“El discurs construeix la realitat”. Amb aquesta frase el professor Teun A. van Dijk, investigador en els camps de la lingüística i de l’anàlisi crítica de discurs (ACD), inicia el reportatge Una mirada critica, produït per AulaMèdia. Aquest concepte és bàsic per entendre que el discurs dels mitjans de comunicació, entre altres, té una enorme influència en la construcció dels models mentals de l’audiència i per tant en la seva opinió i actitud del dia a dia.
“Ens agradi o no, estem immersos i immerses en una cultura cada cop més marcada per l’audiovisual i cal educar per una lectura crítica de la imatge, dels models de conducta que predominen en sèries i pel·lícules, dels estereotips i valors que fomenten, de les noves apostes i elements transformadors” ens diu Sonia Herrera, comunicadora i investigadora audiovisual.
Malgrat això, quan parlem d’Educació Mediàtica o Educació en Comunicació en molts casos -o quasi bé sempre- només es parla de la utilització dels mitjans audiovisuals com a emissors de continguts dins de les aules, o com a màxim ens referim a la capacitació de l’alumnat en la utilització de la tecnologia audiovisual. En els centres docents en molt poques ocasions es treballa l’alfabetització mediàtica des d’una perspectiva global, amb una doble vessant: la compressiva i l’expressiva. És a dir, en la lectura i l’anàlisi crítica del discurs audiovisual per una banda i per l’altra en la creació de textos audiovisuals per part dels propis alumnes.
Xavier Breil, professor de l’Escola Sadako de Barcelona, formador de formadors i col·laborador d’AulaMèdia, creu que “el moll de l’os, allò que difícilment farà ningú si no ho fa l’escola, és l’anàlisi del discurs, dels valors o la ideologia que hi ha al darrere del que veiem. Però l’estudi de coses més concretes com els recursos tècnics, els colors, etc., pot ser una molt bona manera de començar el camí cap al fons del discurs.”
Jordi Orts, orientador educatiu a Escola Gavina de Picanya (l’Horta) i administrador de 400 colps, pensa que “un contingut audiovisual conté diversos plans de lectura i per tant són diversos els elements que podem analitzar. Caldrà ajustar l’anàlisi en funció dels nostres objectius i òbviament, com més detall, profunditat i diversitat en l’anàlisi, més riquesa.”
En aquest sentit, Sonia Herrera proposa aprofundir en l’anàlisi; per ella “cal fer una anàlisi integral que abasti el missatge en tota la seva complexitat. És necessari analitzar, per tant, tant el contingut (explícit i implícit), les imatges, el color, la llum, l’enquadrament… Algunes vegades, potser, ens interessarà fer més èmfasi en uns elements que en uns altres, però tots són importants a l’hora d’elaborar o deconstruir un determinat discurs”.
El professor Jordi Orts apunta altres aspectes que també cal tenir en compte, sobretot pel que fa a la recepció del text audiovisual per part de l’alumnat. En algun moment “ens pot interessar precisament no fer una anàlisi excessivament pedagogicista i explorar quin és l’acostament, quines són les associacions, els significats, que cada alumne estableix amb una pel·lícula o producció audiovisual com a obra de cultura.”
Models, estereotips, valors i ideologia
Però a l’hora de fer una anàlisi crítica dels mitjans de comunicació audiovisuals a les aules, quins són els continguts prioritaris d’analitzar? Els informatius, la publicitat, les sèries, el cinema?
“Per sobre de tot, el més important és transmetre l’actitud analítica, la visió crítica davant d’una pantalla, independentment del contingut triat” ens diu Xavier Breil. “Dit això, prioritzaria aquells continguts que creguem que l’alumnat concret que tenim davant consumeix més, ja que serà allò més susceptible de transmetre-li valors, models, etc., i també allò en què podrà més fàcilment aplicar el que treballem a l’aula”.
En el mateix sentit s’expressa Sonia Herrero. “Tots els formats són importants i tots acaben formant part del nostre procés de socialització com a persones, però si hagués de prioritzar, destacaria els continguts de ficció de cinema i televisió” afirma.
Jordi Orts afegeix altres aspectes de la cultura audiovisual que creu que també poden ser interessant d’analitzar i de comprendre com són “les derives actuals del relat audiovisual (youtube, instagram, la hipertextualitat, lo transmèdia, la remescla…) i com produccions enteses com més clàssiques com són els informatius, els documentals… adapten el seu llenguatge a aquestes noves formes.”
Espai-temps i la formació del professorat
Si la descodificació dels continguts audiovisuals és tant important, si l’anàlisi del discurs dels mitjans de comunicació és tan necessari en la societat de les pantalles on vivim, per què no s’ensenya en les aules? Una resposta podria ser que no hi ha un espai propi per a l’Educació Mediàtica en el currículum escolar prescriptiu. És evident que la no inclusió en el currículum pot ser un motiu important. Però aquest debat ens porta inevitablement a preguntar-nos, una vegada més, si la formació del professorat és la més adient. El professorat de Secundària està capacitat per realitzar anàlisi critica dels continguts mediàtics?
Sonia Herrera és taxativa en la seva resposta: “No, no crec que ho estigui. Però no només el professorat de secundària, crec que la major part de la societat no té actualment les eines necessàries per fer aquesta anàlisi i desmuntar el discurs hegemònic dels continguts mediàtics.” I afegeix “crec, fins i tot, que gran part del professorat universitari de les facultats de comunicació té fortes mancances…” Pensa que els nous plans d’estudi que s’ha dut a terme en els darrers anys “no han ajudat a desenvolupar un pensament independent i una capacitat d’anàlisi crítica i interdisciplinària.”
El professor Xavier Breil ens diu que per fer correctament un anàlisi crítica “calen principalment dues coses: voluntat de tenir sentit crític i coneixements tècnics mínims. La primera cosa és imprescindible; la segona no ho és, però facilita i fa més profunda l’anàlisi. Per tant, entenent que el sentit crític és una habilitat o actitud inherent a la docència, qualsevol ha de poder-ho fer. Si, a més, pot tenir una formació mínima, serà més fàcil per a ell i més profitós per als alumnes.”
En aquest aspecte Jordi Orts és més optimista, creu que els professors i les professores “estan prou capacitats per fer anàlisi crítica o almenys per posar a disposició de l’alumnat els elements necessaris per fer-ho (fonts, textos, referents, enllaços…). Una altra qüestió és que evidentment no tots disposen dels elements crítics en relació al llenguatge audiovisual i per tant podrien enriquir la seua formació en aquest sentit.”
Elements i eines per un anàlisi
Però quins són els elements bàsics per poder fer una anàlisi critica? Quines són les millors eines per ajudar-nos a fer l’anàlisi dels continguts audiovisuals des de diferents visions o perspectives?
“Qualsevol producte audiovisual es pot analitzar a nivell formal desgranant l’ús dels diferents elements que el constitueixen amb una anàlisi narratològica, però cal també posar-lo a la llum de la psicologia cognitiva, de la sociolingüística i la semiòtica, de la sociologia i l’antropologia, de la teoria fílmica feminista…” afirma la investigadora audiovisual Sonia Herrera. Lògicament dependrà del nivell educatiu on s’integri aquesta anàlisi però per a ella “només des d’aquesta mirada interdisciplinària i interseccional podem fer una lectura que ens digui no només qui diu què, sinó des d’on es diu, com es diu, per què i amb quina finalitat es diu.”
Joan Jordi Raventós
