Actualment els mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, televisió i Internet, però també el cinema i la publicitat, atès que aquesta darrera està present arreu del món i especialment als mitjans) tenen tanta influència en el dia a dia del nostre alumnat que, a banda de la responsabilitat de les famílies, als centres educatius hi tenim molt a fer i molt a dir, com a especialistes en educació i com a persones adultes i crítiques que convindria que fóssim.
D’altra banda, l’escassíssima formació i conscienciació en perspectiva de gènere en el món del periodisme, dels mitjans de comunicació i de la societat en general ens duen a una situació de quasi urgència pel que fa a la necessitat de construir amb el nostre alumnat una mirada crítica que incorpori les ulleres liles i que generi, per tant, la no acceptació i el rebuig contundent i clar dels discursos sexistes sovint vehiculats pels mitjans de comunicació, per la publicitat i per persones que a títol individual opinen a les xarxes socials, als debats televisius, a les tertúlies radiofòniques, etc.
A més, em sembla imprescindible garantir que el nostre alumnat tingui al seu abast una àmplia varietat de discursos diversos, inclusius i respectuosos amb els drets humans que els serveixin de possibles models positius i que transgredeixin els discursos sexistes de sempre, els quals segueixen essent preponderants en l’actualitat, malgrat els esforços dels col·lectius feministes i LGTBI per donar visibilitat a les qüestions vinculades al gènere.
És per tots aquests motius que, des del món de l’educació, convindria que les persones que ens hi dediquem professionalment estiguéssim ben formades i conscienciades sobre la necessitat d’una educació mediàtica feminista des de les edats més primerenques i al llarg de tota la vida. Però la formació i la consciència haurien d’estar alineades tant amb el nostre discurs ideològic i pedagògic com amb les nostres accions quotidianes personals, socials i educatives. Si no vivim en coherència amb allò que ensenyem a l’alumnat, difícilment resultarem creïbles i els valors que desitgem transmetre segurament no els arribaran com voldríem.
Així doncs, proposo a tota la comunitat educativa que es formi i s’informi amb els ulls ben oberts i amb tots els sentits alerta, que es qüestioni, que es miri tots els mitjans, la publicitat, els videojocs, etc., sempre des d’una perspectiva crítica i de gènere, que en parli, que generi debat social dins i fora de l’aula i que ensenyi a tot l’alumnat el gran valor del feminisme. Ara bé, si el Departament d’Ensenyament, totes les direccions dels centres educatius, el CAC, els mitjans de comunicació (i tota la societat en general) es fessin responsables de la part que els pertoca seriosament i no per cobrir l’expedient, notaríem canvis reals en poc temps i el sexisme començaria a esvair-se progressivament.
Patrícia Agüera Pàmies
Professora de Secundària, tecnoeducadora i coach sistèmica
Protectora i col·laboradora habitual d’AulaMèdia