Fascinació audiovisual encara? Filtres i produccions escolars

calidoscopi

Tot va començar, fa unes setmanes, quan vaig assistir a una projecció organitzada per un Festival escolar. Des d’aleshores, em persegueixen algunes preguntes que m’agradaria compartir: Quin és el paper d’un professor de secundària en les produccions audiovisuals dels seues alumnes? Quin sentit tenen els Festivals/Mostres de vídeo escolar? Per què alguns professors insistim en participar-hi? En quines condicions hauríem de fer-ho?

Diré també que hi vaig acudir acompanyada de vint-i-cinc alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat. El que vam veure/escoltar en aquella sessió em va provocar –amb comptades excepcions– un nus a la gola que, maldestrament, intento desfer amb aquestes poques línies. Vaig desitjar no ésser allí. No haver portat els meus alumnes, estalviar-los la visió d’uns “exercicis” audiovisuals tan poc elaborats, tan poc treballats, tan poc educatius. Quins filtres utilitzem els professors d’audiovisuals per a les produccions amb els nostres alumnes o dels nostres alumnes? ¿Sabem diferenciar entre produccions de consum intern i produccions que poden ser projectades fora del context de treball a l’aula? Ho dic amb tota la modèstia i una mica més, si cal. Ni sóc directora de cine ni ho vull ser, però demano filtres en els treballs escolars. Filtres de qualitat, filtres de responsabilitat comunicativa. De què parlem quan parlem de cultura audiovisual?

Conten que, a finals del segle XIX, quan els primers operadors Lumière arribaven a una ciutat la gent gaudia de ser gravada i, després, acudia a les barraques del cinematògraf per contemplar, fascinada, la seua imatge en el cel·luloide. Ei! Han passat 120 anys d’allò! Aquella fascinació no pot ser la nostra. Ni la dels nostres alumnes. Hi ha treballs audiovisuals que no haurien d’eixir de les nostres aules. És allí on tenen tot el sentit. No ho dubteu.

lumiere

I els Festivals? Quins filtres haurien d’activar els Festivals de produccions escolars? Tots sabem que Youtube ho resisteix tot. Que tot ho aguanta, que és com una d’aquelles barraques del cinematògraf. Però un Festival escolar no és Youtube. Selecció, si us plau, selecció. I si el nostre treball es queda fóra, haurem de continuar aprenent, però, amb la certesa que podrem assistir a les projeccions dels treballs seleccionats amb tota tranquil·litat; segurs que col·laboraran a educar la mirada dels nostres alumnes, a formar-los com a espectadors i com a creadors de missatges audiovisuals.

Per acabar, deixeu-me parafrasejar Michel Houellebecq: “El sentit crític no ajuda en absolut a realitzar bons curtmetratges, tanmateix, pot impedir que en fem de roïns”. El nostre esforç ha de continuar.

Pilar Alfonso Escuder

Professora IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

 

 

 

 

Espai del professorat per l’audiovisual a València

espai

Entre els dies 27 i 29 de març va tenir lloc a València la 3a edició de la MICE · Mostra Internacional de Cinema Educatiu. Des de 400 colps i ACICOM i per segon any consecutiu, aprofitàrem la trobada per activar un espai d’intercanvi del professorat per l’audiovisual. El grup era obert a docents que fem audiovisual en alguna de les diferents etapes educatives o senzillament per aquelles persones amb interés per l’educació mediàtica i l’ús de les pantalles. En aquesta nova edició proposàvem actualitzar algunes de les propostes que sorgiren l’any passat  i avançar en la consolidació d’una xarxa de docents per l’educomunicació.

La sessió tenia una estructura ben clara amb tres moments diferenciats: primer, una dinàmica de presentació que ja introduïa alguns temes per una posterior posada en comú; segon, la presentació resumida del treball que la secció d’audiovisuals del CEFIRE (Centre de recursos per al professorat) de Torrent (València) acaba de fer sobre la presència de l’audiovisual en el nou currículum de la LOMQE i tercer, deixar un espai obert per a reflexions i propostes sobre com articular un possible grup estable de professorat per l’audiovisual.

En finalitzar la sessió, la valoració immediata sigué ben positiva. No tant per qüestions resoltes sinó per comprovar que ens aplegàvem un bon grup de docents compromesos i amb ganes d’avançar en aquesta xarxa. A partir d’ací tocarà redefinir les reflexions compartides, matissar-les i ordenar-les per aunar criteris i convertir-nos en referent necessari. Ens situem front possibles canvis sustancials i ens pertoca assumir el protagonisme de l’educomunicació al nostre territori. D’una banda, el canvi cap a un nou paradigma en el model pedagògic és l’oportunitat per fer el camí amb un alumnat que necessita models, no tant en lo tecnològic (sovint van per davant) com en l’anàlisi crític i la producció audiovisual com a forma d’art i de cultura. D’altra banda albirem un més que desitjat canvi de govern i pot ser el moment de, plegats, dir la nostra pel que fa a l’escola que volem. I és que amb LOMQE, de dubtós recorregut, els canvis en el currículum venen a acomplir la màxima gattopardiana de canviar alguna cosa per no canviar-ne res. Rendir-se a l’evidència de la importància de l’audiovisual en l’educació es tradueix pobrement en canvis de nomenclatura, insuficiència horària i falta d’un abordatge global que supere la mediocritat de blocs temàtics en una assignatura específica, obligatòria uns cursos i optativa d’altres. Perquè de metodologies amb projectes col·laboratius, interdisciplinarietat i del paper de les famílies poca cosa als decrets.

miremifem

Mirem i fem cinema ens va permetere comprovar que encara en bona part dels centres, el vèrtex de les propostes és la voluntat d’un professorat ‘francotirador’ que empeny per portar endavant projectes de qualitat tot i la contrarietat d’estar sostenint el simulacre. En altres casos hi trobem docents amb interés i ganes però desorientats. Particularment pense que és des de lo col·lectiu que podem avançar. Més enllà de donar respostes a necessitats concretes del professorat pel que fa a formació i assessorament (que també) el grup ens ha de permetre en un primer moment, gestionar les ansietats que encara es generen en l’encontre entre l’ideal, amb un alumnat prosumer, noves metodologies, major autonomia dels centres… i una realitat faltant amb necessitats de formació, entrebancs de l’administració, ús de programari molt limitat, rigideses organitzatives… I superat aquest punt, podrem anar més enllà si som capaços d’articular un pensament propi que es traduisca en projectes concrets en favor d’una pedagogia de la pantalla en l’escola del segle XXI.

Jordi Orts

400 colps

Estres informatiu

internet

Matí de dissabte. S’ha aixecat un dia radiant, un d’aquests matins de març que a l’aire s’ensuma la primavera. Sona jazz, avui és dissabte i toca jazz, en Coleman Hawkins recrea el “Desafinado” de Antonio Carlos Jobim. Prems el power i, mentre l’ordinador s’engega, et fas tranquil·lament el cafè. Uns minuts desprès seus davant de la pantalla amb el teu got de cafè americà (de fet és italià), necessàriament molt calent i llarg de sucre. Abans de mirar la premsa digital del dia o el teu correu, vas directament a llegir els tuïts que t’han arribat.

Seixanta minuts més tard encara estàs enganxat  revisant, llegint els tuïts, rellegint els retuïts. Per fer-te una idea de com va el món, vas saltant d’enllaç en enllaç. Encara dura la ressaca del WMC i algú s’atreveix a assegurar, en un tuït, que l’ús de la tecnologia mòbil ens farà més lliures, se’t creuen els cables, et poses molt nerviós… però et contens i li contestes prudent. Beus un glop de cafè.

Per intentar desconnectar del tema i per saciar la teva fal·lera diària d’informació passes a llegir els teus diaris digitals de referència, encara és pitjor!. Declaracions del polític de torn que vol el seu minut de glòria a la tele o intenta colar un titular a la portada de qualsevol diari. Mires, però ja no et queda més cafè. Algú deia que per estar ben informat es necessita temps per llegir les notícies, contrastar diferents capçaleres, mirar-te dues o tres opinions dels columnistes; opinions a favor i en contra, algunes de dubtosa intenció i interessos amagats. Quin estres!

internetforat

De sobte et dones compte de quina hora és, molt tard!. Cal donar-se pressa si vols arribar a l’hora que havies quedat. Deixes la premsa digital i els “columnistes de plantilla” a mig llegir i consultes el teu correu. Només pots contestar els missatges més urgents. Ja no tens temps de més!. Cent-vint-i-cinc minuts després d’haver-te acabat el cafè, cliques sobre la icona de “apagar”, agafes la jaqueta i surts volant de casa.

El que havia començat com un dia tranquil, un assolellat dissabte de primavera, s’havia convertit en una cursa per arribar a l’hora a dinar a Cal Pere. Pel carrer turistes amb el plànol a la mà busquen la Sagrada Família. Sents com arriben els WhatsApp al teu mòbil. Mires estressat el rellotge i enfiles ràpidament cap el restaurant pensant: Efectivament per estar ben informat es necessita molt de temps, paciència i cafè… molt de cafè!

FJD

El llenguatge dels mitjans de comunicació: incloure o excloure?

piladiaris

No descobrirem la sopa d’all si recordem la responsabilitat dels mitjans de comunicació com a agents que juguen un paper cabdal en la construcció de l’imaginari col·lectiu d’un país. Les notícies que es donen, així com també la manera d’explicar-les i el llenguatge que s’hi utilitza, contribueixen a forjar aquest subconscient compartit i a crear opinions generalitzades que coincideixen davant d’un mateix fet.

Quan parlem del fet migratori i de la realitat multicultural del nostre país, tal com passa amb molts altres temes, podem utilitzar un llenguatge excloent o un llenguatge inclusiu; podem fer-ho i, de fet, ho fem sempre, encara que moltes vegades no en siguem conscients. Si analitzem un titular de diari, com per exemple “Detenen dos senegalesos i un gambià sospitosos de saquejar cases a Llançà” (El Punt Avui, 4 de novembre del 2012), sense tenir en compte cap context, potser no hi trobarem res a dir, però si el contrastem amb altres titulars que encapçalen notícies sobre delictes i observem que, quan els presumptes culpables són autòctons, mai no hi consta l’origen, és quan ens hem de començar a preguntar què està passant.

És cert que aquest tipus de titulars han disminuït molt els darrers temps, perquè un nombre important de professionals del periodisme han anat prenent consciència de la seva responsabilitat, però la veritat és que el mal ja està fet: dies enrere llegia una notícia en una publicació digital sobre un fet delictiu i, tot i que en cap moment no s’hi feia referència ni als noms ni a l’origen dels presumptes delinqüents, els comentaris dels lectors, majoritàriament, exigien que els detinguts tornessin al seu país d’origen, que se’ls expulsés, que anessin a delinquir al seu país… però és que la notícia no deia en cap moment que el seu país no fos aquest! Sembla doncs que ja s’ha aconseguit allò que es pretenia: identificar immigració amb delinqüència, fins al punt que ara ja no cal ni esmentar l’origen dels lladres perquè tothom “sàpiga” que són “estrangers”. Ja tenim tan interioritzada aquesta equació, que la feina per desmuntar l’estereotip esdevé ingent. Gràcies, periodistes irresponsables!prouracismeÉs cert que, en pocs anys, la fesomia del país ha canviat notablement. Conviuen a casa nostra cultures molt diverses, persones amb hàbits molt diferents dels que vam aprendre a les nostres famílies. És lògic que davant del fet divers tinguem un moment de perplexitat, però si la sorpresa inicial genera curiositat en lloc de rebuig i es converteix en afany de conèixer, podrem establir el diàleg intercultural necessari per aconseguir una societat realment cohesionada, on totes les cultures i maneres de fer hi tinguin cabuda, amb l’única limitació que es desprèn del respecte pels drets humans. I en la percepció de la diversitat com a valor positiu, els mitjans de comunicació hi juguen un paper cabdal.

Beatriu Guarro i Picart

Professora emèrita de la Universitat de Barcelona
Portaveu de SOS Racisme – Catalunya

Càmeres a l’aula!

aulacam

“L’experiència de fer una pel·lícula no té preu”. Aquesta és la conclusió a la que els alumnes de 6è de Primària i l’equip docent de l’Escola Sant Josep Oriol han arribat des que, fa sis anys, un bon dia una càmera va entrar a l’aula i, des d’aleshores, el desig de fer i elaborar aquest projecte ja no s’ha aturat.

Càmeres a l’aula! hauria d’ésser el crit de guerra. Càmeres amb diferents propòsits i un sol objectiu final: donar un tomb a la manera d’ensenyar i a la manera d’aprendre. Càmeres per impulsar la creativitat i el treball cooperatiu, càmeres per potenciar les ganes d’elaborar missatges i de saber comunicar-los i càmeres com a excusa per comprendre aquest món cada cop més complex i canviant. I càmeres per treballar plegats mestres i mestres i mestres i alumnes. Càmeres per donar sentit real i comú a les, sovint mal interpretades, competències bàsiques. Un arma d’aprenentatge massiu, una activitat de veritable interès general.

Tampoc s’hauria d’oblidar però, que la càmera no és innocent. Que posar la visual en un lloc o en un altre implica prendre decisions i prendre partit. I que l’aula ha d’esser l’àgora on els nens i les nenes aprenguin a respectar les opinions alienes i a defensar les pròpies, a valorar el consens i a apreciar que el millor treball surt de l’aportació de tots i cadascú dels membres de la classe. I això cal lligar-ho amb l’aprenentatge experimental que s’haurà de fer per desxifrar el bombardeig d’informació i publicitat que patim cada dia. Fer una lectura crítica de tot el que surt per una pantalla permetrà donar autonomia de debò als alumnes i crear ciutadans de veritat. Ciutadans que podran opinar i triar amb criteri.

Tenim un eina molt important a les nostres mans. Crec, des de l’experiència que cal utilitzar-la. Així, doncs, càmeres a l’aula!

Jaume Martin Jordana