Recordo un viatge que vam fer plegats a València, ja fa uns quants anys, perquè tots dos havíem de participar en unes conferències. Atès que  vam estar-nos allà tres dies, es va oferir a fer de “cicerone” per aquella ciutat. A mesura que recorríem els carrers anava explicant la història dels edificis, anècdotes, la problemàtica de la llengua, etc. Les seves paraules encisaven. El caminar es convertí gairebé en un monòleg.  En Miquel explicava i explicava i jo escoltava. De tant en tant m’atrevia a preguntar. Vaig adonar-me que era un pou de ciència. La seva manera de transmetre coneixements, amena i entenedora,  em recordà l’estil de l’historiador Indro Montaneli.  T’obligava a riure després de cada comentari. El temps passà volant.

Quan ell donava la conferència jo li feia les fotos. I a l’inrevés, ell es convertia en fotògraf quan el conferenciant era jo.

Tenia un sentit de la vida molt peculiar. Trobar-te al seu costat era sinònim de  passar-t’ho d’allò més bé.

Recordo, igualment,  les visites a casa seva, al carrer Major de Sarrià. Tot eren prestatgeries plenes de bobines de cine en tots els formats. 

Si te’n volies endur alguna, sempre estava disposat a deixar-te-la. A més, sempre afegia mil i un punts de vista sobre la  pel·lícula en qüestió.

A vegades l’havia acompanyat a comprar per aquelles botiguetes del seu barri, ancorades en els anys cinquanta o seixanta. Mentre comprava no parava d’explicar moltes vivències dels seus viatges, sobretot a Geòrgia (antiga República Soviètica).

Ha estat tot un plaer gaudir de la seva amistat. Mai no oblidaré haver estat un company de conversa tot i que, com ja he dit, ell era el protagonista i jo l’espectador.

Miquel, et trobo / et trobem a faltar.