L'anàlisi crítica
del discurs és l'estudi de la reproducció del poder, de l'abús
del poder i, doncs, de la dominació a través del discurs.
Es tracta d'una anàlisi l'objectiu central de la qual no és,
per tant, la teoria, sinó estudiar un problema social des d'una
perspectiva multidisciplinar, establint les relacions entre la societat,
la cognició social i el discurs. Amb aquest propòsit, l'anàlisi
crítica és una nova direcció, que preveu i inclou
una perspectiva crítica, d'actitud: l'objecte d'anàlisi és
part de la descripció, però també té en compte
l'objectiu del discurs, la ideologia que desprèn i per a qui està
fet.
L'antecedent teòric
més significatiu de l'anàlisi crítica és la
lingüística crítica que va començar, segons Van
Dijk, l'any 1979 amb la publicació de Language and control,
el primer llibre modern de "lingüística crítica" escrit
per Fowler, Hodge, Kress i Trew. Però hi ha altres antecedents que,
atesa la seva multidisciplinarietat, provenen de diversos àmbits
del coneixement: els estudis fets per l'Escola de Frankfurt: Adorno, Benjamin
i Habermas; de la sociolingüística crítica: Ruth Wodak;
i d'altres investigadors i intel·lectuals com són Pechêux,
Foucault, Altusser, el grup The Glasgow University Group i el Center for
Contemporany Cultural Studies de Birmingham del qual cal destacar l'aportació
d'Stuart Hall. També cal remarcar l'extraordinària aportació
de Norman Fairclough, que partint dels estudis culturals hi farà
-i fa- una aportació decisiva.
Empresa periodística
i poder social
L'anàlisi crítica
és particularment rendible en el discurs periodístic. L'anàlisi
crítica de les notícies i els discursos mediàtics
en general pot ser una forma d'evitar els abusos de poder, tenint en compte
que ningú té el poder d'escriure el que vol, posant de manifest
que hi ha moltes limitacions, algunes de les quals, o moltes, són
il·legítimes. El control s'exerceix en diversos àmbits.
El control del context és definitiu, perquè controlar el
context pot resultar fàcil per a qui l'accés també
ho és: qui té una sobrepresència als mitjans de comunicació
controla el context, segurament perquè el paga.
Una altra forma de control
sobre la qual caldria parar especial atenció és la que exerceix
l'empresa periodística sobre la jerarquia en el discurs. La selecció
del titular i dels tòpics del discurs és una altra manera
de controlar la producció de la comunicació. Però
també l'estil, els mots. Hi ha un poder ocult, és el poder
de l'implícit, del que no es diu, del que implica allò que
es diu, o del que es dóna per pressuposat. Finalment, un altre àmbit
del control és la distribució. Però encara hi ha un
altre de possible, el de la recepció, la manipulació.
Així, doncs, prenent
com a punt de partida l'empresa periodística, això és
el poder social com a control sobre els actes dels altres, es pot definir
el control com un efecte mental (perquè altrament, si fos només
un control sobre l'acció tan sols es podria obtenir amb violència).
Aquest poder mental té una base, uns recursos socials (material,
cultural, educatiu) mitjançant els quals s'obté l'accés
al discurs públic. Aquest poder, com sabem, es caracteritza perquè
és escàs, està en poques mans, les mans dels qui tenen
o gestionen els recursos. En aquest context és congruent que es
produesca l'abús de poder, que no és altra cosa que la violació
dels principis bàsics, dels drets humans, tot i que cal entendre
que els drets humans són dinàmics, varien amb el pas del
temps.
Una dimensió crítica,
per la qual caldria apostar, per tant, és llegir, comprendre i construir
un model tenint en compte quines són aquestes restriccions
i quin efecte produeixen en el discurs periodístic de masses.
La producció diària
de la notícia: la ideologia
Un dels aspectes que cal
destacar és la relació entre el discurs, periodístic
en aquest cas, i la ideologia. La producció de la notícia
no és una construcció de la realitat, és un treball
de discurs i, com a tal, segueix un procés: construcció,
producció i comprensió de la notícia, totes tres són
un recurs del coneixement. Es parteix del titular, la macroproposició,
que des del punt de vista de la representació mental del lector
serà el més important. I tot seguit apareix la notícia,
que té una significació i una relació amb la realitat,
ja que tracta sobre alguna cosa que ha passat: n'és el referent.
Però comprendre la notícia no vol dir comprendre el que ha
passat, implica comprendre el model mental que dóna explicació
de la realitat tal com ens arriba. I cal tenir en compte que el 90 per
cent del que comprenem davant d'una notícia no és al text,
sinó al coneixement. D'aquesta manera, recorrem a la memòria
social, on són les actituds i, en la base, la ideologia, és
a dir, tot allò que ens facilita una consciència de pertinença
a un grup(1). D'aquí naixen
els prejudicis, que es produeixen i es reprodueixen a través dels
mitjans de comunicació, projectats per la veu que té accés
a crear el tòpic, la que selecciona les fonts, tot sabent que l'organització
amb més poder és aquella que més possibilitats té
de manipular el context de producció. Per això, la manera
d'escriure la història dependrà de les fonts que el mitjà
seleccione, i de tots els participants en l'empresa, però també
del periodista.
Per tant, quan ens acarem
amb un text, discurs, periodístic hem de fer una aproximació
per definir i concretar el grup al qual representa. Cal cercar les dimensions
de polarització, d'oposició, de competència, de dominació,
d'oposició, i donar-ne explicació. Per tant, en un primer
nivell d'anàlisi crítica, l'aproximació al discurs
pot partir de l'aplicació del conegut quadrat ideològic proposat
per Van Dijk(2).
Dimensions del discurs
Els límits de l'anàlisi
sempre dependran dels objectius que es persegueixen, però qualsevol
element d'un discurs és susceptible de ser analitzat.
Una manera de procedir davant
del discurs és partint de les seues superestructures, o estructures
complexes. Tota notícia sol compondre's dels mateixos elements:
titular, cos, entradeta, de vegades fotografia, etc. Les variacions de
forma, tot i que es donen entre diaris que competeixen, no són gaires,
ni tenen gaire a veure amb aspectes socioculturals. El que sí que
s'hi podrà constatar serà la forma d'emfasitzar, perquè
hi ha moltes maneres de fer-ho d'una manera estrictament formal. S'emfasitza
quan es descriu el context, per exemple amb l'organització jeràrquica
de la presentació de les opinions, creant una visió fictícia
de pluralisme democràtic en el lector (mai no trobaràs en
la cúspide de la notícia la veu d'un sector crític).
També s'emfasitza en funció de la noció d'importància,
que és semàntica i de la rellevància, que és
pragmàtica(3).
Emfasitzem l'actualitat, els successos recents. I emfasitzem, finalment,
quan organitzem la presentació dels arguments, del contingut.
En un segon nivell d'anàlisi,
destaca l'interès d'alguns elements que han donat un rendiment esplèndid
en l'anàlisi del discurs: són les estructures locals. La
topicalització de determinada informació, perquè si
bé hi ha una forma canònica d'expressar els continguts, la
informació apareix sovint reorganitzada mitjançant passivitzacions,
nominalitzacions, o fins i tot emfasitzada amb l'ajuda de la caixa de les
lletres, o del to de veu i de la comunicació no verbal, en el cas
de l'audiovisual. També cal trobar l'ordre de les proposicions -com
uns arguments porten a uns altres. I també la descripció
dels actors hi és fonamental, com ja demostraren l'any 1988 Noam
Chomsky i Edward Herman a Manufacturing consent.
En aquest segon nivell d'anàlisi
destaca també la importància del nivell d'especificació,
de la informació implícita i de l'explícita, de la
manera d'evidenciar o de donar proves dels fets, de les cites, de la precisió,
de la perspectiva, i de la importància de detectar les fal·làcies
en l'argumentació.
En síntesi, l'anàlisi
crítica del discurs és un eina d'alt rendiment per comprendre
on són tots aquells aspectes del discurs que tenen una rellevància
més enllà de la informació. L'anàlisi crítica
pot demostrar que el discurs periodístic conforma la ideologia,
sustenta valors, actituds, i configura el disseny dels models mentals on
són les nostres temences i els nostres prejucidis sobre la realitat. |
| - Chomsky, Noam i Herman, Edward
S. (1988) Manufacturing Consent. The political Economy of the Mass Media,
Pantheon Books, Nova York. (Edició en espanyol Los guardianes de
la libertad, Grijalbo Mondadori, Barcelona, 1990).
- Dolç, Mavi i Giró,
Xavier "Análisis de discurso y desigualdad social. (Entrevista a
Teun A. Van Dijk)" dins Voces y culturas. Revista de comunicación,
núm. 16- II Semestre 2000, Barcelona.
- Fowler, R; Hodge, B; Kress, G;
i Trew, T. (1979) Language and control, Rouledge and Kegan Paul, Londres.
- Van Dijk, Teun A. (1997) Racismo
y análisis crítico de los medios, Paidós Comunicación,
Barcelona.
- Van Dijk, Teun A. (1998) Ideología.
Una aproximación multidisciplinaria, Gedisa, Barcelona. |
