LA
POSTURA OFICIAL DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA
 Poques
setmanes després de l'estrena de "Mar adentro" i de "Million dolar
baby" i, probablement, a causa del seu èxit i de la seva capacitat
per plantejar el debat sobre l'eutanàsia a l'opinió pública,
la Conferència Episcopal va llançar una campanya per mobilitzar
les consciències dels fidels catòlics (El País 6-11-04,
La Vanguardia 7-11-04) en contra de l'eutanàsia activa i passiva.
Per fer això va imprimir set milions de fulletons en els que assegurava
que l'eutanàsia és una forma d'homicidi. Fulletons que no
es van arribar a distribuir a les parròquies catalanes.
En aquest opuscle
contra l'eutanàsia repartit per l'Església Catòlica
espanyola es pot llegir que la legalització de l'eutanàsia
precipitaria greus conseqüències socials, ja que alguns malalts
fins i tot podrien ser fàcilment eliminats sense el seu consentiment.
O que la vida no és a disposició del propi individu com si
fos una finca o un compte bancari i que la vida és digna perquè
té el seu origen i destí en Déu.
No obstant,
la majoria dels metges de l'estat (sis de cada deu) són partidaris
de legalitzar l'eutanàsia i donen suport a un canvi de llei per
permetre als malalts demanar i rebre el suïcidi assistit o eutanàsia
activa, segons una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques
(CIS). Però l'eutanàsia és delicte en aquests moments,
segons l'article 143 del codi Penal. Així, en els casos que comunament
es consideren eutanàsia o suïcidi les penes són de sis
mesos de presó per a qui col·labori, i de tres anys per a
l’executor assistit de l'eutanàsia.
En la presentació
de la campanya de l'Església va estar present el president de la
Federació Nacional d'Associacions de Lesionats Medul·lars
i Grans Minusvàlids, Alberto Pinto. Pinto explicà que, després
de l'estrena la pel·lícula "Mar adentro", moltíssims
tetraplègics es van dirigir a ell indignats perquè el film
feia la impressió d'abocar a aquests malalts a una única
opció: morir-se. El president d'aquesta Federació afegí:
"Si hi ha alguna cosa que uneix als 12.000 lesionats medul·lars
espanyols és l'amor a la vida."
ACTIVITATS
1.-
Creieu que determinats malalts podrien ser fàcilment eliminats sense
el seu consentiment, tal com diu la Conferència Episcopal ?
2.- Com
valoreu l'afirmació de que la vida no pertany a l'individu?
3.-
El president de la Federació Nacional d'Associacions de Lesionats
Medul·lars i Grans Minusvàlids, transmet la queixa de "moltíssims
tetraplègics perquè el film feia la impressió d'abocar
a aquests malalts a una única opció: morir-se." Després
d'haver vist la pel·lícula, què en penseu d'aquesta
afirmació? Com creieu que hagués respost Ramón Sampedro
a aquestes paraules? El president d'aquesta associació va intervenir
en la presentació de la campanya contra l’eutanàsia organitzada
per l'Església Catòlica, què en penseu d'aquest fet?
EL CAS DE
TERRI SCHIAVO
La vida de Theresa Terri Marie Schindler
es va il·luminar quan va conèixer Michael Schiavo, a principis
de 1983, quan els dos eren estudiants del Bucks Community College (Filadèlfia).
Va ser amor a primera vista. Per a Terri va suposar a més la recuperació
de la seva autoestima, la confirmació de que ella, que mai havia
tingut novio i havia estat acomplexada per ser grassa, era una noia atractiva.
Es van conèixer just després de perdre 45 quilos dels 110
que va arribar a pesar, però la seva tendència a engreixar-se
ràpidament la va portar a obsessionar-se per aprimar-se i, finalment,
fou el detonant de la seva mort.
L’any 1989,
cinc anys després del casament amb Michael, Terri havia aconseguit
aprimar-se 16 quilos i volia quedar-se embarassada però no ho aconseguia.
Feia temps que els Schiavo volien tenir fills i van decidir acudir a una
clínica de fertilitat. Mentre seguia el tractament, Terri gairebé
no menjava i bevia de 10 a 15 gots de te al dia. La nit del 25 de febrer
de 1990, Michael es va despertà al sentir un soroll en el passadís
i es va trobar la Terri desmaiada. En els set minuts que va trigar l’ambulància
a arribar, la noia va patir danys cerebrals per mancar d’oxigen. Els metges
van dir que l’aturada cardíaca havia estat causada per una baixada
de potassi.
El cos de Terri
Schiavo va deixar de viure el dia 31 de març de 2005, després
de dues setmanes desendollat de la sonda que l’alimentava. Després
de llargs procediments judicials des de 1998, i amb l’oposició frontal
dels seus pares, el seu marit va aconseguir que els jutges permetessin
desendollar-la.
La batalla
al voltant d’aquest cas va posar de manifest la dimensió més
ultramontana de la dreta cristiana extremista i la seva utilització
política, però també ha confirmat la fortalesa de
l’estat de dret als Estats Units. Per altra banda, un altre element d’interès
ha estat que els polítics van descobrir en els sondeigs que hi havia
una clara majoria de ciutadans nordamericans a favor de deixar morir la
Terri, una noia que se li va oblidar de signar de jove un testament vital
amb instruccions específiques per, arribat el cas, no mantenir-la
viva amb mètodes artificials.
Els pares de
la noia van implorar fins l’últim moment a la justícia, al
president Bush, al seu germà Jeb, governador de Florida i als legisladors
de Washington i de Florida, perquè tornessin a connectar les sondes
a la seva filla (després que els tribunals accedissin a la desconnexió)
i els concedissin un nou judici. Però una rera l’altra se’ls van
anar tancant les portes, fins i tot quan des de Washington es va aprovar
una nova llei d’urgència aprovada pel Congrés i signada pel
president Bush, i fins tot quan el governador de Florida va intentar assumir
la custòdia de Terri. Els tribunals van tenir la última paraula
i fou que no.
Els jutges
van tancar files corporativament, ressentits per la intervenció
del Congrés amb una llei que els instava a reobrir el cas a partir
de testimonis i proves que havien estat excloses. El jutge encarregat del
cas va declarar inconstitucional la intervenció de Bush i del Congrés.
Podem dir doncs, que el cas de Terri Schiavo, a més de constituir
un capítol més en la lluita per l’eutanàsia ha estat
un batalla de poders.
EUTANÀSIA:
VIURE I MORIR AMB DIGNITAT
 Sens
dubte, l’eutanàsia serà una de les grans qüestions que
preocuparan la nostra societat en els propers anys. En els països
desenvolupats l’esperança de vida gairebé s’ha duplicat al
llarg del segle XX i la medicina cada cop disposa de més mitjans
que permeten allargar la vida, a vegades, fins i tot contra el sentit comú.
Per tant, cal preguntar-se, què cal fer amb els malalts en fase
terminal, amb unes condicions de vida veritablement inhumanes. Es tracta
d’una qüestió que molts ciutadans haurem d’afrontar directament
en els propers anys.
Etimològicament
la paraula “eutanàsia” significa “bona mort”. Històricament
aquest terme s’ha utilitzat per descriure actuacions molt variades en contingut,
destinades a facilitar la mort del malalt irreversible amb una situació
greu de patiment físic i/o psicològic. La tendència
actual és restringir la paraula eutanàsia a les accions realitzades
per un professional sanitari a petició expressa i reiterada d’un
pacient que viu una situació de patiment derivat d’una malaltia
incurable, que ell viu com inacceptable.
Si en el cas
de Ramón Sampedro hagués participat un professional de la
salut, el terme adequat hagués estat “suïcidi mèdicament
assistit”. En cas contrari parlem simplement de suïcidi i ajut al
suïcidi.
En el cas de
Terri Schiavo, estàvem davant d’una suspensió progressiva
de tractaments en els malalts irrecuperables. Aquesta és una pràctica
comuna en tots els països del món, i respon a la necessitat
ètica d’evitar que la tecnologia mèdica acabi destruint la
dignitat de les persones. Deixar morir aquell a qui la malaltia ja ha vençut
definitivament, encara que les màquines el fan seguir respirant,
és un exercici d’humanitat. En aquest cas no es tenia coneixement
d’allò que hagués desitjat la pacient, perquè la pacient
no va complimentar un testament vital. Aquest fet va fer fàcil la
manipulació ideològica, religiosa i política.
La sedació
paliativa és una pràctica mèdica que, si es fa d’acord
amb els protocols estandarditzats és, simplement, una bona pràctica
clínica. Consisteix en facilitar als pacients terminals en agonia
que ho autoritzin o que ho hagin autoritzat, la possibilitat de rebre medicació
que els adormi profundament mentre esperen la mort.
ACTIVITATS
1.- Investigueu
sobre la malaltia que consisteix en l’obsessió per aprimar-se. Quin
nom té? A quin tipus de persones els afecta més?
2.- Per
què es diu que el cas Terri Schiavo fou una batalla de poders? Quins
poders s’enfrontaven? Quants poders té un estat democràtic,
teòricament?
3.-
Per que se’ns ve a dir que l’eutanàsia serà una gran qüestió
de debat en els països rics, en els propers anys?
4.- Quin
tipus de manipulació ideològica, religiosa i política
va patir el cas Schiavo? Per part de quins sectors?
5.-
Com creieu que la tecnologia mèdica pot atemptar contra la dignitat
de les persones malaltes?
6.-
Podeu citar algun cas, més o menys conegut, on es va mantenir artificialment
la vida d’una persona per diverses raons, sense pensar en el seu patiment
físic? Expliqueu una mica el cas.
EL CAS LEGANÉS
 A
l’abril de 2005 es va desfermar una crisi a la sanitat de Madrid arran
de l’anomenat cas Leganés. Manuel Lamela, conseller de Sanitat de
la Comunitat de Madrid, amb l’aquiescència d’Esperanza Aguirre,
presidenta d’aquesta comunitat; va destituir Luis Montes, coordinador d’urgències
de l’hospital Severo Ochoa de Leganés, perquè havia rebut
una denúncia anònima que acusava Montes de sedar irregularment
els malalts molt greus, i accelerar així la seva mort per estalviar
diners al centre.
Més
de 400 metges madrilenys es van mobilitzar en defensa del seu company,
tot demanant la dimissió del conseller de Sanitat. En aquest context,
resulta molt interessant i aclaridora la següent entrevista feta al
cap de la UVI del mateix hospital, Frutos del Nogal, on explica els problemes
i les pràctiques habituals en el servei d’urgències pel que
fa als malalts terminals:
Frutos del
Nogal fue coordinador de Urgencias de Leganés entre 1987 y 1990
y actualmente dirige la UVI del centro. Del Nogal, madrileño de
56 años, defiende las actuaciones de los médicos del centro.
Pregunta.
¿Hay sedaciones irregulares, sin consentimiento?
Respuesta.
No. Se han hecho todas con consentimiento.
P. ¿Por
qué se hacían sedaciones en urgencias?
R. Puede
que urgencias no sea el mejor sitio. El problema es que el hospital ha
estado durante muchos años sometido a una presión asistencial
muy alta. Estábamos entre los índices más bajos de
camas por habitante de Madrid. La consejería, que ahora se rasga
las vestiduras, no ha hecho nada sobre la falta de camas. La unidad de
cuidados paliativos tiene sólo cuatro camas.
P. Pero
había una habitación en urgencias para los enfermos terminales
aunque no es normal.
R. En
muchas ocasiones, los ingresos de gente en estado terminal superaba a esa
unidad de cuatro camas y, por dignidad de las personas y por dignidad profesional,
se hizo un sitio en urgencias para ello. Somos los primeros en reclamar
sistemas de cuidados paliativos para que la gente tenga una buena muerte.
P. ¿Es
eutanasia?
R. Una
buena muerte, una muerte sin angustia, una muerte sin dolor. Esto no es
eutanasia. Esto es sedación en pacientes que están agonizando,
que les quedan pocos días de vida. Es una dignificación de
la muerte. No es acortar la vida, sino acortar la agonía. Nadie
debería pasar dolor salvo que sea su expreso deseo porque la sanidad
dispone de fármacos para que eso no sea así. Lo otro no es
digno. Si no se puede hacer en unidades de urgencias, en algún sitio
habrá que hacerlo. Si es en Urgencias, bendito sea. Lo que no es
ético es que una persona agonice y que nadie haga nada.
EL
PAÍS. 7 d'abril de 2005
ACTIVITATS
1.-
Pot tenir credibilitat una denúncia anònima?
2.-
Què us sembla la següent frase: "Lo que no es ético
es que una persona agonice sin que hagamos nada."
3.-
Quina seria la vostra posició com a pacients o com a professionals
en una situació semblant a les descrites.
|
