L’espai comunicatiu del relleu generacional
Què tenen en comú els tweets d’en Justin Bieber, una entrevista de ràdio de la Shakira, la disfressa de Superman i els cromos dels jugadors del Barça?
Tots els seguidors de la sèrie televisiva “El Ministerio del Tiempo” han conegut fets de la narració a partir de textos documentals, fòrums interactius, o imatges del rodatge. Els fans estan descobrint cada setmana, a la web oficial del programa, diversos vídeos suposadament enregistrats per algun dels protagonistes, que vol interrelacionar amb l’audiència afegint a les pel·lícules un discurs paral·lel, amablement intimista. Els telespectadors estan elaborant mentalment una realitat complexa a partir dels fragments informatius que els arriben des de canals i codis molt diversos. És l’univers de la Transmèdia.
La figura artística i humana d’en Justin Biber s’entén a partir de la suma del què fa, el què canta, el què escriu a les xarxes socials o el “merchandising” que ens ven la seva discogràfica. La identitat calidoscòpica de la Shakira es construeix des dels nombrosos entorns mediàtics i comercials que complementen la seva faceta musical. Les aventures de Superman i el seu impacte en l’imaginari col·lectiu només es pot entendre des de la reconstrucció personal que cada un de nosaltres ha fet del que ens arriba pels còmics, les pel·lícules i les infinites metàfores de la malaurada vida del seu actor més emblemàtic. El Barça… bé, personalment, encara estic intentant entendre què és, què representa i com es desenvolupa el món simbòlic i cultural que desplega la narració esportiva i econòmica d’aquest equip de futbol.
Algú podria dir que la Transmèdia ha existit sempre en la comunicació humana, des del moment que el llenguatge gestual, probablement anterior a l’oral, ha complementat de forma sistemàtica els missatges complexos e intencionats dels individus. Podria dir que les pintures rupestres, l’escriptura sobre qualsevol suport o els xiulets dels guerrers guanxes de la Gomera són mitjans de comunicació amb codi propi i audiència múltiple que donaven dimensió transmèdia a missatges molt anteriors a la invenció d’Internet. Que la ràdio i la televisió ja generava un discurs fragmentat, que prenia forma singular e intransferible amb la interpretació individual de les vivències de l’acte comunicatiu de cada espectador. Però la veritat és que mai, com ara, han existit tants canals, llenguatges, formats i espais narratius a l’abast de tothom. Mai abans hi havia hagut aquesta convergència extrema de totes les formes de comunicació explícites codificades, que transforma el text, la imatge, la paraula o l’enregistrament del moviment, en impulsos matemàticament discrets: en una tirallonga de zeros i uns. La complexitat comunicativa humana augmenta dia a dia, i promet incorporar vies per ara impensables. Entrem en el món de la Internet de les Coses, l’anàlisi visual de l’anomenat Big Data, i les projeccions hologràfiques fetes per implants i aparells integrats a la roba i els objectes quotidians. Les tecnologies de Realitat Augmentada s’encarregaran de traduir, automatitzar i fer invisible bona part de la informació comunicativa i de les metadades que generem col·lectivament, sovint de forma inconscient, en el rerefons dels canals visibles i explícits.
Hem entrat en una nova Era de comunicació Transmèdia, on les antigues habilitats comunicatives bàsiques (llegir, escriure, parlar i escoltar) són del tot insuficients. D’altre banda, la interacció, que va entrar formalment en el món acadèmic fa amb prou feines quinze anys, de la mà del Marc Comú de referència Europeu per a les Llengües s’ha sobredimensionat. És present arreu per l’ús les xarxes socials, les aplicacions de comunicació instantània dels mòbils, i la gestió que els prosumidors fan actualment de la seva identitat digital. La informació flueix en simultaneïtat discontínua, en diversos entorns. El coneixement es construeix conjuntament en xarxes superposades de diàlegs anonimatitzats, en debats virtuals sincrònics i asincrònics, i en plataformes multimodals, internacionalment globalitzades. Per entendre el món, les noves generacions necessitaran habilitats comunicatives híbrides per a completar la seva realitat vivencial. Hauran de desenvolupar competències integrades que els ajudin a fer una “lecto-transmèdia” de la “trans-literalitat” dinàmica i emergent que els arriba, fraccionada, en diferents llenguatges, idiomes i estructures espai-temporals.
L’escola quedarà obsoleta en breu, si els docents no incorporen aquesta mirada transversal i connectivista en una Pedagogia Sistèmica. Cal una didàctica comunicativa específica transmèdia, que permeti a l’alumne abordar la realitat neuronal integrada e integradora de la comunicació humana expandida. Ja no és suficient amb saber llegir i entendre. Cal incorporar als projectes de centre les iniciatives col·lectives més innovadores de l’educació formal i informal, per a desenvolupar la gestió selectiva de la informació, la co-creació de coneixement en xarxes virtuals i l’autoregulació voluntària de les emocions, per la comunicació i la convivència. Cal modelitzar dissenys de pensament creatiu (Design thinking) i seqüències cognitives de descoberta (Inquiring Minds), juntament amb les estratègies d’emprenedoria per la resolució de problemes (Problem Solving Entrepreneurship).
Aprendre a comunicar-se en la transmèdia demana estratègies que centrin el discurs, que focalitzin el missatge i que produeixin l’impacte desitjat. És el moment de canviar un sistema educatiu que fou eficaç en el seu moment, però que actualment amenaça l’eficiència comunicativa del relleu generacional.
Ens cal una altre escola! Qui s’hi apunta?
Neus Lorenzo i Galés