 Sinopsi
Crònica
de la construcció d'una piràmide faraònica que va
ser rodada als escenaris autèntics amb la col·laboració
de diversos arqueòlegs que van aportar valuoses informacions relatives
als hàbits quotidians d'un civilització tan antiga com fascinant.
El film proposa
una reflexió sobre el poder del faraó, la riquesa i la mort,
sobre el fons d'un poble esclavitzat (el jueu?) que haurà de sacrificar-se
pels deliris d'eternitat d'un autòcrata.
Jack Hawkins
encarna el paper del faraó i perd el cap per la princesa de Xipre
personificada per Joan Collins, que reparteix exuberància física
i maquiavelisme a parts iguals.
"Land
of the Pharaons" EUA, 1955
Director: Howard Hawks
Productor:
Howard Hawks per a la Warner Bros
Guió:
William Faulkner, Harry Kurnitz i Harold Jack Bloom
Música:
Dimitri Tiomkin
CINEMASCOPE
Intèrprets:
Jack Hawkins; Joan Collins; Dewey Martin; Alexis Minotis; James Robertson
Justice; Luisa Boni i Sydney Chaplin.
|
| ACTIVITATS
1.- Què
vol dir que una pel·lícula es projecti en Cinemascope? Informeu-vos
sobre aquest sistema i esbrineu quan i per què es va comercialitzar?
2.- Com
valoreu la personalitat del faraó, al llarg de la pel·lícula?
Amb quina paraula definiríeu el faraó? I el summe sacerdot?
I la princesa de Xipre, Nélifer?
3.- Un sol
home, el faraó, mobilitza tot un poble, destrossa la vida de milers
d'homes, augmenta els tributs dels pobles veïns per construir el seu
sepulcre. Què n'opines? Coneixes algun altre personatge històric
que hagi fet una cosa semblant?
4.- Senta
salva la vida del faraó, aquest li ofereix palaus i riqueses, però
el noi no les vol. Finalment, què li demana? Per què ho fa?
5.- Com
es manifesta la generositat del Summe Sacerdot respecte a Baster i Senta?
Per què creieu que ho fa?
6.- A la
darrera seqüència del film, Baster, l'arquitecte, pronuncia
les següents paraules referint-se al faraó: "El recordarà
la Història, la piràmide mantindrà el seu record,
malgrat que no s'ho mereixi". Què us sembla que vol dir això?
|
LA SOCIETAT
Els egipcis
s'organitzaren en una societat jerarquitzada, de caràcter teocràtic,
en la qual ocupaven els llocs d'importància els nobles i els funcionaris,
que eren els que posseïen el poder i la riquesa. Per sota es situaven
els escribes, que administraven les riqueses, i després d'ells els
artesans, els obrers i els camperols, aquest darrers eren la majoria de
la població.
Els esclaus
ocupaven el darrer lloc en l'escala social egípcia. La seva vida
era molt dura, ja que havien de treballar a les mines d'or i coure, a les
canteres i a les construccions de les piràmides.
(La sociedad)
"está modelada según los fines y métodos de la monarquía:
una masa del pueblo trabaja sin descanso para alimentar a los servidores
del rey, al que todo viene a parar. El trabajador no es ni esclavo (sólo
los extranjeros, prisioneros, raptados o vendidos son esclavos), ni auténtico
siervo, es el fellah, el campesino ligado, si no legalmente, al menos en
la práctica, al “campo del faraón”, del templo o del oficial,
y sujeto al servicio o susceptible de ser requerido para los trabajos de
interés colectivo, el mantenimiento de los diques y canales. Es
pobre, sencillo y resignado, sin que se pueda saber con certeza, desde
nuestro punto de vista moderno, si la ausencia real de las revueltas es
el resultado de una espantosa pasividad, o de una felicidad emanada de
las humildes alegrías de la vida cotidiana. Los artesanos, trabajadores
manuales o artistas especializados cuya técnica es con frecuencia
tan notable (pintores, escultures, grabadores, orfebres), no se elevan
apenas por encima del campesino, pero están más cerca de
los grandes personajes, agrupados en los pueblos y en las capitales, menos
sujetos a la explotación y mejor alimentados. Los soldados son poco
numerosos, la mayor parte mercenarios extranjeros, poco considerados, pero
titulares de lotes de terreno, lo que les liga al servicio del faraón
y los asimila. Las dos clases superiores forman castas privilegiadas, por
su instrucción y el prestigio de su misión en cuanto a los
sacerdotes, a los que enriquecen los dones de los reyes, y la gerencia
de los bienes de los templos, y en cuanto a los escribas por su cualidad
de servidores del estado, depositarios de los secretos, de las órdenes
y del poder, serviles y cumplidores con sus jefes, arrogantes, imperiosos
y codiciosos con el pueblo, sobre todo cuando el debilitamiento del poder,
la lentitud de las comunicaciones o la impotencia de quienes debían
controlarlos les dejaban en libertad de abusar de su autoridad; por lo
demás, eran excelentes funcionarios y los pilares de este estado
burocrático."
Paul
Petit
Historia
de la Antigüedad, pp. 26-27
Labor.
Barcelona, 1986.
ACTIVITATS
1.- La societat
egípcia era urbana o rural? Justifiqueu la vostra resposta.
2.- Els
egipcis formaven una societat:
a) democràtica;
b) teocràtica; c) igualitària; d) jerarquitzada.
3.- Quins
eren els grups socials dominants?
a) els
escribes; b) els camperols; c) els esclaus; d) els sacerdots i guerrers.
4.- L'economia
de l'Antic Egipte es basava en:
a) l'agricultura;
b) l'artesania; c) el comerç. Justifiqueu la resposta.
LA RELIGIÓ
Les ciutats eren construïdes al voltant
del temple. Els temples eren fets de pedra, i es componien d'un seguit
de sales cada vegada més fosques i estretes. A la més fosca
i recòndita de totes s'hi guardava les estàtues dels déus.
Els sacerdots tenien cura del temple i celebraven culte als déus.
A les afores
de la ciutats s'hi trobaven els grans monuments funeraris: les piràmides
i els hipogeus. Les primeres eren grans construccions en forma piramidal.
Els hipogeus eren tombes subterrànies excavades a la roca. En aquestes
tombes s'hi enterraven els faraons i les seves respectives famílies.
A les parets de l'interior de les tombes s'hi ha trobat representacions
de les imatges dels déus i diversos esdeveniments de la vida del
faraó que hi és enterrat i de la seva família.
La societat
egípcia era politeista. Els seus déus més importants
eren Ra, déu del sol, simbolitzat per un escarabat; Osiris, déu
dels morts, i Horus, déu vigilant representat pel símbol
del falcó. Els solien representar en forma d'animals o bé
amb cos humà i cap d'animal.
Per entendre
la civilització egípcia cal tenir present l'enorme pes de
la religió en la societat i, sobretot, la creença en la vida
d'ultratomba. Es pensava que la vida continuava després de la mort,
però perquè això fos així, era del tot necessari
que es conservés el cos del difunt. Per això embalsamaven
els seus morts amb tècniques molt especialitzades, els embolcallaven
amb benes impregnades de líquids especials, i els posaven dins d'un
sarcòfag ricament decorat.
Els sarcòfags
dels faraons i nobles de la cort eren guardats dins les piràmides
o hipogeus, envoltats de riques ofrenes, joies de tota mena, pedres precioses
o objectes d'ivori. Per tal que totes aquestes riqueses que rodejaven el
sarcòfag no fossin robades, es traçaven, dins les tombes,
passadissos falsos per desorientar els lladres i fer-ne impossible el saqueig.
Després
de la mort, els egipcis creien que eren jutjats per Osiris, déu
dels morts. Anubis posava en una balança el cor del mort i un ploma.
Si pesava més el cor significava que la persona havia comès
males obres i, per tant, seria devorada per un monstre. Si la balança
es mantenia en equilibri, la persona gaudiria de la pau eterna.
ACTIVITATS
1.- Feu
un mapa d'Egipte i situeu el riu Nil i les ciutats de Tebas, Memfis i Heliòpolis.
2.- Què
vol dir religió politeista i vida d'ultratomba?
"La costumbre
de aposentar a los muertos en las arenas del desierto, dio lugar a que
los cadáveres se conservaran incorruptos durante algún tiempo,
y muy probablemente, el observar la permanencia de los rasgos humanos aun
después de la muerte, en comparación con la corrupción
de los cuerpos de los animales muertos abandonados a la intemperie, dio
vida a la creencia en una vida que se prolongaba más allá
de la muerte. Esta idea quedó tan profundamente grabada en la ideología
egipcia, que algún historiador ha llegado a afirmar que en la antigua
estructura egipcia todo giraba alrededor de la idea de la muerte, entendida
como paso o viaje hacia el más allá. En consecuencia, a partir
de este momento los ritos funerarios cobraron un valor inusitado. Junto
al cadáver comenzaron a amontonarse reproducciones de todo lo que
había poseído mientras vivía (figurillas de barro
o de marfil que eran reflejo de sus esposas, sirvientes o posesiones económicas)
con el fin de que no se sintiera solitario en su tránsito hacia
lo desconocido. Muchas veces inclusos el perro era degollado y enterrado
en la misma tumba, condenado a acompañar al difunto en su deambular
arenoso (...)
El primer modelo
de tumba aristocrática (el pueblo enterraba a sus difuntos en las
democráticas arenas del desierto) fue la "mastaba" (...). Era una
construcción de adobes rectangular, dividida en varios aposentos
utilizados como almacenes de las ofrendas que acompañaban al cadáver.
Alrededor de este primer cuerpo mastábico se levantaban uno o dos
muros de ladrillo, erigidos como defensa contra los merodeantes, bandas
de profanadores de tumbas (...).
La "mástaba"
fue utilizada como última residencia por faraones, gobernadores
y altos funcionarios, hasta aproximadamente el 2650 a. JC en cuyos niveles
fue encontrada la pirámide escalonada de Zoser.
Eduardo
Chamorro
Iniciación
al proceso histórico, pp. 37-43.
Castellote.
Madrid, 1972.
|
|
|
