Connectats o desconnectats? “El seu primer mòbil”

Què passa des que ens convertim en usuaris dels serveis de telefonia mòbil i d’Internet fins que ho fan els nostres fills? I què passa després, quan gaudeixen de l’autonomia suficient per gestionar el seu nou aparell de propietat? I, encara, què passa des que l’hem adquirit fins que, potser, li acabem maleint els ossos?

Així comença el llibre El seu primer mòbil (Horsori Editorial, 2020), l’aportació que fa el professor, formador i comunicador Gerard Vilanova al debat que hi ha obert en el món de la família i de l’escola sobre la incorporació de la tecnologia en les vides d’infants i adolescents i les condicions en què es produeix, així com les condicions en què s’hauria de produir.

El debat està causant grans ferides en els àmbits educatius (especialment a l’escola): trobem des de persones que accepten les noves tecnologies en els espais educatius sense cap tipus de recel, fins a d’altres que no en volen ni sentir a parlar, ja sigui perquè n’han patit conseqüències negatives o ja sigui perquè les han evitat abstenint-se del món digital. En la família i en l’escola. Les dues postures estan molt allunyades i sembla que el debat es va radicalitzant: o connectats o desconnectats. Com si no hi hagués la possibilitat de modelar una actitud pròpia i beneficiosa en altres termes, sense haver de sentir que hem d’acceptar-ho tot o renunciar a tot.

Dins del grup de connectats hi ha una espècie interessant: aquells que viuen el seu excés en el digital amb culpabilitat i penediment. Aparentment exerceixen de forma desacomplexada la seva quota en la vida digital i tecnològica, però en la intimitat reconeixen alguns abusos, se’n senten culpables i volen estalviar-los als seus fills. Diria que aquest darrer tipus és el més abundant i és a qui, al meu entendre, va dirigit subtilment aquest llibre.

El paràgraf citat al principi serveix a l’autor per iniciar el debat en un punt madur. Entenent que les nostres vides són ja inevitablement tecnològiques, connectades i mediatitzades i que aquest fet difícilment té marxa enrere, la seva proposta consisteix a conduir les energies dels adults cap a la introducció segura i raonable d’aquestes tecnologies en la vida familiar. Ensinistrar-les, amb actituds positives, esperit crític i proactivitat. I, segons l’autor, només posant la mirada en els usos adults ho podrem aconseguir i de retruc transmetre-ho als nostres fills. Per això el text us posarà a l’abast pautes de comportament individual i d’organització familiar que us seran d’utilitat per guiar, amb criteris ètics, el vostre discórrer i el dels vostres fills i els vostres alumnes pel medi digital.

La lectura d’aquest llibre us serà d’enorme utilitat si sou de l’opinió que la racionalització de la tecnologia és possible i inajornable i que la conducció dels menors cap a l’autogestió responsable és imprescindible.

Redacció

Els mòbils a l’aula. Una reflexió crítica.

Els mòbils a l’aula? Una reflexió crítica. Fa temps que el professorat debat si cal prohibir els mòbils a l’aula o si cal utilitzar-los com una eina pedagògica En aquest sentit la taula rodona vol aportar elements al debat, un debat que implica a tota la comunitat educativa sense excepció: famílies, professorat, alumnat… i també administració educativa.

Participen: Carme Altayó (SCKasando), Gerard Vilanova (TIC Activa) Francesc-Josep Deó (AulaMèdia). Modera: Irene Aguilar (periodista).

Volem que les aportacions dels ponents -des de diferents angles- donin una visió global al debat. Una reflexió crítica sobre la tecnologia i els usos socials i educatius dels mòbils.

Dimecres, 27 de novembre a les 18.00 hores
Espai Societat Oberta
C/ Sant Eusebi, 29-31. Barcelona

ATENCIÓ: A totes les persones assistents se’ls lliurarà el DVD Projecte Mòbil (el viatge)

INSCRIPCIÓ TANCADA

 

El mòbil i la navalla suïssa

El dimarts 16 de juliol passat es va publicar, en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC), la proposta d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que proposa modificar la llei catalana d’educació per prohibir els mòbils i altres “aparells electrònics de comunicació” a les escoles i els instituts.

Potser aquesta proposta d’ILP no qualli, però de ben segut reforçarà una posició tecnofòbica sobre els mòbils amb la qual sintonitza un gran nombre de mestres, de professors i de professores. Diuen que moltes vegades les fòbies son fruit de una manca d’elements per saber com abordar els problemes, potser és això!

Però també podríem afirmar que aquesta ILP és fruit d’una manca de reflexió i debat en l’àmbit de la comunitat educativa, no només en el si del col·lectiu del professorat. No parlarem ara i aquí de com aborden les famílies l’ús i l’abús que fan els adolescents de la tecnologia mòbil, ja que seria molt llarg. Però l’Administració educativa fa temps que hagués hagut de mantindre una posició clara al respecte i, paral·lelament, impulsar un debat seriós i crític. Un debat on la pedagogia prengués el seu lloc central i no la tecnologia a utilitzar (portàtils, tauletes, mòbils…). Lluny d’això el Departament ha mantingut una posició de fascinació i d’enlluernament tecnològic, lluny de la realitat dels centres, on un sector important del professorat manté una posició durament tecnofòbica respecte als mòbils.

Per altra banda hi ha un col·lectiu prou important de professors i de professores que mantenen una posició tecnofílica, que també cal criticar per la seva posició mancada de tot tipus de crítica envers la tecnologia en general i de la seva introducció a l’aula en particular. Cal ser molt conscients que la introducció de la tecnologia educativa, per se, només canvia l’eina, no la pedagogia aplicada.

I en aquest punt crec que anem a parar, una vegada més, al cap del carrer: la manca d’una educació mediàtica en la formació inicial i permanent del professorat. Només cal mirar els plans d’estudi, els continguts del màster de secundària o veure quina es la oferta en la formació permanent del professorat per evidenciar-ho. Cal una profunda reflexió i formació sobre com utilitzar la tecnologia educativa als centres.

En un moment que tots plegats ens omplim la boca de les paraules “innovació educativa”, caldria recordar que innovació vol dir imperiosament formació; encara més, en el segle XXI vol dir formació global. Manca una formació del professorat que posi en valor la tecnologia educativa, però que també posi en el seu lloc la tecnologia utilitzada amb finalitats educatives. Necessitem un professorat que li sàpiga treure profit a la tecnologia, que sàpiga quins són els seus avantatges, que detecti els seus límits, etc.

Creiem, els que defensem una visió crítica dels mitjans de comunicació a l’educació, que no podem caure en una defensa a ultrança dels ordinadors, de les tabletes o dels mòbils en l’educació. Però tampoc podem caure en el “síndrome de la navalla suïssa” i pensar que el mòbil el podem utilitzar per a tot, en qualsevol moment i que això implicarà automàticament èxit educatiu.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]