La pel·lícula recrea la trajectòria vital i científica de la zoòloga Dian Fossey, que dedicà la seva vida a l’estudi i protecció dels goril·les de muntanya que viuen al cor de l’Àfrica Equatorial, concretament a les muntanyes Virunga de Rwanda (morí el 1985 assassinada per caçadors furtius).

“Gorilas en la niebla” ens aproxima al misteri de la vida salvatge dels goril·les, alhora que invita a una reflexió sobre temes ecològics com ara l’extinció d’espècies i la reducció dels hàbitats. És també un elogi a una gran investigadora com fou Dian Fossey, que serveix per valorar i conèixer un determinat mètode científic. Sens dubte, la sensibilitat de les imatges contribueix a estimular la preocupació envers aquests animals.

Encara vivia Dian Fossey quan va sorgir el projecte de dur a la pantalla la seva vida i les seves experiències en l’estudi dels goril·les, recollides en nombrosos articles i fonamentalment en el llibre “Gorilas en la niebla”. No obstant, l’assassinat de l’antropòloga l’any 1985 (assassinat del qual mai ha arribat a aclarir-se els motius o la identitat de l’homicida), va fer que la futura pel·lícula no pogués tenir l’assessorament directe de l’autèntica protagonista de la història. El resultat fou una film intel·ligent, que planteja diverses qüestions per a la reflexió i que fa que l’espectador la vegi amb força interès. Un film que ens aproxima a l’exaltació i al foc intern que devia tenir aquella increïble dona que fou Dian Fossey.

La pel·lícula també ens parla de l’obsessió per una idea (la defensa dels goril·les) que no només acaba transformant i dominant la protagonista, sinó que sembla conduir-la irremissiblement a la bogeria. La seva ofuscació, per altra banda, li fa perdre tota noció moral i la porta a actuar, literalment com una bruixa, fent tot tipus d’excessos. No hi ha dubte que Dian Fossey tenia una personalitat molt complexa. És d’agrair, per tant, que la pel·lícula no elimina algunes de les complexitats del seu caràcter. Com va declarar l’actriu Sigourney Weaver, que va estudiar a fons la vida de Dian Fossey: "No hi ha gairebé res sobre Dian Fossey que no tingui un cantó positiu i un altre de negatiu."

El film constitueix un autèntic homenatge a la tasca de l’antropòloga –que va canviar totalment la percepció que fins aquell moment es tenia dels goril·les de muntanya- i reivindica el fet que la dedicació extenuant i la força de voluntat de la Fossey van aconseguir la conservació d’una espècie que avui estaria extingida.

És també un al·legat ecològic que denuncia el tràfic d’espècies en perill d’extinció, així com la manca d’escrúpols d’alguns intermediaris (a la pel·lícula es parla d’un zoològic, però l’acusació es podria estendre a determinats circs, laboratoris, ensinistradors, etc.) a l’hora d’aconseguir els animals sol·licitats, a través de qualsevol mitjà. També s’acusa als culpables últims de tot aquest cruel negoci, que no són els nadius, que simplement maten els animals per sobreviure, sinó els turistes que compren la mà d’un goril·la o aquells que compren aquests mateixos productes a les seves civilitzades ciutats. 

Els rodatge de Gorillas in the Mist es va fer al propi centre de Karisoke, situat a més 3.000 quilòmetres sobre el nivell del mar, on havia treballat durant vint anys Dian Fossey. Alguns dels goril·les que intervenen al film foren els mateixos amb els que Fossey havia compartit els seus darrers anys.

"Gorillas in the Mist" Estats Units, 1988 Director: Michael Apted Productors: Arnold Glimcher i Terence Clegg per a Universal i Warner Bros. Fotografia: John Seale Muntatge: Stuart Baird Música: Maurice Jarre Guió: Anna Hamilton Phelan Director artístic: Ken Court Durada: 123 minuts Intèrprets Sigorney Weaver: Dian Fossey Bryan Brown: Bob Campbell Julie Harris: Ruth Carr John Omizah Milawi: Sembagare Constantin Alexandrov: Van Vectem

"EL GORILA EN LA SELVA" 

Ordinariamente, se suele oír a los gorilas desde unos cien o doscientos metros, pero sus cuerpos permanecen ocultos entre la vegetación. sus vocalizaciones, los chasquidos de las ramas que rompen para alimentarse, incluso sus ruidos intestinales, llegan distintamente hasta los expedicionarios. Pero el encuentro suele ser súbito, al traspasar una zona de tupidos arbustos en la selva secundaria o de suculentas y amplias hojas que forman una verdadera cortina en la selva de la montaña. Ante los ojos del hombre aparece entonces un grupo de animales tan sorprendidos como el propio cazador. Súbitamente, vuelven la cabeza hacia los intrusos. Sus macizas y brutales cabezas, en las que brilla la negra piel de la faz, aparecen perfectamente dibujadas por la poderosa musculatura masticadora, que les da un aire amenazador y taciturno, remarcado por los amplios arcos superciliares, de poderosos resalte óseo y peludas cejas, por los marcados huesos cigomáticos y, sobre todo, por el alto y puntiagudo copete del cráneo: la cresta sagital de los machos en la que se insertan los músculos temporales. En la semipenumbra del bosque, la facies del gorila que se ve sorprendido no resulta, desde luego, benevolente. De pronto, el más grande de los animales se destaca del grupo y arranca bruscamente una hoja o el tallo de una hierba para colocárselo, como distraído, entre los labios. Este gesto indeciso apenas dura un segundo, porque el gorila dominante inicia un rugido que tiene la particularidad de ir in crescendo, llenando toda la bóveda de la selva con un tono tan pavoroso que no hay persona que lo haya escuchado y no lo recuerde durante toda la vida como uno de los sonidos naturales más impresionantes, superior incluso al rugido del león.

Mientras ruge el gorila va alzándose sobre los miembros posteriores, distiende el amplio pecho, eriza los pelos de los hombros y de los antebrazos, adelanta las sólidas y cuadradas mandíbulas y se golpea el pecho ruidosamente con las palmas de las manos abiertas. El poc, poc, poc,... del golpeteo, en el que ambas manos caen intermitentemente sobre el pecho bruñido, se escucha a gran distancia en el silencio de la selva. Terminado el repiqueteo, que suele constar de unos veinte golpes, y sin dejar de rugir con la boca abierta, el gran macho inicia una carrera que puede ser lateral o bien en línea recta hacia el inoportuno visitante; mientras corre sobre sus cortas piernas, va arrancando ramas, hierbas y hojas, que lanza aparatosamente al cielo en la dirección de sus enemigos. Un ciclón desatado o el más grande de los carnívoros en plena carga no causarían más pavor que el gorila en pleno trance de su exhibición amenazadora. Ordinariamente, una bala acaba con la representación antes de que el infeliz mono puedas demostrar a sus atacantes que solamente pretendía asustarlos y expulsarlos de sus dominios.(...)

(...) Pero cuando el expedicionario africano no es un cazador ni lo que se acostumbra a llamar un aventurero –ambos siempre dispuestos a impresionar a sus compatriotas con sus relatos al regreso del viaje- sino un hombre de ciencia, comienza por penetrar en los territorios del gorila sin llevar armas, como hizo George B. Schaller durante su larga estancia entre los gorilas de montaña, o Dian Fossey, que vivió integrada en las familias de gorilas, llegó a interpretar sus gestos y vocalizaciones y fue aceptada por ellos sin que tuvieran que modificar en absoluto sus pautas de comportamiento. Ambos naturalistas fueron recibidos al principio por los gorilas como extraños, como sus peores y casi únicos enemigos. ante su presencia, reaccionaron con el típico y acostumbrado baile de amenaza, con el golpeteo en el pecho y el lanzamiento de objetos al aire. Ante la inmovilidad del adversario, los gorilas machos detuvieron siempre su avance amenazador a unos metros de los naturalistas, o se limitaron a pasar corriendo a su lado para perderse en la intrincada espesura. Ninguno de estos dos observadores (...) temieron a estos animales, y ambos confesaron que son absolutamente inofensivos y pueden ser estudiados en su ambiente a pie firme y sin portar armas."

Félix Rodríguez de la Fuente
Enciclopedia Salvat de la Fauna 
Vol. 3. África

PARLA DIAN FOSSEY

"Els goril·les formen grups socials força estables i cohesionats, la composició dels quals resulta alterada a vegades per naixements, morts i migracions o immigracions ocasionals d’alguns individus. El nombre de goril·les que componen cada grup oscil·la entre dos i vint animals, amb una mitja d’uns deu.Un grup típic està format per un mascle adult de dors platejat, d’uns quinze anys d’edat i uns 140 quilos de pes –el doble que la femella- que és el cap indiscutible; un mascle de dors negre, sexualment immadur, d’entre vuit i tretze anys i amb uns 95 quilos de pes; tres o quatre femelles sexualment madures, d’uns vuit anys d’edat i setanta-cinc quilos més o menys, vinculades en general de per vida al mascle dominant; i, finalment, de tres a sis individus immadurs, menors de vuit anys (...) El període de convivència dels joves amb els seus pares, germans i altres parents ofereix als goril·les una organització familiar peculiar i segura, reafirmada per vincles de parentes molt estrets. Quan els mascles i les femelles s’apropen a la maduresa sexual, deixen els seus grups de naixement. La dispersió dels individus en edat de copular és probablement una pauta de comportament destinada a reduir els efectes de consanguinitat.

Durant els primers dies d’estudi a Kabara fou difícil establir contacte amb els goril·les. Els goril·les no estaven habituats a la meva presència perquè, en general, fugien quan em veien. Freqüentment podia escollir entre dos tipus de contacte: d’amagat, de manera que els goril·les no sabien que els observava; o obertament, quan eren conscients de la meva presència.

Els contactes d’amagat eren especialment interessants per als comportaments que d’una altra manera s’haurien inhibit. El desavantatge d’aquest mètode consisteix en què no contribueix gens al procés d’habituació. En canvi, els contactes oberts m’ajudaven a guanyar a poc a poc l’acceptació dels goril·les.

L’estimulació de la curiositat dels goril·les és només un dels aspectes del procés d’habituació que vaig aprendre gràcies a l’experiència. Més tard, també me’n vaig adonar que romandre dreta –quieta o caminant- quan em trobava en el seu camp visual, augmentava el seu recel. Arran d’aquest descobriment vaig començar a caminar ajupida i recolzant-me amb les mans. El fet de caminar a quatre potes o estar asseguda quan estava a prop d’ells, no només em situava al seu nivell visual, sinó que a més els transmetia la impressió que no volia barrejar-me amb els seus assumptes.

(...) Durant uns mesos vaig imitar els cops al pit que es fan els goril·les. (...). Em creia molt intel·ligent al fer això, i no me n’adonava que estava enviant als goril·les una informació inadequada. Els cops al pit són un senyal d’excitació o alarma, per tant en comptes de donar un missatge de tranquil·litat, els estava dient tot el contrari.

Així, doncs, ja no vaig imitar aquest comportament, i ara només el faig servir quan intento retenir l’atenció d’algun grup que acabo de descobrir.

 Dian Fossey.- Gorilas en la niebla
 Salvat, Barcelona, 1988, pàgs. 10-13
 Traducció: CinEscola.info
 

ACTIVITATS

1.- Quants goril·les componen un grup?

2.- Què vol dir maduresa sexual?

3.- A què es refereix Dian Fossey quan parla dels efectes de la consanguinitat?

4.- Quins avantatges tenia per a Dian Fossey que caminés a quatre potes?

5.- Per què diu que donant-se cops al pit transmetia als goril·les una informació inadequada?

EL DARRER MISSATGE DE DIAN FOSSEY

En l’epíleg del seu llibre, Gorilas en la niebla, podem llegir unes paraules en defensa de les espècies animals en perill d’extinció i en defensa del seu hàbitat.. Reproduïm aquests paràgrafs a manera d’homenatge i degut a la seva importància, ja que constitueixen un autèntic testament.

"Els conservacionistes, els economistes, els sociòlegs i els periodistes tendeixen a enfocar els complexos problemes dels països del Tercer Món d'una manera cada cop més realista en comparació amb els teòrics d’altres temps. Aquest canvi d’orientació s’està obrint pas a Amèrica, on, des de fa poc, les polítiques de conservació existents, totalment anacròniques, ignoraven la complexitat de la burocràcia de cada país, les necessitats bàsiques de la població humana i la corrupció dels funcionaris (...). Els intents dels estrangers per demostrar que la fauna i la flora constitueixen un valuós llegat passen per alt el fet que la majoria del poble , empobrit i passiu, considera la natura com un obstacle per a millorar el seu nivell de vida, només tolerat si aporta beneficis econòmics pràctics, com ara ullals d’elefant, carn o pells.

Per altra banda, la promoció del turisme, degudament organitzat , podria ser rendible, i així s’aconseguiria que l’interès de la majoria estigués per sobre dels guanys aconseguits per uns pocs explotant les espècies silvestres. Una bona manera d’aconseguir aquests objectius a Àfrica – continent amb tribalisme, nepotisme i règims classistes característics - consisteix en guanyar per aquesta causa a persones fermes i independents, capaces de posar per davant els interessos dels animals als seus.

Sens dubte, la majoria de les espècies amenaçades –els 242 goril·les de muntanya que queden a l'Àfrica, els 1.000 pandes gegants de Xina o els 187 ossos bruns d’Amèrica, per esmentar només tres exemples- viuen de manera precària. 

(...) La conservació activa inclou patrulles freqüents per a destruir les armes dels caçadors furtius, l’estricta i puntual imposició de la llei, el cens dels animals en les regions on aquests viuen habitualment, i una forta protecció del seu hàbitat. Aquestes activitats no proporcionen beneficis econòmics a ningú, però donen als animals oportunitats de supervivència.

Els mètodes de conservació activa han de complementar-se amb projectes de més llarg termini. No obstant, els durs esforços diaris de conservació han de precedir a la conservació teòrica. en el cas del goril·la de muntanya, això significa destruir les trampes i empresonar els caçadors furtius; en el cas dels pandes gegants, la investigació minuciosa dels seus recursos alimentaris; en el cas dels óssos, la imposició estricta de càstigs als caçadors furtius i la vigilància rigorosa de la zona teòricament protegida on viuen."

 Dian Fossey. Gorilas en la niebla. 
 Salvat, Barcelona, 1988, pàgs. 263-264.
 Traducció: CinEscola.info
 

ACTIVITATS

1.- ¿De quina manera creus que la corrupció dels funcionaris pot afectar la supervivència de determinades espècies animals?

2.- Dian Fossey ve a dir que la pobresa de la població africana és un obstacle per a la conservació de la seva fauna. Expliqueu aquest raonament. Què creieu que es podria fer per elevar el nivell de vida d’aquests pobles?

3.- El problema d’espècies animals en perill d’extinció, el tenim a Europa? Sabeu, més o menys, a quins animals afecta?


 

Goril·la (Gorilla gorilla) Classe: Mamífers Ordre: Primats Família: Pòngids Alçada: fins a 180 cm Pes: 200 quilos Alimentació: exclusivament vegetariana: brots, tiges, fulles... Gestació: 250-270 dies. Camada: Un i, en ocasions, bessons. Longevitat: En captivitat, fins a 34 anys. Goril·la de muntanya Població: uns 200 ejemplars Distribució:  Muntanyes Virunga i a Bwindi National Park (entre les fronteres d'Uganda i Rwanda). Amenaces:  - Pèrdua i degradació del seu hàbitat. - Mort d'exemplars a causa dels conflictes bèl·lics. - Caça il·legal per menjar la seva carn i fabricar amulets amb diferents parts del seu cos. - Contagi de malalties mortals a causa del turisme.

Crimen contra la naturaleza
La última osa parda autóctona de los
Pirineos cae abatida en una cacería
Joaquín Prieto. El País, 3 de noviembre de 2004.

"Un grupo de cazadores mató el pasado lunes a Canelle (Canela), la última osa parda autóctona de los Pirineos. El desastre ecológico ocurrió en una zona escarpada del valle de Aspe, en la parte francesa de la cordillera, donde los cazadores tuvieron la ocurrencia de montar una batida de jabalíes, con perros, 48 horas después de haberse observado la presencia de la osa y su cría. El animal se sintió acorralado, mordió a uno de los perros y se revolvió contra uno de los cazadores, que abrió fuego. La madre resultó muerta y el hijo huyó despavorido.

(...) El oso es una especie protegida, lo cual no ha evitado la muerte de tres hembras en los Pirineos: Claude, abatida en 1984 en la comarca bearnesa (la misma en que ha muerto Canelle); Melba, muerta en 2001 en el alto Garona (Pirineos Centrales), y ahora, Canelle. La introducción de osos procedentes de Croacia y Eslovenia ha evitado la desaparición completa del animal, del que quedan 15 o 16 ejemplares en la cordillera, pero los naturalistas ya no ven modo de salvar la especie autóctona, de la que sólo sobreviven dos machos (uno en la parte francesa y otro vagando entre Aragón y los Pirineos Centrales franceses) y la cría de Canelle.

(...) La realidad es que la caza constituye todo un problema político en Francia, donde los practicantes de esta actividad constituyen un grupo de presión muy numeroso. Opuesto sistemáticamente a las iniciativas de los ecologistas, cuenta incluso con el partido político Caza y Pesca, que concurre regularmente a las elecciones."
 

ACTIVITATS

1.- De qui és la responsabilitat de la mort de l’óssa Canelle ?

2.- Valoreu la cohabitació entre caçadors i espècies protegides.

3.- Quines mesures caldria posar en pràctica per protegir espècies protegides a Europa?

La Terra pateix una extinció d'espècies només comparable a la desaparició dels dinosaures
 J. M. Martí Font. El País, 25 de gener de 2005 

"Un terç dels amfibis, una quarta part dels mamífers i un de cada vuit ocells, es troba sota amenaça d’extinció. Són 15.589 espècies animals i altres 60.000 espècies vegetals en risc de desaparèixer. S’han perdut el 45 % dels boscos, així com el 10 % dels coralls. La definitiva hegemonia de l’Homo sapiens sobre el planeta Terra ha provocat un procés de desaparició d’espècies que es desenvolupa a un ritme centenars de vegades superior al natural, un fenomen que tindria com a únic precedent la desaparició dels dinosaures sobre la Terra, fa 65 milions d’anys. Aquestes són alguns dels advertiments que van posar sobre la taula els 1.200 experts i polítics de 30 països que participen en la conferència Internacional sobre Biodiversitat, que es celebra aquesta setmana a la seu de la Unesco de París. 

(...) Una de les lliçons del tsunami del 26 de desembre de 2004, és que els manglars i els esculls de corall poden jugar un paper de tap contra les catàstrofes naturals. Les zones on s’havia tingut cura dels ecosistemes, com els boscos de manglars, van resistir millor que les que tenien els seus boscos degradats. (...)

Cada any es perden 14 milions d’hectàrees de bosc, la qual cosa no només comporta l’extinció de multitud d’espècies que viuen en aquests boscos, sinó que amb la desaparició d’espais verds es redueix la capacitat dels pulmons del planeta (...)"

Traducció: CinEscola.info
 

ACTIVITATS

1.- Expliqueu el significat de les següents paraules: biodiversitat; manglar i esculls de coralls .

2.- Cerqueu informació sobre els acords de la Conferència sobre la Biodiversitat de Río de Janeiro, de 1992 i el seu compliment per part dels països participants.

3.- Poseu exemples d’espècies animals en perill d’extinció.

4.- Quina funció fan els pulmons verds del planeta, com ara la selva amazònica?

5.- Entreu a Global Amphibian Assessment i feu un informe de l’alarmant extinció dels amfibis.