“L’adaptació de la nostra cultura a l’epistemologia de la televisió és gairebé completa; hem acceptat tan totalment les seves definicions de veritat, coneixement i realitat que la irrellevància ens sembla important i la incoherència ens sembla eminentment raonable.” Neil Postman
Fotografies de Víctor Colomer de la sèrie Barcelona és Hollywood.
El fet que una imatge estigui en una xarxa social, en la portada d’un diari, o en un compte particular d’Instagram atorga diversos graus de veracitat o condiciona la nostra visió de la imatge o del fet que s’explica a través d’ella.
L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix dels debats que es generen a l’aula cada vegada que un mitjà aprofita la seva credibilitat per fer reflexionar l’audiència sobre realitat i ficció i es trasllada en una experiència d’ensenyament i aprenentatge en el marc de la matèria de Cultura Audiovisual, on la creació de material en diversos formats: fotogràfic i audiovisual, planteja la reflexió al voltant de com formar espectadors crítics per afrontar el nou context de “postveritat”.
Aprendre a crear la pròpia opinió davant l’allau de versions i fonts que ens informen i que rebem, és bàsic en el moment en què estem immersos, on cada vegada és més necessari ser crítics i saber distingir entre allò que és veritat i allò que no ho és.
Per tractar aspectes sobre el tractament i la difusió de la informació a través de la imatge, una de les tècniques que va interessar més i que va generar més debat a l’aula és el fotomuntatge. Un dels exemples que es van treballar a l’aula van ser els fotomuntatges del periodista Víctor Colomer i com a través d’ells donava una nova mirada “cinematogràfica” a les ciutats.
Fent la recerca i l’anàlisi de les diverses propostes fotogràfiques d’aquest autor, van sorgir temes tant interessants com: el motiu de la utilització de blanc i negre en algunes imatges, la versemblança, l’engany, el context on apareixien aquestes imatges… i a continuació vam fer l’exercici de titular i escriure una breu article a peu de foto per aquestes imatges en funció del lloc on es trobessin: un museu, una portada de diari, un llibre de text, facebook… Ens aquests breus articles es desenvolupaven les idees de com en el context de publicació de les imatges (xarxes socials, diaris..) es permetien certs registres i llicències i com els espectadors, podien donar credibilitat a allò que estaven veient i llegint.
Finalment, com proposta de treball, vam anar a fotografiar llocs emblemàtics de Calella, i a través del retoc digital vam crear nous fotomuntatges on vam traslladar l’imaginari cinematogràfic de l’època daurada de Hollywood a la població de Calella.
Per aprofundir més en la temàtica sobre les falses veritats ara en el món audiovisual, a classe vam veure i comentar el fals documental El costat fosc de la Lluna dirigit per William Karel.
En el posterior debat que vam fer, va ser interessant observar, que tot i que per a tot el grup, era la primera vegada que havien vist el fals-documental, la majoria d’ells sabien que aquella ficció on s’explicava que el viatge a la lluna era un muntatge, feia temps que ja circulava per les xarxes, per diverses webs i en coneixien força detalls. De fet, molts d’ells atorgaven més credibilitat al que circulava al voltant d’aquesta fals documental que als fets reals en sí. I això va fer que s’haguessin de posicionar davant de com comprovar la informació del que s’estava explicant, mirar webs, i vam comprovar que hi havia gairebé més fonts que ho desmentien (i que argumentaven la falsa noticia amb múltiples evidències) que no pas les que explicaven la veritable notícia.
Així, a partir d’una documentació videogràfica recuperada de 9,5 mm que ens va proporcionar Festimatge, va sorgir la idea d’elaborar i construir relats plausibles que qüestionessin a través del llenguatge audiovisual les evidències documentals, de la mateixa manera com ho havia fer Karel, i ens vam proposar donar-los una altre vida, una altra mirada.
El procés va començar amb la sinopsis o breu guió i després es va fer una escaleta queta els va servir molt per al moment de l’edició ja que els permetia tenir ordenades les escenes. Per a fer aquest guió i que la història que s’anava a construir fos basada en fets reals calia fer recerca i trobar notícies de successos, que van tenir lloc en aquells anys i que els audiovisuals poguessin documentar. Així que va haver una tasca inicial de buscar idees per a la ficció a l’hemeroteca i cercar portades de diaris, revistes, personatges de l’època que servissin per construir les històries.
A banda d’això, tal i com havíem visionat als falsos documentals, es necessitava també de l’entrevista, és a dir, de falsos testimonis que corroboressin allò que volíem que ens expliquessin les imatges. Així que vam estar uns dies preparant, i lligant els elements que havien de construir aquestes històries més o menys plausibles. A continuació es va procedir a fer el guió il·lustrat , que es podia presentar en format fotogràfic o gràfic. Aquest es va elaborar per seqüències, anotant consideracions tècniques referents a la imatge (tipus de pla, angulació, transicions…) i al so (música, veu en off, efectes sonors…) que es farien servir en cada una d’elles.
Després es va muntar la informació que havíem aconseguit per a la ficció proposada. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalesa dels materials (completament reals, recreacions, testimonis…) i la música com a fil conductor o com a recurs dramàtic de l’audiovisual.
La filmació i part de l’edició es va fer fora de l’horari lectiu ja que no teníem prou hores per dedicar a aquest projecte. I el dia de l’estrena dels falsos documentals es va fer una avaluació compartida on l’objectiu principal d’aquesta fase era que l’alumnat reflexionés sobre el treball realitzat.
Així, a partir del recorregut iniciat en els debats, les propostes fotogràfiques i d’aquesta experiència audiovisual a partir dels falsos documentals, hem iniciat un camí que serveix per a construir aquest esperit crític tant necessari en aquesta era de la sobreinformació que estem vivint.
Gemma Paricio
Professora d’Arts Visuals
INS Euclides