Categoria: Experiències

L’objectiu de treballar l’educació en llenguatge audiovisual des de totes les etapes educatives parteix de la base que, aquest llenguatge és molt present a la societat com a transmisor de valors, ideologies i continguts.

No sempre els missatges que vehiculen els mitjans audiovisuals són el més adients pels adults, i molt menys pels infants. El desenvolupament tecnològic ha afavorit una rapidíssima proliferació de tota mena de missatges que quallen en els ciutadans, cada cop més joves consumidors d’aquests productes. Aquest fet fa innegable la necessitat d’incloure l’Educació en llenguatges i missatges audiovisuals a l’escola, a la familia i a la societat.

Cal vacunar els nens el més aviat millor, i per fer -ho, cal educar-los com a espectadors. Com? Ensenyant-los com es fan, i a ser ells mateixos els que els produeixin els missatges, els pensin i així, a mida que van creixent podrán esbrinar el què s’ls hi està comunicant en profunditat. Només així tindrem ciutadans crítics i formats, protegits de l’allau d’informació sabent com filtrar-la en el seu profit.

La proposta que descric a continuació està pensada pels alumnes de P5, de l’etapa d’educació infantil.

Els nens s’asseuen en rotllana i escolten la narració d’un conte. En aquest cas, es tracta de la Serpenteta Clementina, una història d’animals inventada pels mateixos nens i que parla de l’acceptació de les diferències de cada individu.

Després, els nens dibuixen aquella escena del conte que més els ha agradat. El mestre/a agafa aquests dibuixos i en fa un muntatge audiovisual, ordenant-los tal i com es desenvolupa la historia. Sense saber-ho els nens han fet un Story Board de la seva història.

Aquesta és la part més creativa, les imatges mentals que s’han fet del conte es materialitzen en els seus dibuixos, són les seves pròpies imatges. Aquestes imatges van acompanyades d’una música de fons evocativa i amb subtítols en lletra de pal.

El mestre /a ha de tenir certs coneixements tècnics a l’hora de fer el muntatge audiovisual, en aquest cas però, l’ús del programa Imovie facilita molt la tasca per als profans. A mida que els mestres van experimentant, ells mateixos es converteixen en productors i guien les produccions dels alumnes. Junt amb la formació, aquest procés farà que cada cop l’aprenentatge sigui més útil per tots plegats.

Un cop finalitzat el muntatge, se’ls passa a classe. Els nens se n’adonen que són els seus dibuixos i que expliquen la seva història. En fan una tarjeta de presentación pels pares de manera que aquests puguin veure el conte col·lectiu que ha fet tota la classe.

L’objectiu principal, a més de gaudir de la narració i d’il·lustrar-la, és fer-los adonar que les històries que ells miren també han passat per un procés similar abans d’arribar al mitjà audiovisual.

Aquí cal una sessió de reflexió amb els nens i nenes per fer-los conscients del procés, que tot jugant, han realitzat. De retruc es treballa l’expressió oral, els valors de tolerància i respecte, i l’expressió escrita.

Helena Soriano Pons

Bibliografia:

Document l’Educació en Comunicació Audiovisual, aprovat pel Ple del Fòrum d’entitats de persones usuàries de l’audiovisual, en sessió de 10 de desembre de 2004. Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Fòrum d’entitats de persones usuàries de l’audiovisual.

Els audiovisuals a l’aula. Aprendre a mirar. Les primeres passes. Els audiovisuals a l’Educació Infantil, Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Autors: Cristina Bertran, Neus Casablanca, Roger Llovet, Anna Mackay, Aurora Maquinay, Mariona Pòrtules, Anna Vera i Raquel Vidal. Coordinació: Roger Llovet, Anna Mackay, Aurora Maquinay i Anna Vera.

 

“L’adaptació de la nostra cultura a l’epistemologia de la televisió és gairebé completa; hem acceptat tan totalment les seves definicions de veritat, coneixement i realitat que la irrellevància ens sembla important i la incoherència ens sembla eminentment raonable.” Neil Postman

Fotografies de Víctor Colomer de la sèrie Barcelona és Hollywood.

El fet que una imatge estigui en una xarxa social, en la portada d’un diari, o en un compte particular d’Instagram atorga diversos graus de veracitat o condiciona la nostra visió de la imatge o del fet que s’explica a través d’ella.

L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix dels debats que es generen a l’aula cada vegada que un mitjà aprofita la seva credibilitat per fer reflexionar l’audiència sobre realitat i ficció i es trasllada en una experiència d’ensenyament i aprenentatge en el marc de la matèria de Cultura Audiovisual, on la creació de material en diversos formats: fotogràfic i audiovisual, planteja la reflexió al voltant de com formar espectadors crítics per afrontar el nou context de “postveritat”.

Aprendre a crear la pròpia opinió davant l’allau de versions i fonts que ens informen i que rebem, és bàsic en el moment en què estem immersos, on cada vegada és més necessari ser crítics i saber distingir entre allò que és veritat i allò que no ho és.

Per tractar aspectes sobre el tractament i la difusió de la informació a través de la imatge, una de les tècniques que va interessar més i que va generar més debat a l’aula és el fotomuntatge. Un dels exemples que es van treballar a l’aula van ser els fotomuntatges del periodista Víctor Colomer i com a través d’ells donava una nova mirada “cinematogràfica” a les ciutats.

Fent la recerca i l’anàlisi de les diverses propostes fotogràfiques d’aquest autor, van sorgir temes tant interessants com: el motiu de la utilització de blanc i negre en algunes imatges, la versemblança, l’engany, el context on apareixien aquestes imatges… i a continuació vam fer l’exercici de titular i escriure una breu article a peu de foto per aquestes imatges en funció del lloc on es trobessin: un museu, una portada de diari, un llibre de text, facebook… Ens aquests breus articles es desenvolupaven les idees de com en el context de publicació de les imatges (xarxes socials, diaris..) es permetien certs registres i llicències i com els espectadors, podien donar credibilitat a allò que estaven veient i llegint.

Finalment, com proposta de treball, vam anar a fotografiar llocs emblemàtics de Calella, i a través del retoc digital vam crear nous fotomuntatges on vam traslladar l’imaginari cinematogràfic de l’època daurada de Hollywood a la població de Calella.

Per aprofundir més en la temàtica sobre les falses veritats ara en el món audiovisual, a classe vam veure i comentar el fals documental El costat fosc de la Lluna dirigit per William Karel.

En el posterior debat que vam fer, va ser interessant observar, que tot i que per a tot el grup, era la primera vegada que havien vist el fals-documental, la majoria d’ells sabien que aquella ficció on s’explicava que el viatge a la lluna era un muntatge, feia temps que ja circulava per les xarxes, per diverses webs i en coneixien força detalls. De fet, molts d’ells atorgaven més credibilitat al que circulava al voltant d’aquesta fals documental que als fets reals en sí. I això va fer que s’haguessin de posicionar davant de com comprovar la informació del que s’estava explicant, mirar webs, i vam comprovar que hi havia gairebé més fonts que ho desmentien (i que argumentaven la falsa noticia amb múltiples evidències) que no pas les que explicaven la veritable notícia.

Així, a partir d’una documentació videogràfica recuperada de 9,5 mm que ens va proporcionar Festimatge, va sorgir la idea d’elaborar i construir relats plausibles que qüestionessin a través del llenguatge audiovisual les evidències documentals, de la mateixa manera com ho havia fer Karel, i ens vam proposar donar-los una altre vida, una altra mirada.

El procés va començar amb la sinopsis o breu guió i després es va fer una escaleta queta els va servir molt per al moment de l’edició ja que els permetia tenir ordenades les escenes. Per a fer aquest guió i que la història que s’anava a construir fos basada en fets reals calia fer recerca i trobar notícies de successos, que van tenir lloc en aquells anys i que els audiovisuals poguessin documentar. Així que va haver una tasca inicial de buscar idees per a la ficció a l’hemeroteca i cercar portades de diaris, revistes, personatges de l’època que servissin per construir les històries.

A banda d’això, tal i com havíem visionat als falsos documentals, es necessitava també de l’entrevista, és a dir, de falsos testimonis que corroboressin allò que volíem que ens expliquessin les imatges. Així que vam estar uns dies preparant, i lligant els elements que havien de construir aquestes històries més o menys plausibles. A continuació es va procedir a fer el guió il·lustrat , que es podia presentar en format fotogràfic o gràfic. Aquest es va elaborar per seqüències, anotant consideracions tècniques referents a la imatge (tipus de pla, angulació, transicions…) i al so (música, veu en off, efectes sonors…) que es farien servir en cada una d’elles.

Després es va muntar la informació que havíem aconseguit per a la ficció proposada. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalesa dels materials (completament reals, recreacions, testimonis…) i la música com a fil conductor o com a recurs dramàtic de l’audiovisual.

La filmació i part de l’edició es va fer fora de l’horari lectiu ja que no teníem prou hores per dedicar a aquest projecte. I el dia de l’estrena dels falsos documentals es va fer una avaluació compartida on l’objectiu principal d’aquesta fase era que l’alumnat reflexionés sobre el treball realitzat.

Així, a partir del recorregut iniciat en els debats, les propostes fotogràfiques i d’aquesta experiència audiovisual a partir dels falsos documentals, hem iniciat un camí que serveix per a construir aquest esperit crític tant necessari en aquesta era de la sobreinformació que estem vivint.

Fals documental

Gemma Paricio
Professora d’Arts Visuals
INS Euclides

Una manera de treballar els mitjans audiovisuals a Primària, des de l’àmbit de l’Educació Visual i Plàstica, és emulant el cineasta rus de principis de segle XX, Lev Kuleshov. Aquest director de cinema va fer un experiment per demostrar que un pla es veia influenciat a nivell de significància pel que el precedia, o bé, el que li anava al darrere.

A l’escola de Primària de Barcelona Mare Nostrum hem jugat a fer l’experiment Kuleshov i ha estat l’excusa per a conèixer quins són els plans i enquadraments de càmera més importants, perquè serveix un storyboard i com influeix el muntatge de les imatges a l’hora d’interpretar-ne el significat. El perquè d’ensenyar el llenguatge visual als alumnes va relacionat amb que tinguin una visió crítica dels productes audiovisuals, i que sàpiguen que utilitzen un llenguatge propi i que el missatge que rebem no és casual. També cal que coneguin les paraules, les frases pròpies d’aquest llenguatge, ja que hi són exposats. A més, és un llenguatge al qual hi estan molt acostumats i cal que sàpiguen com s’escriu i com es llegeix, i que no és, pel fet de ser imatges i sons en moviment, un retrat de la realitat absoluta, sinó que les imatges, les músiques, els plans tenen una intencionalitat comunicativa, a més d’estètica.

En primer lloc, hem visionat els capítols del vídeo d’AulaMedia Dóna’m la teva mirada, el que parla de l’enquadrament, el dels tipus de plans i el del muntatge. Els tipus de plans com a part teòrica, és el que més clar els ha quedat de seguida. Les primeres eines per a comunicar amb imatges, estàtiques i en moviment.

Després he mostrat als alumnes diferents models de graelles per fer el storyboard n’hem triat uns que contenen només sis vinyetes, ja que són les necessàries per fer el muntatge de l’efecte Kuleshov, tot i que alguns grups han fet servir més de sis plans.

Un cop fet el guió gràfic, en grups hem filmat les imatges. Hi havia d’aparèixer un primer pla amb un alumne fent una cara amb una expressió ambigua, i després, ells podien pensar en diferents escenes per simular el canvi de percepció d’aquesta expressió de l’actor principal. Calia veure com l’ordre de la filmació dels plans no era important ja que després, el mestre en faria el muntatge adient seguint el guió gràfic que ells havien dissenyat. Aquí els alumnes és on han mostrat més dificultats: estaven molt condicionats per el vídeo original de Kuleshov, i costava molt que pensessin en diferents possibilitats per versionar-lo… a més, intentaven fer una mini història, enlloc de fer simples plans superposats per emetre un missatge concret sobre l’emoció del protagonista. En alguns casos he hagut de posar exemples i variar les possibilitats ja que totes les que se’ls hi acudien estaven relacionades amb la violència

Per a la filmació de les imatges hem fet servir unes simples càmeres Nikon de les que hi ha a les classes per fer fotos, amb la funció de vídeo. Després hem descarregat les imatges a l’ordinador i he fet el muntatge a casa. Faig servir el programa Imovie, però es pot fer servir l’editor de vídeo de YouTube, o les eines del Google. Hi ha programes en xarxa o que es poden descarregar gratuïtament per aquesta fita.

El visionat del resultat és el que els hi aclareix la idea del què volíem aconseguir: demostrar que el muntatge dels plans en condiciona el seu significat, i que a més de tenir una intenció concreta (la de donar un significat o un altre a les imatges) el tipus de pla escollit dóna una informació o una altre. Com a objectiu de Primària, tenir clar que no tots els plans serveixen per a dir el mateix, i que els podem muntar d’una manera o d’un altre per expressar el què volem, posa les bases per a una mirada més entenedora dels curtmetratges que consumeixin. Els posa de l’altre banda, per entendre s’ha de saber com es produeixen aquest tipus de missatges que els envolten cada cop més.

Helena Soriano Pons