Resulta imprescindible situar el cinema i l’audiovisual en l’espai comú de les cultures, els coneixements i els aprenentatges dels quals formem part, i deixar de pensar-los com a aliens. Des de principis del segle XX, les societats occidentals estan travessades pel cinema, l’audiovisual i els mitjans de comunicació audiovisuals. Amb ells s’han configurat i es configuren els nostres imaginaris i també els grans espais d’aprenentatge lingüístic, ètic, emocional, estètic, social, historiogràfic, científic i econòmic. Actualment, gran part de la informació es rep en format audiovisual i, per aquest motiu, s’ha de pensar com gestionem l’ús i el consum cinematogràfic a les aules, per tal de conviure amb aquesta part de la nostra realitat de forma sostenible.
Davant del consum indiscriminat d’imatges, a temps complet i multipantalla, potser hauríem de plantejar una certa dieta que permeti restituir les formes de participar de la recepció. El respecte a l’elaboració i la construcció dels relats cinematogràfics, i conseqüentment de l’autoria, passen, segons el nostre parer, per una operació de reeducació de la mirada, de manera que l’experiència emocional, l’anàlisi i la interpretació es realitzin en moments adequats on els sentits del film o de la producció audiovisual puguin desplegar-se amb l’atenció necessària.
L’ensenyament de la història i dels llenguatges del cinema i la cultura audiovisual ha de contribuir a reinstal·lar el respecte per les obres. Es tracta de reconèixer l’especificitat de la representació cinematogràfica en tota la seva complexitat, però sense desestimar la manifesta influència que té en altres camps del saber contemporani, i viceversa. S’haurà de saber conjugar, amb la resta d’aprenentatges, l’habilitat de pensar els enunciats audiovisuals des dels diversos àmbits que els construeixen i en els que incideixen: des dels llenguatges, les diverses narratives, la història estètica, la seva relació amb la contemporaneïtat de producció i recepció i també des de la indústria i la seva evolució. Els horitzons que s’obren són vacunes precises contra el consentiment, com a actitud majoritària, davant de qualsevol discurs audiovisual. En el fons, es tracta de millorar la relació amb l’entorn a través d’allò que aquest produeix, expressa i representa mitjançant el cinema i l’audiovisual, del que en són part ineludible.
Marta Nieto Postigo
Drac Màgic