Com és sabut, l’Educació en Comunicació Audiovisual no està recollida de forma prescriptiva en els currículums escolars. Però malgrat això, l’educació mediàtica és present, d’una forma o altra, en molts centres docents tant de Primària com de Secundària, tant públics com concertats.
Parlem amb diferents professores d’arreu per saber la seva opinió sobre el tema. Pilar Alfonso, de l’IES Doctor Faustí Barberà d’Alaquàs (l’Horta), subratlla que la presència de l’Educació en Comunicació als centres és gràcies únicament al voluntarisme del professorat: “els intents d’implementar l’Educació en Comunicació per part del professorat han estat constants, si més no, des de finals dels anys noranta del segle passat.” En el mateix sentit es manifesta la professora Rosa Maria Delgado, de l’Institut Camps Blancs de Sant Boi del Llobregat: la presència de l’Educació en Comunicació sempre “queda en mans de trobar-se amb un professorat sensibilitzat i, a més a més, amb un alt grau de motivació, capaç d’engrescar l’alumnat, professors i direcció per tal d’aconseguir píndoles d’espai-temps i formació.”
Una de les preguntes recurrents quan parlem de l’Educació en Comunicació és: com implementar l’educació mediàtica? Què és prioritari a l’hora de introduir els mitjans de comunicació a les aules? La didàctica, la producció, l’anàlisi? “En la meua opinió, l’aplicació didàctica i l’anàlisi de continguts han de ser prioritàries i s’han de donar alhora.” ens diu Pilar Alfonso. En aquest sentit, Rosa Maria Delgado va més enllà i creu que els tres aspectes estan “vinculats” entre si “i més si pensem en projectes, que des de qualsevol àrea es poden presentar en format audiovisual.”
Reproducció o producció
La producció audiovisual és una de les activitats més esteses entre els centres docents que treballen l’Educació en Comunicació. L’augment de treballs presentats als premis “El CAC a l’escola” és un indicatiu que cada vegada es fa més producció escolar. Per Gemma Paricio, professora de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, “en els darrers anys s’està produint la sobrevaloració de les produccions audiovisuals en detriment de l’anàlisi i coneixement i això té a veure, en certa manera, en què cada vegada és més fàcil produir i compartir en la societat de les xarxes socials. Crec que la prioritat és saber establir una relació equilibrada entre mirar-fer-avaluar.”
Però la producció audiovisual ha arribat als centres no només pel voluntarisme d’un munt de professors i professores, també ha arribat de la mà d’associacions o col·lectius externs als centres, com per exemple Cinema en curs, ADPC, Teleduca o Kineina. Cada vegada són més les escoles i instituts que, vista la manca de material per a la producció i de programes d’edició que hi ha en els centres docents, busquen l’oferta externa d’aquest tipus de activitat.
Per a la Pilar Alfonso la producció audiovisual no es pot plantejar de forma aïllada, és un segon pas després de l’anàlisi del contingut mediàtics “cal potenciar la producció escolar, però com una forma d’estimular la creativitat dels alumnes, no com un aparador de la creativitat del professorat (o d’altres) o com a imitació del models comunicatius dominants.” (Vegeu l’article “Externalització” de Pilar Alfonso).
També cal tenir en compte altres aspectes a l’hora de realitzar una peça audiovisual escolar; així Rosa Delgado apunta que “la producció final dependrà tant de la idoneïtat dels continguts seleccionats segons objectius traçats, com del domini sobre el procés d’execució.”
Per assegurar totes aquestes finalitats de l’Educació en comunicació -aplicació didàctica dels mitjans, desenvolupament creatiu del llenguatge audiovisual, capacitat analítica dels continguts mediàtics, etc.- la Gemma Paricio proposa que “l’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica necessita que estigui en mans de professorat especialitzat.”
Objectius i continguts
Per al professorat que desenvolupa activitats audiovisuals, ja sigui de producció o d’anàlisi, apunten dues necessitats: per una banda regular l’Educació en Comunicació en els currículums i per l’altra donar continuïtat als continguts amb professorat format en comunicació i pedagogia. Descartada la possibilitat de desenvolupar l’educació mediàtica de forma “transversal” per culpa de la “verticalitat” i la compartimentació de les àrees, sobretot a l’Educació Secundària, Gemma Paricio apunta que “és hora de reivindicar i donar valor a l’Educació en comunicació com a saber escolar clau en el món actual i, per tant, amb objectius propis, amb continguts propis.”
Sobre la situació actual de l’Educació en Comunicació Pilar Alfonso és molt més contundent: “Si encara no s’ha aconseguit de manera universal i significativa és, al meu parer, per falta d’iniciativa i de voluntat dels gestors polítics. Per la incapacitat de dues generacions de polítics que no han sabut consensuar una bona escola pública, amb una bona educació en comunicació.”
Joan Jordi Raventós