És
com tornar quinze o vint anys enrere. Posem primera meitat dels últims
anys noranta: ¿La comunicació audiovisual com a matèria
transversal o la comunicació audiovisual com a assignatura curricular?
La
meua resposta ara (i abans) és: sí i sí. O siga, a
dia d'avui qui dubta que l'audiovisual en les seues múltiples manifestacions
analògiques o digitals forma part de moltes assignatures? Que es
pot analitzar publicitat en la classe de llengua? Que el cinema s'utilitza
en la classe de música o d'història? Que la filosofia es
pot explicar a partir de la programació televisiva? Això
ja és cert en moltes aules, com també és cert que
la principal font de documentació dels nostres alumnes ja no són
els llibres. Els objectius principals de les esmentades assignatures no
es refereixen, però, a l'aprenentatge audiovisual. És per
això que el creixent ús multimèdia transversal no
hauria d'excloure, en la meua opinió, l'altra possibilitat/necessitat:
la introducció d'una assignatura –d'un temps propi i continuat–
per a l'educació audiovisual.
Ara
fa un any el Parlament Europeu aprovà un informe en el qual proposava
la introducció d'una assignatura anomenada "Educació mediàtica".
Hi estic, entusiàsticament, d'acord. Fins i tot donaria per bona
la denominació: educació mediàtica, tot i que no veig
cap problema tampoc en dir "Educació en Comunicació" o, simplement,
"Comunicació Audiovisual". En canvi, fa temps que em costa dir i
escriure "alfabetització audiovisual" (tantes vegades que ho vaig
escriure als anys noranta, precisament). Dir alfabetització focalitza
excessivament l'atenció cap al llenguatge. Com bé diu el
diccionari alfabetitzar és: "ensenyar a llegir i escriure".
Pel que
fa al terme "Educació", m'interessen dues entrades:
a)
Formar, ensenyar, instruir: per exemple, en el coneixement dels mecanismes
de funcionament dels actuals mitjans audiovisuals, impossible d'abastar
sense tenir en compte els components socioeconòmics, socioculturals
i sociopolítics.
b)
Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust: per exemple, en l'estudi
del cinema i en l'experimentació com a creadors audiovisuals. O,
com diria Susan Sontang: "aprendre a veure més, a oir més,
a sentir més"... destreses inajornables en l'era de la (des)informació,
de la comunicació mediada i de la proliferació de pantalles.
Sí:
una assignatura d'Educació en Comunicació i de cultura audiovisual.
Diré més: la nova assignatura INSTRUMENTAL de l'Ensenyament
Públic del segle XXI. Escrit queda amb tant d'escepticisme com d'engrescador
convenciment. |
