Aprendre per ensenyar

AulaMèdia ha tancat el curs 2018-2019 organitzant unes Jornades per implementar l’Educació Mediàtica a les aules. Del dia 1 al 4 de juliol, al recinte Escola Industrial, s’ha obert un espai de reflexió i de debat amb l’objectiu d’entendre el nou paradigma comunicatiu i conèixer els recursos existents per oferir a l’alumnat els coneixements necessaris per extreure el màxim profit a la digitalització de la informació.

Durant aquests quatre dies, s’han organitzat conferències, taules d’experiències i tallers. Els tallers, impartits a la tarda, s’han dividit en temàtiques i una d’elles ha estat “Recursos d’Educació Mediàtica”, en aquests espais de diàleg i aprenentatge, els educadors i les educadores han compartir els seus coneixements per tal d’introduir l’alfabetització mediàtica a l’aula.

Durant les últimes dècades, hem vist néixer i créixer l’era de la informació, un fenomen de mediatització intensiva. La societat en el seu conjunt depèn dels mitjans de comunicació i de les TIC, per tant, la informació s’ha convertit en una eina de gran importància. Els ciutadans no rebem la formació necessària per apoderar-nos davant aquesta situació.

AulaMèdia ha organitzat aquestes jornades amb l’objectiu de posar en valor l’Educació Mediàtica, oferir als usuaris els coneixements necessaris i així, evitar els hàbits i usos nocius. A les aules, la falta d’una matèria concreta dificulta la ràpida incorporació d’aquests coneixements a l’escola, per aquesta raó, aquest tipus de formacions són de gran rellevància.

L’Educació Mediàtica juga un paper fonamental i transversal en el correcte desenvolupament de les capacitats dels i les alumnes. Els mitjans de comunicació i les TIC formen part de la vida del nostres jovent, però aquests no reben la formació necessària ni per detectar i afrontar de forma crítica els riscos als que estan esposats, ni per aprofitar les oportunitats que ofereixen.

És per aquesta raó per la que l’Educació Mediàtica vol entrar a les aules amb l’objectiu de formar l’alumnat, donar-los les eines per tal que entenguin el món i crear una ciutadania crítica, abanderada del desenvolupament i el canvi social.

Text: Irene Aguilar

Fotos: Gemma Monreal

 

Resignació?

Després d’una llarga lluna de mel amb el digital, el matrimoni s’ha consolidat i, en el cas particular de l’escola, passa per grans dificultats. Quan les (ja no gaire) noves tecnologies s’han instal·lat àmpliament en la societat i han pres posició en la família, sembla que l’escola ha quedat ancorada en els dubtes i reticències dels primers temps. Durant aquests primers anys de segle XXI, moltes professions han afrontat una autèntica transformació digital que els ha renovat la professió i que en general els ha servit per millorar-la. Arxius, museus i biblioteques, per exemple, en són alguns exemples. Tanmateix, l’escola no ha pogut donar resposta a les necessitats de la societat del coneixement de la manera que hauria volgut i per a la qual ha estat treballant intensament molts anys. Constato que hi ha poques escoles que tinguin un projecte educatiu exitós que compti amb la tecnologia més com a aliada que no pas com a font inesgotable de problemàtiques i frustracions. Intentaré posar sobre la taula algunes causes que, al meu entendre, ho expliquen:

  • L’educació digital i l’educació mediàtica no ocupen encara un espai concret als currículums. Aquest fet, més la pretesa transversalitat, els acaba donant, en molts casos, invisibilitat, ja que cauen en el sac de l’opcional i del voluntari. Els que s’ho prenen seriosament són considerats, encara avui, herois, és a dir, persones voluntaristes que hi treballen per convenciment propi, posant-hi sempre els seus propis recursos personals i amb mitjans inestables. Els que no s’ho prenen seriosament se n’abstreuen i deleguen implícitament en aquests.

  • El sistema no ha generat nous recursos, més enllà del maquinari, per afrontar la veritable transformació del sistema educatiu. Parlo bàsicament de temps: temps per a la reflexió i disseny del projecte, per a la creació de materials i per a la coordinació del professorat. Més enllà de la teoria, la realitat és que, al meu entendre, la majoria d’aules i escoles del país són encara força estanques i que s’hi fan servir les mateixes metodologies de sempre. Potser s’ha canviat el llibre pel PDF, la llibreta per l’iPad o la pissarra de guix pel projector i la PDI, però poques vegades es va més enllà perquè no s’ha canviat de mentalitat. A secundària massa sovint s’acaba avaluant únicament amb exàmens i treballs tradicionals. La mateixa mentalitat analògica, amb les mateixes metodologies de sempre, migrades a una nova tecnologia sense tenir gaire en compte les noves possibilitats ni generar el canvi de mentalitat. Sense el recurs més preuat, el temps (i en quantitat més que suficient), res d’això és possible. Cap formació d’estiu o d’hivern pot generar aquest canvi més enllà de la individualitat.

  • A més, el sistema té forma d’embut: a les etapes més baixes la innovació es contempla com a positiva, les famílies l’accepten i s’aplica. Però conforme van avançant, aquesta acceptació va perdent consistència i es difumina. S’acosten el batxillerat i els cicles, i poster la selectivitat i la universitat, que ensenyen i avaluen com sempre s’ha fet. Estranyament, no hi ha gaire lloc per a la innovació educativa a la universitat i amb aquest panorama qualsevol pot deixar de creure i esforçar-se en la transformació. Massa esforç per a no res.

  • La infraestructura tecnològica de les escoles s’ha demostrat fràgil i inestable. Wi-fi deficients o insuficients que no poden abastir la quantitat de terminals que sol·liciten connexió. També, en mans d’alumnes hi ha terminals diversos i erosionats en massa poc temps que acaben donant un efecte invers al pretès. La tecnologia, quan no funciona bé, la qual cosa passa sovint a casa nostra, pot arribar a ser extremadament disruptiva.

  • No hi ha especialistes en les escoles en gestió de la informació ni en transformació digital. Hi ha especialistes en altres matèries, les curriculars, però es troba a faltar una figura que pugui orientar el professorat envers les noves metodologies d’ensenyament i d’aprenentatge posades en relació amb les noves eines i recursos disponibles. I amb seguretat. Cal una mena de coordinador/a pedagògic/a revolucionari/ària en cada escola amb aquesta formació. I potser cal obrir les escoles a altres perfils professionals i a altres titulacions. I, evidentment, amb altres mecanismes d’accés.

  • El propi abast de l’empresa. És un canvi ambiciós que, essent realistes, pot implicar algunes generacions de docents. I sense un destí concret. El canvi sobre el canvi. La transformació com a estat permanent.

  • El professorat segueix, per tant, veient la tecnologia més com una enemiga que com una amiga. Posem l’exemple de la incorporació dels mòbils a les aules. Quants/es docents hi estan a favor? Constato que pocs. Costa molt veure’n els beneficis quan la societat adulta (ni l’alumnat) no ha estat formada en educació digital ni mediàtica. La realitat és que la tecnologia avui és una font inesgotable de conflictes, dins i fora de l’escola. Cal un pla de xoc digital, també, en la família.

En aquestes condicions que, repeteixo, són similars a les de fa 15 anys, podem seguir demanant al professorat que s’entregui a aquesta causa, quan li va tot en contra? No s’ha donat ja massa cops de cap contra la mateixa paret? Qui pot suportar durant tant de temps que els seus esforços no tinguin gairebé cap recompensa ni acabin sent útils?

Llavors, qui voldrà seguir formant-se en aquesta matèria? Qui se la pot prendre amb il·lusió i motivació? Qui vol canviar el món? Doncs, sí, el col·lectiu més persistent de tots: mestres i professors/es.

 

Gerard Vilanova
Formador de ticactiva.cat

Les Jornades d’Educació en Comunicació cerquen potenciar el pensament crític a les aules

L’Edifici Vagó de l’Escola Industrial de Barcelona acollirà de l’1 al 4 de juliol la 12a edició de les Jornades d’Educació en Comunicació, organitzades per la revista digital AulaMèdia, enguany amb el títol de Jornades d’educació mediàtica. Mirar, pensar… actuar!

Així doncs, les jornades enguany es presenten com un espai per reflexionar i debatre sobre com implementar l’educació mediàtica a l’escola. AulaMèdia ha bastit un complet programa amb el qual també busca l’intercanvi d’experiències de producció audiovisual, així com la reflexió sobre els continguts dels mitjans audiovisuals i la seva anàlisi. La programació inclou diverses taules de debat, ponències, tallers i taules d’experiències.

En aquesta edició, AulaMèdia ha volgut centrar les jornades en com l’educació mediàtica pot ser una eina per potenciar el pensament crític i aconseguir un alumnat i una societat amb capacitar per poder actuar críticament, i anar “més enllà del fals debat ‘mòbils si o mòbils no’ que algunes administracions i centres educatius plantegen”. Per això es comptarà amb les aportacions teòriques de diferents ponents universitaris, així com diverses experiències d’anàlisi i de producció audiovisual de primària i secundària.

Segons el director d’AulaMèdia, Francesc-Josep Deó, cal que l’alumnat “sigui competent en la lectura dels audiovisuals per saber llegir entre línies, per detectar les fake news i la manipulació informativa”, però també que sigui capaç “d’articular i crear missatges audiovisuals propis”.

Publicat a comunicacio21
(20 de juny de 2019)

Per seguir avançant

Divendres. Agafem el cotxe i via AP-7 anem cap a Roda de Berà, pel camí vinyes verdes i alguna retenció abans d’arribar. Finalment… mira’l, l’Arc! Records d’infantessa, passejada per la platja llarga, bona temperatura i un plat de musclos per sopar. Parlem de la gran feina que fan els amics del FIC-CAT. Però no, no anem a presentar cap pel·lícula, ni cap documental, ja ens agradaria, ja! Per la nit anem al Casino Municipal a veure Staff only de la directora Neus Ballús. El cinema català intenta fer-se un lloc en aquesta indústria ferotge, on els grans es mengen els petits.

Dissabte. Anem a la Trobada professional de professorat de centres educatius que organitza l’associació que impulsa el Festival Internacional de Cinema en Català. El FIC-CAT ens proposa aquesta trobada de professors i professores que treballen l’audiovisual a l’aula. “Un espai per intercanviar i compartir experiències i materials audiovisuals, explicar metodologies, encetar projectes, crear xarxa i pactar línies de col·laboració”. Un bon moment per aturar màquines, debatre i reflexionar, un moment que es fa necessari com a mínim un cop l’any.

Ens retrobem amb gent coneguda de fa anys i amb gent interessant per conèixer. Professors amb molt d’entusiasme i directores que es creuen el projecte audiovisual. Representants de centres docents del País València, de Mallorca, de Girona o de Barcelona. En Jaume intenta organitzar l’espai i els temes del debat.

Experiències de producció escolar de referència junt amb noves metodologies i noves formes de fer i de produir. Tothom està prenent nota amb els ulls i les oïdes ben obertes. Experiències que desborden el marc del currículum, que determinen les administracions educatives, formes realment innovadores. No tot està fet!

Després, fent un recés, parlem de nous projectes amb la Pilar. Diuen que els recessos són els millors moments… es d’on surten les millors idees. Alguns professors comenten la necessitat que Barcelona tingui un festival com el FIC-CAT o una mostra de produccions audiovisuals escolars de la magnitud de la MICE de València. Fins i tot algú apunta que, en aquest camp, Barcelona ha perdut la “capitalitat”.

Ja a la tarda, en l’acte de clausura del festival, ens sorprèn l’organització tan acurada per part de l’equip del FIC-CAT. L’Antoni, el director del Festival, obre l’acte; original discurs de l’alcalde de Roda de Berà; bones paraules de la consellera de Cultura, i algun productor reivindica, davant de la consellera, més pressupost per la indústria… déjà vu. El premi en la categoria escolar del Festival se l’emporta l’Institut Son Pacs de Palma.

Nus a la gola quan veiem la fràgil Montserrat Carulla pujar a l’escenari per lliurar el principal premi del Festival, el del públic, a la pel·lícula La vida sense la Sara Amat de Laura Jou. Pensem: que diferent és aquest Festival!

De camí a casa tornem a passar pel costat del l’Arc de Berà desitjant que el professorat, que hem conegut aquest cap de setmana, no defalleixi en la imperiosa necessitat de dotar al nostre alumnat d’una mirada crítica davant de qualsevol pantalla. I esperant que les idees i nous projectes que ens ronden pel cap es concretin per seguir avançant.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21 i a cultura21]

Amb el títol Educació Mediàtica. MIRAR, PENSAR… ACTUAR! AulaMèdia organitza -de l’1 al 4 de juliol de 2019- les XII Jornades d’Educació en Comunicació.

Com cada any al finalitzar el curs, des d’AulaMèdia obrim un espai de reflexió i debat sobre com implementar l’Educació Mediàtica a les aules. Unes Jornades per l’intercanvi d’experiències de producció audiovisual i també per la reflexió sobre els continguts dels mitjans audiovisuals i la seva anàlisi. Un debat que, en aquesta ocasió, volem que es centri sobre com l’Educació Mediàtica pot ser una eina per potenciar el pensament crític i aconseguir un alumnat i una societat amb capacitar per poder actuar críticament.

Com en les altres edicions, les persones inscrites a les Jornades d’Educació Mediàtica. MIRAR, PENSAR… ACTUAR! se’ls lliurarà material audiovisual realitzats per AulaMèdia i la productora d’audiovisuals Kineina.

INSCRIPCIÓ TANCADA

Projecció del documental “Projecte Mòbil (el viatge)”

X Mostra CINEMA AFRICÀ I SOCIAL
Dijous, 4 d’abril de 2019 (19.00 hores)
Cinemes Can Castellet. Sant Boi de Llobregat

Llenguatge audiovisual

Fa unes setmanes un realitzador de televisió em feia notar que actualment s’utilitzen en excés els plans zenitals realitzats des de drons, no tan sols en les retransmissions dels partits de futbol, sinó en moltes de les realitzacions audiovisuals: documentals, dramàtics, fins i tot en programes informatius.

El llenguatge audiovisual és canviant i a poc a poc s’incorporen nous tipus de plans i nous moviments de càmera, en definitiva nous recursos expressius. És evident que, des de The Gold Rush de Chaplin a Melancholia de Lars von Trier, l’evolució del “com” ens expliquen les històries en imatges han canviat molt i la tecnologia ha facilitat l’ampliació d’aquest llenguatge, recordem, per exemple, la grua o l’Steadicam que van fer evolucionar els moviments de càmera.

A l’hora d’analitzar l’expressió audiovisual cinematogràfica o televisiva, podríem dir que al llarg dels anys s’ha construït una gramàtica audiovisual. Fins i tot alguns autors van més enllà i proposen una morfologia audiovisual dels plans, els moviments de càmera o del muntatge.

Abordar l’anàlisi del llenguatge audiovisual proposant una gramàtica amb una “sintaxi” pròpia de l’audiovisual, si bé pot semblar agosarat, està bé com a símil, com a metàfora. És una forma de fer-ho més entenedor i al mateix temps aprofundir en l’anàlisi del llenguatge audiovisual. En algun sentit aquest plantejament recorda l’aproximació matemàtica a la gramàtica generativa que proposava Noam Chomsky en els anys 60. Una aproximació que va abandonar anys més tard.

Les diferents metodologies d’anàlisis del llenguatge audiovisual, sigui aquesta des d’una perspectiva gramatical, pragmàtica, semiòtica o tècnica, sens dubte ens ajuden a entendre molt millor el text. Però no podem oblidar l’anàlisi del que podem denominar “fora de camp”; és a dir, tot allò que no es veu en la pantalla, però que té una relació directa amb allò que mostra el pla. Així, per exemple, la propietat o la línia editorial del mitjà forma part clarament d’aquest “fora de camp”.

A més, com diu Xavier Breil, “en el llenguatge verbal, la comprensió del missatge pot i ha d’anar molt més enllà dels signes: per entendre realment un text cal saber llegir entre línies, cal agafar perspectiva per poder veure el bosc sencer, no només els arbres, i copsar elements com les intencions de l’autor o el context del missatge. I aleshores passem a un altre nivell de lectura: la nostra reacció (interpretació, gaudiment, expectació) és diferent.

El mateix passa amb el llenguatge audiovisual: entendre’l no vol dir només saber què és un primer pla o un tràveling, sinó saber entendre quines implicacions té la tria.”

A alguns professors –i també a alguns periodistes– aquesta anàlisi del llenguatge audiovisual dels dramàtics, dels informatius o de la publicitat els sembla superflu, creuen que no cal analitzar-lo, que no cal saber llenguatge audiovisual per mirar una pel·lícula o per veure la televisió. En certa forma és veritat, si només volem ser “consumidors audiovisuals”.

Però si ho mirem bé, l’anàlisi del llenguatge audiovisual és, juntament amb l’anàlisi del discurs, un element bàsic en la construcció d’una mirada crítica en els espectadors; és sens dubte un aspecte més per a la compressió lectora dels textos audiovisuals. Una potent eina per “comprendre” i “descodificar” aspectes formals dels discursos dels mitjans de comunicació audiovisuals.

Per poder detectar moltes de les manipulacions mediàtiques i fake news necessitem inevitablement aquest tipus d’eines, si no serem fàcilment manipulats per qui construeix el discurs, el relat mediàtic.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21 i a cultura21]