Fem per no perdre el fil

Jedes Neue, auch das Glück, erschrecht. Les novetats espanten com apuntava Schiller, oimés si afecten la felicitat, present o futura. Qui pot assegurar-la, aquesta felicitat? Qui pot garantir-la? Hem de renunciar-hi per no decebre’ns? L’educació és i ha estat territori d’incerteses.

Les novetats tecnològiques s’accepten com a germen de motivació en les institucions educatives modernes i com a horitzó de futur. Però l’escola sempre arriba amb retard a la fascinant novetat, i sovint amb angoixa. L’educació brega no pas directament amb les coses, sinó amb les interpretacions d’aquestes coses.

No poder «estar a l’última» més que provocar desencís pot ser font d’oportunitats. Si, com deia McLuhan fa 60 anys: «el contingut d’un mitjà (o canal comunicatiu) és sempre un mitjà anterior», aquesta distància ens permet una relativa familiaritat amb els objectes tractats i alhora en procura un higiènic allunyament, aporta perspectiva. Els ulls joves disposen d’un altre hàbit per valorar les eines obsoletes i les implicacions que s’hi associen. Guardar-ho i rescatar-ho tot seria tan poc enraonat com abocar-nos a consultar la bola de cristall. Seleccionar allò que és clau, aclaridor i vigent en la nostra circumstància forma part de la feina com a docents.

Cinema a l’aula ?
Per començar, parlar i discutir de cinema ens permet introduir no tan sols la descripció de les ombres que il·luminen el requadre de la gran pantalla i les il·lusions que s’hi recreen, sinó reflexionar sobre el caràcter construït de qualsevol imatge. En segon lloc, abordar les condicions de producció i el treball en equip en la realització de les diferents etapes que configuren el producte, més enllà de qui el dirigeix segons els crèdits. En tercer lloc, les diferents modalitats de distribució física, exhibició i recepció de les pel·lícules. Tot això, és clar, defugint l’explicació teòrica excessiva i procurant sempre que l’alumnat hi intervingui a partir de les seves percepcions i sensacions, en un plantejament decantat sempre més cap a la seducció que a la mera instrucció.

Les aules actuals –ni l’aula d’acollida (AA) a partir de la qual parlo– no són sales de projecció. Impossible, doncs, de recrear-hi els components gairebé màgics que envolten l’assistent al ritual cinèfil, des del desplaçament a un espai especialitzat, l’entrada i el vestíbul amb els seus possibles subespais, mobiliari i publicitat, el pas per taquilla, la sala de projecció (de fet, un “teatre a la italiana”), i, en fi, el recorregut des de la cabina fins a la primera fila de platea. Però algunes característiques sí que es poden reproduir, amb l’ajut de la tecnologia més a l’abast, com la projecció comuna en la pantalla de l’aula. No es compleixen els requisits de so ni de comoditat d’una sala ben equipada, però s’hi donen resposta a dues necessitats bàsiques: recuperar l’atenció i la intenció compartides, i centrar-les. Enfosquir l’aula i concentrar la mirada en una única gran pantalla, vet aquí un punt de convergència fonamental. Naturalment, aquesta unicitat de mirada no
anul·la la diversitat de percepcions, de sensacions i fins d’emocions que es poden suscitar en una mateixa sessió. Encara menys quan l’alumnat té procedències i recorreguts acadèmics i vitals molt diferenciats, com són els alumnes d’AA.

Sala Laya. Filmoteca de Catalunya. Barcelona

El visionat compartit procura una base comuna a partir de la qual poder parlar, comentar i contrastar opinions i fa compartir col·lectivament un únic ambient receptiu en una mateixa ocasió. La intenció compartida es concreta, després del visionat, amb l’expressió i l’escolta activa dels diferents participants en el debat. En etapes avançades es poden distribuir rols diferents entre els assistents: presentador / conductor – moderador – secretari / relator, etc., que facilitin la participació i la implicació individual en el debat i la construcció del discurs col·lectiu.

La pel·lícula com a metàfora
Als alumnes de la «generació T» els resulta poc evident el «fil» de narracions, contes, històries… vida. El film, en la seva fisicitat, desplega una cronologia i sovint una causalitat al llarg del seu metratge. L’espai i el temps mantenen una relació harmònica i artificiosa. La seqüència de
fotogrames analògics resulta una novetat per als usuaris de discos, memòries sòlides, núvols o streaming. Un fotograma no és funcionalment una instantània, i cadascun comporta el marc d’interpretació dins l’extensió de la durada. D’aquí a la il·lusió de moviment i dels grans efectes de manipulació del «temps»… que sorprenen una majoria d’alumnes que, curiosament, són menys capaços de llegir i interpretar el rellotge d’esfera.

En narrativa, la linealitat i la seqüència són bàsics –i s’han desenvolupat des d’antic jocs i propostes que les alteren: l’analepsi o la retrospecció (flashback), l’anticipació (flashforward), l’el·lipsi, l’acceleració o l’alentiment de la velocitat, la durada del retrat o de la imatge fixa, la
correspondència entre temps històric, temps narratiu, temps intern… A la disposició o la seqüenciació cal afegir les diferències de punt de vista proposades per la càmera o, fins i tot, d’interpretació construïdes per l’espectador (com el conegut “efecte Kuleshov” que Hitchcock explica tan planerament).

Un segon element narratiu a tenir en consideració és la «diferència» –en el joc Derridià de la paraula. Em refereixo no tan sols a la «raresa», «estranyament» o alienació que sobta l’espectador respecte a allò que veu i experimenta, sinó també al derivat de «diferir» –això és, el necessari aprenentatge de la paciència o, si voleu, d’ajornament de la reacció. Tot el contrari de la precipitació i de la immediatesa a què estem tan acostumats.

An optical poem – Oskar Fischinger (1938)
Der Sieger – Walther Ruttmann (1922)

El contingut a escena
La riquesa de recursos i de mitjans desplegada pel cinema al llarg de gairebé 130 anys ha procurat un corpus extensíssim… bàsicament ignorat per molts dels nostres alumnes. O almenys, no compartit. El sol moviment de formes, colors, textures… dansant en la pantalla, sense argument aparent, resulta espectacular. Experimentacions com com les de W. Ruttmann, O. Fishinger o N. McLaren resulten encara avui suggerents i colpidores. Si hi introduïm argument, es desplega un gavadal de personatges, situacions, espais, accions, peripècies, plantejaments, transcursos, resolucions, posicionaments antropològics i filosòfics, valors, estimacions… Això sí: hem de tornar a triar aquells que resultin més adequats a la complexitat, maduresa i interessos del nostre alumnat. No es pot perdre de vista que procurem una seducció cap a l’enriquiment de l’experiència espectadora i crítica.

Els clàssics segurament són els més enriquidors, no només pels seus valors estètics o pel model d’estratègies narratives i emocionals, sinó perquè sovint es «retroben» –fragmentats i distorsionats– en el consum audiovisual actual («memes», gags, remakes, versions, adaptacions, paròdies, traduccions…), que en ser percebuts en relació amb el primitiu contribueixen a fonamentar les valoracions i les argumentacions, a part de permetre una comparació de caire emotiu. Les polisèmies, ambigüitats, contrastos, citacions, ironies, sinècdoques o al·legories observades
condueixen a uns comentaris més fonamentats i complexos. Una bibliografia auxiliar considerable pot complementar la presentació dels materials.

Si allò que fem servir funciona –advertia McLuhan– és que és obsolet. Canviar allò que funciona i que fem servir quotidianament és el primer pas de la recerca cap a la millora: «si funciona, per què no ho canviem?» és molt més provocadora que l’òbvia «si no funciona, per què no ho canviem?»
No parlo de consumisme compulsiu. Aclarir els mètodes que fan que allò que funciona tingui efectes i provoqui afectes és el primer pas de la curiositat explicativa. En tecnologia, això és posar en quarantena el principi de «prescindir de la versió anterior», en aspectes culturals que resulten
rellevants.

Alumnes d’Aula d’Acollida representant “L’estrella que no havia vist mai ningú” – Foto: INS Cendrassos (2020)

Ensenyament-aprenentatge individualitzat i repte col·lectiu
Les novetats tecnològiques actuals, tan debatudes i en alguns casos suspectes, permeten unes planificacions i unes metodologies molt més personalitzades en l’ensenyament-aprenentatge formal. Però la dimensió «social» i les pràctiques associades, sempre com a activitats presencials i orals, segueixen tenint sentit, i complementen la perspectiva de treball individualitzat i, sovint, mediatitzat. Descriure, debatre, contrastar, plantejar el punt de vista propi i respectar i valorar els d’altri, aclarir la intenció de l’estructura i de les accions representades, l’humor, la ironia o la polisèmia a partir d’uns fonament comuns però des de mirades diverses i cara a cara segueixen essent uns objectius privilegiats de la comunicació personal. En un país tan donat a la regulació jurídica, seria d’agrair un desplegament acurat de l’article 45 de la llei 20/2010 del 7 de juliol del cinema, especialment en relació a activitats educatives. Mirem de no perdre el fil.

Jordi Mascarella Rovira
CLIC i professor de l’Aula d’Acollida
INS Cendrassos – Figueres

L’educació mediàtica, víctima de la transversalitat

Si assumim com a certa l’afirmació que l’escola ha de preparar l’alumne per la societat tal com és avui en dia, convindrem que avui (i des de fa temps) l’escola està oblidant una parcel·la nuclear del món actual: el coneixement associat a l’accés, l’anàlisi, la creació i la participació en la gran quantitat d’informació que tenim a l’abast, ja sigui en un grup de WhatsApp, en una xarxa social o en un mitjà de comunicació convencional.

¿Qui parla als nostres fills dels codis audiovisuals, de les grans plataformes i xarxes de continguts, de la manipulació informativa, de les noves relacions socials, dels mecanismes de la publicitat, dels videojocs, del consum i de les estafes a Internet, de la pressió dels patrons estètics, de privacitat, de seguretat…? Qui els ajuda a defensar-se dels tòxics i a beneficiar-se de les virtuts dels mitjans? Vull dir si a l’escola algú els en parla de forma estable i estructurada, més enllà de l’acció aïllada i ocasional d’un mestre, professor o tallerista. Avui, en l’ecosistema digital especialment, és més necessari que mai dominar les eines d’informació i de comunicació, per prendre decisions de forma responsable i informada, i per ser crítics amb l’entorn.

Aquest coneixement ens el dona una disciplina, l’educació mediàtica, que consisteix en la capacitació de les persones tant per a la comprensió com per a la producció de missatges i continguts a través dels mitjans de comunicació en qualsevol llenguatge (escrit, gràfic i audiovisual) i que s’estructura sobre dos eixos: l’audiovisual, tractat tant com a instrument com a objecte d’estudi, i l’informatiu, que fomenta una mirada crítica sobre el tractament de la informació.

Si l’educació mediàtica és el procés educatiu que se centra en els mitjans de comunicació, l’alfabetització mediàtica n’és el resultat: el coneixement i les habilitats que l’alumnat adquireix en els mitjans, la seva capacitació com a espectadors i com a creadors. Entendre què passa darrere la pantalla és educació mediàtica. Passar d’usuari a usuari conscient, crític i responsable.
Però l’educació mediàtica és encara un outsider a l’escola, vista la irregular i inestable aproximació que s’hi fa. Tal com estem ara, el pes recau en la família gairebé en exclusiva i l’adult es troba en la difícil situació d’haver d’educar i educar-se a si mateix a una velocitat de llampec. De veritat que no se m’acudeix cap ensenyament instal·lat avui a l’escola que superi en necessitat el de l’educació mediàtica. Que Internet i tal quantitat de mitjans no existissin quan es van dissenyar les assignatures actuals no eximeix que no s’hagi integrat a l’escola d’una forma més satisfactòria que l’actual.

I com es tradueix aquesta necessitat avui als currículums? Doncs en una competència educativa, la competència digital, mal batejada i massa afectada per una mirada tecnologista (el roent debat sobre els mòbils n’és un bon exemple) que no cobreix, ni de bon tros, les necessitats. Principalment, perquè aquesta competència és transversal (per als aliens al món de l’educació, ‘transversal’ vol dir que ficant una mica de contingut a cada assignatura i sumant-ne les porcions n’hauria de sortir el tot programat) i s’imparteix només de forma voluntària per uns quants docents conscienciats i de bona fe. A molts altres que també tenen la convicció, potser els falta l’especialització d’uns coneixements cada vegada més exigents. I a tots els docents en conjunt, als que s’hi posen i als que no, els falta l’imperatiu legal. Per entendre’ns, queda en el terreny del voluntari i opcional.

La transversalitat és, doncs, el problema: aquesta condició no és suficient perquè acaba eximint-ne el compliment. La mal anomenada competència digital queda condemnada a una posició secundària i prescindible davant de l’estatus d’altres coneixements que sí que tenen la categoria d’assignatura, que tenen un especialista al seu càrrec i que tenen un reflex als horaris, als butlletins de qualificacions o a la selectivitat, per posar només uns exemples. Per a l’educació mediàtica no hi ha ni un espai, ni un temps, ni un professional, ni una avaluació, ni un seguiment estables i estructurals, de manera que tot aquest coneixement acaba caient en mans de l’ajornable, del prescindible i, fins i tot, del molest. Per als especialistes i docents en general és molt més important acabar el seu temari de matemàtiques, medi o literatura, per exemple, que atendre les necessitats d’educació mediàtica.

Quan exposo aquesta problemàtica a docents, una gran part em dona la mateixa resposta: que, com sempre, s’aboca massa responsabilitat a l’escola, i que no tot hi cap. Crec que s’equivoquen, que no n’han calibrat encara la necessitat, però no és culpa ni responsabilitat dels docents resoldre aquesta qüestió. No es tracta d’una dèria qualsevol. Es tracta d’un CONEIXEMENT majúscul, sens dubte el coneixement més necessari avui. No es tracta d’higiene bucodental, d’educació vial o de cuina saludable (amb tots els respectes), temes al voltant dels quals sí que podríem discutir si han de ser objecte de tractament a l’escola, a la família o als dos espais, i en quina mesura.

La necessitat d’educació mediàtica és URGENT i l’escola l’ha d’assumir com a pròpia, desplegar-la i universalitzar-la, més enllà del que faci la família. A tal efecte, el que proposo des de fa anys no és sumar un nou coneixement a l’escola, sinó que aquest en desplaci d’altres. Dit d’una altra manera, que es creï una NOVA ASSIGNATURA a costa de les que ja hi ha ara i que tingui, almenys, les mateixes condicions pel que fa a l’assignació d’un espai, d’un temps, d’un especialista i d’una avaluació, com ja es fa en alguns sistemes educatius propers. I cal que el Ministeri d’Educació ho faci de seguida, almenys, mentre les assignatures existeixin (s’anomenin com s’anomenin).

No fer-ho és condemnar els nostres fills a la indefensió davant de la complexitat (i la crueltat) del món actual, un món on el coneixement i el domini dels fluxos comunicatius i informatius s’han elevat molt per sobre d’altres necessitats que el sistema educatiu ja va integrar amb èxit al sistema educatiu en el passat.

Gerard Vilanova Godoy
Formador a ticactiva.cat, professor i tècnic de comunicació

 

Producció audiovisual i moviments socials valencians

Una gran trobada audiovisual que va sembrar la llavor per a la creació d’un hub de productores amb perspectiva social

El Centre de Cultura Contemporània del Carme (València) va acollir el 2 de novembre de 2023 una jornada sobre producció audiovisual i moviments socials, organitzada per ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació) en col·laboració amb la Fundació Horta Sud, amb l’objectiu de debatre sobre les influències mútues que poden crear-se entre els dos àmbits i posar en comú noves formes de producció social.

Juan Medina, president d’ACICOM, José Ignacio Pastor, president d’honor de l’associació, Mercedes Juan Tejedor, tècnica de la Fundació Horta Sud, i Rafael Aguilar, secretari del Consell de la Ciutadania de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, van ser els encarregats d’inaugurar la jornada.

Aquest últim va explicar durant la seua intervenció que el Consell de la Ciutadania és una eina per a articular la participació dels moviments socials en la definició de les polítiques de la ràdio i televisió publica valenciana i va convidar a totes les persones a fer ús d’ell.

Primera taula de la Jornada (Foto ACICOM)

En la primera taula redona de la trobada van participar Alba Benlloch, fundadora de La Cosecha Comunicació; Carlos Beltran, soci d’ACICOM i productor, entre altres, del canal Marihuana TV a través de la productora Liberinfo Comunicacions; Enric Rey, de la Vall de Segó i la Finestra del Rey; i Jean Leiva i Maria Chaqués, membres d’Arka Productora.

Cadascuna de les intervencions va ser acompanyada amb imatges elegides de les seues produccions audiovisuals

Alba Benlloch va posar de relleu la “necessitat de tindre projectes comunicatius transformadors” com els que fa la seua associació per tal de projectar a la societat la necessitat de canvi social.

La resta de ponents es va sumar a aquest discurs i, a través dels seus propis projectes, van mostrar les possibilitats que ofereix actualment el món audiovisual per comunicar sobre temàtiques socials i de caràcter reivindicatiu, com ara la immigració o la legalització de la marihuana.

Javier Oliver Moll, de Tyris Software va aportar el punt de vista tecnològic, presentant les possibilitats de crear una plataforma OTT de marca blanca. Es a dir un espai semblant a les conegudes plataformes com Netflix, HBO, Filmin, etc. que podria crear-se per a les produccions valencianes, utilitzant els serveis d’aquesta empresa valenciana.

Segona taula de la Jornada  (Foto: ACICOM)

Durant la segona part de la jornada es va parlar sobre el futur de la producció audiovisual amb perspectiva social i la possibilitat de posar en marxa noves formes de producció.

Jaime Millás Covas, periodista, escriptor i soci d’ACICOM va fer el paper de moderador i, com a experts, van intervindre Gabriela Tamarit d’El Sistema del Solar; José Gayà, escriptor i director al Col·lectiu Mirades; Lucas Moro, director i productor de Vídeo al Cuadrado; Raül Carbonell, president de l’Associació de Professorat d’Imatge i So dels centres de FP Comunitat Valenciana; i Carles López Cerezuela, soci d’ACICOM i responsable del projecte “Intel·ligència Artificial per a la Comunicació Social i Influència Responsable”.

També va participar en aquesta última taula José Ignacio Pastor, Coordinador de la Jornada, qui a més d’exposar algunes de les produccions que realitza ACICOM (València, Klara i Transparent, Qui és Qui, etc.) o que col·labora (micromecenatges, Festival Cinema Ciutadà Compromés, CineClub Acció Documental +…) va llançar la proposta de trobar vies innovadores per “centralitzar tota l’oferta de col·lectius de producció audiovisual per a crear sinergies entre les productores i també amb els moviments socials valencians, per continuar a avançant, ja que fa falta la creació de hub”.

En definitiva, va ser una jornada molt enriquidora que va demostrar la forta relació que existeix actualment entre el món audiovisual i l’associacionisme i que va encoratjar als presents a continuar treballant en la búsqueda de noves eines de difusió d’aquests treballs.

Publicat a ACICOM.org

 

 

 

 

Un audiovisual racista i LGTBIfòbic

En la inauguració de les passada edició d’Acció Dones Visuals – Dies d’indústria, l’espai de debat i reflexió que vam iniciar Dones Visuals fa tres anys, presentàvem la primera fase d’un estudi que vol posar de relleu la discriminació racista i LGTBIfòbia que existeix dins de l’audiovisual català.

El lema de l’Acció Dones Visuals d’aquest any ha estat Les futuristes, amb el convenciment que allò que desitgem pel futur, creiem que ha de ser el que desitgem per ara. Totes podem ser les futuristes si fem l’acte de responsabilitat que significa pensar en aquest avui transformador.

Per tant, creiem que és necessari i urgent que el paradigma des del qual s’ha construït l’imaginari audiovisual canviï, i perquè aquest canvi es produeixi, hem de saber com som i on som, hem d’aprendre d’experiències exitoses i inspiradores d’arreu del món per poder impulsar les mesures correctores oportunes. Hem de deconstruir els nostres prejudicis conscients i inconscients, hem de formar-nos i hem de generar un veritable espai d’igualtat d’oportunitats.

En definitiva ens hem de responsabilitzar professionals, empreses i institucions com a constructores d’aquestes finestres per on mirem el món i en paraules de l’activista Pol Galofre, que “no siguin retalls esbiaixats de la diversitat del món”.

Foto: Dones Visuals

D’aquesta idea parteix el Pla estratègic per a un audiovisual igualitari i inclusiu, de la necessitat de dissenyar noves mesures correctores i entorns de formació per vehicular un audiovisual equitatiu, ric i divers.

El Pla consta de quatre línies de treball. En primer lloc, una anàlisi de les bones pràctiques en perspectiva de gènere i diversitat i audiovisual d’arreu del món. En segon lloc, anàlisi de dades sobre la situació de les professionals. En tercer lloc, elaboració d’un pla de formacions adreçades al sector audiovisual per treballar l’imaginari, els prejudicis inconscients i la representació. Finalment, el disseny i implantació de noves mesures correctores i accions que permetin acompanyar i incorporar al sector cineastes pertanyents a col·lectius històricament discriminats sigui per condició de gènere, orientació sexual, identitat de gènere, raça, origen, ètnia, edat, poder adquisitiu, religió, discapacitat / diversitat funcional i/o intel·lectual.

Volem agrair a les persones que estan treballant en aquest pla el seu esforç i també implicació personal, a la Salima Jirari, la Fatima Kamaso i la Sofia Esteve.

Podem ja compartir la primera fase de resultats de l’estudi qualitatiu: Testimonis colpidors recollits a partir de 52 entrevistes a dones i identitats dissidents que ens han explicat la seva vivència com a professionals de l’audiovisual. La seva generositat ha fet possible que puguem saber millor com som. Hem procurat que tinguessin un espai segur i anònim des d’on fer-ho, i no els podrem agrair mai prou que hagin compartit les seves experiències, sovint doloroses, amb nosaltres.

Foto: Dones Visuals

Discriminacions racistes, LGTBIfòbia, capacitisme i exclusió laboral

“Tu mai faràs de catalana” o “ets massa lesbiana i al client no li agradaràs” són algunes de les frases que s’han de sentir algunes dones i identitats dissidents quan busquen feina en el sector audiovisual català. Les 52 entrevistes que hem portat a terme a persones de diferents àmbits professionals, amb diferents trajectòries, anys d’experiència, etc., revelen les diverses formes de discriminació que pateixen aquestes persones. Si parlem del col·lectiu LGTBIQA+, moltes de les persones entrevistades expliquen haver patit actituds LGTBIQA+fòbiques en l’entorn laboral, des d’agressions físiques i verbals, fins a un constant qüestionament del talent i la professionalitat. De la mateixa manera, en alguns casos també es trasllada a entorns educatius de l’àmbit audiovisual.

També s’evidencien discriminacions patides per dones i identitats dissidents racialitzades, en el que les persones entrevistades expliquen haver patit actituds racistes en l’entorn laboral, que van des de la negació de la seva identitat catalana o el qüestionament del seu talent, fins a la insinuació que gaudeixen d’un “privilegi” racial. Pel que fa a la creació, hi ha un sentiment d’encasellament en el tipus de contingut que poden crear, i discriminacions en els processos de càsting, com expressa una de les testimonis, “si una actriu normal dedica 1 h al dia a trobar càstings, jo hi dedico 3 h perquè tinc moltes menys oportunitats.”

En el cas de les discriminacions patides per dones i identitats dissidents amb diversitat funcional i/o intel·lectual, es manifesten especialment a partir de l’exclusió laboral, la instrumentalització en l’obtenció d’ajuts públics, i l’exclusió en els estudis de cinema i audiovisuals. “Les persones sordes no podem estudiar audiovisual”, expressa una de les entrevistades que subratlla la impossibilitat de convalidar assignatures on hi ha el requisit de l’audició, per exemple.

L’anàlisi de les entrevistes també posa de relleu altres temes com el context socioeconòmic, on es plantegen les dificultats per accedir al sector. Arran de les declaracions, també es percep la indústria com a font de violències, en què moltes de les persones entrevistades ens parlen de l‘hostilitat de l’entorn laboral, situacions d’abús i d’assetjament sexual, així com d’una resistència en apostar pel talent femení. Una de les testimonis confessa que “m’he acabat especialitzant en postproducció i muntatge per què em trobava en espais violents i que tenien a veure amb homes blancs, cis… Això ha influenciat en què vulgui treballar sola, per fugir de les dinàmiques de poder exercides per homes cis heterosexuals.”

Logo Dones Visuals

Un pla en diverses fases

El Pla consta de quatre línies de treball. En primer lloc, una anàlisi de les bones pràctiques en perspectiva de gènere i diversitat i audiovisual d’arreu del món. En segon lloc, anàlisi de dades sobre la situació de les professionals. En tercer lloc, elaboració d’un pla de formacions adreçades al sector audiovisual per treballar l’imaginari, els prejudicis inconscients i la representació. Finalment, el disseny i implantació de noves mesures correctores i accions que permetin acompanyar i incorporar al sector cineastes pertanyents a col·lectius històricament discriminats sigui per condició de gènere, orientació sexual, identitat de gènere, raça, origen, ètnia, edat, poder adquisitiu, religió, discapacitat / diversitat funcional i/o intel·lectual. Les dues primeres fases d’aquest pla que formen part de l’estudi i anàlisi es presentaran públicament la tardor del 2023.

Dones Visuals

Les plataformes digitals als centres educatius

Un informe de l’aFFaC i el grup de recerca Esbrina constata que l’ús de les plataformes digitals als centres educatius vulnera drets de la infància.

L’aFFaC i el grup de recerca Esbrina, de la Universitat de Barcelona (UB), han fet públics els resultats d’una recerca pionera que investiga l’üs de les plataformes digitals de grans corporacions tecnològiques (BigTech) en els centres educatius i la possible afectació que aquestes poden tenir sobre els drets dels infants. Segons l’informe “Plataformes digitals BigTech del sistema educatiu català i drets de la infància: amenaces i reptes“, presentat avui en un acte celebrat a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, l’ús massiu i no regulat de les plataformes digitals BigTech com Google o Microsoft en els centres educatius vulnera potencialment els drets de la infància.

La recerca, que s’emmarca dins del projecte edDlT de l’aFFaC en col·laboració amb el grup de recerca Esbrina, ha analitzat com afecta el desplegament massiu de les BigTech en el dret a l’educació des de 6 dimensions de dret:

        • Dret al lliure desenvolupament de la infància.
        • Dret a la igualtat i a la no discriminació.
        • Dret a la llibertat d’ensenyament i a la llibertat acadèmica.
        • Dret d’accés a la tecnologia moderna i a l’alfabetització.
        • Dret a la privacitat i a la protecció de dades.
        • Dret a la informació i a la llibertat d’opinió i d’expressió.

Entre les principals conclusions de la investigació, es destaca l’existència d’una dependència mútua entre els sistemes educatius públics i les BigTech. Per part de l’Administració pública, existeix un solucionisme tecnològic que les corporacions tecnològiques identifiquen i tracten com un nínxol de mercat present i futur. Aquesta dependència, segons l’informe, genera una tensió evident entre els principis que persegueix l’educació pública i els objectius lucratius que persegueixen les corporacions.

Pel que fa a la comunitat educativa, tant l’alumnat com el professorat, els equips directius i les famílies, veuen amb preocupació el procés de plataformització del sistema educatiu. Principalment, es detecta una manca de capacitat critica per a identificar les vulneracions de drets que es produeixen amb l’ús de les plataformes digitals de les BigTech en els centres educatius. A més, es posa de relleu una manca d’alternatives a les plataformes digitals comercials per fer-ne ús als centres educatius.

Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC)