L’ús de la tecnologia

El darrer estudi Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares Año 2019 de l’Instituto Nacional de Estadística revela, entre d’altres, que:

    • 9 de cada 10 persones de 16 a 74 anys ha utilitzat Internet els últims 3 mesos
    • El 78,2% de les dones i el 77,0% dels homes utilitza Internet a diari
    • Al 98,5% de les llars hi ha almenys un telèfon mòbil. Al 80,9% hi ha almenys un ordinador i al 50,8%, una tauleta
    • Un 86,7% dels nens de 10 anys utilitza Internet. Als 15 anys ho fa un 98%

    La nova tecnologia està ben instal·lada en la societat. En termes generals l’ha fet progressar, ja que li ofereix la possibilitat de millorar els processos d’informació, comunicació i aprenentatge. El mon del coneixement, de l’empresa, de l’administració pública, de l’ocupació, de la mobilitat, del consum, de l’oci, de la cultura i de l’art, de la mobilització social… se n’han beneficiat. Però aquesta possibilitat de millora en moltes ocasions ve acompanyada de problemàtiques derivades del mal ús de les quals no és habitual parlar, almenys fins que ens sentim perjudicats. Conflictes i addiccions apareixen quan aquest ús tan intensiu es produeix en un context on regna l’absència d’esperit crític i de formació específica. Amb aquestes dades demolidores a la mà, es fa difícil pensar que el sistema no hagi previst mecanismes per proveir la població dels coneixements i de les habilitats específiques per desenvolupar-s’hi exitosament.

    Tradicionalment, és responsabilitat dels adults preparar els menors per a la seva entrada i evolució en la societat, ja sigui com a pares o com a mestres. Però, en aquesta matèria, qui prepara l’infant? I qui prepara l’adult, que és qui ha d’educar l’infant? Doncs, ningú. Llavors, com podran aquests adults formar els infants si ells són els primers que s’han educat en aquesta matèria d’una manera totalment intuïtiva i escassa, i molts cops empesos pels impulsos d’una seductora cursa tecnològica? Si ens hi fixem bé, un enorme desert educatiu envolta aquesta matèria, de manera que un mon tan complex (i de vegades cruel) com és el d’Internet arriba als menors sense cap límit ni filtre previ.

    El codi de conducta tradicional es transforma a la xarxa i hi apareixen noves formes d’actuar. Quin tipus de relacions s’hi estableixen? Per exemple, un amic fet en una xarxa social és igual que un amic fet en el nostre entorn quotidià? I l’amor, s’escampa per la xarxa igual que per la Terra? I el sexe, quines formes i punts de vista pren a la xarxa? Un nou codi de valors, explícit i àmpliament difós a les escoles, hauria d’acompanyar el nostre discórrer pel mon digital. Lamentablement, un concepte clau avui, l’ètica digital, és encara cosa de puristes, primmirats i aixafaguitarres. I, com sempre, la resposta de l’Administració educativa és lenta, inconcreta i ineficaç. Les dades de l’estudi que esmento fan imprescindible un pla de xoc integral que s’hauria d’haver començat a aplicar fa almenys més d’un decenni.

    Una solució hauria estat (i encara seria) la incorporació de l’educació mediàtica a l’escola, però aquesta es veu suplantada per una simple educació digital massa tecnologista. Aquesta educació tampoc arriba a la família, que viu amb distància i indiferència l’ús racional de la tecnologia, almenys fins que aquesta renúncia li genera impactes massa persistents o dolorosos. Preguntem-nos per un moment què veu un menor al voltant seu cada dia, de quines referències es nodreix quant a l’ús de la tecnologia. Adults addictes, obsessionats o despreocupats que no aixequen la mirada? Companys d’escola que no coneixen els límits al voltant de l’ús del mòbil i d’Internet? Aparells i serveis configurats d’entrada amb totes les opcions a disposició?

    No podem deixar que siguin aquests adults ignorants i addictes els qui ofereixin el seu model als nostres fills. Tampoc els seus iguals, almenys aquells que estan abandonats a la seva sort davant les pantalles. I tampoc les grans companyies de tecnologia i comunicació, que principalment es preocupen per garantir el seu accés a les dades generades d’una manera neta, profunda i sovint tramposa.

    Prendre una actitud crítica, responsable i informada és a l’abast de cadascú. No podem esperar que ningú altre ho faci per nosaltres. Avui dia, amb aquest mateix ús tan majoritari i intensiu d’aquestes tecnologies que l’INE exposa, ser un ignorant es converteix gairebé en una elecció.

    Gerard Vilanova
    Formador i divulgador

És l’hora de l’educació digital crítica, avançada i sobirana

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. Ràpidament la fotografia es va llegir com a prova empírica i metàfora esfereïdora del món distòpic que s’acostava.

Després van venir escàndols polítics com Cambridge Analytica o les multes milionàries a Google per violar la privacitat de menors a través de Youtube i, en paral·lel, el paradoxal culte que nosaltres, la gent normal, rendíem a les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) a través, per exemple, de les compres compulsives a Amazon malgrat saber que maten a poc a poc el comerç local i maltracten els seus treballadors, o el desembarcament massiu de Google a les escoles, malgrat saber que dipositem les dades de centenars de milers de criatures i adolescents en els servidors d’una multinacional dedicada a l’explotació de dades.

Les GAFAM i els seus altres oligopolis digitals i multimèdia cosins germans (BATX o TUNA) són com el doctor Jeckyl and Mr. Hyde: als usuaris ens mostren serveis punters, utilíssims i divertits com Facebook, Intagram, Tik Tok, Gmail, Drive, G Suite for Education, Fornite o Netflix. I cap endins el que aconsegueixen són dades i més dades que després converteixen en publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa o eines de fidelització com els likes, els onboardings i els epic moments… En definitiva un ventall d’estratègies ideades per poder datificar i collar la nostra vida: lligar-nos, retenir-nos, estudiar-nos, vigilar-nos, controlar-nos i, finalment, influir-nos i decidir per nosaltres.

El que està en joc és ben clar: la nostra llibertat de pensament i d’acció. Aquest és el nus del debat i aquest ha de ser el nus de les solucions. Les institucions poden i tenen el deure d’actuar des de tots els àmbits. Per exemple, desactivant oligopolis, protegint la privacitat de dades i invertint en la seva sobirania i seguretat. Un grup de mares i pares aliat amb el col·lectiu Xnet hem treballat en aquesta línia precisament per aturar el monocultiu de Google a les escoles i protegir la privacitat de dades. Hem alertat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya del que està en joc i de la seva responsabilitat nuclear de protegir els menors d’edat, una responsabilitat que passa perquè habiliti entorns virtuals d’aprenentatge alternatius al G Suite for Education i al Google Classroom. Malgrat que tot apunta a què la seva és una política d’aliança amb Google, mantenim l’esperança de veure si el conseller i la directora d’Innovació actuen a l’alçada dels temps que corren.

Però si parlem de pensament i llibertat, en l’àmbit educatiu no només parlem de les infraestructures tecnològiques de les escoles sinó també d’educació pròpiament dita, de formar-nos en un ús i un coneixement de les tecnologies digitals actiu i empoderant, crític i emancipador, sobirà i segur. I això passa per superar la fase instrumental (quasi ofimàtica) i tecnòfoba (la que tan sols alerta dels perills) de la formació digital i apostar pels coneixements substantius de la història crítica i els sentits de la tecnologia digital i el desenvolupament empoderant d’eines digitals. En definitiva, o eduquem en una tecnocultura crítica, avançada i sobirana o les multinacionals dels Big Data i la intel·ligència artificial pensaran per nosaltres i pels nostres fills i filles.

Cecilia Bayo

Ciutat invisible

Si considerem que Internet és un espai on es desenvolupa part de la vida i on es realitzen activitats socials i individuals com jugar, comunicar-nos, fer negocis, consumir, estudiar i treballar, llavors podem concloure que Internet te les característiques del concepte ciutat (espai d’intercanvi entre els membres d’una comunitat que viuen en les proximitats), ara be, la Xarxa no és una ciutat qualsevol, en aquests moments ja és l’entorn humà més gros que ha existit amb un número aproximat de 4.000 milions d’habitants, la meitat de la població mundial.

Cal considerar que Internet se’ns presenta amb unes característiques molt especials com per exemple el fet de no tenir fronteres amb els conseqüents problemes per implantar legislació i per tant la possibilitat de regular-la i organitzar-la d’una manera adequada, està construïda a base d’informació i documentació, per tant totes les accions queden enregistrades i poden ser compartides i estudiades, però sobretot la circumstància més important que la defineix i la determina és la manca de visibilitat i percepció física entre els seus habitants, per tant podríem anomenar Internet amb el terme Ciutat Invisible.

De fet, aquesta falta de presencia física ens aporta un sèrie de problemàtiques noves que són d’una importància cabdal pel desenvolupament i la vida de les persones; la manca de percepció dels perills; la incapacitat per a discernir entre la veritat i la mentida; o la desaparició de la privacitat obliguen a desenvolupar un procés d’adaptació en un nou entorn mai conegut per la humanitat; aprendre amb rapidesa, millorar la capacitat de l’atenció, posseir habilitats informacionals per tal de construir un pensament molt més crític, aprofundir en el reconeixement i la gestió de les emocions i la col·laboració com a sistema únic per a la construcció del coneixement són alguns dels camins que en aquests moments sembla una possible aproximació per aquesta adaptació, però sobretot en un entorn poc organitzat els valors ciutadans són primordials per tal de que la vida humana flueixi i les persones es puguin desenvolupar d’una manera igualitària, saludable i segura, convé promoure els valors necessaris per l’assoliment de la ciutadania digital.

La ciutadania digital es pot definir com les normes de comportament responsable de l’ús de la tecnologia, Mike Ribble  és un autor que ha definit la ciutadania digital estructurant-la en 9 elements (Nine Themes of Digital Citizenship. 2011) que ens fa comprendre molt millor els temes a tractar.

Així concloem que l’aprenentatge avui no és només una qüestió de tecnologies sinó que ha d’anar associat sempre a l’aprenentatge ciutadà, de convivència, de col·laboració, de relació (diferents tipus de llenguatges, no només verbals), la gestió de la informació i sobretot el coneixement i la gestió de les emocions en un entorn intervingut per les pantalles.

Internet ha canviat el nostre entorn i sobretot la manera d’aprendre i els continguts del procés d’ensenyança-aprenentatge, per tant els docents hem de guiar aquest procés d’adaptació i desenvolupament, prioritzarem l’adquisició d’habilitats i procediments, per això farà falta que entrem i visquem al mateix lloc on viuen els nins i els joves per comprendre els seus funcionaments i seus ràpids canvis, i sobretot fer-ho sense prejudicis.

Ajo Monzó

Per una alfabetització informacional i mediàtica feminista

Sexisme: Detecta’l. Posa-li nom. Atura’l

Aquests dies (del 24 al 31 d’octubre de 2020) s’està celebrant la setmana mundial de l’alfabetització mediàtica i informacional convocada per la UNESCO, i en aquest context voldria posar èmfasi en la importància de prendre consciència de la necessitat d’incloure la perspectiva feminista i de gènere en l’agenda de l’educació mediàtica, com a compromís ineludible amb la construcció d’una ciutadania crítica, responsable i igualitària. Això suposa, al temps, un alineament amb els Objectius 4 (educació de qualitat) i 5 (igualtat de gènere) de Desenvolupament Sostenible (ODS) assenyalats per Nacions Unides en el marc de l’Agenda 2030.

Vivim en uns temps marcats per les tecnologies de la informació i la comunicació en els quals el repte creixent és pensar críticament sobre els recursos i informacions que utilitzem i compartim. L’alfabetització informacional (mediàtica i digital) és cada vegada més important en tots els contextos de la vida, i ho és molt especialment en l’àmbit educatiu, en totes les etapes, des de primària fins a l’educació superior.

Perquè la informació té valor i cal aprendre a relacionar-nos amb ella sempre des d’una perspectiva crítica i, en conseqüència, ètica. I l’ètica passa per comprometre’ns amb la igualtat i la llibertat que tot ésser humà ha de tindre concedides pel fet de ser-ho i per les quals el feminisme porta lluitant des de fa segles.

La violència masclista té un caràcter estructural vinculat al sistema patriarcal de la societat. Els mitjans de comunicació tenen una enorme responsabilitat, com a vehicles de transmissió de la violència simbòlica sobre la qual se sosté i perpetua el patriarcat, la cultura masclista i desigual que ens envolta.

Jeswin Thomas | Unsplash Photo Community

La violència simbòlica (concepte introduït pel sociòleg francès Pierre Bourdieu en els anys setanta del passat segle) descriu la forma per la qual qui domina exerceix una manera de violència indirecta en contra de les persones dominades, que no l’evidencien o poden fins i tot ser inconscients d’aquestes pràctiques en contra seua. Deriva del poder simbòlic, que té la capacitat de fer veure i fer creure.

Així, el lideratge patriarcal ha implantat un ordre simbòlic apuntalat sobretot per l’educació i els mitjans de comunicació, que molt sovint reprodueixen la superioritat dels homes com a única estructura possible. Tot això ha generat estereotips de gènere que perviuen en la societat i davant els quals és necessària l’educació des de la igualtat. Estereotips que resulten perjudicials tant per a les dones com per als homes, perquè el patriarcat imposa models de masculinitat tradicional que també resulten limitadors i opressius per a ells, sense oblidar a les persones LGTBIQ+ i als qui no vulguen definir-se des d’una percepció binària del gènere.

Els mitjans de comunicació són potents canals de transmissió i reproducció de la violència simbòlica. Els relats i imatges que transmeten estan plagats de sexisme, que pren molts camins… entre altres, la reïficació del cos de les dones, els estereotips, manipulacions i també silencis, quan es dona l’omissió intencionada de referents plurals.

En els últims temps, a més, amb l’arribada de la ultradreta a les institucions públiques, els altaveus dels quals aquesta disposa en els mitjans i xarxes socials generen un devessall quotidià de soroll, desinformació, notícies falses i discursos d’odi molt preocupants i molt perillosos si es consumeixen sense perspectiva crítica.

Infografia elaborada per Dora Sales

Per tot això, l’educació informacional i mediàtica és clau, cada vegada més. Us anime a consultar la Recomanació per a previndre i combatre el sexisme del Consell d’Europa, que recentment ha llançat una campanya de sensibilització titulada Sexisme: Detecta’l. Posa-li nom. Atura’l, el vídeo promocional del qual pot veure’s ací.

És essencial que com a docents ajudem a conscienciar respecte a la importància de contrastar la informació, entendre qui l’ha generada i amb quin propòsit, per a frenar una infoxicació que, entre altres coses, perpetua la violència simbòlica i la naturalització de qualsevol desigualtat. Des dels enfocaments educatius crítics, cal incorporar la perspectiva feminista i de gènere, i treballar per una educació informacional i mediàtica que ajude a entendre la vida de forma més humana, més justa, inclusiva, igualitària i lliure. Per totes i tots!

Dora Sales
Professora titular de la Universitat Jaume I

I després del confinament, la intel·ligència artificial

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

La intel·ligència artificial (IA) està penetrant a tots els sectors, i el de l’educació no es quedarà enrere. Fer aquesta asseveració en temps de confinament pot semblar massa agosarada però la tecnologia ja existeix. La urgència de la pandèmia ens ha obligat a substituir –a correcuita–la presencialitat a les aules per plataformes virtuals. Aquestes ja existien feia anys i s’haurien pogut introduir gradualment, per no agafar-nos ara desprevinguts.

La UNESCO va consensuar l’any passat el document: Artificial Intelligence in Education. Challenges and Opportunities for Sustanaible Development amb 50 països. D’aquest es desprèn que la IA transformarà profundament l’educació, sempre respectant els drets humans i els valors socials. L’anàlisi del big data derivat de les avaluacions, de l’aprenentatge a distància a través de plataformes online, de la interacció entre alumnes i professorat amb el mòbil o de la navegació per webs dibuixarà nous mètodes d’estudi. Els algorismes s’adaptaran a cada estudiant predient la millor manera d’aprendre; seran una ajuda pel professor a les aules; i faran més eficients els recursos d’un centre educatiu, tal com s’explica en el treball de recerca que vaig elaborar sobre la IA a Catalunya: “Intel·ligència artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya.”

Podem resistir-nos als canvis, podem allargar en el temps que la intel·ligència artificial formi part de la docència però finalment arribarà. Però atenció! Així com ensenyar habilitats digitals no consisteix únicament a donar una pantalla a l’alumnat; introduir la IA a l’ensenyament no ens eximeix d’entendre el seu funcionament i els millors usos.

Ordinador Mare Nostrum. Foto: Gemma Ribas Maspoch. Wikipedia.

Posar a l’entrada d’un centre escolar un sistema de reconeixement facial –encara que els progenitors hagin donat el seu consentiment–, a canvi de prometre el control dels menors no és una bona utilització dels sistemes intel·ligents. Primer perquè el reconeixement facial no està del tot perfeccionat i s’ha demostrat que confon cares. I segon, perquè la Comissió Europea ha denominat els trets facials “dades sensibles” i mereixen especial protecció, ja que són úniques i irrepetibles com l’empremta digital.

Els algorismes no ens faran millors professors ni els nostres alumnes aprendran més si abans no entenem els riscos, els biaixos, com prenen decisions automatitzades o com protegir els drets digitals bàsics de l’alumnat. En el moment de l’aplicació generalitzada de la IA s’obriran múltiples incògnites i caldrà consensuar nous criteris a partir de les interaccions i resultats. Però de la mateixa manera que no hem de desconfiar de la IA argumentant complexitats que no volem o no tenim temps d’assumir, tampoc podem confiar a cegues en les seves bondats.

Karma Peiró