Som al segle XIII, a Àquila (Itàlia), els amants Etienne Navarre i Isabeau d'Anjou han estat condemnats per un bisbe corrupte al malefici d'estar sempre junts i eternament separats. Ella es converteix en falcó durant el dia i ell en llop durant la nit. Només poden veure's durant un segon, en el moment del crepuscle, quan es produeixen les seves transformacions.

Navarre i Isabeau decideixen posar fi a aquesta situació i venjar-se de la crueltat del clergue tirà, per això comptaran amb l'ajut de Phillipe, anomenat "el ratolí", l’únic que ha aconseguit escapar de les masmorres d'Àquila, i també del frare que anys enrera els va trair.

La pel·lícula té molt bons ingredients per encantar el públic, com ara el romanticisme de la història i l'atmosfera de la màgia i de la llegenda que es respira en el film. Sembla que a Donner li va entusiasmar, a més del romanticisme de llegenda medieval, el dramatisme dels amants, condemnats a veure's i a no veure's. Es tracta, doncs, d'una pel·lícula d'aventures i fantasia, un gènere no sempre ben tractat per la indústria de Hollywood. Tot a través de la mirada de Phillipe, un simpàtic lladregot, que actua de confidents entre Navarre i Isabeau.

La pel·lícula ens porta al món de fantasia de les novel·les de cavalleria i ens parla del triomf de l'amor sobre les potències del mal, encarnades per l'enveja i el despotisme del bisbe d'Àquila. Com en qualsevol film fantàstic, també l'amor necessita del suport de forces extraordinàries per trencar l'encanteri: un eclipsi, és a dir, una dia sense la seva nit i una nit sens el seu dia, serà la seva circumstància favorable.

El personatge de Phillippe, "el ratolí", encara que és capaç de realitzar les més impressionants proeses (escapar de les masmorres, robar a un guàrdia una bossa de diners quan està sent perseguit, escapar-se constantment dels soldats del bisbe), representa l'estat de la innocència juvenil i de l'aprenentatge de la vida. Ell va descobrint –juntament amb l’espectador– el drama dels amants, la seva transformació en animals. Serà el mateix Phillipe qui transformarà en paraules els sentiments de Navarre i Isabeau, en un diàleg fruit de la seva inventiva verbal, dictat per la compassió que sent davant la dissort de la parella.


 

"Lady Hawke" Estats Units, 1984 Fitxa tècnica i artística: Director: Richard Donner. Productors: Richard Donner i Lauren Shuler, per a Twentieth Century Fox. Guió: Edward Khamara. Fotografia: Vittorio Storaro, en Technovisió i Technicolor. Música: Alan Parsons. Muntatge: Stuart Baird. Vestuari: Ana Cecchi. Decorats: Wolf Kroeger. Efectes especials: John Richardson Michelle Pfeiffer: Isabelle (“Isabeau”) d’Anjou. Rutger Hauer: Etiènne Navarre. Matthew Broderick: Phillipe. Leo McKern: Imperius. John Wood: El bisbe. Ken Hutchison: Marquet.

ACTIVITATS 1.- Quan els homes del bisbe s'enfronten per primer cop al capità Navarre, un d'ells, Francesco, és mort per Marquet. Per què creus que es produeix aquest assassinat? 2.- En què consisteix el malefici patit per Isabeau i Ettiénne? Quan succeeix la transformació? Què suposa aquesta situació per als amants? 3.- Per què tem el Bisbe d'Àquila a Navarre? Per què no vol matar el falcó? 4.- Segons es diu a la pel·lícula, Isabeau i Navarre, foren traïts per un clergue. Qui és aquest clergue? 5.- Imperius vol redimir-se i troba una fórmula per trencar la maledicció. Què vol dir "redimir-se"? En què consisteix aquesta fórmula? En què consisteix, bàsicament, un eclipsi? 6.- En les darreres seqüències, en la lluita dins la catedral es trenca el rosetó. Què deu voler significar això?

LA CRÍTICA OPINA SOBRE EL FILM 

“(...) Rodada en els castells i propietats en ruïnes que la noble família Visconti (de la que Luchino en fou descendent cabdal) encara posseeix a les proximitats dels monts Apenins, a la regió de Parma, "Lady Halcón" recrea una llegenda europea d’impossibilitat amorosa, venjança passional i sortilegis. (...) La pel·lícula assoleix els seus moments d’intensitat en les escenes d’atmosfera o d’efectes; tota la part final en la catedral, la seqüència del gel i la transformació somàtica en la darrera albada dels amants, coronada per l’oportunitat de tocar-se breument abans de passar a ésser llop i falcó. Molt simpàtic el personatge i el gest del jove Matthew Broderick (...).

Vicente Molina Foix. Fotogramas. 
 

(...) Una obra plena d’imaginació, espectacular i prou culta, que és una bona distracció alhora que desvetlla la imaginació. Un film amb pinzellades històriques aprofitades per a fer que ens aproximem a uns bells escenaris d’arquitectura llombarda, que reprodueixen acuradament ambients, vestuaris i personatges, i que també ens proposa algunes reflexions sobre l’època medieval, sobre l’Església en el poder i el poder de l’Església, tot això en el context d’una història d’aventures –aventures dins de la Història– banyades en el mar inesgotable de la llengua feta fantasia cinematogràfica, aquesta vegada per les mans expertes de Richard Donner.

Enginyosa la situació que, sense trair el rerafons tortuós de l’època, alterna les forces humanes amb les forces màgiques , les realitats i els somnis. La història d’amor entre Isabelle d’Anjou i Etiène Navarre és vista pels ulls àvids, admirats i cauts d’un jove pillet, que ens la va desvelant a mesura que ell la descobreix. El noi, enmig de la tragèdia de la parella -sempre junts i sempre fatalment separats– és com el mitjancer de la felicitat (...). Sobta, certament, sobre aquest panorama medieval, la modernitat de la música d’Alan Parsons; no tant perquè no s’hi adigui, sinó més aviat perquè nosaltres no estem habituats a una utilització com la que aquí se’n fa. En canvi, el que menys convenç és potser l’elecció o la interpretació del personatge del cavaller (Rutger Hauer), massa intrigant per al seu paper, tot i que compleixi les exigències impecablement.

Josep Ma.López Llaví. Avui.
 

L’argument de "Lady Halcón", pres de les llegendes originàries del segle XIII, reuneix elements més que suficients per a captivar l’espectador actual, cada vegada més disposat a admetre la influència del fantàstic en l’àmbit real i, més encara, a deixar-se seduir pels encants de la imaginació fabulosa abans d’acatar les consabudes pautes de la vida quotidiana. (...).

La pel·lícula de Richard Donner reuneix, a més, una bona ració d’aventures, d’accions i baralles, de situacions compromeses per als herois, en les que hauran de burlar el perill amb astúcia i habilitat (...).

(...) "Lady Halcón" brinda la sempre benvinguda oportunitat d’ésser testimonis de com els pàries -el lladre, el monjo i els amants maleïts– aconsegueixen imposar-se, en desigual combat, als poderosos –el bisbe-, de forma que els qui representen la perseguida marginalitat guanyen la batalla als qui detenen, amb prepotència i corrupció, el ceptre de l’autoritat.

"Lady Halcón" té les virtuts d’una narració neta, elegant i fluïda. L’acció transcorre en formosos paratges cristal·linament fotografiats per Vittorio Storaro, sense cursileria i sense complaença. I, a més, la pel·lícula té una música molt suggestiva, produïda per Alan Parsons, que ven grata i eficaçment les imatges, les idees, les emocions i, naturalment, la història mateixa.

Manuel Hidalgo. El País.

ACTIVITATS

1.- Busqueu al diccionari les paraules subratllades.

2.- Feu la vostra sinopsi del film.

3.- Després de llegir les opinions de la crítica sobre la pel·lícula, redacteu un comentari personal en el mateix sentit.

PARLA EL DIRECTOR

Coneguem ara les opinions –força interessants i suggeridores– del director sobre la seva obra, publicades per la revista cinematogràfica francesa "L'Ecran Fantastique" ("La pantalla fantàstica").

En principi l’actor previst per fer el paper del brivall era Dustin Hoffman. Però Hoffman no arribava a decidir mai si tenia ganes d’interpretar o no Lady Hawke. Sobre aquest fet, Donner diu el següent: Vaig haver de renunciar, després d’haver passat hores senceres al telèfon amb ell, per a intentar convèncer-lo, dia i nit, durant setmanes. Finalment tot acabà bé en el millor d’aquests móns, doncs vàrem triar Matthew Broderick, qui està excel·lent en aquest rol. No crec que n’haguéssim pogut trobar un altre de millor (...) ell aporta al paper una ingenuïtat quasi infantil, allà on Dustin Hoffman l’hauria acostat probablement a una forma molt més fosca. Dustin hauria mostrat, sens dubte, la mateixa desimboltura, hauria fet del personatge una mena de trinxeraire, però hauria estat un adult, algú que sap el que pot esperar de la vida.

Quant a Navarre, sembla evident a Donner que Rutger Hauer estava fet per a encarnar el paper: Us heu preguntat mai quants actors podrien interpretar els herois romàntics, nobles, valerosos, a cavall, vestits de negre i amb una espasa al costat, tot això d’una forma creïble?, deixa anar amb un gran somriure.

Fou Michelle Pfeiffer qui obtingué el paper d’Isabeau. Ja havia vist actuar Michelle, relata Donner. L’havia trobada intel·ligent i força bonica. Però no la veia com l’actriu més apropiada per aquest paper. Així que vaig tornar a Europa. Teníem allà una persona formidable que s’ocupava de la distribució. Tots els actors interessants, els enregistrava. Sense, d’altra banda, procedir a una veritable audició. És conformava amb discutir amb ells una estona. Penso que hom sap més sobre un actor o una actriu en discutir simplement amb ell, en lloc de demanar-li d’interpretar una escena. És així que aquesta persona em feu arribar una cassette enregistrada de Michelle. No li mancaven energies. Ens vam dir que era formidable, i vàrem acceptar el risc. És realment una actriu remarcable, d’una bellesa que talla l’alè. 

El film té un gran inconvenient per a qui s’hagi d’encarregar de la campanya publicitària; és un film difícil.

El nostre problema més gran, confirma Donner, es vendre el film. No sé per on agafar-lo. Dimonis, si sabés almenys de quin gènere es tracta, per començar! No és un film de màgia i bruixeria; no és una comèdia. És una història d’amor i d’aventura, espurnejada d’humor i acció, i que es desenvolupa en un context medieval. És tot això alhora, i moltes altres coses més encara.

És també un film previsible: Faig sempre films previsibles, proclama orgullosament. Crec que l’única manera de narrar una història d’amor que no sigui previsible és la de fer morir els herois a la fi o d’impedir que es trobin de nou, però això no m’interessa. M’agraden els films sense sorpreses. Per a mi, d’un film que s’acaba bé en trec una energia considerable. Res no m’agrada més que sortir d’una sala després d’haver vist un film que acaba bé; em sento en forma. És molt estimulant . No puc suportar sentir-me després d’haver vist un film. 

1.- Segons Richard Donner, si el paper del brivall l’hagués interpretat Dustin Hoffman hauria estat diferent, hauria estat un personatge sense "la ingenuïtat infantil" de Matthew Broderick, un personatge "que sap el que pot esperar de la vida". Què vol dir el director amb aquestes paraules?

2.- Com diu el director, resulta difícil definir "Lady Hawke". Si haguéssiu de fer el seu llançament publicitari, quines frases i expressions utilitzaríeu?

3.- A l’últim paràgraf del text, es diu que és un film "previsible". Què vol dir això? Donner és partidari de fer i veure pel·lícules amb final feliç. Quina és la vostra opinió sobre això? Creieu que, en general, les pel·lícules han d’acabar bé? Per què?

L’EUROPA FEUDAL

L’acció de la pel·lícula es desenvolupa durant el segle XIII, al nord d’Itàlia. Europa vivia immergida dins el feudalisme. Però, què era el feudalisme? El feudalisme consistia en una societat les característiques de la qual serien: un alt grau de dependència d’home a home, amb una classe de guerrers especialitzats que ocupen els esglaons de la jerarquia social, una fragmentació del poder públic que crea en cada país una jerarquia d’institucions autònomes, que exerceixen en interès propi els poders atribuïts normalment a l’Estat. 

La societat feudal estava dividida en dos grans grups o estaments: el dels privilegiats, format per dos ordes, la noblesa i el clergat; i els dels no privilegiats, que eren majoritàriament pagesos.

El primer grup estava format pels grans latifundistes, que eren amos de la terra i tenien drets sobre les terres dels pagesos. Les armes (bellatores) i l’oració (oratores) eren els seus oficis respectius. Tenien el privilegi de no pagar impostos, de ser els únics que podien dur armes, d’impartir justícia, de no treballar... Cal dir, també, que els alts càrrecs de l’Església (bisbes, abats) solien acaparar-los els fills de les famílies nobles.

El grup dels no privilegiats, constituïa l’estament dels laboratores. Eren els que treballaven la terra per mantenir els guerres i els clergues. Descendien dels camperols lliures, dels colons o dels esclaus de l’Imperi Romà.

La societat feudal vista per un personatge de l’època. 

"L'orde eclesiàstic només compon un sol cos. En canvi, la societat està dividida en tres ordes. A part del ja esmentat, la llei reconeix dues condicions més: el noble i el serf que no es regeixen per la mateixa llei. Els nobles són els guerrers, els protectors de les esglésies. Defensen tot el poble, els grans igual que els petits, i al mateix temps es protegeixen ells mateixos. L'altra classe és la dels serfs. Aquesta raça de desgraciats no posseeix res sense sofrir-ho. Ells subministren provisions o vestits a tothom, perquè els homes lliures no poden valer-se sense ells. Així doncs la Ciutat de Déu, que és tinguda per una, en realitat és triple. Uns resen, els altres lluiten i els altres treballen. Els tres ordes viuen plegats i no patiran una separació. Els serveis de cada un d'aquests ordes permeten les feines dels altres dos. I cada un, al seu torn, presta suport als altres. Mentre aquesta llei ha estat en vigor, el món ha estat en pau."

Adalberó: Carmen ad Rotberthum regem francorum. 998.
 

ACTIVITATS

1.- Quantes ordes diu l’autor que formen la societat feudal ? Quines són?

2.- Quina és la feina de cada orde i quines relacions hi ha entre els diversos ordes?

3.- Com tracta l’autor l’orde dels pagesos?

La lluita de classes

Els pagesos es trobaven sotmesos. Gran part de les seves collites i de la seva feina anaven a parar a mans dels senyors, nobles o eclesiàstics.

"Va passar que el ducat de Normandia va esdevenir teatre de discòrdia perquè en diversos comtats de la pàtria normanda els pagesos van formar nombrosos grups, on van decidir unànimement viure al seu albir. Pretenien aplicar les seves pròpies lleis, tant en l’explotació del bosc com en l’ús de les aigües, sense tenir en compte el dret establert anteriorment. Per fer conèixer aquestes decisions, cada grup d’aquesta multitud rebel va elegir dos delegats, els quals van portar les decisions a una assemblea general encarregada de confirmar-les. Quan el duc ho va saber va enviar immediatament contra ells el comte Raül amb molts cavallers, per acabar amb aquesta ferocitat agressiva i dispersar aquestes assemblees de camperols. Aquells, executant sense vacil·lar les ordres rebudes, es van apoderar immediatament dels delegats així com d’alguns homes més i, després d’haver-los tallat les mans i els peus, van enviar a la resta aquests homes, que ja no servien per a res, a fi i efecte de dissuadir-los de la seva empresa i d’aconseguir que, en el futur, fossin més dòcils, enfront del temor de càstigs tan terribles. Després d’aquesta experiència , els pagesos van renunciar a les seves assemblees i van tornar a l’arada".

Guillaume de Jumièges. Història de Normandia. 
 

ACTIVITATS

1.- On van tenir lloc els esdeveniments que es relaten? Què intentaven els pagesos Com pensaven aconseguir-ho?

2.- Com va reaccionar el duc? Qui va enviar contra els pagesos? Quina relació devia haver-hi entre el comte Raül i el duc?

3.- Et sembla brutal l'actuació dels nobles? Per què devien utilitzar aquest terror organitzat?


 

CONTE MEDIEVAL Esquirols (Fent camí) Lletra i música: Joan Vilamala            I  Temps era temps hi havia, en un poblet medieval, un baró de mala jeia, que a tothom volia mal. Amb carrossa d'or i plata passejava tot superb pel seu terme que moria  d'esquifit i famolenc.             II Xics i grans mig morts de gana, li sortien al seu pas,  demanat-li amb ulls plorosos, que tingués d'ells pietat. Però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro: "A pencar males abelles necessito molt més or".             III Els diumenges a la tarda organitzava un gran joc: "Vilatans vinga a la festa, a la festa de la mort! Vull setze joves per banda amb espases i garrots a fer d'escacs a la plaça i que guanyin els més forts".            IV Xics i grans, mig morts de pena li sortien al seu pas, demanant-li amb ulls plorosos que tingués d'ells pietat.

Però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro: "A jugar, vatua l'olla, que a mi m'agrada aquest joc!"            V Un joglar passà pel poble, avançada la tardor, que amb senzilla veu cantava i així deia la cançó: "Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor, si vol pau que sigui justa, l'haurà de guanyar amb suor".           VI Xics i grans, tots l'escoltaven, li donaven la raó, els naixia l'esperança, van anar a trobar el baró. Però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro: "Us faré tallar una orella, si escolteu el trobador!"          VII Els vilatans es negaren  a pagar més els tributs, a palau armats anaren i parlaren sense embuts: "No et volem per baró nostre, no et volem, vés-te'n d'aquí, que si et quedes, ai de tu, a la forca has de morir".          VIII Xics i grans tots a la una li cantaven la cançó: "Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor". Però ell callava i de ràbia se li corsecava el cor, mentre el poble repetia la cançó del trobador: "Ai del poble, ai de la vila que té un lladre per senyor, si vol pau que sigui justa, l'haurà de guanyar amb suor".

L’orde religiós

A la pel·lícula, l'actuació d'una jerarquia eclesiàstica, el bisbe, té molta importància per al desenvolupament dels fets. És l'encarnació del mal. El cert és que l'Església va tenir una influència absoluta en la vida i en la cultura medievals. Un instrument decisiu d'aquesta influència fou el monestir. Per determinades imatges del film, intuïm que la vida a Àquila, el poble, gira al voltant de la catedral i del monestir.

Horari d'oracions en un monestir benedictí :

Matines: Entre les 2:30 i les 3 de la matinada
Laudes: Entre les 5 i les 6 del matí, i acabaven a trenc d'alba
Prima: Cap a les 7:30, una mica abans de l'aurora.
Terça: Cap a les 9.

Sexta: Migdia (en un monestir en què els monjos no treballaven al camp, aquesta era, a l'hivern, també l'hora de dinar).
Nona: Entre les 2 i les 3 de la tarda
Vespres: Cap a les 4:30, a sol ponent (la regla prescriu sopar abans no es faci fosc del tot).
Completes: Cap a les 6 (els monjos se'n van al llit abans de les 7).
 

De la regla de Sant Benet:

"Raó per la qual, considerem que s’han d’ordenar tots dos temps segons aquest pla: des de Pasqua fins al 14 de setembre, al matí, sortint de prima, treballaran en allò que calgui fins prop de l’hora quarta. Més des de l’hora quarta fins a la sexta, aproximadament, que es dediquin a la lectura. Després de la sexta, en acabat de dinar descansaran als seus llits amb molt de silenci, i si potser algú vol llegir, que llegeixi per a si mateix, de manera que no molesti l’altre. Que la nona es digui més d’hora, dins l’hora vuitena, i que tornin a treballar fins a vespres en allò que calgui. Però si les condicions del lloc o la pobresa exigeixen que s’ocupin en la recol·lecció de les messes, que no s’entristeixin, ja que aleshores són en veritat monjos, quan viuen de la feina de les seves mans.

Creiem que per a la refecció quotidiana, tant a sexta com a nona, basten a totes les taules dues menges cuites, tenint en compte les diverses necessitats; a fi que el qui potser no pugui prendre’n de l’una, en mengi de l’altra.

N’hi ha prou amb una lliura llarga de pa per dia, tant si només hi ha una refecció com si hi ha dinar i sopar.

Per a l’agençament dels llits, n’hi ha prou amb un llençol, un cobrellit, una manta i un coixí.

Aquests llits han de ser inspeccionats sovint per l’abat, perquè no hi hagi cap objecte en propietat.

I si algú se li troba alguna cosa que no hagi rebut de l’abat, que se’l sotmeti a un càstig molt sever. I per tallar de soca-rel aquest vici de la propietat, que l’abat doni tot el que calgui, això és : cogulla, túnica, escarpins, calçat, cenyidor, ganivet, estilet, agulla, mocador i tauletes, per tal d’eliminar tot pretext de necessitat."

Sant Benet : Regla (fragments). 
 

ACTIVITATS

1.- Què era una regla monàstica?

2.- Quina relació existia entre el seu horari i el dia solar? Per què nosaltres, actualment, no seguim tant el dia solar?

3.- Quina era la funció dels monjos?

4.- Què vol dir el lema ora et labora? En quina llengua escrivien i pregaven els monjos? 

5.- Què deu voler dir que els monjos tenien el domini cultural de la societat feudal pagesa?