Connectats o desconnectats? “El seu primer mòbil”

Què passa des que ens convertim en usuaris dels serveis de telefonia mòbil i d’Internet fins que ho fan els nostres fills? I què passa després, quan gaudeixen de l’autonomia suficient per gestionar el seu nou aparell de propietat? I, encara, què passa des que l’hem adquirit fins que, potser, li acabem maleint els ossos?

Així comença el llibre El seu primer mòbil (Horsori Editorial, 2020), l’aportació que fa el professor, formador i comunicador Gerard Vilanova al debat que hi ha obert en el món de la família i de l’escola sobre la incorporació de la tecnologia en les vides d’infants i adolescents i les condicions en què es produeix, així com les condicions en què s’hauria de produir.

El debat està causant grans ferides en els àmbits educatius (especialment a l’escola): trobem des de persones que accepten les noves tecnologies en els espais educatius sense cap tipus de recel, fins a d’altres que no en volen ni sentir a parlar, ja sigui perquè n’han patit conseqüències negatives o ja sigui perquè les han evitat abstenint-se del món digital. En la família i en l’escola. Les dues postures estan molt allunyades i sembla que el debat es va radicalitzant: o connectats o desconnectats. Com si no hi hagués la possibilitat de modelar una actitud pròpia i beneficiosa en altres termes, sense haver de sentir que hem d’acceptar-ho tot o renunciar a tot.

Dins del grup de connectats hi ha una espècie interessant: aquells que viuen el seu excés en el digital amb culpabilitat i penediment. Aparentment exerceixen de forma desacomplexada la seva quota en la vida digital i tecnològica, però en la intimitat reconeixen alguns abusos, se’n senten culpables i volen estalviar-los als seus fills. Diria que aquest darrer tipus és el més abundant i és a qui, al meu entendre, va dirigit subtilment aquest llibre.

El paràgraf citat al principi serveix a l’autor per iniciar el debat en un punt madur. Entenent que les nostres vides són ja inevitablement tecnològiques, connectades i mediatitzades i que aquest fet difícilment té marxa enrere, la seva proposta consisteix a conduir les energies dels adults cap a la introducció segura i raonable d’aquestes tecnologies en la vida familiar. Ensinistrar-les, amb actituds positives, esperit crític i proactivitat. I, segons l’autor, només posant la mirada en els usos adults ho podrem aconseguir i de retruc transmetre-ho als nostres fills. Per això el text us posarà a l’abast pautes de comportament individual i d’organització familiar que us seran d’utilitat per guiar, amb criteris ètics, el vostre discórrer i el dels vostres fills i els vostres alumnes pel medi digital.

La lectura d’aquest llibre us serà d’enorme utilitat si sou de l’opinió que la racionalització de la tecnologia és possible i inajornable i que la conducció dels menors cap a l’autogestió responsable és imprescindible.

Redacció

Els mòbils a l’aula. Una reflexió crítica.

Els mòbils a l’aula? Una reflexió crítica. Fa temps que el professorat debat si cal prohibir els mòbils a l’aula o si cal utilitzar-los com una eina pedagògica En aquest sentit la taula rodona vol aportar elements al debat, un debat que implica a tota la comunitat educativa sense excepció: famílies, professorat, alumnat… i també administració educativa.

Participen: Carme Altayó (SCKasando), Gerard Vilanova (TIC Activa) Francesc-Josep Deó (AulaMèdia). Modera: Irene Aguilar (periodista).

Volem que les aportacions dels ponents -des de diferents angles- donin una visió global al debat. Una reflexió crítica sobre la tecnologia i els usos socials i educatius dels mòbils.

Dimecres, 27 de novembre a les 18.00 hores
Espai Societat Oberta
C/ Sant Eusebi, 29-31. Barcelona

ATENCIÓ: A totes les persones assistents se’ls lliurarà el DVD Projecte Mòbil (el viatge)

INSCRIPCIÓ TANCADA

 

Projecció del “Projecte Mòbil” a Mataró

En el marc del Cicle Cinefòrum ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible), el divendres, 4 d’octubre es projectarà el documental “Projecte Mòbil (el viatge)” a l’Espai Gatassa (C/Josep Montserrat Cuadrada, 1) de MATARÓ. Amb la participació de Carme Altayó (SCKasando) i Francesc-Josep Deó (AulaMèdia).

El mòbil i la navalla suïssa

El dimarts 16 de juliol passat es va publicar, en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC), la proposta d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que proposa modificar la llei catalana d’educació per prohibir els mòbils i altres “aparells electrònics de comunicació” a les escoles i els instituts.

Potser aquesta proposta d’ILP no qualli, però de ben segut reforçarà una posició tecnofòbica sobre els mòbils amb la qual sintonitza un gran nombre de mestres, de professors i de professores. Diuen que moltes vegades les fòbies son fruit de una manca d’elements per saber com abordar els problemes, potser és això!

Però també podríem afirmar que aquesta ILP és fruit d’una manca de reflexió i debat en l’àmbit de la comunitat educativa, no només en el si del col·lectiu del professorat. No parlarem ara i aquí de com aborden les famílies l’ús i l’abús que fan els adolescents de la tecnologia mòbil, ja que seria molt llarg. Però l’Administració educativa fa temps que hagués hagut de mantindre una posició clara al respecte i, paral·lelament, impulsar un debat seriós i crític. Un debat on la pedagogia prengués el seu lloc central i no la tecnologia a utilitzar (portàtils, tauletes, mòbils…). Lluny d’això el Departament ha mantingut una posició de fascinació i d’enlluernament tecnològic, lluny de la realitat dels centres, on un sector important del professorat manté una posició durament tecnofòbica respecte als mòbils.

Per altra banda hi ha un col·lectiu prou important de professors i de professores que mantenen una posició tecnofílica, que també cal criticar per la seva posició mancada de tot tipus de crítica envers la tecnologia en general i de la seva introducció a l’aula en particular. Cal ser molt conscients que la introducció de la tecnologia educativa, per se, només canvia l’eina, no la pedagogia aplicada.

I en aquest punt crec que anem a parar, una vegada més, al cap del carrer: la manca d’una educació mediàtica en la formació inicial i permanent del professorat. Només cal mirar els plans d’estudi, els continguts del màster de secundària o veure quina es la oferta en la formació permanent del professorat per evidenciar-ho. Cal una profunda reflexió i formació sobre com utilitzar la tecnologia educativa als centres.

En un moment que tots plegats ens omplim la boca de les paraules “innovació educativa”, caldria recordar que innovació vol dir imperiosament formació; encara més, en el segle XXI vol dir formació global. Manca una formació del professorat que posi en valor la tecnologia educativa, però que també posi en el seu lloc la tecnologia utilitzada amb finalitats educatives. Necessitem un professorat que li sàpiga treure profit a la tecnologia, que sàpiga quins són els seus avantatges, que detecti els seus límits, etc.

Creiem, els que defensem una visió crítica dels mitjans de comunicació a l’educació, que no podem caure en una defensa a ultrança dels ordinadors, de les tabletes o dels mòbils en l’educació. Però tampoc podem caure en el “síndrome de la navalla suïssa” i pensar que el mòbil el podem utilitzar per a tot, en qualsevol moment i que això implicarà automàticament èxit educatiu.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]

Projecció del documental “Projecte Mòbil (el viatge)”

X Mostra CINEMA AFRICÀ I SOCIAL
Dijous, 4 d’abril de 2019 (19.00 hores)
Cinemes Can Castellet. Sant Boi de Llobregat

Projecció, debat i reflexió

Un home es veu obligat a fer escala a l’aeroport de Nova York, als EUA i, aprofitant el temps restant fins a tornar a enlairar-se cap a la seva destinació definitiva, decideix visitar el MOMA per gaudir en persona de la seva col·lecció d’art modern. Però el taxi que l’ha de dur fins al reputat museu s’encalla en un embús monumental que li impedeix arribar-hi i l’atrapa a mig camí.

Aquest home era el pintor Miquel Barceló, i a través de la seva història, interpretada com una metàfora de l’ànsia de la ciutadania contemporània per accedir a la informació tot i que de vegades sigui inaccessible pel trànsit o no sàpiga on trobar-la, en Francesc-Josep Deó presentava davant els congregats a l’Espai VilaWeb el reportatge Projecte mòbil: el viatge. Un document audiovisual definit per Deó (director del reportatge i també coordinador d’AulaMèdia) com “un camí directe a una informació sobre la tecnologia dels mòbils”. Un antídot contra la sobrecàrrega informativa o la propaganda tecnòfila que envolta esdeveniments de la repercussió del Mobile World Congress, que moltes vegades impedeixen veure el veritable preu que s’amaga darrere de la producció de molts dels ginys tecnològics que consumim -i ens consumeixen- dia a dia.

Amb aquesta intenció, i cinc minuts després de les 18 hores del passat 10 d’octubre, començava la projecció a l’Espai VilaWeb, cedit pel portal informatiu català a la seva seu als baixos del carrer Ferlandina del barceloní barri del Raval. Un reportatge que després de l’estrena a la Casa Golferichs i abans que sigui projectat dins el Festival Protesta d’aquest 2018, conserva la seva capacitat per provocar un colpidor sentiment de vergonya a tots els que, durant la mitja hora de projecció, no ens atrevim a treure el nostre telèfon mòbil de la butxaca. Perquè, tal com s’exposa en aquest reportatge, l’aparell pràcticament omnipresent en les nostres vides està compost per minerals de sang com el coltan que s’extreu majoritàriament de la República Democràtica del Congo en condicions esfereïdores, després és fabricat per la indústria xinesa on els drets humans dels treballadors són pràcticament inexistents, i finalment retorna a l’Àfrica, a Ghana, però com ja com a deixalla tòxica, víctima de l’obsolescència programada.

Un viatge d’anada i tornada recollit amb la intenció d’informar però també de remoure les consciències, incloses les dels poc més de 30 assistents a la seva projecció, que es va completar amb un debat moderat a dues veus pel mateix Deó i el coordinador de Kineina i editor del reportatge Dídac Roger i que va comptar amb la participació dels assistents.

Encetat aquest tram de l’acte, Deó va emmarcar aquesta producció d’AulaMèdia i Kineina en l’últim dels quatre camps educatius tractats per AulaMèdia: el pedagògic, el de l’expressió i producció a través del llenguatge audiovisual, el referent a l’anàlisi crítica de continguts mediàtics i, per últim, el tecnològic. Un àmbit d’investigació del qual forma part Projecte mòbil: el viatge per a permetre, segons el mateix Deó, “reflexionar sense ser tecnofòbic ni tecnofílic”, per a fer-ho des d’una tercera via: la de “l’ètica i la del consum responsable” que justifica l’orientació pedagògica d’aquest reportatge. I que, molt probablement, també va justificar la majoritària presència de docents i professionals del món de l’educació a la sala, que van emprar gran part del debat en qüestionar-se la validesa i efectivitat que materials didàctics com aquest poden tenir i la necessitat de la presència dels mòbils a l’aula i les possibles estratègies de la seva implementació a les escoles.

Tot i que cap dels participants va rebutjar ni el to ni les conclusions de Projecte mòbil: el viatge, alguns assistents van apuntar que l’escassetat d’imatges més impactants podia dificultar que arribés a audiències adolescents acostumades a prestar atenció a cop d’impacte audiovisual, mentre que d’altres van preguntar sobre l’absència de testimonis gravats dels damnificats pel mercat de la telefonia mòbil. Qüestions que, degudament respostes, van deixar pas a un debat, conduït pels assistents a l’acte i no tant pels seus impulsors, que va culminar amb una esmena a la totalitat de la realitat exposada al reportatge. I tot a través d’una qüestió que no només posava en dubte la capacitat dels materials pedagògics per a incidir en el públic escolar, si no de fer-ho en els seus espectadors en general: Per què discutim sobre com emprar el mòbil, després de veure el que provoca la seva fabricació, a un reportatge com Projecte mòbil: el viatge? No hauríem, senzillament, de negar-nos a comprar-ne cap més fins que es fabriquin sota unes condicions humanes mínimament acceptables?

Eduardo Martínez Gómez

Fascinació tecnològica institucional

L’aparició de nous receptors mòbils de telefonia han revolucionat el món de les comunicacions personals, això és una evidència des de fa uns anys. Però l’aparició d’aquesta tecnologia i, sobretot, les utilitzacions tecnològiques que fan els usuaris han generat, en alguns casos, dependències que s’han detectat sobretot entre els més joves.

Però al marge d’aquestes greus dependències, en la societat que vivim es pot detectar fàcilment una gran “fascinació tecnològica” que ens porta a un enlluernament per tota la tecnologia audiovisual, sigui portàtil o no, on pesa més l’obsolescència “estètica” que la funcionalitat de la tecnologia utilitzada. Així, pantalles més grans, grans capacitats per encabir noves aplicacions (aplicacions que mai utilitzarem) i fins i tot el color dels aparells… ens arrosseguen a un consum innecessari de nous receptors electrònics.

Però aquesta “fascinació tecnològica” supera els límits del fet personal i ja fa temps que podem parlar d’una “fascinació tecnològica institucional”. Recentment, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit destinar 20 milions d’euros al Mobile World Congress, una inversió que té per objecte la “renovació” de la designació de la ciutat com a seu per al període 2019 al 2023.

A més del Mobile World Congress, que es realitza anualment a Barcelona, en els mesos vinents s’afegiran altres encontres mundials on la tecnologia electrònica és central, com és el cas de la ISE, la fira Integrated Systems Europe que se celebrarà a Barcelona a partir de l’any 2020.

Però on és el debat ètic de la tecnologia audiovisual? On és la crítica a l’impacte social, mediambiental o de l’explotació laboral de la indústria electrònica? Aquest debat sembla no interessar! Es parla, això sí, de l’impacte econòmic d’aquests congressos sobre la ciutat, només ens fixem en els euros que deixen els milers de visitants a restaurants, apartaments turístics, hotels o locals nocturns.

Diverses ONG denuncien constantment el que implica l’actual indústria de la telefonia o altres aparells electrònics, denúncies que es recullen en documentals com el Projecte Mòbil (el viatge). Però quan es parla de les mines de coltan al Congo, de les condicions laborals dels treballadors i treballadores en la manufactura dels mòbils a l’est de la Xina o de l’impacte dels abocadors de residus electrònics a Ghana… què en diuen els organitzadors del Mobile World Congress? Doncs que els esmentats temes no hi caben en aquest congrés, segurament perquè aquests problemes són massa grans!

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia
Publicat a Comunicació21, el 14 de setembre de 2018