Les nostres escombraries electròniques

Des de que va aparèixer el primer smartphone al 2007, s’han fabricat i venut més de 7.100 milions d’unitats. Amb ells hem estat en contacte amb els nostres estimats, hem fet fotos, hem trobat com anar a un lloc determinat, ens hem divertit, hem aprés… ens han estat útils fins que, ups!, la bateria ha deixat de funcionar, la pantalla s’ha ratllat, s’ha fet massa lent o hem trobat un model nou que ens sembla molt més a la moda. Patim obsolescència programada i obsolescència estètica.

I què hem fet d’aquest aparell que ja no ens serveix o no volem? Què s’ha fet dels 3 milions de tones que es van recollir d’e-waste (escombraries electròniques) de petits aparells com el nostre només al 2014? On han anat a parar els materials que els composen? Què es fa del plàstic, el vidre, les terres rares, els materials perillosos per a la salut, els minerals de conflicte que tanta sang han costat, quan s’acaba la vida útil dels nostres mòbils?

S’estima que menys d’un 16 % dels mòbils es reciclen. I és que reciclar un aparell que ni tant sols ha estat dissenyat per a poder ser reparat (amb pega a les bateries, cargols exclusius per cada marca, mides micromètriques…) és extremadament complicat. Sovint es trituren i es fonen però, degut a la gran quantitat de substàncies diferents que contenen, aquest sistema és molt ineficaç per a la recuperació de materials. No obstant, si tots aquest aparells rebessin un tractament adequat s’extraurien (i, per tant, estalviarien) 16 milions de tones de ferro, 1.9 de coure, 300 d’or… seria una valuosíssima mineria urbana.

Malauradament, la majoria de les nostres escombraries electròniques acaben en abocadors il·legals en països en vies de desenvolupament, conformant una mineria tòxica amb pràctiques altament perilloses per a la salut com els banys d’àcid, la crema de cables, l’emmagatzematge d’elements nocius… En un dels llocs més contaminats del planeta, Agbogbloshie que abans era un aiguamoll on la població d’Accra, la capital de Ghana, pescava, joves cremen cables per tal d’obtenir el coure de l’interior i vendre’l per uns cèntims. Aquest cables contenen plom que directament contamina l’ambient i la sang de les persones que hi tenen contacte. I no només plom, les persones que reben la nostra porqueria electrònica en les seves terres pateixen malalties causades per alumini, arsènic, vanadi, mercuri, crom, etc.

Podríem gaudir d’aquesta tecnologia que tant ens agrada i tant útil ens resulta sense contaminar el medi ambient, sense perjudicar la salut d’altres quan la deixem de fer servir? Doncs sí, en primer lloc complint les lleis, com la convenció de Basilea que regula el moviment entre països de deixalles perilloses. I evidentment regulant i prohibint l’obsolescència programada. Dissenyant els aparells per a que es puguin reciclar adequadament quan acabin la seva vida útil. I a nivell individual, pensant i repensant dues i tres vegades si realment necessitem un aparell nou, quins criteris respecte a la seva útil considerem quan l’escollim, què en farem quan ens deixi de ser útil…

Eva Vidal
Directora acadèmica del CCD de la UPC
Fotografies: The e-waste tragedy