CONSTRUCCIÓ DE LA PIRÀMIDE DE KHUFU 

Per la seva banda, en la construcció de la piràmide pròpiament dita, s'hi van estar vint anys. Cada un dels cantons té una longitud uniforme de vuit pletres*.

Heròdot. Històries II

(*) Les mides de la Gran Piràmide actualment són: longitud dels costats de la base: 230 m; altura vertical: 137 m. Fou construïda amb 2.300.000 blocs de granit.
 

En aquest fragment de l'obra d'Heròdot, l'historiador grec proporciona les dades, que va obtenir en la visita que va fer a Egipte, sobre la construcció de la gran piràmide del faraó Khufu, a qui Heròdot anomenava Keops. Aquest faraó va regnar Egipte cap al segle XXVII aC.
 

ACTIVITATS

1.- Digueu quins eren els treballs preparatoris per a la construcció de la piràmide segons Heròdot, el temps que es va trigar en realitzar-los i les persones que hi van intervenir. 

2.- Quina classe de gent treballava en la construcció? ¿A quina època de l'any podia disposar el faraó de l'ajuda de la població pagesa per a la realització d'obres públiques?

EL LLEGAT D’EGIPTE 

Per fer front a les necessitats de la comptabilitat de l'estat, de l'arquitectura i de l'agrimensura, desenvoluparen la matemàtica i la geometria. Van fer servir un sistema decimal coherent i practicaren les quatre regles i les fraccions; no obstant desconegueren totalment les equacions. en geometria s'ocuparen dels triangles i dels rectangles, i conegueren la relació del diàmetre amb la longitud de la circumferència (valor pi) i els volums elementals (com el de la piràmide truncada). També van desenvolupar un sistema de pesos i mesures suficient per a les seves necessitats.

L'astronomia fou també objecte d'estudi, ja que connectaren determinades divinitats amb els planetes (en van conèixer cinc), la Lluna, de la qual en sabien les fases i moviments, i les estrelles. El dia i la nit van ser també objecte de còmput utilitzant rellotges solars i d'aigua.

Respecte la medicina, creien que les malalties eren provocades per dimonis, per la qual cosa creien que havien de ser guarides mitjançant exorcismes i pràctiques màgiques. Van ser experts en cirurgia elemental: van operar certes afeccions a la vista, cervell, boca i estómac, a apart de dominar les tècniques de la momificació.

Complement de la medicina i de la cirurgia fou la farmacopea, en la que utilitzaven gran varietat de productes minerals, vegetals i animals com elements curatius.

És important l'herència que els antics egipcis han aportat a la civilització universal a través de les influència que exerciren primer en les cultures del Pròxim Orient, i després en Grècia i Roma. Aquestes influències les podem observar en la religió (cultes, divinitats) i en l'art (tipologia de les figures, estètica). La medicina egípcia fou molt valorada pels metges de l'Antiguitat. En astronomia encara està vigent el calendari –amb alguns retocs- que van idear els egipcis. En filologia encara pronunciem, sense saber-ho, unes quantes paraules egípcies (adob, alabastre, nitro, amoníac, Isidor...)

CURIOSITATS

- Els egipcis escrivien sobre tires de teixit molt primes que treien d'una planta aquàtica anomenada "papir". Aquestes tires poden arribar a tenir desenes de metres de longitud i s'enrotllaven per tal que ocupessin menys espai.

- La Biblioteca d'Alexandria, fundada pel faraó Ptolomeu V, va arribar a tenir més de 500.000 rotlles de papirs.

- La paraula catalana desert, en castellà desierto i en francès désert, vénen de l'egipci desheret.

- El didal és un invent egipci.

- Els egipcis pensaven que les orelles, a més de ser els òrgans de l'oïda, eren part del sistema pulmonar.

- Les dames egípcies s'afaitaven el cap i el cobrien amb una perruca. Per pentinar-la utilitzaven pintes similars a les nostres.

- El billar fou inventat pels habitants del país de les piràmides. No jugaven sobre una taula sinó sobre el terra.

Elaborat a partir de:
Federico Lara Peinado
El antiguo Egipto
Akal. Madrid, 1989.
 

ACTIVITAT

- Els egipcis van guerrejar i comerciar amb molts pobles. Alguns d'ells com els cretencs, hitites, assiris i perses, foren molt importants. Feu un mapa i situeu-los. Després feu una recerca informativa sobre aquestes civilitzacions.

"LOS ENIGMAS DE LUXOR"

"(...) La aventura científica y vital del equipo español (...) se centra en excavar, restaurar y publicar las tumbas de Djehuty y Hery. El trabajo, pese a lo que pudiera parecer al tratarse de dos pequeñas tumbas –en comparación con los grandes hipogeos reales del Valle de los Reyes-, es monumental y exige unas energías y unas dosis de cuidado y de paciencia casi sobrehumanas (...).

Las labores de los dos sepulcros y sus alrededores van a prolongarse aún durante mucho tiempo: por lo menos, 10 años más. El proyecto incluye también, en su etapa final, su adecuación para que puedan ser visitados por el público. La excavación de los patios exteriores de las dos construcciones, que estaban cubiertos de tierra y ruina, ha arrojado un sinnúmero de objetos maravillosos, algunos espectaculares, y otros, además, de valor decisivo para nuestra comprensión de la historia del antiguo Egipto. Baste con citar la Tabla del Aprendiz, una tablilla preparatoria con el único dibujo frontal de un faraón que se conoce; el bellísimo ataúd de madera pintada de la Dama Blanca –así han bautizado a la anónima mujer del Imperio Nuevo envuelta en lino que apareció dentro-, o un fragmento de alabastro con el cartucho –el nombre real- de Amosis I.

El director del Proyecto Djehuty es el egiptólogo del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, José Manuel Galán (Madrid, 1963), un hombre cauto y sensato al que le interesan mucho más las inscripciones que las momias (...) y que trata siempre de contener la inmensa emoción que le provoca su trabajo.

(...) Ahora Galán acaba de regresar de la última campaña en Dra Abu el Naga, el polvo de la vieja Tebas aún pegado en las botas. En sus palabras resuenan el chasquido de las palas al cavar en la arena, las voces guturales de los capataces y el estremecedor rechinar de los escombros que amenazan derrumbarse sobre una galería subterránea (...).

Galán, como el hombre ordenado que es, empieza por el principio y recuerda cómo empezó todo: "La primera vez que vi la tumba de Djehuty fue en noviembre del año 2000. Buscaba un proyecto en Egipto de cierta envergadura y que sirviera para dar un nuevo empuje a la egiptología española. Tenía una lista de tumbas disponibles del período que me interesaba, la dinastía XVIII, el momento estelar del imperialismo egipcio. Visité varias en el West Bank; en algunas había misiones trabajando, otras estaban en muy mal estado. Acabé en la de Djehuty. Sólo entrar, me di cuenta de que era lo que estaba buscando".

(...) "Entré en compañía de Mohamed el Bialy, que es ahora mi socio en la excavación, y otro inspector, con linternas. Fuimos iluminando los relieves y las inscripciones, un trabajo muy fino de los artesanos, y entendí hasta qué punto era un monumento importante. Cumplía todas mis expectativas". El Gobierno egipcio, en la persona del poderoso Zahi Hawas, secretario general del consejo Supremo de Antigüedades, dio el visto bueno a un proyecto que coincide con sus nuevas directrices arqueológicas: no abrir nuevos yacimientos, sino excavar a fondo sitios ya conocidos, y restaurar y hacer visitables los monumentos.

(...) "Hacía casi medio siglo que nadie investigaba y nunca se había realizado un estudio completo. Cuando consulté la bibliografía sobre las tumbas me quedé de piedra ante lo poco que, contra todo pronóstico, se había hecho. Los descubrimientos que estamos realizando muestran cuánto hay por hacer en Egipto y qué importante es reexcavar y volver a investigar, incluso en sitios tan populares como Tebas", recalca Galán.

De lo colosal de la tarea de la misión española da prueba el que, acabada ya la cuarta campaña, de momento sólo se han excavado en profundidad los patios de las tumbas. “Dentro hemos documentado las inscripciones visibles, pero apenas hemos empezado a excavar. En el interior de las tumbas, los primeros metros están despejados, pero luego las cámaras están llenas casi hasta el techo de escombros. Esos escombros, y piedras, y tierra, entran por agujeros de arriba. Cerrarlos es prioritario antes de poder excavar dentro, que es lo que haremos en la próxima campaña”.

Cuatro años, y Galán aún no sabe si Djehuty está todavía dentro de su tumba. Eso es paciencia. ¿Estará? "Mi experiencia como arqueólogo es que siempre ocurre lo contrario de lo que esperas y planeas", explica con enervante prudencia. "Fuera, en los patios y alrededores de las tumbas, no esperábamos encontrar gran cosa y hemos hallado material interesantísimo. En la segunda campaña apareció en el patio de Djehuty ese estupendo sarcófago con momia y pensé que en ésta hallaríamos algún otro enterramiento, y, sin embargo, no hemos encontrado prácticamente nada. Mientras que en el patio de Hery sí que han aparecido cosas. Dentro... es difícil de decir". Venga hombre, arriesgue. "Entre los escombros y el techo de la tumba de Djehuty se ven maravillas. Relieves policromados. ¿Se habrán conservados por debajo? Parece que sí, pero hay que cruzar los dedos". La momia debería estar, ¿no? "Ésa es nuestra hipótesis. Aunque nuestras tumbas, como todas, sufrieron la acción de los ladrones, creemos que fue durante la antigüedad, cuando sólo buscaban oro y plata. Entonces no les interesaban las momias para llevárselas. Los propios escombros han protegido las zonas internas de la tumba de los ladrones modernos de los siglos XIX y XX, que son los más destructivos, los más carroñeros. Aunque las dependencias funerarias estén revueltas, creo, tengo la esperanza, que encontraremos restos del sarcófago y del ataúd y parte del ajuar. Todo ello material de significación histórica, que es lo que realmente nos interesa".

(Djehuty era) un alto funcionario, procedente se cree de Hermópolis, que desempeñó diversos cargos con Hatshepsut. Como supervisor del Tesoro fue responsable de contabilizar las ingentes riquezas que llegaron de Punt, entre ellas cantidades nunca vistas de especias y perfumes, y casi mil kilos –al peso actual- de oro.

(...) La extraordinaria calidad de los relieves de la tumba de Djehuty seguramente se explica, dice Galán carraspeando, porque el probo funcionario desvió trabajadores reales a su sepulcro. Acaso también desviara fondos de las arcas de construcción de la reina (...).

Significativamente, en la tumba de Djehuty no aparece ninguna mención a una esposa, aunque si están su madre y su padre. "Es posible que los altos funcionarios de Hatshepsut no incluyeran a sus esposas en sus tumbas, por alguna razón que se nos escapa. Puede que fuera una convención, algún tipo de decoro". ¿Decoro? El morbo obliga a preguntar si no tendría la reina un harén de funcionarios... "Bueno, no dudo de que a Hollywood eso le encantaría, pero no hay ningún indicio", ríe Galán. En fin, Djehuty, hombre prudente, manifiesta en su tumba: "Mi boca guarda silencio sobre los asuntos referentes al palacio".

(...) Entre los hallazgos extraños en las excavaciones figura sin duda la momia de mono estrangulado. "Apareció en la tumba intermedia entre la de Djehuty y Hery. Estaba junto al pozo de enterramiento del propietario de ese sepulcro que no hemos empezado todavía a excavar. El mono fue momificado como un rey, empaquetado con lino, pero previamente le habían retorcido el cuello". Quizá era una mascota querida que fue sacrificada a la muerte de su dueño para que le acompañara (...).

¿Qué tal es el trabajo de Dra Abu el Naga? "Al estar al pie de una colina, en plano inclinado, presenta muchas dificultades. Cuando excavamos se nos viene encima la montaña. Hemos tenido que construir grandes muros de piedra para consolidar el terreno , lo que significa más coste y más trabajadores". (...) La temperatura de día en esta época del año es agradable, unos 25 grados, pero por la noche baja hasta 10". En todo caso "se disfruta mucho", confiesa Galán.

(...) "Solemos ir con casco en las tumbas, por indicación de los arquitectos que vienen con nosotros. En el pasillo de la tumba de Hery, un agujero lleva hasta una galería subterránea. Cuando nos metemos ahí, el terreno es tan inestable que las paredes y el techo se desploman si los tocas, todo se deshace. Cuando hay un derrumbe encoges los hombros y nunca sabes cuándo va a parar". En esos túneles, donde yacen ibis y halcones polvorientos arrebatados al cielo puro de Egipto, la aventura de la egiptología adquiere su cariz más siniestro y claustrofóbico. Pero Galán no teme a las momias. Ni siquiera a las humanas. "Para mí, aparte de las inscripciones, son sólo cuerpos con vendas de lino". 

No está acreditado que las tumbas de Djehuty y Hery, TT11 y TT12, tengan maldición alguna, pese a que el insólito hallazgo de ofrendas de escarabajos remite, para el profano, a algún culto siniestro digno del infame sacerdote Imhotep de The mummy. La única maldición, en realidad, sería que, bajo las pilas de cascotes y escombros, el pasado se hubiera desvanecido y la historia no fuera ya más que unos puñados de arena indescifrable.

Jacinto Antón
"Los enigmas de Luxor"
EPS 13-3-05 
 

ACTIVITATS

1.- Qui era Djehuty? Quina importància tenia en el sistema de poder egipci?

2.- En el text es diu que els lladres de l’Antiguitat buscaven or i plata, però que els lladres dels segles XIX i XX eren més destructius. Què buscaven aquests darrers lladres? 

3.- Per què es parla de malediccions? Hi ha hagut malediccions contra algun egiptòleg? Feu una tasca de recerca en aquest sentit. 

4.- Per què són importants aquestes expedicions arqueològiques? Què aporten, des del punt de vista científic?

5.- Quins són els museus que tenen més restes arqueològiques de l’Antic Egipte? Com ho valoreu?

CHAMPOLLION  I  LA  PEDRA  ROSETTA

"El dia 23 de desembre de 1790, a les dues de la matinada, va néixer a Figeac, un poblet de França, un nen que es diria Jean-François Champollion. Tenia una afecció tan gran a l'estudi de les llengües que a set anys va aprendre a llegir sol i a onze va començar a estudiar el llatí i el grec. També es va dedicar amb veritable interès a l'estudi de l’hebreu.

Una vegada va tenir ocasió de poder veure una col·lecció de trossos de papirs i unes quantes inscripcions egípcies en planxes de pedra. Allò el va fer pensar molt. Sentia un veritable desig de saber què podien dir aquells signes tan estranys que ningú no havia entès mai. Va restar tan colpit en veure aquells signes i els va trobar tan atraients que, bo i sense adonar-se'n, va dir: Quan sigui més gran, jo sabré què volen dir. 

Va continuar estudiant llengües i a tretze va començar l'estudi de l’àrab, del siri, del caldeu i del copte.

A set quilòmetres i mig al nord-est de Rosetta, prop del riu Nil, un soldat va trobar una pedra. La va trobar mentre feia treballs de fortificació en unes ruïnes d'una fortalesa. Amb el pic va notar que tocava la pedra; va deixar el pic a terra i va veure de seguida que aquella pedra tenia unes inscripcions molt estranyes. Els altres companys, en veure la cara de sorprès que feia, s'hi van atansar. Era una pedra com una taula normal, d'un gra fi, dur, de basalt negre, i estava polida d'un cantó. Estava escrita amb tres classes de signes diferents. La van portar a un general que va manar que es comencessin a traduir aquells signes.

Hi havia catorze línies escrites amb jeroglífics, trenta-dues línies amb caràcters demòtics, i cinquanta línies... escrites en llengua grega, que molta gent podia entendre bé.

Tots els savis del món interessats a descobrir l'antiga escriptura dels egipcis, es van assabentar de la trobada de la pedra de Rosetta. Tots van començar a traduir-la. Tots havien traduït el tros que hi havia escrit en grec i tots havien pensat que comparant amb les altres dues classes d'escriptura, descobririen la llengua que tant els portava de cap.

Però, va passar el temps i cap no va poder arribar a saber què deien aquells signes estranys que Champollion havia dit que quan fos gran desxifraria. Champollion vivia pendent de tot el que els savis feien i esperava que, d'un moment a l'altre, algú descobriria el significat d'aquells signes. Mirant una còpia de la pedra, que s'havia fet a Londres, va pensar que potser sí que seria ell i no cap altre qui descobriria què volien dir aquells signes.

Tothom creia que aquells signes eren una escriptura d’imatges i no de lletres. Tothom pensava que no es tractava de buscar l’equivalència de les imatges en lletres, sinó que tothom es trencava el cap buscant el sentit de les imatges. I un bon dia Champollion va pensar el contrari.

Champollion, doncs, va pensar, de sobte, que aquells signes, aquelles imatges, eren lletres. Va suposar també que aquella inscripció començaria amb el nom dels reis que governaven quan s'havia escrit. Va comprovar que en el nom de Cleopatra –que era el nom de la reina- els signes 2, 4 i 5 concordaven amb els signes 4, 3 i 1 del nom del rei. Ptolomeu.

Així quedava, doncs, descoberta la clau per a traduir els jeroglífics. Ara ja es podria llegir tot el que havien escrit els habitants de l'Antic Egipte. Es descobria, en certa manera, un nou món.

Explicat així, sembla que Champollion va descobrir –tal com havia dit- el significat de la pedra de Rosetta, per casualitat. No és així; ell havia estudiat tant i sabia tant que coneixia moltes maneres de buscar les relacions entre les paraules i així tenia més fàcilment la possibilitat de trobar el sistema bo.

Es va organitzar una expedició i Champollion, molt emocionat, va anar cap a Egipte a saber què deien totes aquelles escriptures que ell ja podia llegir.

Entrava pertot arreu, llegia totes les inscripcions dels temples, llegia munts de papirs. Era un home que, ja de nen, havia tingut la idea de descobrir aquells jeroglífics i ho va aconseguir amb un esforç molt gran i amb una tenacitat admirable.

Avui tothom sap la història de les piràmides i dels faraons gràcies a Champollion. Sense el seu afany i la seva intel·ligència, avui aniríem a Egipte i ningú no sabria explicar-nos res de la seva història, que és, en certa manera, la història de les seves piràmides."

J. Ferrer i Costa
Temps era temps
 

Fitxa tècnica	Activitats	La societat	La religió
Piràmide de Khufu	El llegat d'Egipte	Luxor	Champollion