Fascinació tecnològica institucional

L’aparició de nous receptors mòbils de telefonia han revolucionat el món de les comunicacions personals, això és una evidència des de fa uns anys. Però l’aparició d’aquesta tecnologia i, sobretot, les utilitzacions tecnològiques que fan els usuaris han generat, en alguns casos, dependències que s’han detectat sobretot entre els més joves.

Però al marge d’aquestes greus dependències, en la societat que vivim es pot detectar fàcilment una gran “fascinació tecnològica” que ens porta a un enlluernament per tota la tecnologia audiovisual, sigui portàtil o no, on pesa més l’obsolescència “estètica” que la funcionalitat de la tecnologia utilitzada. Així, pantalles més grans, grans capacitats per encabir noves aplicacions (aplicacions que mai utilitzarem) i fins i tot el color dels aparells… ens arrosseguen a un consum innecessari de nous receptors electrònics.

Però aquesta “fascinació tecnològica” supera els límits del fet personal i ja fa temps que podem parlar d’una “fascinació tecnològica institucional”. Recentment, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit destinar 20 milions d’euros al Mobile World Congress, una inversió que té per objecte la “renovació” de la designació de la ciutat com a seu per al període 2019 al 2023.

A més del Mobile World Congress, que es realitza anualment a Barcelona, en els mesos vinents s’afegiran altres encontres mundials on la tecnologia electrònica és central, com és el cas de la ISE, la fira Integrated Systems Europe que se celebrarà a Barcelona a partir de l’any 2020.

Però on és el debat ètic de la tecnologia audiovisual? On és la crítica a l’impacte social, mediambiental o de l’explotació laboral de la indústria electrònica? Aquest debat sembla no interessar! Es parla, això sí, de l’impacte econòmic d’aquests congressos sobre la ciutat, només ens fixem en els euros que deixen els milers de visitants a restaurants, apartaments turístics, hotels o locals nocturns.

Diverses ONG denuncien constantment el que implica l’actual indústria de la telefonia o altres aparells electrònics, denúncies que es recullen en documentals com el Projecte Mòbil (el viatge). Però quan es parla de les mines de coltan al Congo, de les condicions laborals dels treballadors i treballadores en la manufactura dels mòbils a l’est de la Xina o de l’impacte dels abocadors de residus electrònics a Ghana… què en diuen els organitzadors del Mobile World Congress? Doncs que els esmentats temes no hi caben en aquest congrés, segurament perquè aquests problemes són massa grans!

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia
Publicat a Comunicació21

L’educació audiovisual a les aules de Primària

La omnipresència dels mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació ocasiona que visquem, immersos en un oceà de pantalles i imatges, les quals consumim diàriament de manera sovint irreflexiva. Les noves tecnologies augmenten les possibilitats d’aprenentatge, però també la desprotecció dels infants davant missatges seductors però potencialment falsos o manipuladors. En paraules d’Eisenstein (1) “el llenguatge audiovisual mobilitza la sensibilitat abans que l’intel·lecte i opera de la imatge a l’emoció i de l’emoció a la idea”. Això converteix les imatges en un recurs fàcil per a les estratègies de màrqueting d’empreses, institucions i ONGs, que les utilitzen per modificar en el seu benefici actituds  i comportaments. La sobrexposició a la informació visual sense criteris per destriar-la pot conduir els més vulnerables a una autèntica infoxicació.

A causa d’aquest potencial manipulador de les imatges, la societat, les famílies i per descomptat, l’escola, haurien de plantejar-se la necessitat d’una alfabetització mediàtica d’infants i joves que prioritzi la creació i anàlisi crítica dels continguts audiovisuals, la qual els capaciti per destriar la informació valuosa d’aquella que no ho és tant.

A dia d’avui, l’educació audiovisual constitueix un tema transversal al currículum de l’educació Primària del nostre país, ja que està integrada (bàsicament) dintre tres competències: la de l’àmbit digital, la de l’àmbit artístic i la de l’àmbit lingüístic. Això no és desfavorable, ja que afavoreix tant la interdisciplinarietat com el treball en xarxa. Malgrat això, el professorat es troba amb diversos obstacles a l’hora de transmetre formació en aquest àmbit, com ara la manca de cultura col·laborativa entre els docents i un currículum poc flexible, amb un enfocament disciplinar que dificulta el desenvolupament de projectes audiovisuals a l’aula. A més, per una qüestió generacional és habitual que el professorat presenti carències en el coneixement de les noves tecnologies, enfrontat a nens i nenes nadius digitals els quals viuen experiències d’aprenentatge més actuals i atractives fora que dintre de l’escola.

Per tot això, resulta urgent i imprescindible que el professorat rebi formació adequada en aquests temes, per tal que pugui contribuir veritablement a l’alfabetització audiovisual dels infants (l’educació en mitjans, l’educació amb mitjans i l’educació per a mitjans). En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un agent motivador i capacitador, però sovint les seves propostes són insuficients.

Tot i que la manca d’experiència i formació entre el professorat és clau, resulta encara més important superar l’actitud passiva o la por d’alguns docents respecte a l’alfabetització audiovisual i les TIC. Els mestres han de convertir-se en agents auto-motivadors en aquest àrea, i una bona manera d’aconseguir-ho és a través de la cerca de concursos, de trobades docents, de formació permanent o de publicació d’experiències.

En tercer lloc, cal que la mestra o el mestre es disposi a superar les pràctiques pedagògiques tradicionals i apliqui les innovacions validades. Amb l’entrada de les noves tecnologies a l’aula, és inevitable que el model docent es desplaci des d’una dependència més o menys forta del docent, cap a l’autodirecció de l’alumnat, tot proveint el primer les eines i els criteris que ajudin a “aprendre a aprendre” al segon. A més, el docent s’haurà de plantejar contínuament què estan aprenent els nens i les nenes a l’escola i si els hi serveix per alguna cosa o si té alguna ressonància en les seves vides.

Però des de fa molts anys sabem que, l’alfabetització audiovisual a les aules de primària consisteix en pràctiques aïllades les quals depenen de la bona voluntat i l’entusiasme del docent. Serem capaços de revertir aquesta situació?

Mati Balsera Romero
Dissenyadora gràfica i mestra de Primària
especialitzada en Tecnologies Digitals

 

(1) Sergei M. Eisenstein, Moscú, 1898-1948, director de “El cuirassat Potemkin”, “Octubre” e “Ivan, el Terrible”.

L’educació en comunicació, una prioritat pel canvi

Quantes vegades hem escoltat que els canvis espanten? Segurament és cert perquè ens atemoreix allò desconegut, però no podem obviar que vivim en un món en constant transformació. L’evolució –configurada per aquests canvis que espanten– s’ha convertit en rutina i no podem donar-li l’esquena. La societat futura, els actuals alumnes de les escoles i instituts, no s’hi pot quedar al marge i se l’ha d’educar amb suficient perspectiva. Considero que actualment hi ha mancances al sistema educatiu, necessitats que queden al descobert perquè s’educa en un altre compàs. O dit d’una altra manera, amb altres prioritats.

Una d’aquestes mancances és l’educació en comunicació, el tema sobre el que vaig fer el meu Treball de Final de Grau. L’any 2022, la meitat de notícies que circulin seran falses. Aquesta dada la recull un dels últims informes, “Prediccions Tecnològiques per al 2018”, de la consultora nord-americana Gartner. A més, afegeix que no hi haurà suficient capacitat ni material tecnològic per eliminar-les. Estem vivint l’era de la infoxicació, és a dir, cada dia ens arriben centenars d’informacions mitjançant diferents vies a les que no sabem quina credibilitat ni atenció prestar-li. Hi ha un excés d’informació molt evident i involuntàriament ens trobem sempre On pel que ens arribi sense saber actuar al respecte. La dificultat actual per tant, no és accedir a la informació com fa uns anys sinó, en rebre-la ser capaç de processar-la, comprendre-la, interioritzar-la i qüestionar-la amb l’objectiu d’estar ben informats. Això és l’evolució, el canvi que s’ha d’explicar. Molts joves no ho tenen clar i associen el moment actual amb l’era de la fàcil informació.

Davant d’aquest panorama, és fàcil plantejar-se una pregunta: S’educa a la societat futura amb prou perspectiva? S’hauria de fer alguna cosa perquè això canviï abans que no sigui massa tard. Sóc de les que pensa que és una bona elecció apostar pels joves, a llarg termini són ells els que canviaran el futur. Per aquest motiu, considero que el problema s’hauria d’eradicar des de baix.

Haurem d’ensenyar-los a comprendre el món mediàtic –o almenys despertar-lis la curiositat per fer-ho– si volem que conformin una societat amb millor perspectiva i amb una visió més crítica dels mitjans. A dia d’avui, encara tenim prou marge i entenc que els canvis espantin –inclús recolzo que es pugui seguir compartint aquesta idea–, però mai s’hauria d’utilitzar com a justificació. No deixa de ser una excusa que impedeix avançar. I més, amb l’educació, que juga amb el futur de tots.

Estel Simó i Morales
Periodista

Per comprendre millor la realitat

Com a nova docent de formació professional mai m’hagués preguntat sobre què era l’educació mediàtica; per casualitats de la vida vaig poder endinsar-me en aquest nou enfocament pedagògic gràcies al seminari impartit per AulaMèdia i així vaig conèixer de primera ma la gran feina que realitzen.

Crec que cal reflexionar sobre la generació Z (nascuts a mitjans dels 90), una generació que ha crescut amb les noves tecnologies creant així una gran dependència d’elles. Com a docents tenim el deure d’educar al nostre alumnat sobre educació mediàtica (gestió de la informació, gestió del coneixement, etc.) i ajudar-los a comprendre millor la realitat que els envolta. Ells mateixos han de ser conscients i reflexionar sobre el món que tenen al seu voltant i han d’aprendre a prendre les seves pròpies decisions, a exercir una ciutadania crítica i a créixer com a éssers humans.

Les TIC són una gran eina per a la majoria dels professionals de l’educació i hem de ser capaços i capaces d’adaptar-les amb coherència i de manera òptima a cada situació i a cada context d’intervenció educativa. Per aquest motiu, cal fer un esforç vers la formació i nosaltres mateixos hem de perdre la por a realitzar aquesta tasca tan important com és la d’educar en els mitjans, ja que tenen un gran impacte a la societat en general.

En el meu incipient bagatge en el món de l’educació he pogut observar que l’alumnat actual vol les coses fàcils; es premia la rapidesa, amb el menor esforç possible. Com a nova docent crec que és bo que observin, escoltin i llegeixin i que així puguin treure ells mateixos les seves pròpies conclusions.

L’educació mediàtica ens ofereix justament eines per ajudar a l’alumnat a analitzar el missatge d’una manera crítica i oferir oportunitats per desenvolupar les seves capacitats creatives i habilitats que en el món laboral seran essencials a curt termini (si no ho són ja). Per això és bàsic que es treballin i es desenvolupin en l’àmbit escolar ja des de ben petits cal que les integrin com a part de la seva formació integral com a persones.

Parafrasejant a Mar Romera: “Somos educadores del siglo XXI formados en el siglo anterior para formar trabajadores del siglo XXII que no sabemos en que van a trabajar”. L’educació mediàtica es constitueix així en el nostre escenari de treball i com a tal, l’hem de conèixer i nodrir-nos de tot el que ens pugui aportar.

Romera, M. (2017). “Educar en las emociones” a Gestionando hijos: saber más para educar mejor.

Marta Sánchez Serena
Infermera-Docent

Educació Mediàtica

Més enllà de la pregunta de si cal que entrin, o no, els mòbils a les aules, en l’àmbit de l’educació s’obren algunes preguntes difícils de respondre. Una d’elles fa referència a l’educació en el camp de la comunicació: per quan una educació mediàtica integrada en el currículum de l’educació primària i secundària del segle XXI?

Des d’AulaMèdia fa temps que treballem en la formació del professorat en el camp de l’educació en comunicació, ens preocupa quin ha de ser el seu contingut: l’alfabetització dels llenguatges mediàtics, la comprensió dels continguts audiovisuals, la lectura crítica dels mitjans, etc. Però sobretot ens preocupa la manca d’implementació de l’educació mediàtica a les aules.

Fa anys que es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. Una vegada més cal recordar que a finals del 2008 –aviat farà 10 anys!–, el Parlament Europeu proposava introduir una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions, i el text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Però què ha fet, fins ara, l’administració educativa catalana respecte a l’educació mediàtica? Poca cosa! Malgrat alguns gestos com els convenis sobre el tema signats pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (convenis farcits de bones intencions però amb poques propostes), l’educació en comunicació audiovisual continua essent la gran assignatura pendent.

No menystenim el treball que fa el CAC sobre aquest aspecte de l’educació, però una vegada més cal preguntar-nos si és el CAC el que ha d’assumir aquesta tasca, quan és el Departament d’Ensenyament qui ha d’actualitzar el currículum escolar. No podem externalitzar, una vegada més, els continguts curriculars, i molt menys les responsabilitats d’educar en mitjans. Cal que l’administració educativa entomi la responsabilitat d’incorporar l’educació mediàtica en el currículum prescriptiu.

Una educació del segle XXI que no tingui en compte la “comprensió lectora” de l’alumnat sobre els continguts de les pantalles, una societat que només quantifiqui el consum de mitjans però que no valori la capacitat de la ciutadania per generar una mirada crítica sobre els mitjans de comunicació, no només és una societat analfabeta en el camp de la lectura crítica dels continguts mediàtics, és una societat mal·leable i manipulable social i políticament.

Una nova societat –com la que volem crear– implica necessàriament nous continguts en l’educació. Implica, per exemple, que els continguts sobre les ciències de la comunicació entrin per la porta principal a tots els centres docents, no de forma tímida en forma de conveni, de tallers puntuals o de premis escolars. Calen uns continguts competencials adequats als temps que vivim… a la nova etapa que volem viure.

Francesc-Josep Deó, coordinador d’AulaMèdia
[Publicat a Comunicació21 el 29 de juny de 2018]