Televisions locals i educació mediàtica

Malgrat el gran consum de pantalles (internet, mòbil, plataformes, televisió, etc.) que tenen els adolescents d’avui dia, són molt pocs els nois i les noies que tenen un contacte directe amb els mitjans de comunicació.

Algunes escoles i instituts veien el potencial que té l’audiovisual, i sobretot la motivació que genera entre l’alumnat, han desenvolupat televisions escolars al centre, proposant un projecte que va més enllà de la producció escolar puntual d’un vídeo. Un projecte que suposa un esforç extra del professorat del centre però també una gran implicació de l’alumnat en el seu aprenentatge a l’hora de realitzar la programació i l’emissió, normalment per internet.

Però més enllà dels projectes de les televisions escolars, que cal valorar per la seva perseverança i treball pedagògic, hi ha una altra forma d’apropar els mitjans audiovisuals a l’alumnat: els mitjans de proximitat.

Aquests dies, preparant una taula rodona, he rellegit un article sobre les televisions locals i la seva vinculació amb l’educació i me n’he adonat que malgrat que han passat més de dues dècades de l’escrit, la situació és molt similar. Per tant podríem afirmar que no hem aprofitat del tot les potencialitats i les nombroses sinergies que es poden derivar d’aquest potent binomi: televisió local i centre educatiu.

En aquell article, fent un exercici de síntesi, proposàvem una tipologia d’activitats i col·laboracions, que encara avui podríem fer servir:

«Les col·laboracions entre les televisions locals i els centres docents generen activitats que podríem dividir en tres grans blocs: a) les activitats audiovisuals de referència o aproximació al mitjà televisiu, b) les activitats de suport didàctic relacionades amb el currículum i c) les activitats d’integració que ofereixen a l’alumnat la possibilitat de participar directament en la programació.»

Però perquè no hem explorat totes les possibilitats, educatives i també comunicatives, que tenen els mitjans locals -concretament les televisions- i l’educació d’infants i joves?

En el mateix article intentàvem respondre a aquesta pregunta, apuntant alguns dels motius o causes:

«- Les poques activitats de referència i de suport didàctic que es realitzen en els centres docents i que en molts casos podrien desembocar en activitats d’integració o com a mínim en una col·laboració més estreta amb la televisió local.

– El poc interès de la majoria de les televisions locals per integrar en la seva programació informació dels centres docents (actes, activitats, etc.), menystenint així els centres com una entitat sociocultural més del municipi o la comarca.

– La manca de relació que hi ha entre l’interès didàctic del programa realitzat per l’alumnat -procés i continguts- i la qualitat -tècnica i formal- que es reclama des de les televisions locals.»

Segur que n’hi ha moltes més raons per explicar per què són tan escasses les «experiències d’integració» d’escoles i instituts en l’espai televisiu local, en la programació de les televisions.

Per sort sempre hi ha grans excepcions que mostren el camí a seguir. És el cas del Canal SET de Santa Eulàlia de Ronçana on tenen diferents programes escolars (El Cargol Noticiari o l’IES Informa) integrats, des de fa temps, en la programació de la televisió. També cal mencionar, entre altres, la proposta de l’Ull Crític de Cugat Mèdia, on des del mateix mitjà local fan propostes d’activitats per treballar l’Educació Mediàtica.

Però malgrat estar en un mateix ecosistema -el local- la majoria de les televisions de proximitat i els centres docents viuen d’esquena uns dels altres, desaprofitant una forma senzilla d’implementar l’Educació Mediàtica. En aquest sentit pensem que hi ha 55 televisions locals o comarcals a Catalunya que estan emetent actualment, sigui per via TDT o via TVIP per internet.

Podríem dir que la implicació dels centres en la programació de les televisions locals o comarcals potser una forma molt interessant de treballar l’Educació Mediàtica des d’una perspectiva global. Ja que l’alumnat pot desenvolupar diferents activitats i aprenentatges sobre la creació, disseny dels programes i els gèneres televisius; coneixent les formes de producció de l’audiovisual i els processos de redacció d’una notícia, la selecció de les imatges, etc.

D’aquesta forma l’alumnat, tant de Primària com de Secundària, no només es converteix en protagonista del seu propi aprenentatge, sinó que a més a més, coneix les rutines productives del món audiovisual, desmitificant així els mitjans de comunicació audiovisuals.

Francesc-Josep Deó

Gaudir o analitzar

Fòrum Cinema i Educació. Roda de Berà, 4 de juny de 2022. Foto: FIC-CAT

Diuen que en les pauses pel cafè i en els descansos de les jornades, els festivals i els congressos és on hi ha els millors debats, on es fan els millors contactes i on es predissenyen els millors projectes de futur. La pandèmia també va estroncar això! Ara, però, amb el retorn a la presencialitat reiniciem aquests tipus de contactes de nou. Tornem a fer «passadissos» amb menys distància personal i més empatia presencial. Uns moments que utilitzem per acabar de parlar de temes que no hem tancat en «el temps oficial» de l’encontre.

En el marc del Fòrum Cinema i Educació, organitzat del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT) i la revista digital AulaMèdia va sorgir -en diverses ocasions- el debat sobre si el cinema cal gaudir-lo o analitzar-lo? Així la Cristina Almirall, la Blanca Alvarez de Drac Màgic o el Natxo Moral d’1entretants van defensar posicions encontrades (i potser complementaries?), altres vam jugar el rol de provocador per dinamitzar i potenciar el debat. És el que tocava com a moderador!

És evident que el cinema és una eina ideològica molt potent per potenciar el canvi social o per perpetuar-lo. Però si convenim que el cinema és un art, el setè diuen, estarem d’acord que l’art s’ha de gaudir. Com deia un professor meu: Quan entreu al cinema, deixeu l’anàlisi de banda i gaudiu de la pel·lícula! Sempre hi haurà temps per l’anàlisi. Crec que és el millor consell que pot donar un professor d’estructura del guió cinematogràfic al seu alumnat.

Efectivament gaudir del cinema i analitzar el text cinematogràfic, en tots els seus vessants, és impossible de fer-ho al mateix temps. Però un moment vist la pel·lícula cal trobar un moment per donar un cop d’ull a què ens ha explicat i com ens ho ha explicat. Hem de ser conscients que la imatge en moviment transmet molts estereotips i models socials que moltes vegades calquem inconscientment i inevitable. Però la pregunta seria com gaudir-ho i com analitzar-lo a l’aula, en quin moment i quina metodologia utilitzar?

El FIC-CAT inclou en la seva programació una selecció oficial de produccions de centres educatius.

És indiscutible que el professorat cal que abordi aquest debat per saber com introduir el cinema i l’audiovisual al currículum escolar, com apropar-lo a l’alumnat d’educació Primària i de Secundària. Analitzar, gaudir del cinema o produir petits textos audiovisuals a l’aula podria, o hauria de ser, complementari. De fet podríem dir que el FIC-CAT és un bon exemple d’això… on trobem un lloc per gaudir de les darreres produccions de cinema en català, on també podem visionar una selecció de les millors produccions escolars i al mateix temps trobem un espai per la reflexió i l’anàlisi sobre el cinema i l’educació com és el Fòrum.

Però en els «passadissos» no sempre trobem el moment per aclarir conceptes, o acabar de parlar i tancar tots els temes. Això és el que ens va passar a Roda de Berà, concretament aquest debat va quedar obert. Esperem tenir una nova ocasió, potser en el segon Fòrum Cinema i Educació, per abordar de nou el debat sobre «el gaudir i l’analitzar» del cinema.

Francesc-Josep Deó

Nous públics

Sortim de la sala de cinema i abans de trepitjar el carrer ja estem alabant la direcció actoral del film, el vestuari, la fotografia o el guió. Recordem que va guanyar no sé quin premi en el darrer Festival de Berlín. Els meus joves nebots potser només dirien «està ben feta la pel·lícula», ells són d’una altra generació… són joves. Nosaltres no, nosaltres disseccionem totes les pel·lícules que veiem, les analitzem a fons, la relacionem amb altres textos. Fent, moltes vegades, una anàlisi pretensiosa i avorrida. Potser tampoc cal.

Darrerament sentim a parlar molt de la necessitat de crear nous públics, de crear nous espectadors. Que el cinema català i en català necessita créixer. Però cal preguntar-nos, on comença el treball per crear aquests nous espectadors? Com crear aquest nou públic?

Necessitem un treball en moltes direccions i implicant a molt agents. Necessitem que les institucions catalanes s’ho creguin. Però també els directors i les directores de cinema, les productores, etc. Algun crític de cinema ens recorda que «si hi ha bones produccions, el reconeixement vindrà, segur!» Però al marge d’aquest complex entramat d’institucions, indústria del cinema, la creació i els pressupostos; necessitem una bona xarxa de sales, de festivals i mostres de cinema. I també, i molt important, cal buscar sinergies perquè el cinema entri a les aules.

En aquest sentit el Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT), de Roda de Berà, és un clar exemple d’aquest treball global. Des dels seus inicis el FIC-CAT inclou en la seva selecció oficial un apartat de produccions escolars realitzats per l’alumnat de Primària i de Secundària. Genial. Comencem per baix!

Però ara cal anar més enllà, cal que es creïn «noves zones», nous espais educatius pel debat i per la formació del professorat, com l’espai per la reflexió sobre l’educació audiovisual o cinematogràfica que ens proposa el Fòrum Cinema i Educació, activitat que es realitzarà en el marc del FIC-CAT. Ai las, la pedagogia de la imatge, que oblidada la tenim!

Aprofitem l’efecte multiplicador que té el professorat, per incidir a les escoles i els instituts, per ensenyar cinema, la seva història, els seus llenguatges i les seves tècniques. És necessari que el professorat ensenyi cinema, però sobretot cal ensenyar a gaudir del cinema.

No cal que el nostre alumnat de Secundària surti de les sales de cinema fent grans anàlisis històrics i estètics del film que acaben de veure. Potser només cal que diguin «m’ha agradat molt la pel·lícula, està ben feta».

Francesc-Josep Deó

Ull Crític. Educació mediàtica de prop

Cal conèixer i entendre com funcionen els canals de comunicació del segle XXI, com ens informem avui dia i, el que és més important, com ens arriba aquesta informació i amb quina intenció.

Cugat Mèdia ha posat en marxa Ull Crític, el portal per contribuir a l’alfabetització mediàtica. El mitjà públic de Sant Cugat, amb la seva missió de servei a la ciutadania, vol ser un vehicle que permeti assimilar la sobreinformació constant que afrontem cada dia a través del mòbil, les tauletes i els ordinadors. Sabem com detectar les fake news? Com sabem si allò que rebem al whatsapp és veraç o no abans de reenviar-lo? Qui hi ha al darrere d’allò que rebem i quins interessos té? Ull Crític oferirà eines i recursos per contribuir a tenir una població més preparada per al present i futur de la comunicació i les xarxes socials, a més d’una societat més crítica, més plural, més lliure.”Cugat Mèdia treballa per ser un referent en innovació”, afirma la directora de Cugat Mèdia, Mònica Lablanca. “És imprescindible donar eines als joves i infants per fomentar el seu esperit crític de consum de mitjans de comunicació”, afegeix. Per a Lablanca, som els mitjans de proximitat el qui ho hem de “liderar”.

Tots els mitjans de comunicació públics tenen una responsabilitat social i Cugat Mèdia afegeix un nou servei per a la ciutadania, que té dret a una informació veraç, ètica i de qualitat. Els continguts d’Ull Crític s’integraran dins la programació del mitjà públic de Sant Cugat, però l’activitat anirà més enllà, i inclourà accions que integraran tot el teixit social, educatiu i cultural de la ciutat. Ja fa temps que Cugat Mèdia treballa en la línia de l’alfabetització mediàtica a través d’entrevistes a experts i de xerrades a les escoles i instituts, i ara fa un pas més amb aquest portal, que inclourà més seccions i apartats que s’aniran actualitzant.

En aquesta època que vivim d’excés d’informació i molta confusió entre què és real i què no, Cugat Mèdia vol contribuir en dos aspectes clau per a la societat i per a nosaltres com a mitjà: garantir a la nostra ciutadania l’accés a una informació veraç i de qualitat, contrastada i honesta; però també empoderar les persones per fer una ciutadania més crítica vers la informació, i per tant més lliure i més plural.

I per arribar fins aquí, a Cugat Mèdia organitzem des de fa mesos un seguit d’activitats basades en visites al mitjà, divulgació de notícies, denúncia de fake news i xerrades amb les quals pretenem fer una reflexió al voltant del concepte de què és notícia i què no, com es contrasta la informació, com un rumor acaba convertint-se en un fet noticiable i quin nivell de contrast ha de tenir una notícia abans de publicar-se. Cugat Mèdia organitza unes visites escolars basades en la immersió dels i les alumnes en el món de la comunicació, on ells són els protagonistes i veuen de primera mà com és la feina en un mitjà de comunicació. El mitjà públic també compta amb la complicitat de centres i instituts de la ciutat, que fan una secció mensual a Ràdio Sant Cugat. Aquests alumnes són els encarregats de pensar, redactar i locutar el contingut d’aquestes peces radiofòniques que es poden escoltar en format podcast a la programació habitual de la ràdio.

“Volem que els ciutadans de Sant Cugat se sentin orgullosos del seu mitjà públic, que es posa amb Ull Crític al capdavant del periodisme de proximitat, de qualitat, ètic i integrador, en complicitat amb els instituts i les escoles”, subratlla Lablanca.

Cugat Mèdia

La guineu al galliner

En un moment que es parla dels nous currículums, que el món docent surt al carrer per reclamar les seves reivindicacions i la dimissió del Conseller d’Educació, la Fundación Tresmedia engega una campanya per impulsar l’alfabetització mediàtica i informacional entre infants i joves, copiant descaradament definicions i objectius que fa dècades proposa l’UNESCO. Més encara, aquesta fundació «es proposa col·laborar amb la comunitat educativa per acompanyar els més joves en el desenvolupament d’aquestes competències i donar-los a conèixer les conseqüències de les seves accions en l’entorn mediàtic». Increïble!

Quan l’Educació Mediàtica «cau en mans» de l’àmbit privat, quan l’Educació Mediàtica es converteix en un producte més, vol dir que l’administració educativa no ha fet res per convertir-la en una «educació bàsica» (amb un contingut específic, un temps i un espai concret). Una educació que hauria d’estar integrada en el currículum prescriptiu de forma decidida per ser assolida per tot l’alumnat.

Hi ha centres que han demostrat que la implementació de l’Educació Mediàtica és possible però, malgrat tot, encara són pocs els centres que consideren que aquesta educació és prioritària i molt necessària per a la ciutadania del futur. Uns centres docents que, de ben segur, alfabetitzaran mediàticament tot el seu alumnat, la pregunta que ens ve al cap és… que passa amb l’alumnat que no estudia en aquests centres? Que no té -en la seva educació obligatòria- aquesta alfabetització?

És veritat que el professorat de visual i plàstica assumeix, des de la seva àrea, l’educació del llenguatge audiovisual, sempre que hi hagi temps per treballar aquesta darrera unitat didàctica del llibre. Però avui, ben avançat el segle XXI, en l’era de les pantalles i de les xarxes, l’ensenyament del llenguatge audiovisual és només una part d’allò que hauria d’incloure l’Educació Mediàtica.

Per entendre l’ecosistema comunicatiu on vivim és necessari saber com s’expressen els mitjans de comunicació, sens dubte! Però conèixer el llenguatge audiovisual i saber «llegir» les pantalles no vol dir tenir una mirada crítica, ni desenvolupar un pensament crític davant el contingut dels missatges audiovisuals. Per tant, a les aules, falta una «comprensió lectora global» dels mitjans de comunicació audiovisuals.

Alguns docents diuen que l’escola no ho pots assumir tot, que on no arriba el sistema educatiu ha d’arribar l’educació des d’entitats privades, «l’entorn» li diuen. En aquest sentit, al marge d’algunes universitats i institucions com el CAC, cal destacar el treball d’entitats i associacions com Drac Màgic, AulaMèdia o algun festival de cinema -com el FIC-CAT- que amb decisió i molt de voluntarisme ofereixen activitats educatives, propostes de formació del professorat i material didàctic per treballar l’Educació Mediàtica a l’aula.

Potser sí que en algunes ocasions, cercar l’ajut complementari d’aquestes entitats i associacions és una bona solució. Però quan l’externalització dels coneixements mediàtics es deixen, directament o indirecta, en mans de grans empreses comunicatives privades… és com obrir la porta a la guineu perquè entri al galliner.

Francesc-Josep Deó