Reenquadrar el debat educatiu al voltant del cinema

Resulta imprescindible situar el cinema i l’audiovisual en l’espai comú de les cultures, els coneixements i els aprenentatges dels quals formem part, i deixar de pensar-los com a aliens. Des de principis del segle XX, les societats occidentals estan travessades pel cinema, l’audiovisual i els mitjans de comunicació audiovisuals. Amb ells s’han configurat i es configuren els nostres imaginaris i també els grans espais d’aprenentatge lingüístic, ètic, emocional, estètic, social, historiogràfic, científic i econòmic. Actualment, gran part de la informació es rep en format audiovisual i, per aquest motiu, s’ha de pensar com gestionem l’ús i el consum cinematogràfic a les aules, per tal de conviure amb aquesta part de la nostra realitat de forma sostenible.

Davant del consum indiscriminat d’imatges, a temps complet i multipantalla, potser hauríem de plantejar una certa dieta que permeti restituir les formes de participar de la recepció. El respecte a l’elaboració i la construcció dels relats cinematogràfics, i conseqüentment de l’autoria, passen, segons el nostre parer, per una operació de reeducació de la mirada, de manera que l’experiència emocional, l’anàlisi i la interpretació es realitzin en moments adequats on els sentits del film o de la producció audiovisual puguin desplegar-se amb l’atenció necessària.

L’ensenyament de la història i dels llenguatges del cinema i la cultura audiovisual ha de contribuir a reinstal·lar el respecte per les obres. Es tracta de reconèixer l’especificitat de la representació cinematogràfica en tota la seva complexitat, però sense desestimar la manifesta influència que té en altres camps del saber contemporani, i viceversa. S’haurà de saber conjugar, amb la resta d’aprenentatges, l’habilitat de pensar els enunciats audiovisuals des dels diversos àmbits que els construeixen i en els que incideixen: des dels llenguatges, les diverses narratives, la història estètica, la seva relació amb la contemporaneïtat de producció i recepció i també des de la indústria i la seva evolució. Els horitzons que s’obren són vacunes precises contra el consentiment, com a actitud majoritària, davant de qualsevol discurs audiovisual. En el fons, es tracta de millorar la relació amb l’entorn a través d’allò que aquest produeix, expressa i representa mitjançant el cinema i l’audiovisual, del que en són part ineludible.

Marta Nieto Postigo
Drac Màgic

Educació mediàtica i audiovisual: del voluntarisme a la plena normalitat

El nostre país viu en una anomalia amb l’educació o alfabetització mediàtica i audiovisual. Ja fa força anys que el Parlament va aprovar dues lleis, la del cinema i la d’educació, que n’estableixen uns preceptes claus i complementaris: que al disseny curricular de l’educació primària i l’ESO, una de les competències bàsiques ha de ser la comunicació audiovisual; i que ha d’establir-se uns programes de formació en la cultura cinematogràfica i audiovisual integrats al sistema educatiu, amb la participació directa del Govern i del conjunt de la indústria audiovisual.

Són eines legislatives de primer ordre, nascudes gràcies a l’esforç d’entitats i d’experts que van -vàrem- defensar-les decididament durant el tràmit parlamentari, però que continuen pendents de materialitzar-se. I això malgrat la dilatada experiència d’entitats com AulaMèdia i d’altres en aquest terreny, que permetria una ràpida i exitosa implementació d’aquests continguts a les escoles. S’han fet moltes coses, sí, però encara estem situats en el terreny de la voluntarietat del professorat i dels centres educatius, mentre sí que s’han desenvolupat programes educatius vinculats a les TIC, com el mSchools, on les autoritats educatives s’hi han implicat a fons.

Pensant en el futur, seria bo que l’alfabetització mediàtica i audiovisual respongués alhora a dos objectius que caldria coordinar eficaçment: l’educació en la mirada crítica als mitjans de comunicació –des de la publicitat als noticiaris- amb l’educació dels llenguatges cinematogràfics i audiovisuals. Un coneixement indispensable per estimar i valorar les seves creacions –les de fora i les produïdes a Catalunya- que són fonamentals per entendre la cultura i l’art dels segles XX i XXI.

Serveixi com exemple d’aquesta apel·lació a relligar aquests dos objectius el fet que hagin aparegut, quasi simultàniament, dues convocatòries per al finançament de projectes educatius, que no només estan desconnectades entre si, sinó que obeeixen a prioritats molt allunyades: una, provinent del subprograma Media de la UE per a la promoció de la cinematografia i l’audiovisual europea com a elements educatius a les escoles; i l’altra, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per a l’elaboració de material didàctic i de recursos educatius en llenguatge audiovisual per al curs vinent, en el que els continguts informatius o periodístics seran, de llarg, els prioritaris.

Daniel Condeminas i Tejel
Consultor en comunicació

Educació mediàtica i consum crític

Ja fa uns quants anys que el concepte d’educació mediàtica o educació en comunicació ha començat a prendre una gran rellevància gràcies tant a l’impuls d’organitzacions socials i polítiques com als esforços incommensurables de grups de docents. En tot cas, tots han fet una aposta pel desenvolupament d’una capacitació mediàtica de la societat en general, que vagi més enllà del simple consumisme mediàtic que vivim avui.

Les pantalles, això és ben clar, han canviat i aquesta divergència de formats de presentació i, per tant, de consum, ja fa temps que reclama un espai en què es presenti la realitat tal com és. Ni tots els productes són fenomenals i meravellosos ni les persones que els consumeixen són conscients de com consumir-los. És per això que el primer handicap que té aquesta aposta és posar en valor la necessitat d’una qualificació i capacitació en el consum. Avui llegim que els mitjans han pres el poder en els nostres espais de vida social, educativa, política, etc… però siguem realistes: ¿això no deu venir per una falta d’interès a negar-se a consumir continguts que no aporten res perquè és més fàcil deixar-se portar per la massa que no pas anar-hi en contra?

En els plans educatius de les diverses etapes, l’educació mediàtica es va introduint de forma tímida, mentre que hauria de tenir un pes específic igual que altres continguts. Confonem educació mediàtica amb aprenentatge tecnològic, quan són diametralment oposades. Per tant, afinar el punt de mira des de petits és bàsic. Des del meu punt de vista, la incorporació dels recursos mediàtics des de la infantesa promourà un públic consumidor crític (aquest aspecte que tant s’està reclamant que els alumnes adquireixin des que vam començar a parlar de competències).

Però, clar, això ens porta a una altra pregunta: aquesta formació crítica en el consum de mitjans no ve mediatitzada pel sistema de valors, creences i nivell ètic i moral del formador? En conseqüència, crec que caiem en una divergència de pensament, davant la necessitat d’una formació crítica i objectiva, la qüestió de si qui la porta a terme realment la fa des del seu jo personal o des d’allò socialment acceptat. Per tant, el primer pas serà establir què és allò que determina un pensament crític en el consum i educació mediàtica acceptada per tothom a nivell mundial, i posteriorment seure’ns a dissenyar una formació conforme amb el moment actual.

Verónica Marín Díaz

Directora de la Revista EDMETIC

Universidad de Córdoba

 

 

La urgència de l’educació en imatge: el llenguatge cinematogràfic

ecpf

butacas

En una societat on l’audiovisual és central a l’hora de mostrar la realitat i comunicar missatges, es podria pensar que el coneixement de les bases d’aquest llenguatge és generalitzat. I és així en certa manera: progressivament els rols de consumidors d’imatges i productors d’aquestes s’acosten, amb infinites eines a l’abast per a generar o modificar imatges, donant la falsa imatge de control d’aquest mitjà. Però més enllà del domini d’uns codis audiovisuals específics i d’unes eines cada cop més accessibles a nivell tècnic resulta evident que els i les espectadores esdevenen, paradoxalment, cada cop més vulnerables al màrqueting i la manipulació mediàtica. És per això que resulta inexplicable –o d’una evidència preocupant- que el llenguatge cinematogràfic en concret, i audiovisual en general, siguin encara assignatures pendents, i no estigui plenament integrat al currículum dels centres educatius.

En aquest context es fa evident la importància de facilitar eines per a desenvolupar una consciència crítica envers el llenguatge audiovisual, especialment en el marc educatiu. I en aquest sentit, el cinema és clau per assolir les competències que permeten analitzar degudament les imatges, facilitant el trànsit de consumidors a espectadors crítics.

7cinema

Formar una ciutadania amb capacitat de llegir i descodificar imatges de manera crítica resulta tan prioritari com posar a l’abast les eines per al descobriment i gaudi de la cultura cinematogràfica. Ensenyar a mirar és quasi tan vital com posar en valor la memòria col·lectiva a través de la conservació del patrimoni cinematogràfic comú. Resulta paradoxal, doncs, que en l’àmbit educatiu sovint es depengui de l’esforç i la bona voluntat de docents conscients i especialment motivats.

Dins els objectius genèrics que marca la Llei del Cinema, els Serveis Educatius de la Filmoteca treballen per apropar la cultura cinematogràfica a les escoles i instituts, oferint eines i recursos a aquests docents a través de projectes estables d’educació en la imatge i promoció de la cultura cinematogràfica amb el programa Filmoteca per a les escoles o l’Aula de Cinema entre d’altres. Sense voluntat de substituir les tasques necessàries que serien pròpies del Departament d’Ensenyament, aquests projectes constitueixen un recurs més per a centres educatius que volen apropar-se al cinema

Unes eines efectives, però que requeririen d’un marc molt més desenvolupat d’implantació de l’educació audiovisual en l’àmbit educatiu formal, per tal de resultar veritablement útils. Davant l’escenari actual, aconseguir-ho de manera urgent és el veritable repte.

Noemí Sas Castilleja

Serveis Educatius de la Filmoteca de Catalunya

Educació en Comunicació i innovació

ecpf

pantallahome2

La ingenuïtat ha estat probablement un dels trets de la nostra trajectòria personal i professional. Encara no sabem si això és una virtut o un defecte. En qualsevol cas, aquesta ingenuïtat s’ha tornat a posar de manifest en aquests nous temps en què la innovació educativa ha aparegut com un producte mediàtic de consum.

En algun moment vam tenir l’esperança que enmig d’aquests rituals de devoció innovadora, aparegués la necessitat de l’alfabetització mediàtica. Però no. L’Educació en comunicació audiovisual no apareix en el programa d’acció dels gurús de la innovació. La reflexió, l’anàlisi, el sentit crític no formen part del seu vocabulari ni de les seves prioritats.

Com en altres ocasions, apareix l’enlluernament per la paraula i l’oblit del concepte; apareix el protagonisme i el vedetisme de moqueta i s’oblida el principal agent, l’alumnat i les seves necessitats.

tecnorde

La maximització de la pirotecnologia educativa fa més goig, és més espectacular, llueix més que no pas l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació, posem per cas, que és una cosa que no es veu, que no es pot col·locar a l’aparador dels centres, que no serveix per deixar esbalaïdes les AMPES. Ai l’aparença! Què bo seria que ens convencéssim que els coneixements merament instrumentals no porten gaire lluny! Capacitant els alumnes només en l’ús de les tecnologies, sense càrrega analítica i crítica, no es garanteix que les facin servir de manera creativa o educativa.

Mentre, la l’Educació en Comunicació segueix encallada. Segueix sense avançar significativament. Professorat, equips directius de determinats centres li administren oxigen perquè segueixi latent, en vida; però ni les instàncies polítiques defineixen noves (de veritat) estratègies educatives estructurals a favor de l’alfabetització mediàtica, ni els mitjans de comunicació públics han mogut fitxa per produir un salt rellevant en qüestions tan peremptòries com les relacions ètiques dels nois i noies amb la tecnologia i les pantalles; o en la necessitat d’expulsar els mecanismes de domini masclista entre els adolescents, aspectes on la dimensió mediàtica té tanta responsabilitat. I és que la veritable innovació educativa és, especialment, l’anàlisi crítica i el progrés ètic.

Cinescola

Dues passes endavant…

ecpf

2pases

Reflexionar sobre l’estat de l’educació en comunicació, o sobre qualsevol altre aspecte de l’àmbit educatiu, ens aboca gairebé directament a la teràpia de grup. És inevitable que ens desfoguem, que expliquem les misèries quotidianes de com el professorat voluntarista és marginat o menystingut o ignorat dins els claustres… Sí, potser és una visió melodramàtica però amb cert fonament. I sé que no diré res de nou però seguim amb un format d’escola del s. XIX, professorat del XX i alumnat del XXI.

Ara bé, podem pintar un panorama menys apocalíptic? De veritat res ha millorat els darrers anys? Almenys les eines han millorat, i molt. Càmeres digitals, telèfons mòbils i tauletes han posat la comunicació a l’abast de tothom (perdoneu la frase feta). I tot i que ho pot semblar, no és un argument tecnologista. Almenys per a mi. Quan vaig començar a pasturar per les aules d’aquest país, la meva feina, més que de formador, semblava la d’un tècnic informàtic de manteniment. Era un “arreglacables”. Ara, sortosament, em puc oblidar dels problemes que donaven les eines i centrar-me en el més important: el contingut.

cables

És un petit pas, però és suficient? Com deia Galeano fem dues passes endavant i la utopia en marxa deu més enllà. Els darrers anys, mentre hem estat entretinguts en debats endogàmics que volen arreglar-ho tot i no concreten en res ens ha passat per davant la «revolució» de les xarxes socials (un altre dia discutim si són revolució o no), les primaveres àrabs, l’enèsima llei d’educació retrògrada…

Però no perdem l’esperança, es veu llum al final del túnel. Hi ha qui pensa que això de l’educació en comunicació és una gran innovació educativa. I això de la innovació està molt de moda. Sí, és cert, no podem caure en la trampa. Les modes són efímeres i bàsicament serveixen per embolcallar bé el producte i així vendre més matrícules a la privada-concertada, o per al medallisme del “eiquecadacopensapropemésafinlàndia” dels polítics de torn a la pública. Però qui sap? Siguem optimistes. Si això de la innovació s’ha convertit en un mantra, potser de tant repetir-ho, s’acabarà convertint en veritat.

Dídac Roger
Kineina audiovisuals

Educació amb i sobre mitjans

ecpf

not

L’educació mediàtica és una necessitat, igual que ho són els mitjans de comunicació en una societat democràtica. Els mitjans de comunicació massiva (televisió, ràdio, cine, premsa, internet) assumeixen un paper molt rellevant en la vida quotidiana de les persones. La seva presència contribueix a transmetre a la ciutadania una gran quantitat d’informació que estableix concepcions del món, de la societat, de les relacions socials, de formes de vida, etc., que comporten una valoració ètica i social.

Des de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB) fa mesos que treballem perquè l’Educació Mediàtica sigui una matèria obligatòria als col·legis. La premsa, entesa en sentit genèric, és font històrica i socialitzadora de primer nivell i entenem que cal comprendre el seu context i formar a la societat en un consum responsable i crític, exposant beneficis i riscos des d’una edat primerenca, quan els nins passen massa temps davant la televisió i són més influenciables i vulnerables. Es calcula que els menors superen les vuit hores diàries entre dispositius mòbils, revistes, cinema, televisió i ordinador.

No és una idea nostra. El maig del 2004, es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya un manifest amb mesures per “evitar l’analfabetisme mediàtic i l’atonia cultural” i demanava que les “habilitats comunicatives” estiguessin als currículums escolars. Com ja es fa als EUA. En 2008, el Parlament Europeu va aprovar introduir aquesta assignatura en les escoles. La directiva de serveis audiovisuals obliga a la Comissió Europea a elaborar un informe sobre nivell d’alfabetització mediàtica dels Estats membres, referència que després va incloure la Llei General Audiovisual del 2010. Però, a Espanya, encara hi ha molta feina per fer. L’òrgan que ha d’encarregar-se de recollir les dades no s’ha creat. Ara mateix, el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals és només una quimera.

tvblanc

El passat 11 de maig, una representació de l’Executiva de l’APIB ens vàrem reunir amb el conseller d’Educació del Govern balear per exposar-le la nostra proposta, que, evidentment, passa perquè aquesta formació sigui impartida per periodistes, professionals preparats per explicar la producció mediàtica en totes les seves variants i en totes les seves etapes. El conseller Martí March es va mostrar molt receptiu. De fet, ell mateix va publicar el 1997, com a catedràtic de Pedagogia Social, un article acadèmic proposant la incorporació d’aquesta matèria en el sistema educatiu. Altres autors, com David Buckingham, José Manuel Pérez Tornero, josé Ignacio Aguaded, i institucions, com el Consell Audiovisual de Catalunya, han tractat també el tema. Vàrem acordar elaborar una proposta des de l’APIB per tal de formar a mestres per a que puguin transmetre aquests coneixements de manera transversal.

En l’APIB hem fet els deures. El 29 de juliol vam fer-ne entrega d’un document amb 15 temes a la Conselleria i el passat 20 d’octubre vàrem mantenir una segona reunió, en aquesta ocasió amb la directora general de Formació del Professorat. Ara estem a l’espera de què la Conselleria destini recursos per desenvolupar la nostra proposta, amb la qual Balears seria capdavantera en aquesta formació. Només així es podrà assolir una societat realment lliure, perquè la llibertat no existeix sense els mitjans, però tampoc sense el seu consum reflexiu i crític.

Ángeles Durán i Manuel Aguilera, presidenta i membre de l’Executiva de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB)