Quadres d’imatges pixelades

Pel carrer et creues amb dotzenes de persones que van mirant la pantalla del seu telèfon. Passejant pels carrers de Barcelona contes centenars de persones –petites i grans- connectades a petits dispositius mòbils a través dels auriculars. Centenars de parells d’orelles que volen fugir de la contaminació acústica de l’Eixample, del soroll impertinent de la ciutat: de les sirenes cridaneres, del brogit dels motors dels cotxes i els autobusos. Pels auriculars sona una música que res te a veure amb les imatges que l’envolten.

Recordes Tesis, la primera pel·lícula de l’Alejandro Amenábar: aquella escena on el director juga amb la subjectivitat de la càmera i també amb el “so subjectiu”, mostrant allò que veuen dos dels personatges i al mateix temps la música que està escoltant cadascun mentre es miren a la cafeteria de la Facultat.

Estires del fil i recordes algunes “dissonàncies” entre la imatge i el so… les pel·lícules de Bollywood sense àudio al Mayura, el teu restaurant preferit. En el cafè de disseny que hi ha davant de casa, la Sade canta –sense veu- amb uns pantalons negres molt ajustats; mentre, des dels altaveus del local l’Alguer Miquel de Txarango canta allò de “cerca l’essència de l’amor tan màgic tan diví; abraçat a un arc de Sant Martí; vols la dansa del vestit; vull la lluna dins del llit; fer-te la cullera a mitjanit”.

En la mateixa vorera, no molt lluny d’allà, en un bar musical, una vegada més Ingrid Bergman parla amb Humphrey Bogart, la veu de Justin Vernon tapa descaradament i dolça tot el diàleg del film. Finalment Bogart, com sempre, es queda a Casablanca desapareixent entre la boira al costat del capità Louis Renault (Claude Rains), ningú sent el que diuen… El disc de Bon Iver segueix girant en el lector de CDs –indiferent a tot allò que passa a Casablanca o a Barcelona- ara, però, canten una altra cançó.

Centenars de pantalles adornen les parets de bars musicals, cafès i restaurants. Pantalles planes que sense àudio es converteixen en quadres, quadres d’imatges pixelades en moviment. Sense so les pantalles prenen un altre valor, un altre significat… l’audiovisual es trenca en dos per convertir-se amb un “art visual” de formes i no sempre de colors. Vídeo art que acompanya la música que arriba per un altre camí. Llenguatges diferents que es troben a la barra de qualsevol bar o a la taula d’un restaurant. Els comensals del Mayura, però, indiferents segueixen conversant.

Francesc-Josep Deó