó; però ens devem a la ciutadania».

I abans d’acabar, un darrer debat, tan antic com mal resolt. El de l’objectivitat. En David Vidal, provocador, afirmava que el posa «molt poc calent això de l’objectivitat». I exposava: «Si seguim la història del periodisme, s’han fet salts de qualitat quan hi ha hagut periodistes convençuts que el periodisme és una cosa molt parcial i que s’ha de prendre partit». Paraula de Kapuściński, que es referia a prendre partit pels desfavorits, els silenciats.

Es pot parlar d’honestedat, rigorositat, fins i tot d’imparcialitat, coincidien els tres ponents. Però sempre hi ha una mirada. Segons Vidal, «no hi pot haver algú que expliqui una història que no tingui una perspectiva des de la qual s’explica la història». El que passa és que a vegades aquesta perspectiva la tenim tan interioritzada que no la percebem com un discurs, un discurs social, polític o econòmic».

oct11c

Però tenir mirada no significa deixar de contrastar les fonts. La Gemma Garcia ho deixava clar: «Sóc molt partidària de donar veu a les diferents parts, no invisibilitzar una part». En Francesc Deó, moderador de la taula, li demanava si no creia que, en un reportatge que pretengui donar veu a fonts silenciades, no es poden obviar les que ja tenen una representació sobrada en altres mitjans. Per a la periodista de la Directa és una qüestió innegociable: «Contrastar fonts el que et dóna és legitimitat. Jo desconfiaria si no trobo aquesta versió […] A més, aniràs a consultar aquesta font que és com adversària en el relat de la teva història i, si ets una bona periodista, segurament la informació que et doni contribuirà a la teva mirada.»

Passen els dies, l’actualitat no s’atura: reaccions als atemptats de París, estat d’alerta a mitja Europa, tancament de fronteres, guerra a Síria, el procés, el Barça-Madrid. Els periodistes segueixen alimentant la bèstia i l’interès general segueix decidint què apareix als mitjans de comunicació. Però, com deu ser aquest interès general? Me l’imagino com un ésser mitològic amb la capacitat de saber-ho tot de tothom i amb la virtut de consensuar tot allò que ens interessa. Per cert, si algú l’ha vist, si us plau, posis en contacte amb nosaltres que tindrem molt de gust en convidar-lo a les properes jornades d’AulaMèdia.

Dídac Roger

 

Presentació a València

jcdiaz_1

Dimecres 6 de març vam presentar el Dóna’m la teva mirada a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’educació de la Universitat de València, dins d’un acte convocat per Acicom i la universitat al voltant de l’Educació en Comunicació que portava el nom de “L’educomunicació com a resposta als reptes de la Societat del coneixement”. Entre el públic es van aplegar docents de diferents etapes i estudiants de Ciències de l’educació.

Va presentar i iniciar l’acte el catedràtic Ángel San Martín, catedràtic de Didàctica i organització escolar i que imparteix assignatures sobre Noves tecnologies i educació. Seguidament va intervenir el José Ignacio Pastor, president d’Acicom (Associació Ciutadania i Comunicació), que va explicar la tasca d’aquesta associació que treballa per l’Educació en comunicació al País valencià. El concepte educomunicació que inspirava la jornada, que Acicom junt amb altres entitats, organitzacions i persones està empentant,  pretén analitzar i fomentar la presència de las TIC en les aules escolars, contribuint també a transferir innovació a les pràctiques d’ensenyament i aprenentatge.

jcdiaz_2

A continuació va intervenir el Francesc-Josep Deó, president d’AulaMèdia, que va parlar sobre la necessitat d’una consciència mediàtica a la societat del segle XXI com a únic mitjà d’aconseguir una societat realment democràtica i ben informada. En un sistema escolar que sovint peca de tecnologista, és a dir, d’una excessiva fascinació per la tecnologia i d’ensenyar només a fer funcionar els aparells, cal una escola que ensenyi a analitzar els missatges que hi rebem, que ens faci reflexionar sobre la vessant social de les TIC i els mitjans de comunicació.

I finalment va intervenir el Xavier Breil, creador del Dóna’m la teva mirada, que va presentar aquest nou material i va explicar-ne les intencions i les possibilitats d’ús a l’aula per a docents de diferents etapes. Per il·lustrar-ho es va projectar un capítol del DVD, concretament el que correspon al Muntatge.

Després de les intervencions a la taula va participar el públic assistent. Un col·lectiu de joves va presentar el seu projecte sobre televisió ciutadana i es van preguntar, com a futurs pedagogs, quin és el paper de l’educomunicador en la Societat del coneixement. Alguns docents van exposar les seves experiències i les seves idees i es va valorar la situació dels mitjans actuals, es va comparar la situació del País valencià amb la del Principat i, en defninitiva, es va convenir l’absoluta necessitat d’implantar l’Educació en Comunicació al nostre sistema educatiu.

Text extret del bloc: Dóna’m la teva mirada
Fotos: José Carlos Díaz Martí (Acicom)