“Fer” o “fer fer”

Sovint, l’única via d’entrada consistent de l’educació mediàtica en l’ensenyament és la creació audiovisual. Que sigui el llenguatge predominant en la societat i als mitjans, la seva (aparent) fàcil lectura i l’accessibilitat als mitjans de creació i consum hi contribueix poderosament. Força escoles i docents utilitzen l’audiovisual per diferents motius i amb diverses finalitats.

De ben segur que esteu acostumats com jo a veure vídeos escolars en què es retrata una activitat d’aula o de centre: una exposició, una presentació, una cançó, petites representacions teatrals, un experiment, celebracions escolars… En aquest cas, tant la idea, com la gravació, com l’edició corren a càrrec de l’adult, que, si cal, disposa els alumnes de la manera que ha planificat per aconseguir el seu objectiu: mostrar una activitat amb els alumnes en acció. El docent, simplement, retrata una experiència com a mera documentació, per deixar-ne testimoni i potser fer-ne difusió.

Altres vegades el docent es veu amb cor de muntar una petita pel·lícula, un videoclip, un espot publicitari, un gag… posant-hi ell/a els mitjans i el know how necessaris: més o menys col·laborativament es fa un guió o es desenvolupa una idea, s’assignen uns papers als alumnes, l’adult agafa la càmera o el mòbil i esdevé un petit director de cinema a l’aula. Després, probablement a casa seva, farà l’edició del material i el mostrarà a l’aula i, si el resultat és meritós, potser també a la comunitat escolar. Aquesta experiència és possible en qualsevol nivell educatiu i requereix certa competència digital del docent.

Finalment, hi ha els docents més pragmàtics i proactius: sàpiguen o no crear audiovisuals, compten amb la destresa tècnica dels alumnes i amb l’accessibilitat dels mitjans de gravació i edició; el docent es concentra a definir els objectius educatius, posant el gènere al servei d’un altre propòsit, relacionat amb els valors o amb qualsevol altre contingut o objectiu escolar, i suma al procés d’alfabetització audiovisual, del qual ha de ser garant, el necessari sentit crític. Aquests docents no ‘fan’, sinó que ‘fan fer’, i manipulen l’alumne (en el sentit positiu: intervenen sàviament en el seu aprenentatge guiant-lo i contextualitzant-lo). Evidentment, aquest tipus d’iniciatives no són possibles fins, almenys, el cicle superior de primària. El docent no necessita aplicar cap competència digital pròpia, només necessita estar mínimament alfabetitzat en el llenguatge audiovisual dels mitjans per ser capaç de transmetre’n els fonaments.

Aquesta és una classificació somera de la producció audiovisual escolar. Entre els dos primers i el tercer, hi ha una clara diferència: als dos primers es planteja l’experiència com a exercici de les habilitats de l’adult, ja que és aquest qui s’encarrega de tot el procés i els alumnes són mers actors, activament o passivament, posats al seu servei. No impliquen cap guany en l’educació audiovisual de l’alumne. Al tercer cas, el docent trasllada la responsabilitat de la creació als alumnes perquè siguin aquests els protagonistes del tot el procés de creació. Els posa en mode creatiu i n’encamina l’aprenentatge. De les tres, aquesta és l’única experiència que té un valor consistent en l’educació audiovisual de l’alumne.

Curiosament, com que ningú neix après, molts professionals que han assolit el tercer estadi, han passat abans pels dos primers. I encara bo. Tot i així, aquest fet revela un dels drames de l’educació audiovisual i de l’educació mediàtica en general: com que no es requereix ni es forma el professorat (i, com a conseqüència, tampoc l’alumnat) en aquestes disciplines fora dels àmbits que li són propis, queda en mans de la iniciativa personal de cadascú. Talment com una afició o una dèria. Us imagineu un sistema educatiu que donés aquest tracte, posem per cas, al llenguatge matemàtic?

Gerard Vilanova

A la tercera, la vençuda?

Sala Laya. Filmoteca de Catalunya. Barcelona.

Hi ha dos conceptes estretament relacionats que, alhora de plantejar una proposta educativa, es corre el risc que un anul·li o, si més no, relegui l’altre a un paper quasi testimonial. Parlo de l’educació mediàtica i l’audiovisual. Un exemple el trobem en el programa EduCAC, que dedica un solitari mòdul dels 12 existents al tema (“cinema, més que entreteniment”) que no fa possible una aproximació detinguda al llenguatge cinematogràfic. Ben al contrari, considero que tots dos conceptes comparteixen la necessitat d’impulsar una visió crítica dels distints continguts que arriben a nenes i joves per les pantalles; però que a més, cal considerar l’audiovisual com una de les peces clau de l’aprenentatge cultural a les escoles i, també, una eina poderosíssima per atraure l’interès cap a altres arts: des de la literatura fins a l’arquitectura i l’escultura. No explico res de nou, només ho volia subratllar.

I és des d’aquest coneixement que es pot promoure l’estimació a les obres audiovisuals, factor crucial per a la creació de nous públics. El grau de desenvolupament social es mesura també en els seus hàbits de consum cultural, més encara en una època de creixent oferta d’oci de tota mena.

I l’aposta pedagògica no és ni serà mai neutral. Cal assumir-ho si volem atraure –o no- les noves generacions a les produccions audiovisuals del nostre país. Si els nostres veïns del nord, amb una llarga trajectòria d’estreta relació de l’escola amb el cinema, estan preocupats que les i els joves no només van menys a les sales, sinó que a més, escullen la potent i protegida oferta francesa un 20% menys que fa 3 anys, el món del cinema català com ha d’estar? Aterrit potser o el següent? Doncs pensem-hi.

Malauradament portem una dècada en blanc respecte allò que disposa la llei d’educació i també la llei de cinema pel que fa a l’educació audiovisual/mediàtica. Els motius d’aquest desori són molts i alguns apunten directament a la idiosincràsia de l’administració educativa, però també al mateix sector audiovisual. De res serveix lamentar-se’n.

Ara, però, se’ns obre una nova finestra d’oportunitat: la propera (?) transposició a la normativa catalana i estatal de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual. Una directiva europea que assenyala una explícita obligació per a tots els estats membres: “promouran i prendran mesures per al desenvolupament de les capacitats d’alfabetització mediàtica”; i que abans no acabi el 2022 hauran d’informar a la Comissió sobre què i com ho han fet.

L’actual Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya diu que li correspon al Govern “adoptar les mesures necessàries per a afavorir l’ensenyament de les matèries relacionades amb el món audiovisual en el sistema educatiu”. Una disposició molt genèrica sí, però que obre la porta a fer el que toca fer. Anem a fer-ho?

Daniel Condeminas
Consultor en comunicació

Educació mediàtica (seguim)

El 26 d’abril de 2018 la Comissió Europea feia públic el document La lluita contra la desinformació en línia: un enfocament europeu. En l’apartat 3.3 dedicat al “foment de l’educació i de l’alfabetització mediàtica”, la comunicació afirma que el desenvolupament de competències mediàtiques i digitals són essencials per enfortir les nostres societats contra la desinformació, especialment en el jovent.

En el mateix document la institució manifesta que: “La Comissió anima els estats membres a mobilitzar recursos i incloure en les seves polítiques educatives la ciutadania digital, l’alfabetització mediàtica, el desenvolupament del pensament crític per a l’entorn en línia i activitats de sensibilització sobre la desinformació i les tècniques d’amplificació en línia. Referent a això, és fonamental que els professors rebin suport, inclosa formació i intercanvi de bones pràctiques”.

Una vegada més, i és l’enèsima, diferents institucions europees recorden la necessitat d’implementar l’educació en matèria de comunicació, tal com la va denominar la UNESCO el 1982, o educació mediàtica, en una denominació molt més actual del mateix concepte.

AulaMèdia des de el seu inici –el maig del 2001– ha defensat que l’alfabetització mediàtica de l’alumnat ha de ser la principal eina per entendre i lluitar contra la desinformació, els silencis mediàtics i la manipulació informativa d’alguns mitjans. Per tant, entenem que tot l’alumnat en acabar l’educació secundària hauria de ser competent en:

  • El coneixement i la lectura dels llenguatges audiovisuals.
  • Saber expressar-se amb imatges a traves de la producció audiovisual.
  • L’anàlisi crítica i la descodificació dels missatges dels mitjans de comunicació.
  • Saber analitzar el ‘fora de camp’, és a dir: les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació que condicionen la seva agenda.

Més d’una vegada des d’AulaMèdia hem preguntat què està fent l’administració educativa de Catalunya al respecte. La darrera resposta de la Direcció General de Currículum i Personalització del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha estat una burocràtica: una relació de decrets que no donen resposta ni a les nostres preguntes ni malauradament tampoc a les necessitats de l’alumnat del segle XXI.

Iniciatives per a l’educació mediàtica

Fa anys que a Catalunya es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. El 2003, el Llibre Blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que l’actual conseller d’Educació Josep Bargalló i Valls va presentar al Parlament de Catalunya, ja valorava la necessitat d’integrar l’educació en mitjans en l’educació reglada. D’això ja fa 17 anys!

Uns anys més tard, a finals del 2008, el Parlament Europeu va aprovar la introducció d’una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per majoria absoluta: 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions. El text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Posteriorment, els anys 2014 i 2017, el Departament –en aquell moment d’Ensenyament– i el Consell de l’Audiovisual signaven dos convenis farcits de bones intencions i algunes propostes interessants. Però encara ara no sabem quines i quan es duran a terme les actuacions recollides en el conveni entre el Departament d’Educació i el CAC.

Sobretot ens agradaria saber com es concretarà el compromís del Departament d’Educació a “estudiar els mecanismes que permetin treballar l’educació en comunicació en els centres educatius en el nou marc del currículum competencial”, tal com recull el darrer conveni. Compromís que fins a la data, com la resta del conveni, no s’ha concretar.

També l’any 2017, els degans de les facultats amb titulacions d’informació i comunicació –agrupades a nivell estatal en l’Associació d’Universitats amb Titulacions en Informació i Comunicació (ATIC)– van proposar introduir com a matèria en l’educació secundària el coneixement dels mitjans de comunicació i la seva tasca com a servei públic.

A les aules

Més enllà de l’administració educativa i d’aquestes propostes fallides, hi ha la insistència i la resiliència de molts professors i moltes professores que quan tanquen la porta de l’aula s’endinsen en un currículum no reconegut, ni escrit… intenten persuadir l’alumnat de la importància de les pantalles, dels mitjans de comunicació i de la seva influència en l’audiència.

És en aquest espai del voluntarisme del professorat on trobem grans treballs i un munt d’experiències d’aula –i algunes de centres docents– sobre l’educació mediàtica, tant a primària com a secundària. Però malgrat aquesta posició de “resistència unilateral” d’un col·lectiu important de professorat, quina és la tendència europea en el camp de l’educació mediàtica o media literacy?

El professor David Buckingham, en el seu darrer llibre The Media Education Manifesto, analitza com el Govern de la Gran Bretanya ha bandejat l’educació mediàtica centrant-se més en la competència tecnològica i digital dels mitjans. D’aquesta forma s’ha desplaçat l’anàlisi critica dels mitjans de comunicació dels currículums.

Potser haurem de donar la raó al professor Buckingham quan diu que les polítiques educatives sobre la competència mediàtica del Govern britànic deixen entreveure el poc interès dels governs en tenir uns ciutadans crítics davant els mitjans de comunicació. Una afirmació, aquesta, que podríem extrapolar a la majoria dels governs europeus.

Seguim preguntant-nos quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida? Quines propostes educatives farà l’administració per capacitar a l’alumnat català per saber analitzar críticament els continguts dels mitjans de comunicació, per saber com utilitzar la tecnologia digital per elaborar els seus propis missatges audiovisuals. Seguim preguntant-nos quin paper ha de jugar el pensament crític i l’anàlisi dels mitjans en l’educació del futur?

Francesc-Josep Deó

Publicat inicialment a comunicació21

Connectats o desconnectats? “El seu primer mòbil”

Què passa des que ens convertim en usuaris dels serveis de telefonia mòbil i d’Internet fins que ho fan els nostres fills? I què passa després, quan gaudeixen de l’autonomia suficient per gestionar el seu nou aparell de propietat? I, encara, què passa des que l’hem adquirit fins que, potser, li acabem maleint els ossos?

Així comença el llibre El seu primer mòbil (Horsori Editorial, 2020), l’aportació que fa el professor, formador i comunicador Gerard Vilanova al debat que hi ha obert en el món de la família i de l’escola sobre la incorporació de la tecnologia en les vides d’infants i adolescents i les condicions en què es produeix, així com les condicions en què s’hauria de produir.

El debat està causant grans ferides en els àmbits educatius (especialment a l’escola): trobem des de persones que accepten les noves tecnologies en els espais educatius sense cap tipus de recel, fins a d’altres que no en volen ni sentir a parlar, ja sigui perquè n’han patit conseqüències negatives o ja sigui perquè les han evitat abstenint-se del món digital. En la família i en l’escola. Les dues postures estan molt allunyades i sembla que el debat es va radicalitzant: o connectats o desconnectats. Com si no hi hagués la possibilitat de modelar una actitud pròpia i beneficiosa en altres termes, sense haver de sentir que hem d’acceptar-ho tot o renunciar a tot.

Dins del grup de connectats hi ha una espècie interessant: aquells que viuen el seu excés en el digital amb culpabilitat i penediment. Aparentment exerceixen de forma desacomplexada la seva quota en la vida digital i tecnològica, però en la intimitat reconeixen alguns abusos, se’n senten culpables i volen estalviar-los als seus fills. Diria que aquest darrer tipus és el més abundant i és a qui, al meu entendre, va dirigit subtilment aquest llibre.

El paràgraf citat al principi serveix a l’autor per iniciar el debat en un punt madur. Entenent que les nostres vides són ja inevitablement tecnològiques, connectades i mediatitzades i que aquest fet difícilment té marxa enrere, la seva proposta consisteix a conduir les energies dels adults cap a la introducció segura i raonable d’aquestes tecnologies en la vida familiar. Ensinistrar-les, amb actituds positives, esperit crític i proactivitat. I, segons l’autor, només posant la mirada en els usos adults ho podrem aconseguir i de retruc transmetre-ho als nostres fills. Per això el text us posarà a l’abast pautes de comportament individual i d’organització familiar que us seran d’utilitat per guiar, amb criteris ètics, el vostre discórrer i el dels vostres fills i els vostres alumnes pel medi digital.

La lectura d’aquest llibre us serà d’enorme utilitat si sou de l’opinió que la racionalització de la tecnologia és possible i inajornable i que la conducció dels menors cap a l’autogestió responsable és imprescindible.

Redacció

Pensament crític

Recentment el Consell Escolar de Catalunya (CEC), concretament la subcomissió de cultura digital, ha fet públic l’informe Els dispositius mòbils als centres educatius, on es recull la necessitat d’utilitzar-los com a eines pedagògiques de forma responsable i crítica a l’aula.

L’informe afirma que “el currículum de secundària no recull amb prou detall el desenvolupament del pensament crític i caldria reforçar la formació dels docents en aquest aspecte”. Proposa, per tant, ampliar el currículum de l’ESO, i al mateix temps posa especial atenció a la formació actualitzada dels docents.

Ai las! Paraules grans aquestes: “pensament crític”. Aquest concepte que, en el camp de l’anàlisi dels mitjans de comunicació, entronca amb l’Escola de Frankfurt (Institut d’Investigació Social) i els estudis culturals de l’Escola Birmingham que, al seu torn, connecten directament amb l’educació en mitjans o educació mediàtica.

En aquest sentit sorprèn, agradablement, l’anàlisi de l’informe i algunes afirmacions com “el pensament crític no pot deixar d’abordar la reflexió sobre el poder i les noves tecnologies”; o les propostes que es recullen, com per exemple, la necessitat d’introduir el “pensament crític de forma explícita en els centres a través de les programacions didàctiques i projectes”. Considera que aquesta introducció és urgent “perquè els canvis tecnològics han modificat molts dels hàbits i els costums que només fa unes dècades semblaven inamovibles”.

Dona la sensació que l’informe del CEC radiografia i analitza correctament la situació, deixant potser de banda i sense analitzar la tecnofòbia d’un sector important del professorat. Malgrat tot, sembla que planteja correctament la “fórmula sobre la pissarra”, però la pregunta torna a ser la mateixa d’altres ocasions: l’administració educativa desenvoluparà i implementarà correctament aquesta “fórmula sobre la realitat”? Desenvoluparà solucions per resoldre les mancances o els errors detectats i recollits en l’informe? Com, per exemple, la necessitat d’una formació inicial i continuada del professorat en aquest camp, o les mancances en el currículum, entre d’altres.

Llegint l’informe del CEC és inevitable preguntar-se quin ha de ser el futur de l’educació, quins han de ser els continguts que reculli el currículum escolar? Quines han de ser les competències de l’educació mediàtica o de l’educació digital?

En una entrevista a TV3, a principis d’agost passat, el filòsof i polifacètic Alessandro Baricco, preguntat pel futur de la civilització, deia que “no ens podem permetre el pessimisme, tampoc ens podem permetre un optimisme estúpid. Però la lucidesa i el realisme sí. Els raonaments obvis, ganduls, contra els aparells digitals, contra el món que estem vivint, ens fan perdre un temps que hauríem d’invertir combatent en una batalla que és molt més important i molt fascinant: la construcció real d’una nova civilització”.

Potser és així com diu el filòsof. Potser sí que perdem molt de temps en el debat, però és inevitable preguntar-se: quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida, amb lucidesa i realisme? Quines propostes educatives farà l’administració per saber com analitzar els continguts dels mitjans de comunicació, o saber com utilitzar la tecnologia digital/audiovisual en l’educació? Quin paper ha de jugar el “pensament crític” en l’educació del futur, en la “nova civilització” que proposa Baricco?

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]

La UE obre les portes a l’alfabetització digital

Millor tard que mai. Tot i que ja fa força anys, per no dir dècades, que al menys una part del nostre sistema educatiu, i també plataformes com AulaMèdia, porten demanant una educació mediàtica i/o digital, sembla que la Unió Europea ha decidit posar fil a l’agulla sobre els perills que una societat desinformada té per als seus ciutadans, apostant per l’alfabetització digital com a un dels possibles remeis contra la desinformació. Així s’afirma a la comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions que du per títol La lluita contra la desinformació en línia: un enfoc europeu, signat des de Brussel·les el 26 d’abril de 2018.

Un document que entén la desinformació, fruit d’interessos econòmics i polítics però també, podríem afegir, de carències competencials digitals i/o informacionals, com un perill que “erosiona la confiança en les institucions i en els mitjans de comunicació digitals i tradicionals i perjudica a les nostres democràcies obstaculitzant la capacitat dels ciutadans de prendre decisions informades.” Afirmació que deixa caure una defensa acrítica del paper i poder dels mitjans tradicionals abans de la irrupció d’Internet i les Xarxes Socials (XXSS). Xarxes que, si més no, son contemplades com “una possibilitat de que els processos democràtics siguin més participatius e inclusius” i, alhora, com eines per a “difondre desinformació a gran escala, i amb una velocitat i una precisió de selecció dels destinataris sense precedents”.

En contraposició, els anomenats mitjans tradicionals europeus son descrits com quelcom subjecte a “una àmplia sèrie de lleis sobre imparcialitat, pluralisme, diversitat cultural, contingut perjudicial, publicitat i contingut patrocinat”, tot i que, sent generosos, aquests mitjans han demostrat en més d’una ocasió no estar a l’alçada d’aquestes expectatives d’imparcialitat. Però, què s’hi pot fer si, segons una enquesta de l’Eurobarometre, una part important de la ciutadania de la UE considera que la ràdio, la televisió i la premsa en paper son els mitjans de comunicació més fiables enfront webs d’allotjament de vídeos o les XXSS, que tot i així son els mitjans informatius preferits pels enquestats més joves? Doncs ser optimistes i esperar que la sensació d’amenaça que suposen les notícies falses, la postveritat o el fet de que els algoritmes que condueixen les nostres existències digitals facin d’aquestes una cambra d’ecos (on trobem el que ja coneixem i/o reafirma la nostra visió del món que ens envolta), sigui suficient, com sembla que ja ho és per a la Comissió, per a considerar que l’alfabetització digital és ara, potser més que mai, una necessitat.

I una, a més, compartida per una majoria de la ciutadania de l’Unió, de la que un 83% considera, per exemple, que “les notícies falses representen un problema per a la democràcia en general” i que “l’educació i l’empoderament dels usuaris per a utilitzar i accedir millor a la informació en línia, així com informar als usuaris quan un ordinador zombi generi i divulgui contingut, son mesures que les plataformes en línia poden adoptar i que tindrien un gran impacte en la prevenció de la propagació de la desinformació”. Un primer pas cap a una demanda en ferm d’una formació en alfabetització digital que també es recull des de la pròpia Comissió, que alhora considera que “El desenvolupament de competències fonamentals i digitals al llarg de tota la vida, sobretot en el cas de persones joves, resulta essencial per a enfortir la resiliència de les nostres societats a la desinformació.” Competències contemplades dins el Marc de Competències Digitals per als Ciutadans, que van de l’alfabetització informacional i datística fins a la creació de continguts digitals, passant per la seguretat i el benestar a Internet. Però, a més, aquesta comunicació proposa enfortir el seus objectius a través de l’augment de la transparència informativa, més diversitat informacional, el foment de la credibilitat informativa, la creació de solucions que incloguin la cooperació entre autoritats, plataformes en línia, anunciants o també periodistes.

Una lloable declaració d’intencions semblant a d’altres anteriors en el temps, tan esperançadores sobre el paper com finalment decebedores per poc o gens aplicades a la pràctica. Esperem que aquesta crida a l’alfabetització digital de la ciutadania no absorbeixi partides reservades per a altres iniciatives més modestes però en la mateixa direcció, generant una desmobilització capaç de deixar un buit formatiu en alfabetització digital que, estant d’acord amb la UE, és ara encara més important que mai.

Eduardo Martínez Gómez

Mitjans locals per a l’educomunicació

En els últims anys, s’albira un creixement d’iniciatives d’educació mediàtica entre centres escolars a Catalunya i mitjans de comunicació locals, que observen la media literacy com a assignatura pendent i no complementària. Una unió que neix de la voluntat d’ambdues institucions per formar les futures generacions en vista d’un benefici compartit a l’àmbit individual i col·lectiu. I ho identifiquen professionals de l’educació i de la comunicació, com també ho fan alumnes.

Es percebia en un grup focal realitzat amb alumnat de 1r d’ESO de l’Institut Giola, de Llinars del Vallès, en què els i les estudiants valoraven positivament la sortida dels treballs acadèmics de l’entorn educatiu als mitjans. A l’assignatura de llengua catalana se’ls oferia la possibilitat de publicar en els diaris locals El 9 Nou o PuntVallès les peces més ben elaborades. I no només ho apreciava l’alumnat, sinó també familiars, persones conegudes, el centre escolar i fins el mitjà d’informació.

Mentre l’activitat representava un altaveu per l’alumnat, seguien el currículum escolar i podien aplicar-lo en un context real dins el mitjà de comunicació. L’excepcionalitat de la iniciativa i el protagonisme com a productors de contingut els atorgava una responsabilitat que, pel que deien, acostumava a anar lligada d’una motivació extra per realitzar bona feina en tant que podia difondre’s. Alhora, l’exercici els transmetia coneixements sobre el funcionament i l’estructura dels mitjans de comunicació i, per una altra banda, presentava noves maneres d’apropar-se a la informació, a les narratives digitals i audiovisuals, i fins i tot els permetia adreçar-se al món professional per primera vegada!

Tot plegat es feia paler en l’opinió de periodistes, educadors i educadores en el treball de final de grau de periodisme que vaig realitzar sobre la interacció entre mitjans de comunicació locals i centres educatius de Catalunya -per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)- on també s’emmarca el focus group esmentat. En premsa o audiovisual, la resposta dels col·lectius sempre havia estat positiva, tret d’algun cas en què la manca de coordinació o entesa no havia estat l’oportuna per a dur a terme l’activitat.

El fet és que dels 76 professors i professores enquestades en la recerca, la majoria assenyalaven una millora en les competències socials i comunicatives de l’alumnat que, si més no, podien apreciar-se a llarg termini. Altrament, enunciaven que la convergència entre mestres i professionals de la informació elevava els productes acadèmics finals, i el resultats assolien una vessant qualitativa i tècnica molt més interessant.

Al mateix temps, la simbiosi entre centres docents i mitjans possibilitava aportar contingut a l’emissora, televisió o diari en qüestió, el qual també és un incentiu pels mitjans locals que no gaudeixen d’una gran producció de contingut. Però, a més a més, asseguraven que el conjunt nodreix la cultura popular de la localitat i els mitjans de comunicació locals també compleixen el funcionament de servei públic en obrir-se a la població.

Sense perdre de vista l’objectiu de dotar d’esperit i actitud crítiques a infants i joves, l’ideal seria oferir-los les eines per reflexionar sobre les noves formes de comunicació de l’ecosistema mediàtic i informatiu, en tant que l’accessibilitat i la connexió a la xarxa és directa, constant i creixent. Tal com mostra l’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 69,8% de nenes i nens espanyols d’entre 10 i 15 anys disposa d’un mòbil, però el seu accés a la finestra d’internet a través d’altres dispositius és abans dels 10.

Així, les iniciatives d’alfabetització mediàtica entre mitjans de comunicació municipals i centres docent representen una via d’aprenentatge comú per apoderar-los individualment, gaudir de la informació i integrar-la a les rutines de manera saludable. Perquè consumir és senzill, el difícil és analitzar el fluid de missatges que rep la persona usuària, que l’influeixen sense informar-la explícitament. Més quan arriben a les edats més primerenques i, per tant, poc madures.

Clàudia González Deumal

Fotografies: COMSOC