Sinopsi - comentari
El film explica com una noia londinenca nascuda en el si d'una família índia, religiosa i conservadora, lluita per fer realitat el seu somni: ser una jugadora de futbol professional.

Jess, que així es diu la protagonista, interpretada per la jove actriu Perminder Nagra, és una gran admiradora del jugador David Beckham i vol arribar a ser com ell. Els seus pares no hi estan gens d'acord i mentre la filla juga d'amagat en un equip del barri, ells intenten que no ensenyi les cames en públic, que aprengui a cuinar i que es prepari per al matrimoni, un ritus molt important en les cultures orientals. Jess és descoberta per Jules, una noia d'una família britànica tradicional de classe mitja que l'anirà introduint en el món del futbol femení. Tant l'una com l'altra tenen els mateixos somnis i van consolidant la seva amistat, L'equip començarà a guanyar partits i a viatjar a d'altres ciutats.

Es tracta d'una comèdia a l'estil de Full Monty, de baix pressupost i plena de gags divertits. També és una magnífica crítica al masclisme del futbol i de les imatges estereotipades que tots tenim d'aquest esport. També presenta una interessant confrontació de dos aspectes que formen part de l'actual Regne Unit: l'amor apassionat al futbol i el multiculturalisme.

En diversos moments de la pel·lícula, la mare de Jules mostra el seu temor pel possible lesbianisme de la seva filla, degut a l'amistat especial que té amb Jess, la noia d'origen indi. La seva mentalitat conservadora i reaccionària es posa de manifest intentant convèncer la seva filla perquè deixi el futbol per considerar-lo "poc femení", poc adequat per a una noia. La pel·lícula, doncs, ens ve a dir que  aquestes mentalitats  intolerants no només són patrimoni de les societats tradicionals com ara l'índia, sinó que entre els europeus també podem trobar greus prejudicis contra la llibertat sexual de les persones. És molt interessant, en aquest sentit, el següent article de Juan José Millás que parla del dret a la llibertat sexual i critica determinades  posicions repressives de casa nostra.


 

"Bend it like Beckham" Regne Unit - Alemanya, 2002 Títol original: Bend it like Beckham Directora: Gurinder Chadha Guió: Gurinder Chadha, Guljit Bindra i Paul Mayeda Berges Fotografia: Jong Lin Muntatge: Justin Krish Música: Craig Pruess Principals intèrprets:  Parminder Nagra; Keira Knightley; Jonathan Rhys Meyers; Anupam Kher. Durada: 113 minuts

CASTIGADES SENSE GIMNÀSTICA 

Es sabut que a diversos països islàmics dominats per postures polítiques ultraconservadores les nenes, les noies tenen prohibida la pràctica de l’educació física. A Aràbia Saudita, per exemple, els sectors  més liberals del règim han intentat introduir la gimnàstica a les escoles femenines com a part de les reformes educatives que el regne té pendents, però el pes del clergat més conservador ha aconseguit, una i altra vegada, que la proposta es perdi en el camí cap al consell de ministres. Més enllà del vel amb el que cobreixen els seus rostres, les dones saudites tenen  davant seu una lluita pels drets més elementals.

El 75 % del Consell Consultiu  del país s’ha mostrat repetidament a favor de l’educació física per a les dones. Les seves funcions consisteixen en assessorar i proposar lleis, l’aprovació de les quals és competència exclusiva  del regent, prèvia discussió  pel govern. Quan aquest tipus de propostes arriben a la taula del ministre d’Educació, aquest decideix una i altra vegada que és necessari escoltar les opinions de les autoritats religioses. I, a partir d’aquí, ja no se sap res més de l’assumpte.

Cal dir, també, que moltes famílies no veuen en bons ulls aquests canvis que associen amb un procés d’occidentalització que equival a “perversió”. La societat saudita és molt conservadora, influïda no només per una versió molt estricta de l’islam, sinó per tradicions ancestrals molt resistents a la innovació.

Recentment, en el primer dia d’escola una nena de 10 anys que esperava al pati poder entrar a l’aula, i sota un sol de justícia,  fou durament renyada perquè s’havia descordat el primer botó de la brusa. "Aquí no acceptem  aquest comportament obscè; entre i vesteix-te com Déu mana", li va dir la directora del centre. Una altra alumna que va anar a classe amb el cabell  curt i pentinat amb gomina també fou humiliada. La responsable de l’escola li va posar el cap sota l’aixeta, davant les seves companyes.

Les adolescents expliquen, per exemple, com les seves coses són regirades a l’hora del pati per part de determinades professores, no per trobar cigarretes o drogues, sinó per incautar-se de retalls de revistes o llibretes amb fotos d’actors. Per a moltes professores qualsevol signe que vingui d’Occident és immoral.

No hi ha dubte que caldria reaccionar contra aquesta repressió, contra aquesta violació constant dels drets més elementals de la infantesa i del jovent. Les Nacions Unides i els seus organismes o els països amb especial influència sobre aquestes societats haurien de mostrar-se actius contra aquestes autèntiques armes de destrucció massiva de la dignitat.

ACTIVITATS

1.- ¿Com creieu que es podria mostrar la solidaritat de l'alumnat dels països occidentals davant d'aquesta lluita de les noies àrabs?

2.- Valoreu les ocasions en què tradició cultural i religiosa per una banda, i de l'altra, els drets humans s'enfronten.

3.- Discutiu a classe el següent tema: a les nostres societats occidentals, ¿podem trobar també intolerància contra determinats grups, col·lectius, conductes, etc.?

FILLS D’IMMIGRANTS ESTRANGERS 

Hi ha, hores d’ara, tot un col·lectiu de nois i noies d’entre 16 a 26 anys, molts d’ells nascuts a l’estat espanyol i arribats amb pocs anys, fills dels primers emigrants estrangers arribats a la península  als anys vuitanta, en onades discretes. Un col·lectiu que ara veu amb sorpresa com el país on s’han educat i amb el què s’identifiquen, mostra el seu recel davant els que acaben d’arribar.

Ells també són pioners. Són la segona generació. Els beneficiaris, en teoria, del camí guanyat pels seus pares, però també hereus de les seves crisis, dels seus costums reforçats per la llunyania de la pàtria i dels seus conflictes d’identitat. Encara són pocs els adolescents fills d’immigrants nascuts a Espanya o arribats amb menys de cinc anys i que, per tant, han estat educats i socialitzats aquí.

(...) El fet de tenir un peu entre dos països, diuen els experts, manté a aquesta segona generació en una esquizofrènia permanent. Uns nois i noies s’agafen fort a la cultura dels seus pares, i d’altres s’assimilen tot perdent la seva riquesa cultural. És la societat d’acollida qui ha de crear el marc per tal que  s’integrin de manera equilibrada.

"Mi padre es de la selva, del Amazonas. La gente se extraña cuando lo cuento. Él estudió sociología, esto también extraña, y fueron los primeros peruanos en Cornellà. Ahora hay más de 2.000. Mi familia fundó una asociación para no perder las costumbres de allí. Como mis padres no pudieron ejercer sus profesiones, montaron un restaurante. ahora tenemos una tienda de todo a cien. Ellos son peruanos, pero yo soy un 90 % española. El otro 10 % se lo debo a mi abuela Luisa, que me ha entrenado en la cultura de mis padres. Aquí hay otros niños a los que no les gusta ser peruanos porque les parece que así son más pobres. Yo he tenido suerte y nunca me han marginado. En Cornellà hay otros extranjeros que creen que los españoles van de chulos y, al mismo tiempo, les imitan."
 

Hyo Hwan i Eun Young Cho. 17 i 22 anys. Nascuts a Madrid. Els seus pares són coreans.

"Estamos a 15.000 kilómetros de Seúl. Es normal que se me olvide que soy coreano.  Llevamos ocho años en Toledo, pero nací en Madrid. Mi padre buscaba la tranquilidad de una ciudad pequeña, lo contrario a su Seúl natal. Me imagino mi país con las calles llenas de gente, muchas luces y bicicletas. Mi padre siempre nos tiene al tanto de la política, pero aquí dicen  tan pocas cosas que es difícil informarse. Y en los libros de texto españoles, Corea ni existe.

No nos sentimos distintos por ser coreanos. Nuestros padres no quieren que perdamos el idioma ni las costumbres. Vamos a la iglesia evangelista y coincidimos con chicos como nosotros. De la cultura coreana tenemos el respeto a los mayores, nunca nos enfrentamos a nuestro padre, por ejemplo." (Hyo Hwan)

"Yo me siento más de aquí que de allí, pero me gusta mi parte coreana o chinita, como dicen aquí, aunque cansa que te confundan con una turista. Sigo el ritmo de los españoles. Estudio Ciencias Medioambientales y no tengo planes de casarme, pero tengo claro que tendrá que ser con un coreano, aunque mis padres ya me dejan que sea de padres coreanos  nacido en España." (Eun Young Cho)
 

Helen Jones.  27 anys. Nascuda a Madrid. Pares guineans.

"Si no hablo, soy una negra más. Una ilegal. Si lo hago, ya soy Helen Jones, la abogada voluntaria de Ayuda al Refugiado y al Inmigrante, aunque en el juzgado se siguen asombrando al ver una negra al otro lado del banquillo. (...) En Guinea me llaman la española porque me comporto distinto. No tengo conflicto de identidad, pero sé que no soy ni de aquí ni de allí. Además me empiezo a sentir extranjera en España, de aquí a unos años me veo mal recibida en mi propio país. (...) En la educación española  que he tenido siempre se ha obviado a Guinea, pese a formar parte de la historia de este país. Yo misma tenía los estereotipos españoles sobre África. No te imaginas lo que duele ver cómo se asocia inmigración a criminalidad."
 

Fàtima Amnad Chairi-El Hababat. 26 anys. Madrid. Pares del Marroc. 

"Mis costumbres son mi identidad, gran parte de mi riqueza como persona. Soy partidaria de conservar la tradición, pero a la vez de ser española. Creo que se puede mantener la balanza, ser puente entre dos culturas. Como todas las familias emigradas, la mía temía que perdiese el interés por nuestras costumbres... que nos asimiláramos. Han insistido en que no perdiéramos el contacto con la familia en Marruecos, donde vamos todos los veranos... Admiro a mis padres, sé que ser partícipe de dos culturas conlleva conflictos para mí y para ellos. Pero son conflictos generacionales. Hay una imagen muy estereotipada y negativa del mundo árabe y del islam. Hay que desdramatizar. Mis padres, albañil y empleada de hogar, me han dado la oportunidad de formarme y elegir mi futuro. en las zonas más tradicionales de Marruecos, a mi edad sería una solterona. Yo sigo mi ritmo, he estudiado filología árabe y aspiro a ser mediadora cultural. Me casaré con alguien en mi situación: español de origen marroquí, y a mis hijos les enseñaré el árabe y las costumbres marroquíes. Pero intentaré darles una educación abierta y sin roles. Sobre todo, que es un error asimilarse. ocultar su origen, para ser aceptado."
 

 Nabeel Ahmed Akhtar. 19 anys. L’Hospitalet (Barcelonès). Pares del Pakistan.

"Me siento de Hospitalet y me veo como un musulmán catalán. No me gusta el concepto de nación, creo que es una barrera para separar a la gente. Pero me siento orgulloso de mi origen paquistaní y no me gustaría que mis hijos lo olvidasen. Fui de pequeño a Islamabad y recuerdo que se vivía  más en comunidad, que no había el anonimato cruel de la ciudad, y también cosas divertidas, como ver osos y águilas por la calle. Me fascinó tanto que no quería volver a Hospitalet. Ahora soy feliz, aunque soy consciente de los problemas de la inmigración. Piensas: mi barrio es más barato porque viven familias como la mía, y eso es muy triste. No doy la espalda a los problemas. Sé que soy diferente, porque estudio informática y mi hermano es ingeniero de telecomunicaciones viniendo de una familia trabajadora. Soy el único de mi escuela que ha conseguido llegar a la Universidad. Se necesitaría más formación y material en las aulas para afrontar un contexto multicultural."
 

Marc Kristoffer Colmenar. 16 anys. Barcelona. Pares filipins. 

"Soy hispanofilipino, aunque me confundan siempre con chino. No podría elegir entre Cataluña y Filipinas. Sé lo mucho que sufrieron mis padres cuando vinieron, no les convalidaron los estudios y tuvieron que trabajar de empleada de hogar y de camarero, y así siguen. Nos lo recuerdan siempre para que valoremos lo que tenemos. Mi madre lloraba mucho cuando llegó porque no sabía el idioma. Por suerte conoció aquí a mi padre. Mi hermano y yo somos más afortunados porque hablamos castellano, catalán y tagalo. La vida es más fácil para nosotros. El tagalo lo he aprendido en casa y los fines de semana en el colegio filipino  de Barcelona. Me lo paso genial; aprendemos bailes típicos, geografía, historia y la lengua. Es como un juego. También soy monaguillo de la iglesia de mi comunidad. Me gusta ser así, tener dos mundos. Aunque mis mejores amigos son catalanes, también me gusta ir de excursión con los hispanofilipinos. Por lo menos ellos no te preguntan si eres de aquí. Sin embargo, sí me veo distinto a los filipinos recién llegados. Es la misma sensación que tengo cuando voy a Cavite, la ciudad de mis padres: me miran raro. Creo que es por las marcas de la ropa. No me importaría estudiar en Filipinas, pero mi madre dice que la mejor herencia que me puede dar es una educación española."

[Adaptació del reportatge "Españoles de toda la vida" d’Ana Sánchez Juárez. EPS 3-10-2004]

 ACTIVITATS

1.- ¿Per què creieu que l'Helen Jones diu coses com ara "Sé que no soy ni de aquí ni de allí" o "Además me empiezo a sentir extranjera en España, de aquí a unos años me veo mal recibida en propio país"?

2.- ¿Què en penseu del fet que tant  la Fátima Amnad o l'Eun Young Cho diuen que es casaran amb un espanyol d'origen marroquí i un espanyol d'origen coreà, respectivament? Per cert, ¿per què els nois, en canvi, no parlen del tema del seu casament?

3.- ¿Per què les famílies immigrades es concentren, per exemple, a zones de la perifèria de Barcelona com Cornellà o l'Hospitalet?

4.- Feu una recerca sobre les persones de la vostra família que, en un moment determinat de la seva vida, van haver d'emigrar. Assabenteu-vos de les seves condicions de vida, de les dificultats que van haver de passar en aquella època, etc.