L’educació audiovisual… en una cruïlla

cruilla

Començaré afirmant allò més obvi: hi ha moltes manera de veure-ho. Consolidar en tots els nivells educatius una educació en comunicació audiovisual universal i significativa reclama un canvi legislatiu imprescindible, però també un esforç del professorat per tal d’aprofondir en les diferents visions i d’aprofitar-les dins i fora de l’aula. De vegades, explicitar des d’on parla cadascú pot ajudar a entendre’ns. Breument, diré que sóc professora de Secundària en un centre públic, i que els darrers quinze anys he impartit l’optativa Comunicació Audiovisual i Tallers d’Audiovisuals en 1r, 3r i 4t d’ESO, a més de Llengua i Imatge en 1r de Batxillerat. He realitzat una quinzena de curtmetratges de ficció amb els meus alumnes els quals han estat seleccionats (i, de vegades, premiats) en diferents festivals i concursos escolars.

Ací –en aquesta Comunitat, en aquesta ciutat– l’educació audiovisual va començar, si més no, als anys noranta del segle XX. Ací, fins l’arribada de la LOMQE, s’han impartit optatives d’audiovisuals en molts centres durant molts cursos i amb molt bona acceptació per part de l’alumnat. Ací Cinema Jove Escolar ha complert els trenta anys, i a finals dels noranta va organitzar unes jornades, pioneres, de Comunicació Audiovisual a l’aula. Per què resulta tan difícil traçar línies de continuïtat eficaces i duradores? Quantes vegades es pot descobrir Amèrica en una dècada?

Diria que l’evolució de la societat i de l’escola en aquestes darreres dècades ens ha portat fins una cruïlla on s’entrecreuen moltes oportunitats i alguns riscos. Tot seguit, m’agradaria plantejar obertament els cinc riscos que considero determinants.

1. EL RISC DE CONFONDRE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL AMB EDUCACIÓ AUDIOVISUAL

Al meu parer, en els darrers anys s’està produint la sobrevaloració de les produccions audiovisuals en detriment de l’anàlisi i coneixement de treballs audiovisuals en qualsevol format. La confusió té a veure, sens dubte, amb la pantallització de la nostra societat. Les produccions audiovisuals –amb o sense qualitat visual/narrativa/estètica–  resulten cada vegada més fàcils de produir i més fàcils de compartir en la societat de les pantalles i la hiperconnectivitat. La producció i els festivals escolars (del passat: Inquiet, Mira’m, ForoImatge; o del present: Mice) han jugat i juguen un paper decisiu com a estímul, mostra i punt de trobada. Tanmateix, goso afirmar clarament que em pareix tan important realitzar un curtmetratge/treball audiovisual amb alumnes com donar a conèixer i analitzar els múltiples relats audiovisuals i fenòmens comunicatius de la societat actual. Hi estem d’acord: Mirar i fer. Fer i mirar. Totes dues experiències de manera complementària i continuada al llarg dels dies, de les setmanes, dels mesos, dels cursos.

objectiu400

2. EL RISC DE CONFONDRE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL AMB EDUCACIÓ CRÍTICA

El conegut terme “parany del tècnic” fou utilitzat per Len Masterman –mestre i pioner a Europa en la introducció dels mitjans de comunicació a l’aula. Masterman volia advertir-nos que amb el treball pràctic no és prou i que  no garanteix per se el pensament crític. Si volem evitar la reproducció en els treballs escolars dels models dominants, cal un treball d’anàlisi paral·lel. Pilar Aguilar ha escrit també pàgines ben interessants al respecte. Què volem dir quan diem educació en comunicació audiovisual? Intentaré aportar una resposta al llarg dels punts següents.

3. EL RISC DE CONFONDRE TRANSVERSALITAT I ÚS INSTRUMENTAL DE LES TECNOLOGIES ACTUALS AMB EDUCACIÓ (i cultura) AUDIOVISUAL

Algunes veus insisteixen a dir que no s’hauria de demanar una nova assignatura sinó eliminar les ja existents. Hi estic d’acord! Però, mentre construïm eixa escola ideal, mentre no s’elimien totes les altres, l’escola del segle XXI pot prescindir de l’educació audiovisual?

L’audiovisual és vist encara com ‘quelcom al servei de…’, de la literatura, de la filosofia, del canvi climàtic, de l’educació per al desenvolupament, de l’educació en valors… És hora de reivindicar i donar valor a l’educació en comunicació com a saber escolar clau en el món actual i, per tant,  amb objectius propis, amb continguts propis. Ningú discuteix que l’audiovisual s’ha d’utilitzar de manera transversal i instrumental, però, a més:

hi ha el cinema com a art
hi ha la (post)publicitat: els espots, el màrqueting de carrer, la publicitat de contingut…
hi ha eixe edufotògraf anomenat Joan Fontcuberta, i tants d’altres
hi ha les marques sempre tan atentes per a educar… consumidors, clar. I els seus relats per explorar
hi ha els videocreadors
hi ha els falsos documentals i les seues pistes d’alt contingut pedagògic
hi ha la hiperconnectivitat
hi ha la desconnexió
hi ha… un llarg etcètera.

En una societat en què els agents educadors es multipliquen dia a dia, hauria d’haver també la mirada compromesa i crítica de l’escola, dels mestres i professors. L’any 2009 la Unió Europea difongué una recomanació per tal d’introduir una assignatura anomenada “Educació mediàtica” en l’ensenyament obligatori, per què el que “recomana” Brussel·les és tan determinant en alguns assumptes i tan insignificant en uns altres?

cineu

4. EL RISC DE CONFONDRE ELS RESULTATS AMB PROCESSOS PEDAGÒGICS I CREATIUS

Què és una producció audiovisual escolar? Una producció feta amb alumnes o una producció feta per alumnes, dirigits un professor? Parle de Secundària que és el que conec. Vull defensar el dret dels alumnes a viure complet un procés creatiu: a fer i refer el guió, a buscar actors i localitzacions, a sentir-se responsables de la gravació, a experimentar les possibilitats de l’edició. I, sobretot, el seu dret a equivocar-se, i a aprendre dels errors. Nosaltres col·laborem a educar ciutadans que després seran lampistes, o forners, o biòlegs, o periodistes o directors de cinema. Tant se val. El contacte amb els professionals és important, necessari. Tanmateix, l’externalització (això és: la producció audiovisual des de fora de l’escola a través de productores o associacions), al meu parer, és un error per dos motius: perquè mina l’educació audiovisual dels alumnes en nom de l’acabat professional o de la competitivitat; i perquè representa un pas cap a la mercantilització de l’educació, com en les darreres dècades hem vist en molts altres àmbits.

5. EL RISC DE CONFONDRE L’EDUCACIÓ AUDIOVISUAL AMB UN CROMO (no, no he dit croma; he escrit cromo).

L’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica reclama professorat especialitzat. No pot ser un cromo a l’espera d’un departament o d’algun professor que s’haja quedat sense hores en alguna temible reforma educativa. Tant fa si és de valencià, de grec, de filosofia o de tecnologia. L’educació en comunicació audiovisual reclama continuïtat del professorat, i vies d’accés dels nous titulats universitaris en comunicació a les aules de secundària.

Fet i fet, l’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica hauria d’ajudar a pensar els fenòmens culturals i comunicatius actuals més enllà de les opinions immediates i espontànies, en la teoria i en la pràctica. És la nostra responsabilitat docent i ciutadana.

I ara disculpeu tot el que, per les limitacions d’espai que l’ocasió exigeix o per oblit, he deixat fora d’aquest text escrit apressadament. Com acostuma a dir l’administrador d’aquest bloc: Seguim!

Pilar Alfonso Escuder
IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

(Article originalment publicat a 400 colps)

400colps