Els mitjans tecnològics a l’aula i la predisposició del professorat
Ja fa anys que a les escoles es treballen continguts amb mitjans tecnològics. No obstant això, l’escola els està integrant apressadament, desorganitzadament i de forma molt condicionada, atès que ja s’ha produït abans una introducció i un assentament d’aquests mitjans (i dels seus usos i funcions) en l’àmbit social i familiar (molts cops, de manera anòmala i disfuncional). Això fa que la presència dels aparells tecnològics a l’aula sigui avui irregular i desigual a Catalunya i que hi predominin factors com la dispersió i la consegüent desorientació de tothom: diferents aparells (ordinadors fixos, portàtils -particulars i de centre-, tauletes i mòbils) i diferents modalitats d’ús (aula d’informàtica, 1×1, aparells personals i comunitaris…) conviuen en la mateixa escola, fins i tot, en la mateixa aula, i amb diferents règims i condicions d’oficialitat (obligatori, recomanat, opcional, prohibit i clandestí). Alhora, conviuen entre el professorat diferents nivells, en ocasions massa dispars, de coneixement, adaptació i ús als nous mitjans tecnològics. I, encara, cada centre i, fins i tot, cada professor, pot fer una aproximació diferent a l’enseyament en i amb tecnologies, com també pot no fer-la. Tot això de forma totalment lliure i desregulada, amb l’afegit que avui la propietat de l’aparell tendeix a ser cada cop més de l’alumne.
L’educació en mitjans
L’educació mediàtica i audiovisual ha penetrat a l’escola només lleugerament. Iniciatives individuals i voluntaristes, deslligades dels currículums i sense gaire recursos (ni pedagògics ni econòmics) no aconsegueixen transcendir ni assentar l’alfabetització mediàtica en els instituts, en els currículums ni en les pràctiques educatives dels docents, almenys d’una manera coordinada, formalitzada i abundosa. Només durant un cert temps es va introduir l’educació mediàtica des d’un punt de vista funcional, utilitari i mecànic, és a dir, per introduir l’alumne en l’ús (en aquella vella i ara obsoleta, en cas d’exisitir encara, aula d’informàtica). Aquesta educació avui ja no és necessària.
El llenguatge audiovisual
L’escola ha ensenyat sempre gairebé exclusivament en el marc de la lectoescriptura. Però, paradoxalment, avui el món és majoritàriament audiovisual. L’escola ha de preparar els alumnes per al món, però oblida sistemàticament la cultura audiovisual i els el fa conèixer només a partir de la llengua escrita i del text. És absurd, doncs, en aquest context, bandejar l’ensenyament del llenguatge audiovisual i l’anàlisi dels mitjans o acudir-hi, com a molt, com a recurs lúdic o motivador.
No és poca la importància dels mitjans i dels continguts audiovisuals en la societat. Coneixem la realitat de forma mediatitzada, gairebé mai som al davant dels fets sobre els quals opinem i parlem. Els mitjans de comunicació ens donen coneixement més enllà del nostre cercle de relacions, ajuden a formar la nostra ideologia, propicien la nostra integració en la societat i ens proposen (sovint de forma massa contundent i persistent) models de bellesa i comportament. I, encara, avui els mitjans tecnològics ens permeten donar a les nostres vides un caràcter públic oferint documents personals a la comunitat. Els joves, en edat de formació, en reben un impacte enorme, fins al punt que els prenen de referència (a cegues o per imitació), en suspenen la incredulitat (com si tot fos ficció!) i no els apliquen els processos lògics de filtratge, contrast i crítica. Aquests consums indiscriminats i directes, sense mediació ni orientació, lluny d’enriquir-los els fa vulnerables i ignorants.
Un camí d’innovació metodològica
Doncs, per què no fer partícip l’escola de tot aquest procés, assentat ja (parcialment i ple d’irregularitats), en el dia a dia dels alumnes, orientat-los cap al consum acadèmic i responsable i cap a la creació i transmissió de coneixement més enllà de les proves escrites (exàmens, treballs…), en els seus mitjans de comunicació habituals (que no són ja el paper i el bolígraf) i en llenguatge audiovisual?
És imprescindible despertar en els alumnes una visió crítica i intel·ligent dels mitjans i convertir-los també en agents actius d’un món connectat i majoritàriament audiovisual. Cal fer-los passar de consumidors a creadors i accedir al coneixement d’una manera activa, donant una nova forma, pública i creativa, al seu aprenentatge. A l’escola, de manera natural, organitzada i orientada.
Gerard Vilanova, professor de llengua i literatura catalana a l’ESO
Col·legi El Casal, Castellar del Vallès