Fascinació tecnològica institucional

L’aparició de nous receptors mòbils de telefonia han revolucionat el món de les comunicacions personals, això és una evidència des de fa uns anys. Però l’aparició d’aquesta tecnologia i, sobretot, les utilitzacions tecnològiques que fan els usuaris han generat, en alguns casos, dependències que s’han detectat sobretot entre els més joves.

Però al marge d’aquestes greus dependències, en la societat que vivim es pot detectar fàcilment una gran “fascinació tecnològica” que ens porta a un enlluernament per tota la tecnologia audiovisual, sigui portàtil o no, on pesa més l’obsolescència “estètica” que la funcionalitat de la tecnologia utilitzada. Així, pantalles més grans, grans capacitats per encabir noves aplicacions (aplicacions que mai utilitzarem) i fins i tot el color dels aparells… ens arrosseguen a un consum innecessari de nous receptors electrònics.

Però aquesta “fascinació tecnològica” supera els límits del fet personal i ja fa temps que podem parlar d’una “fascinació tecnològica institucional”. Recentment, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit destinar 20 milions d’euros al Mobile World Congress, una inversió que té per objecte la “renovació” de la designació de la ciutat com a seu per al període 2019 al 2023.

A més del Mobile World Congress, que es realitza anualment a Barcelona, en els mesos vinents s’afegiran altres encontres mundials on la tecnologia electrònica és central, com és el cas de la ISE, la fira Integrated Systems Europe que se celebrarà a Barcelona a partir de l’any 2020.

Però on és el debat ètic de la tecnologia audiovisual? On és la crítica a l’impacte social, mediambiental o de l’explotació laboral de la indústria electrònica? Aquest debat sembla no interessar! Es parla, això sí, de l’impacte econòmic d’aquests congressos sobre la ciutat, només ens fixem en els euros que deixen els milers de visitants a restaurants, apartaments turístics, hotels o locals nocturns.

Diverses ONG denuncien constantment el que implica l’actual indústria de la telefonia o altres aparells electrònics, denúncies que es recullen en documentals com el Projecte Mòbil (el viatge). Però quan es parla de les mines de coltan al Congo, de les condicions laborals dels treballadors i treballadores en la manufactura dels mòbils a l’est de la Xina o de l’impacte dels abocadors de residus electrònics a Ghana… què en diuen els organitzadors del Mobile World Congress? Doncs que els esmentats temes no hi caben en aquest congrés, segurament perquè aquests problemes són massa grans!

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia
Publicat a Comunicació21

…per pantalla

perpantalla

Diuen que el consum televisiu per Internet ha augmentat considerablement gràcies als dispositius mòbils i a un increment del visionat des de telèfons mòbils intel·ligents. Hi ha estudis que diuen –no sé si això deu ser del tot cert- que el consum televisiu per Internet se situa a només cinc punts del consum convencional (un 80% de consum via Internet i un 85% des del receptor de televisió convencional).

Potser sí que el percentatge d’usuaris que consumeixen programes en streaming s’acosta al percentatge d’usuaris que consumeixen programació convencional. Però el consum en total d’hores segur que no és pas el mateix per dispositius mòbils que per receptors de TV de sobretaula. Però com diu aquell amic meu, “l’estadística es la ciència que ajuda a demostrar allò que prèviament es vol demostrar” i més si és una empresa de dispositius mòbils qui paga l’informe; un macroestudi fet a partir de 23.000 entrevistes a 23 països (bé, això diuen!).

molts

Sigui com sigui, mirem massa la televisió, els mòbils, les tauletes, i utilitzem masses hores les pantalles… No, no ho diuen només sociòlegs telefòbics com Giovanni Sartori, ho diuen els òptics optometristes de Catalunya. Sembla ser que el 70 % de la població pateix, patim, la síndrome visual informàtica (SVI). Alguns símptomes directament relacionats amb aquesta síndrome son: picor, envermelliment, sequedat o visió borrosa (us sona?). Les persones que exposem els nostres ulls a una pantalla més de dues hores al dia, tenim o podem tenir aquestes molèsties visuals.

La tendència de consum audiovisual canvia molt ràpidament (d’una a diverses pantalles, ja siguin estàtiques o mòbils) i aquesta és una tendència que va en augment. Potser per feina és ineludible el consum de pantalles. Ja sé que darrerament passen moltes coses interessants en el nostre país, ja se que volem estar informats de tot… i al minut. Però, és necessari que consumim tantes hores de pantalles al dia? Consumim molts missatges audiovisuals per pantalla, llegim per pantalla, ens comuniquem per pantalla, juguem per pantalla, ens divertim per pantalla, aprenem per pantalla, ens incomuniquem dels altres i de l’entorn… també per pantalla.

Ja fa temps que la Iaia Toneta ens ho diu quan ens veu amb els mòbils a les mans i amb la mirada clavada a la pantalla:

– Quina colla de pocasoltes, tota aquesta trepa que es passa el dia enganxat a les maquinotes. Apa, tanca això, que et tornaràs tonto!

Potser sí que, per una vegada, l’hauríem d’escoltar i fer-li cas!

Jordi Joan Raventós

 

“Collage”

collage

Entreu a un cafè prop de la Bastilla, cansats de fer de viatgers -que no pas de turistes- i us asseieu en una taula del fons. Al costat un home amb barba que, tot prenent un cafè, llegeix La responsabilitat de viure de Karl R. Popper. Una literatura potser massa densa per ser agost. On deu ser aquella llibreria? Encara li dónes voltes a la llibreria del Boulevard Saint-Michel, la que no has trobat. No en recordes el nom, només saps que era en una cantonada, però no saps en quina. O la teva memòria falla, i molt, o la crisi de la indústria del llibre també està arribant a les llibreries de Paris. Encara et queda l’esperança que sigui la teva manca de memòria… quin consol! Sobre una taula del cafè un exemplar del Libération, ara en noves mans empresarials, ara també en crisi. Preneu un parell de cafès, sortiu.

Des dels pirulins, els ulls de l’Scarlett Johansson us miren invitant-vos a veure la darrera pel·lícula de Luc Besson… (En l’era de les pantalles i tu encara et fitxes en els cartells dels pirulins!) Segurament l’Scarlett Johansson es convertirà en la nova femme fatal del Besson, una nova Nikita. Que lluny queda la poesia blava de Le grand bleu (1988), la passió per la vida marina i la curiositat per les profunditats fosques de la mar. La gran metàfora del cine de Besson.

vosges

Agafeu un autobús que us passeja per aquell barri tot anant cap al centre. De sobte es para, sirenes i furgons de la CRS us avancen… Clar! Avui hi ha convocada la manifestació per Palestina. Et preguntes si a sota de les llambordes de Paris encara hi ha el mar o ara ja nomes queda formigó, el formigó de la nova Europa. Demaneu al conductor que us obri las portes, mala cara però prem el botó, baixeu. Molta policia per arreu, demà a la premsa poc ressò de la manifestació d’avui. Passegeu per Le Marais, pels seus carrers estrets, per la placeta de l’antic Mercat de Santa Caterina, per la Place des Vosges, sopeu al Café Hugo. Records dels teus 20 anys, records que ja en tenen més de 30.

Tornant a l’hotel l’Arantxa et fa notar la mendicitat pels carrers de Paris. Una dona i els seus dos fills es disposen a dormir al mig del carrer, ells són els nous clochards del segle XXI, sort que fa un agost càlid i no massa humit. La dona, amb la boca tancada, crida a l’ajuntament de la ciutat: som aquí! Ningú els sent, estan massa lluny.

Dies després, mentre feu les maletes, penses: t’espera un setembre difícil a Barcelona! Sempre quan marxes de París tens la sensació de deixar-te alguna cosa: les escales de Montmartre, les pintures de Monet a la Orangerie, els cadenats dels pont de les Arts, un dinar al jardí del Museu Romàntic o el diari sobre la taula d’un cafè.

Jordi Joan Raventós

25″

Sí… només vint-i-cinc segons per cridar la nostra atenció, per posar-nos la pell de gallina, per despertar la poca consciència que ens queda colgada sota el nostre “dia a dia”. Vint-i-cinc segons per despertar-nos d’aquest aletargament mediàtic, d’aquest “tant s’he me’n fot tot”, per despertar-nos la nostra solidaritat amb un bon cop de puny directe a la nostra consciència.

Però, és legítima aquesta forma de transmetre missatges? És la manera més adient per fer una campanya de sensibilització d’una ONG com Metges sense Fronteres?. O son vint-i-cinc segons més d’un espectacle que es diu televisió? Una informació que s’afegeix a l’espectacle informatiu de cada dia?

Per la televisió escoltem les xifres que ens dona la Núria Salse sobre la mortalitat infantil, escoltem com milions de nens moren per desnutrició. Escoltem de la boca de la Núria un taxatiu “actualment res justifica que any rera any segueixi havent-hi aquestes xifres”. És legítim que metges i infermeres cridin amb tota la força possible “ajuda’ns a canviar això!”? És legítim mostrar la realitat sense embolcalls de cel·lofana, deixant l’audiència emocionalment afònics i amb els ulls anegats? Potser caldria preguntar-nos si és legítima la fam infantil en el cor de l’Àfrica, o en qualsevol part del mon?

Nosaltres asseguts en el sofà i amb el comandament a distància a la mà, mirarem les imatges de l’espot de Metges sense Fronteres i criticarem la campanya per crua, per dura… i canviarem de canal o apagarem la televisió. Ens aixecarem i ens anirem al llit pensant en el bon resultat que ha fet el Barça en el partit d’avui… o en qualsevol futilesa!

O potser –només potser- ens indignarem demanant responsabilitats als organismes internacionals per la realitat que ens mostra la campanya de Metges sense Fronteres. Amb l’estómac enrabiat i el cor saturat de angoixa i d’impotència, aquesta nit, ens constarà dormir.

Jordi Joan Raventós

L’Educació en Comunicació: El triangle de Penrose?

penroseParlant sobre l’alfabetització mediàtica a les aules amb un company de l’institut, professor d’Educació Visual i Plàstica, em deia que “actualment la situació de l’Educació en Comunicació és com el triangle de Penrose(1), és una proposta molt original però impossible de construir, impossible d’aplicar.”

Realment és així, malgrat les recomanacions d’algunes institucions europees i el voluntarisme de diferents entitats i associacions de professorat, l’Educació en Comunicació en l’educació formal ni s’implementa de forma transversal ni s’incorpora com a àrea d’estudi al currículum obligatori… per tant, no es un aprenentatge universal per a tot l’alumnat. Això és una realitat, no tant perquè no sigui un aprenentatge necessari en el món del segle XXI sinó perquè les administracions educatives no ho creuen important, malgrat que la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) reculli, en l’apartat de Principis rectors del sistema educatiu, que un dels principis específics del sistema educatiu és: La competència per a l’anàlisi i la contrastació de tota la informació, sigui quin sigui el mitjà de transmissió.(2)

aula

Algú pot pensar que ara que el Departament d’Ensenyament té redactades i publicades “les competències bàsiques de l’àmbit digital”, finalment ja podrem educar en comunicació a totes les aules de Primària i de Secundària. Doncs sembla que educar de forma global en matèria de comunicació, encara queda lluny, ja que ens manca dotar de “contingut” les competències sobre educació mediàtica. De moment l’anàlisi critica dels missatges del mitjans de comunicació queda fora de l’aula.

Des de l’educació, ja va sent hora -potser ja fem tard- d’aplicar una perspectiva crítica sobre la tecnologia que utilitzem a les aules, així com implementar-la amb propostes creatives a l’hora d’usar-la. Al mateix temps, cal proposar una anàlisi dels continguts dels mitjans… és a dir una alfabetització mediàtica global. No tot és internet i xarxes socials, no tot és tecnologia digital! Com diu David Buckingham: “simplement hem de deixar de pensar merament en termes de tecnologia i començar a pensar de nou en l’aprenentatge, la comunicació i la cultura.”(3)

Jordi Joan Raventós

NOTES:

1.- El triangle de Penrose és un objecte amb una perspectiva impossible que va ser creat el 1934 per l’artista suec Oscar Reutersvärd.

2.- Principis rectors del sistena educatiu. Llei d’Educació de Catalunya (LEC) (Article 2, apartat 2 i)

3.- La educación para los medios en la era de la tecnología digital. David Buckingham. Institute of Education. University of London.

 

…voluntat política!

ticesc

En un recent article a AulaMèdia en Xavier Serra apuntava que malgrat “l’esforç de tantes entitats –aquí, a Catalunya, i arreu– no han assolit encara que hi hagi una presència curricular de la formació en comunicació audiovisual.”

Es cert, les entitats i les associacions no ho han aconseguit. Però també caldria afegir que… ni les universitats han pressionat suficientment a les administracions educatives, ni l’industria audiovisual ho ha considerat el seu terreny, ni tant sols les institucions europees han aconseguit que l’estat escolti les recomanacions que fan reiteradament per inserir l’alfabetització mediàtica en els currículums de nostres infants i joves. No, no ho hem aconseguit.

Malgrat tot, el debat sobre la necessitat d’una Educació Mediàtica per a tota la ciutadania continua estant present en alguns fòrums (reduïts, això sí!). Fa unes setmanes, per exemple, MEDIA Antena Catalunya en col·laboració amb l’Oficina de Representació de la Comissió Europea a Barcelona, va organitzar una jornada sobre “Les cultures pedagògiques de la comunicació”.

Per cert… és una molt bona notícia que una institució com MEDIA organitzi i promocioni el debat sobre la relació entre l’educació i les pantalles, sobre l’educació mediàtica. En l’esmentada jornada es va parlar de “l’ús de les noves tecnologies a l’aula, les possibilitats de la participació ciutadana mitjançant els audiovisuals i la tecnologia, i la importància que els nostres infants i adolescents tinguin un bon criteri audiovisual”. (Vegeu resum).

mediaantena

Doncs bé, en el marc d’aquest jornada el senyor Gerard Ardanuy, regidor d’Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona, va afirmar que “no es pot construir l’autopista sense ensenyar abans a conduir”. També va parlar sobre les infraestructures tecnològiques, de la capacitació tecnològica, de les aplicacions i dels continguts audiovisuals. Va dir que per possibilitar una capacitació tecnològica cal treballar amb els tres grans eixos educatius: el professorat, les famílies i l’alumnat.

Déjà vu, senyor Ardanuy, déjà vu! Torna aquesta sensació que fan més d’una dècada sentim aquells que treballem diàriament per la implementació d’Educació en Comunicació Audiovisual. Fa molts anys que les administracions educatives estan donant voltes al tema sense avançar… “marejar la perdiu” en diuen?

Potser, i dic només potser… la implementació de la formació en comunicació audiovisual -tant l’educació expressiva, com l’analítica- és una qüestió purament de voluntat política. Per que tots sabem, senyor Ardanuy, que en política el que compte és la voluntat política i no les bones paraules.

Jordi Joan Raventós