Combatre la desinformació des de les aules

Els ciutadans tenim el dret fonamental d’accedir a una informació veraç i contrastada. En l’actual context de sobreinformació, arran de la irrupció d’Internet i la possibilitat de què qualsevol usuari creï i difongui contingut a la xarxa, sorgeix la necessitat de verificar la informació que rebem. Amb aquest objectiu, l’abril de 2019, es va crear Verificat: una plataforma de fact-checking que contrasta el discurs polític i el contingut que circula a les xarxes.

Aquest any posem en marxa Verificat Escola amb l’objectiu principal de formar els estudiants en el consum crític i responsable de la informació digital. Des de fa uns anys, proliferen la desinformació, la postveritat, les fake news, els rumors, les mentides, etc. I els mitjans de comunicació tradicionals, que pateixen una greu crisi de legitimació per part de la ciutadania, no tenen mans suficients per contextualitzar tot el contingut generat i distribuït a Internet a través de plataformes tecnològiques com Twitter, Instagram, Whatsapp, Tik Tok, i un llarg etcètera.

Aquests canals són els més utilitzats pels joves que avui es formen a les escoles i als instituts. Ells són receptors d’aquesta informació poc fiable i és imprescindible que rebin una educació mediàtica digital que els faci ser competents en detectar-la i contextualitzar-la.

Si bé l’anomenada generació Zeta és nadiva digital i la seva manera de socialitzar-se i comunicar-se es caracteritza per ser híbrida entre entre el real i el digital, no està exempta de ser un target desproveït de protecció vers les notícies falses que circulen per Internet. De fet, un recent estudi de la Standford History Education Group explica que els joves adolescents i, no ho oblidem, futurs votants, es refien de l’aparença del web més que del contingut, focalitzen la seva atenció en el titular, poques vegades consulten més profundament els continguts del web, i depositen la seva confiança en aspectes que poden ser fàcilment manipulats.

Aquesta figura presenta el percentatge de trànsit de diferents fonts respecte als 690 principals webs de notícies d’EUA i a 65 webs de notícies falses. Els llocs es ponderen pel nombre de visites mensuals. Les dades són d’Alexa. | Social Media and Fake News in the 2016 Election, Hunt Allcott and Matthew Gentzkow.

Des de Verificat Escola proposem sessions formatives que van més enllà de l’educació mediàtica tradicional, tot utilitzant tècniques com la lectura lateral, l’ús d’eines digitals i la creació i difusió de continguts contextualitzats. I ho fem amb un doble objectiu: (1) que els joves tinguin eines per a esdevenir crítics davant la desinformació, (2) que es constitueixin com una comunitat activa de fact-checkers que s’articula per a combatre-la. Per això, les nostres formacions inclouen des de l’aprenentatge de tècniques bàsiques de verificació fins a la creació d’un propi canal de comunicació basat en l’ús d’eines i plataformes audiovisuals digitals.

A dia d’avui, estem implementant un curs de fact-checking als alumnes de primer de Batxillerat de l’escola Llor de Sant Boi gràcies a una beca de l’International Fact-Checking Network. Al llarg de l’any, els estudiants, constituïts com una redacció de fact-checking, aprenen a detectar la informació falsa que circula a les seves xarxes i la contrasten, compartint el resultat a través d’un canal de YouTube i perfils a Instagram i TikTok. És la primera generació de fact-checkers formada dins les aules.

Susana Pérez Soler
Responsable d’Educació de Verificat
Elena Salgado Cobo
Assistent pedagògica de Verificat

Ciutat invisible

Si considerem que Internet és un espai on es desenvolupa part de la vida i on es realitzen activitats socials i individuals com jugar, comunicar-nos, fer negocis, consumir, estudiar i treballar, llavors podem concloure que Internet te les característiques del concepte ciutat (espai d’intercanvi entre els membres d’una comunitat que viuen en les proximitats), ara be, la Xarxa no és una ciutat qualsevol, en aquests moments ja és l’entorn humà més gros que ha existit amb un número aproximat de 4.000 milions d’habitants, la meitat de la població mundial.

Cal considerar que Internet se’ns presenta amb unes característiques molt especials com per exemple el fet de no tenir fronteres amb els conseqüents problemes per implantar legislació i per tant la possibilitat de regular-la i organitzar-la d’una manera adequada, està construïda a base d’informació i documentació, per tant totes les accions queden enregistrades i poden ser compartides i estudiades, però sobretot la circumstància més important que la defineix i la determina és la manca de visibilitat i percepció física entre els seus habitants, per tant podríem anomenar Internet amb el terme Ciutat Invisible.

De fet, aquesta falta de presencia física ens aporta un sèrie de problemàtiques noves que són d’una importància cabdal pel desenvolupament i la vida de les persones; la manca de percepció dels perills; la incapacitat per a discernir entre la veritat i la mentida; o la desaparició de la privacitat obliguen a desenvolupar un procés d’adaptació en un nou entorn mai conegut per la humanitat; aprendre amb rapidesa, millorar la capacitat de l’atenció, posseir habilitats informacionals per tal de construir un pensament molt més crític, aprofundir en el reconeixement i la gestió de les emocions i la col·laboració com a sistema únic per a la construcció del coneixement són alguns dels camins que en aquests moments sembla una possible aproximació per aquesta adaptació, però sobretot en un entorn poc organitzat els valors ciutadans són primordials per tal de que la vida humana flueixi i les persones es puguin desenvolupar d’una manera igualitària, saludable i segura, convé promoure els valors necessaris per l’assoliment de la ciutadania digital.

La ciutadania digital es pot definir com les normes de comportament responsable de l’ús de la tecnologia, Mike Ribble  és un autor que ha definit la ciutadania digital estructurant-la en 9 elements (Nine Themes of Digital Citizenship. 2011) que ens fa comprendre molt millor els temes a tractar.

Així concloem que l’aprenentatge avui no és només una qüestió de tecnologies sinó que ha d’anar associat sempre a l’aprenentatge ciutadà, de convivència, de col·laboració, de relació (diferents tipus de llenguatges, no només verbals), la gestió de la informació i sobretot el coneixement i la gestió de les emocions en un entorn intervingut per les pantalles.

Internet ha canviat el nostre entorn i sobretot la manera d’aprendre i els continguts del procés d’ensenyança-aprenentatge, per tant els docents hem de guiar aquest procés d’adaptació i desenvolupament, prioritzarem l’adquisició d’habilitats i procediments, per això farà falta que entrem i visquem al mateix lloc on viuen els nins i els joves per comprendre els seus funcionaments i seus ràpids canvis, i sobretot fer-ho sense prejudicis.

Ajo Monzó

Per una alfabetització informacional i mediàtica feminista

Sexisme: Detecta’l. Posa-li nom. Atura’l

Aquests dies (del 24 al 31 d’octubre de 2020) s’està celebrant la setmana mundial de l’alfabetització mediàtica i informacional convocada per la UNESCO, i en aquest context voldria posar èmfasi en la importància de prendre consciència de la necessitat d’incloure la perspectiva feminista i de gènere en l’agenda de l’educació mediàtica, com a compromís ineludible amb la construcció d’una ciutadania crítica, responsable i igualitària. Això suposa, al temps, un alineament amb els Objectius 4 (educació de qualitat) i 5 (igualtat de gènere) de Desenvolupament Sostenible (ODS) assenyalats per Nacions Unides en el marc de l’Agenda 2030.

Vivim en uns temps marcats per les tecnologies de la informació i la comunicació en els quals el repte creixent és pensar críticament sobre els recursos i informacions que utilitzem i compartim. L’alfabetització informacional (mediàtica i digital) és cada vegada més important en tots els contextos de la vida, i ho és molt especialment en l’àmbit educatiu, en totes les etapes, des de primària fins a l’educació superior.

Perquè la informació té valor i cal aprendre a relacionar-nos amb ella sempre des d’una perspectiva crítica i, en conseqüència, ètica. I l’ètica passa per comprometre’ns amb la igualtat i la llibertat que tot ésser humà ha de tindre concedides pel fet de ser-ho i per les quals el feminisme porta lluitant des de fa segles.

La violència masclista té un caràcter estructural vinculat al sistema patriarcal de la societat. Els mitjans de comunicació tenen una enorme responsabilitat, com a vehicles de transmissió de la violència simbòlica sobre la qual se sosté i perpetua el patriarcat, la cultura masclista i desigual que ens envolta.

Jeswin Thomas | Unsplash Photo Community

La violència simbòlica (concepte introduït pel sociòleg francès Pierre Bourdieu en els anys setanta del passat segle) descriu la forma per la qual qui domina exerceix una manera de violència indirecta en contra de les persones dominades, que no l’evidencien o poden fins i tot ser inconscients d’aquestes pràctiques en contra seua. Deriva del poder simbòlic, que té la capacitat de fer veure i fer creure.

Així, el lideratge patriarcal ha implantat un ordre simbòlic apuntalat sobretot per l’educació i els mitjans de comunicació, que molt sovint reprodueixen la superioritat dels homes com a única estructura possible. Tot això ha generat estereotips de gènere que perviuen en la societat i davant els quals és necessària l’educació des de la igualtat. Estereotips que resulten perjudicials tant per a les dones com per als homes, perquè el patriarcat imposa models de masculinitat tradicional que també resulten limitadors i opressius per a ells, sense oblidar a les persones LGTBIQ+ i als qui no vulguen definir-se des d’una percepció binària del gènere.

Els mitjans de comunicació són potents canals de transmissió i reproducció de la violència simbòlica. Els relats i imatges que transmeten estan plagats de sexisme, que pren molts camins… entre altres, la reïficació del cos de les dones, els estereotips, manipulacions i també silencis, quan es dona l’omissió intencionada de referents plurals.

En els últims temps, a més, amb l’arribada de la ultradreta a les institucions públiques, els altaveus dels quals aquesta disposa en els mitjans i xarxes socials generen un devessall quotidià de soroll, desinformació, notícies falses i discursos d’odi molt preocupants i molt perillosos si es consumeixen sense perspectiva crítica.

Infografia elaborada per Dora Sales

Per tot això, l’educació informacional i mediàtica és clau, cada vegada més. Us anime a consultar la Recomanació per a previndre i combatre el sexisme del Consell d’Europa, que recentment ha llançat una campanya de sensibilització titulada Sexisme: Detecta’l. Posa-li nom. Atura’l, el vídeo promocional del qual pot veure’s ací.

És essencial que com a docents ajudem a conscienciar respecte a la importància de contrastar la informació, entendre qui l’ha generada i amb quin propòsit, per a frenar una infoxicació que, entre altres coses, perpetua la violència simbòlica i la naturalització de qualsevol desigualtat. Des dels enfocaments educatius crítics, cal incorporar la perspectiva feminista i de gènere, i treballar per una educació informacional i mediàtica que ajude a entendre la vida de forma més humana, més justa, inclusiva, igualitària i lliure. Per totes i tots!

Dora Sales
Professora titular de la Universitat Jaume I

I després del confinament, la intel·ligència artificial

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

La intel·ligència artificial (IA) està penetrant a tots els sectors, i el de l’educació no es quedarà enrere. Fer aquesta asseveració en temps de confinament pot semblar massa agosarada però la tecnologia ja existeix. La urgència de la pandèmia ens ha obligat a substituir –a correcuita–la presencialitat a les aules per plataformes virtuals. Aquestes ja existien feia anys i s’haurien pogut introduir gradualment, per no agafar-nos ara desprevinguts.

La UNESCO va consensuar l’any passat el document: Artificial Intelligence in Education. Challenges and Opportunities for Sustanaible Development amb 50 països. D’aquest es desprèn que la IA transformarà profundament l’educació, sempre respectant els drets humans i els valors socials. L’anàlisi del big data derivat de les avaluacions, de l’aprenentatge a distància a través de plataformes online, de la interacció entre alumnes i professorat amb el mòbil o de la navegació per webs dibuixarà nous mètodes d’estudi. Els algorismes s’adaptaran a cada estudiant predient la millor manera d’aprendre; seran una ajuda pel professor a les aules; i faran més eficients els recursos d’un centre educatiu, tal com s’explica en el treball de recerca que vaig elaborar sobre la IA a Catalunya: “Intel·ligència artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya.”

Podem resistir-nos als canvis, podem allargar en el temps que la intel·ligència artificial formi part de la docència però finalment arribarà. Però atenció! Així com ensenyar habilitats digitals no consisteix únicament a donar una pantalla a l’alumnat; introduir la IA a l’ensenyament no ens eximeix d’entendre el seu funcionament i els millors usos.

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

Posar a l’entrada d’un centre escolar un sistema de reconeixement facial –encara que els progenitors hagin donat el seu consentiment–, a canvi de prometre el control dels menors no és una bona utilització dels sistemes intel·ligents. Primer perquè el reconeixement facial no està del tot perfeccionat i s’ha demostrat que confon cares. I segon, perquè la Comissió Europea ha denominat els trets facials “dades sensibles” i mereixen especial protecció, ja que són úniques i irrepetibles com l’empremta digital.

Els algorismes no ens faran millors professors ni els nostres alumnes aprendran més si abans no entenem els riscos, els biaixos, com prenen decisions automatitzades o com protegir els drets digitals bàsics de l’alumnat. En el moment de l’aplicació generalitzada de la IA s’obriran múltiples incògnites i caldrà consensuar nous criteris a partir de les interaccions i resultats. Però de la mateixa manera que no hem de desconfiar de la IA argumentant complexitats que no volem o no tenim temps d’assumir, tampoc podem confiar a cegues en les seves bondats.

Karma Peiró

Mitjans de comunicació sota l’ombra del (quart?) poder

Les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació influeixen en la seva línia editorial, i posen en risc el pluralisme a l’hora d’informar i mostrar totes les veus.

Els lectors, oients i espectadors saben de quin peu calça cada mitjà, o al menys ho poden intuir. Si s’observa el mapa mediàtic a casa nostra, es poden establir clarament associacions entre ideologies i capçaleres de diaris (digitals i en paper), ràdios i televisions. Es tracta d’un sistema de mitjans caracteritzat pel paral·lelisme polític, un concepte que es refereix a la vinculació dels projectes comunicatius a determinades ideologies.

Tenim un ecosistema mediàtic instrumentalitzat i clientelar, en què les elits econòmiques i polítiques tenen influència sobre els mass media. Això es dona per la dependència dels ingressos dels anunciants, però també de les ajudes públiques que es poden rebre en forma de subvencions o de publicitat institucional. La financiarització, entesa com el creixement de la importància del capital financer en la indústria mediàtica, s’ha agreujat a partir de la crisi econòmica i tampoc ha ajudat a guarir la dependència del poder econòmic i financer.

No es pot negar que els interessos descrits tenen incidència en la presentació dels continguts i en com es tracten les informacions. Hi ha estudis que indiquen que la professionalitat dels periodistes no ve donada pel nombre de comunicadors que tenen formació per a exercir, és a dir, que han cursat la carrera de periodisme i coneixen els codis ètics de la professió. En canvi, el que determina el nivell de professionalitat és la capacitat que tenen els periodistes per a poder exercir lliurement i, per tant, la seva autonomia.

És innegable que la instrumentalització i els interessos de corporacions i classe política cap als mitjans no afavoreixen la independència periodística. Per tant, per molt que els nostres professionals tinguin els coneixements suficients per a exercir, si no poden fer-ho sense ingerències la seva capacitat d’informar es veu molt condicionada, i no precisament pel bé comú.

Quan en una roda de premsa s’escolten les preguntes dels periodistes, es detecta quines són més o menys punyents en funció del mitjà pel qual treballa qui les formula. Per altra banda, cal destacar la poca cura a l’hora de separar els gèneres informatius dels opinatius als mitjans, ja que sovint es fa passar gat per llebre. Les portades de la premsa diària en són l’exemple més evident, amb un tractament dels temes totalment editorialitzat. A més, són moltes les peces informatives i interpretatives que inclouen opinió encoberta, tant a la premsa escrita com als mitjans audiovisuals. Ja no tan sols es tracta de posar el focus en el fora de camp, és a dir, en allò que queda al marge de la cobertura dels mitjans, sinó d’estar a l’aguait pel que fa al tractament de les informacions.

Els mitjans públics tampoc s’escapen de ser acusats de manca d’independència. Als diferents nivells (estatal, nacional i local) els periodistes dels prestadors públics tenen el repte d’informar amb el màxim rigor, de manera plural i fugint d’ingerències, malgrat que els processos d’elecció dels càrrecs de les estructures de govern de les corporacions públiques sovint no afavoreixen l’opció de blindar-les de les temptacions de la classe política. Tot i que recentment s’han observat passos per a introduir criteris professionals per davant d’ideològics en l’elecció dels càrrecs de gestió, tant a nivell català com espanyol, ara cal valentia política per a posar-los en pràctica.

La crisi del Coronavirus és l’enèsima prova de foc per als mitjans de comunicació, que hauran de fer front a situacions econòmiques complicades. Davant d’això, optar per més dependència, instrumentalització i clientelisme no hauria de ser l’opció si volem preservar el dret a la informació de la ciutadania. La cerca de models de negoci viables segueix sent un objectiu a assolir, sobretot en temps en què el consum informatiu no para de créixer i els ingressos dels mitjans han baixat en picat. Potser és temps de plantejar-nos si volem seguir disposant de contingut gratuït a qualsevol preu.

Aida Martori Muntsant

Mems, resiliència i sentit de l’humor en temps de la Covid-19

El 15 de març es decreta l’estat d’alarma a l’estat espanyol el qual ens fa quedar-nos a casa degut a la pandèmia de la COVID-19. Aquesta situació es desplega moment a moment amb la perplexitat i la incertesa del que serà demà. Dies tristos, de pèrdues, dies introspectius, de ràbia, de calma, de frustració, de reflexió. Moltes emocions contingudes dins la pròpia vivència i, entre aquestes, l’humor dels mems. Com un altre virus que es propaga per internet i les xarxes socials, passa a convertir-se en una vàlvula d’escapament col·lectiu. Però, què en sabem i què poden aconseguir realment els mems?

         La pel·lícula “Titanic” en relació a la COVID-19 i la creació de mems

Aquesta unitat d’informació (habitualment composta per imatge i text) que es replica a través d’internet i es pot multiplicar sense límits, és un nou model comunicatiu que està donant molt de si. No és casual que les grans empreses i les esferes polítiques li estiguin posant l’ull al damunt. Entre ironia i sarcasme també es contagien idees i opinions que deixen entreveure un potencial polític; acompanyat, de la difícil (o senzilla) tasca i d’un factor imprevisible que fa possible que un contingut sigui viral.

Els mems són també un llenguatge. Un art que plasma en imatges l’actualitat i posa una mirada pròpia sobre la societat. La ciutadania participa de la democratització d’internet sent productora, comunicadora i emissora d’imatges (i missatges) que configuren la nostra idea sobre el món a les xarxes socials.

En un confinament “global” on la nostra salut es troba amenaçada, més persones som sensibles a rebre un impacte a través de l’humor dels mems. Ens rebaixen la tensió. Com diu Andres Monroy-Hernandez (1) “El poder de difondre alguna cosa seriosa a través de l’humor és el que fa que els mems siguin especials”.

Com dos virus que es troben i es fusionen (la COVID-19 i els mems) posen al descobert allò “ocult” en el nostre ADN occidental. Una gran quantitat de mems giren al voltant d’uns hàbits posseïts per un “fer” compulsiu que trasllada la vida activa de l’exterior a dins de casa. Altres, apareixen mostrant-nos l’avorriment absolut que ens porta a comptar grans d’arròs, obrir la rentadora a trossos per buscar mitjons o treure les llavors d’una maduixa… un “no saber parar” que a part d’avorrir-nos, ens incomoda.

Entre somriures que volen ser alliberats també hi trobem la posada en evidència d’una incoherència i/o irresponsabilitat d’unes decisions polítiques. Un exemple és el permís d’anar a la perruqueria mentre tanquen la resta d’establiments no considerats essencials els primers dies de confinament. Una gran quantitat de mems van plasmar aquesta idea: tot tipus d’establiments convertits en perruqueries, braços robotitzats per rentar caps des de la distància, excuses de conductors que van a fer-se metxes… i un llarg etcètera. Com si els mems haguessin contribuït a desemmascarar una incongruència, aquesta mesura va ser anul·lada ràpidament.

Els gossos i el paper de vàter també es tornen protagonistes. El pànic de l’esclat de la notícia de la pandèmia fa que s’acabi el paper de vàter en alguns supermercats. Els gossos són els escollits i es converteixen en l’excusa de tota persona per poder sortir de casa. Per altra banda, una convivència estreta fa trontollar algunes relacions: l’amor de parella es posa en dubte igual que la paciència de pares i mares esgotats per la mainada.

Els mems representen de mil formes creatives tots aquests missatges d’èxit. Més enllà de referències culturals, generacions i idees polítiques, una situació comuna, en aquest cas, fa interpel·lar un gran target que reconeix els mateixos codis: quedar-se a casa de forma indefinida.

És cert que apart d’un gran viatge emocional, la pandèmia COVID-19 ens convida a una constant reflexió. Que l’esfera política vegi guerra contra un virus és la prova, una vegada més, d’una vida masculinitzada. Un moment en el que és necessari posar les cures al capdavant, passar de l’individu a la comunitat i donar espai a la natura i la vida animal, també és un portal per reconstruir una nova escala de valors.

Prendre consciència de qui som i què volem com a societat, ens fa responsabilitzar-nos de la realitat a la qual volem pertànyer. Com diu An Xiao Mina (2) “Els moviments estant re-imaginant el món a través dels mems; estan prefigurant el món que els agradaria veure. I prefigurar el futur és útil perquè t’ajuda a descobrir allò pel qual lluites”.

Carla Rodríguez Casellas
Drac Màgic

——————————

1.- Citat per David Chen (2014) a l’article 3 reasons why Internet memes are changing the world

2.- An Xiao Mina, 2019. Memes to movements: How the world’s most viral media is changing social protest and power. EEUU, Beacon Press