completa privacidad http://auip.org/cialis-generico.html Precio más bajo genérico y de píldoras de marca http://auip.org/comprar-kamagra.html Descuentos y bonificaciones http://auip.org/comprar-viagra-generico.html El servicio al cliente en todo el mundo
  • El Festival Internacional de Cinema en Català FIC-CAT dona visibilitat als treballs audiovisuals fets pel professorat i per l’alumnat dels centres docents que creuen i veuen la necessitat l’alfabetització audiovisual i tecnològica. D’aquesta manera va néixer la modalitat CENTRES EDUCATIUS del FIC-CAT, que incentiva la creació i projecta les produccions audiovisuals realitzades per totes les escoles i instituts dels Països Catalans que hi volen participar.

    INSCRIPCIÓ CENTRES EDUCATIUS

  • PROJECTE MÒBIL és un material didàctic (blog i DVD), presentat per AulaMèdia, per treballar i reflexionar sobre la tecnologia i l’impacte social i mediambiental de la telefonia mòbil.

  • El projecte eduCOM.info vol oferir al professorat, reflexions, recursos i experiències per facilitar la implementació de l'Educació en Comunicació a les aules. [+]
  • TEMES

  • AulaMèdia 2001-2011

  • Edicions anteriors

  • Contacte

    AulaMèdia - eduCOM
    Rambla de Catalunya, 10
    08007 - BARCELONA

    ISSN 1699-2245

  • Visites


L’alfabetització digital en temps de la postveritat

Entenem l’alfabetització digital com un procés de comprensió integral de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i dels continguts i valors que conté la informació que transmeten aquestes tecnologies. Aquest lligam amb les TIC és la major diferencia entre aquesta alfabetització i les que la precedeixen directament en el temps, com l’alfabetització informacional, la mediàtica, o l’audiovisual, i que son aglutinades per la digital. I és que la irrupció d’Internet a les nostres vides quotidianes ha vingut de la mà d’altres processos com l’audiovisualització de gairebé tota la informació disponible a la xarxa amb el que això implica a l’hora de transmetre determinats valors morals i/o estètics, la immediatesa informativa, la fragmentació i descontextualització d’aquesta informació, la possibilitat d’expressar i publicar opinions sense haver de passar pels filtres econòmics, polítics o fins i tot morals, que molts cops comprometen als mitjans de comunicació institucionals… I un llarg etcètera en el que l’alfabetització digital cobra el seu valor com a eina que impulsa i genera les habilitats crítiques necessàries per a contrastar la informació, contextualitzar-la, conèixer-ne les fonts i, també, quins valors i idees transmet de forma conscient o per pura inèrcia. Resumint, l’alfabetització digital ambiciona generar un necessari grau de consciència sobre l’us que fem de les xarxes i, en conseqüència, de l’us polític, econòmic i social que es fa de nosaltres i les nostres vides a través d’elles.

Una habilitat crítica, doncs, que es troba a l’altra banda del que entenem per postveritat, una nova paraula de popularitat creixent que es situa com l’antònim natural de l’alfabetització digital, però que sorgeix del mateix context sociocultural i comunicatiu que aquesta. Identificada precipitadament amb una versió tecnològica de la mentida, la postveritat és un estat cultural en el que davant de l’impossibilitat de demostrar què és veritat i què no, acceptem la versió dels fets que més s’adapta a la nostra forma d’entendre el món, confonent-la amb la realitat que, tot i la massiva quantitat d’informació de la que disposem, som ara incapaços de definir. I tot i que com a concepte va sorgir a mitjan de la passada dècada dels noranta, els nombrosos informes i programes radiofònics i televisius al respecte suposen una crida d’atenció per a combatre-la. Potser perquè mai com fins ara havia existit un context tan propici per a l’expansió dels mals que conté.

Fem una mica d’història: a l’esmentada possibilitat de que un ciutadà qualsevol pogués, gràcies a Internet, posar a l’abast de tothom informació que fins aleshores havia de passar nombrosos filtres (i interessos) abans d’arribar primer a la premsa i, després, a la resta de la ciutadania, es va sumar una concatenació de crisis que, latents durant les últimes dècades, van esclatar amb l’inici de la recessió econòmica iniciada al 2008. Unes crisis que van afectar considerablement la credibilitat discursiva o narrativa d’institucions com la premsa, la política o l’econòmica, desembocant en una important, i comprensible, desafecció de la ciutadania cap a unes narratives vistes com a interessades i partidistes per la seva proximitat amb el poder. Aquest grau de desconfiança, existent abans de l’existència de les TIC però molt potenciades per les seves possibilitats emancipadores pel que fa a la difusió d’informació (i de desinformació), es va reforçar de forma quasi invisible a partir de l’any 2009, quan el cercador més popular de tots els disponibles a la xarxa, Google, va canviar el seu funcionament intern introduint 57 indicadors que permetien preveure quines pàgines tindrien més interès en visitar els seus usuaris, oferint-les en primer lloc en detriment d’altres considerades poc interessants per, suposadament, alienes als seus interessos. Un grau de personalització de conseqüències preocupants i encara per calibrar ja que, lluny d’obrir el món als que l’utilitzen aquest i altres cercadors, va suposar un cop de gràcia a la apertura informacional que prometia la xarxa. Però, donat la rendibilitat econòmica de la iniciativa, altres plataformes com ara Facebook s’hi van sumar, fins al punt que en aquest cas concret els seus usuaris tenen moltes més possibilitats de relacionar-se amb uns de perfils similars que amb d’altres amb els que no existeixi aquest grau d’afinitat.

Aquestes plataformes aïllen ideològicament, i conseqüentment, impliquen una desinformació que no es qüestiona perquè l’algoritme d’aquests mitjans digitals no pot oferir una alternativa. El que no seria un problema, o al menys no un de gaire greu, sinó fos perquè el resultat és una esquerda en la percepció de la veritat com a quelcom comú, que impedeix que ens hi puguem posicionar, arribar a pactes personals i socials o, senzillament, debatre sobre les conseqüències d’un fet concret. I tot pel simple fet de que aquesta construcció comuna que entenem per veritat ha estat substituïda per diferents opinions personals, que passen per certeses aïllades les unes de les altres.

Així, podríem dir que el repte de l’alfabetització digital ja no és només generar el dubte cap al que es consumeix a través dels mitjans de comunicació aglutinats a la xarxa, si no també indicar els possibles camins per a cercar la veritat i conèixer com i perquè ens afecta abans d’actuar en conseqüència. El contrari donaria ales a aquella frase esmentada sota un sentit ben diferent per l’inefable Silvio Berlusconi a la sortida d’un judici per delictes de corrupció dels que va ser absolt per haver prescrit: “la veritat no canvia res”.

Eduardo Martínez Gómez

Post anterior