Arriba l’hora de l’Educació Mediàtica

L’auge dels mitjans de comunicació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) és un fet i, la realitat, el dia a dia (ens agradi o no), passa per estar al dia de les noves tecnologies i les xarxes socials. Els alumnes cada cop reben més “missatges” audiovisuals, publicitaris, on line, etc. i, perquè puguin analitzar-los, interpretar-los per poder valorar-los i tenir una visió crítica, algú ha d’orientar-los en aquest camí i facilitar-los-hi les eines necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, pel context en què ens movem, l’escola hauria de tenir actualment un paper clau. En un món on la petita i gran pantalla, els mitjans de comunicació, les marques, la publicitat, les noves tecnologies estan molt presents en les nostres vides fins al punt de poder arribar a influenciar-nos, la competència audiovisual, mediàtica, hauria de tenir cabuda a l’aula. I és que descodificant i posant els múltiples i diversos inputs que rebem en el seu context, es poden arribar a entendre moltes de les coses que passen avui en dia al món i ens poden donar un cop de mà a l’hora de moure’ns amb més facilitat per ell. Per tant, sí, si partim de la base que l’escola ha d’ajudar els alumnes a entendre el món, l’anàlisi crítica hi hauria d’estar present.

A Finlàndia, país referent en educació, l’Educació Mediàtica i l’anàlisi crítica dels mitjans tenen des de fa temps un paper destacat a l’aula. Com explicava en el seu dia la periodista Anna Montero en l’article L’Educació Mediàtica: què fa Finlàndia?, en algunes ciutats, com Tampere, comptem amb una figura anomenada “pedagog mediàtic” que “visita les escoles per ensenyar al professorat com utilitzar eines tecnològiques i com fer-ho amb finalitats pedagògiques”. Altres escoles, per exemple, a Espoo, prop de Helsinki, “estan formant un professor per centre per tal que sigui una mena d’assessor en mitjans de comunicació o educador mediàtic”. A països com Suècia i Dinamarca, l’Educació Mediàtica també està present a l’aula. Ara Itàlia sembla ser que destinarà aquest any 12 milions d’euros al cinema a les escoles. A Espanya també alguna cosa s’està movent últimament en aquest sentit. L’Acadèmia de Cine mira de convèncer el Govern amb una sèrie de propostes per facilitar la integració del cinema a l’aula, entre les que hi figura la confecció d’una llista de 30 pel·lícules espanyoles imprescindibles.

És evident que el model de vida actual no és el mateix que hi havia fa uns anys. La societat, tot el que ens envolta, està en continua transformació i, per tant, les regles del joc tampoc haurien de ser les mateixes, si més no s’haurien d’adaptar a la nova realitat. I el sistema educatiu no hauria de ser una excepció. Des de la meva experiència en els dos camps (el mediàtic i l’educatiu), crec que, avui en dia, és fonamental que els alumnes sàpiguen accedir a les fonts d’informació i ser capaços de posar-les en valor amb la resta d’informacions perquè n’extreguin la seva pròpia actitud crítica i creativa. Actualment, malauradament, això només sembla que és possible en aquells centres on la matèria és present a l’aula gràcies al suport de l’equip directiu i amb la voluntarietat del professorat.

Sóc de les que penso que sense emocions no hi ha aprenentatge. Els alumnes treballaran amb més ganes i serà més fàcil que aprenguin els diferents continguts si ho fan a través d’aquells instruments, d’aquelles eines, que els motiven i que els mantenen actius tot i que això no sempre és possible fer-ho. És un dels reptes del sistema educatiu actual, com també ho és la formació del professorat, que hauria d’anar lligada a la metodologia. Seria bo que el Departament d’Ensenyament i els diferents organismes i agents implicats s’asseguessin i ho posessin sobre la taula. La realitat ho demana. Si més no, parlem-ne.

Gemma Monreal Rius
Periodista i filòloga